Si ahir fou al poble i amb els amics i les amigues de València, avui diumenge 17 de febrer ha sigut al cap i casal, i amb els amics i les amigues del poble. La qüestió és desbaratar l’olla i que tothom se senta somogut del lloc. Ja està bé de tant de immobilisme! València és una caixa de sorpreses, sobretot per a la gent que sols la coneix quan va al metge o al Corte Inglés. I la veritat, és una ciutat espectacular! Però no, no m’estic referint a aqueixa perifèria futurista que tant de turista està portant-nos darrerament. M’estic referint a la València de sempre, al centre històric i a l’oferta cultural, que, malauradament, no va lligada a l’administració pública, la qual la té bastant abandonada.
Els diumenges pel matí València és una delícia, perquè no hi ha trànsit, perquè no hi ha gent pels carrers, perquè tot queda com paralitzat; no és gens agoviant. A més a més, pots entrar als museus gratis i, per desgràcia, o per sort si som egoistes, no hi ha, tampoc, massa gent. Els dies feiners ja és una altra cosa. Bé, fou genial! Pel matí visitàrem La Nau Universitària, sempre esplendorosa i amb magnífiques exposicions. Si fa uns mesos ens sorprengué amb els Renau i el seu temps, ara, gaudírem amb la València capital de la República i Negrín. També s’ha de conèixer l’altra història, l’amagada, tan real com l’oficial, si més no. Emocionant! Alguns amics, no massa avesats en els avatars cultural, es posaven les mans al cap, no podien creure’s tot allò que veien i del que mai havien sentit parlar.
Una tercera exposició Llibres a l’infern -els llibres prohibits-. A la magnífica biblioteca de la Universitat vella estaven exposats tots aquells llibres que, al llarg dels més de cinc-cents anys de vida de la Universitat, no han estat a l’abast dels lectors i que, segons pareix, al llarg de la història de la humanitat aquesta mena de censura sempre s’ha donat, i en tot lloc. Entre aquesta col·lecció de llibres a l’infern, un bon grapat de manuals en valencià, supose que pel simple fet d’estar en valencià. Em cridà l’atenció el càndid Proses de viatge de López Chavarri. Què feia entre els censurats, aquell llibre modernista valencià, de principi del segle XX, tan dolç i tan planer? Després de dinar, que no estigué gens malament, teníem concertada la visita per a contemplar els Sorolla. Quasi que és una obligació acostar-se al Centre Cultural de Bancaixa per admirar aquests murals que prompte tornaran al seu destí original. Són explèndids!
Acabàrem el dia en el teatre, com no podia ser d’altra manera. L’oferta teatral valenciana no és res de l’altre món, però sempre hi ha coses sorprenents. Per exemple, si no vols enganyar-te i que no et donen gat per llebre, El Micalet Teatre n’és una garantia. Almenys des de la meua experiència, no m’han defraudat mai. I Lamar no sols em sorprengué a mi, sinó a tota la colla que anàvem o a totes i tots els espectadors que omplíem el recinte. A més a més, pareix ser que han tingut que prorrogar-la dues setmanes més, degut a l’èxit. A la cuina d’un restaurant conviuen un bon grapat de treballadors des que comencen a preparar els plats del dia, fins l’hora de tancar: cuiners, cambrers, propietaris…, que ens fan viure les seus neures, les seues dèries; les seues experiències com a professionals, però també els seus fracassos sentimentals o personals. Tot al voltant d’un tema: la immigració. I Lamar -nom del protagonista- un sudafricà arribat ací no se sap de quina manera i que espera amb angúnia l’arribada del seu fill, que no aplegarà mai, com a metàfora de llibertat. Em va emocionar!
