divendres

Enviat el 22 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Volíem que la presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià a Albaida fos diferent, i crec que ho aconseguírem. Ni millor ni pitjor que altres, més bé diferent. I esperem que açò no servesca de precedent. A un grup de professores i professors ens apetia i punt. Ens ho treballàrem de calent i n’estem prou satisfets. A més a més, la col·laboració entre les escoles de Primària -Covalta i Elias Tormo- i l’IES Josep Segrelles ha estat força positiva.

El cinema Odeon es quedà menut -té una cabuda de cinc-cents espectadors- per acollir tota la quantitat de gent que volia veure l’espectacle. S’havia creat bastant expectació i, modèstia a part, crec que no defraudàrem. Ara, que el primer sorprès vaig ser jo. Tots els assaigs havien sigut caòtics. A la fi, amb el temps ja finit, no quedava més que aclamar-se al tot poderós i com deia en el díptic que repartírem a la porta del cinema Que Déu ens pille confessats!  La colla de xirimiters de l’Institut, després del passacarrer que feren des de l’Ajuntament acompanyant autoritats municipals i educatives, entraren al cinema i pegaren la volta pel pati de butaques. A l’hora, els xiquets de 5é i 6é de Covalta ompliren l’escenari amb els seus jocs infantils. Però de repent, un home del passat que apareix per  l’entrada de la  sala . Sí, és ell,  -deien els xiquets, atemorits-, el que està en el llibre d’Història, el que compleix enguany vuit-cents anys del seu naixement, és Jaume I. I a partir d’ací, tot un entramat de successos, primer amb els xiquets de Primària i després amb els de l’Institut, que també descobreixen -entre risses i burles-que el rei fundador del Regne de València havia tornat a les seues terres i volia saber. Sí, perquè Jaume I no sabia res de la història dels valencians i li ho tenien que contar tot, tant les coses bones, com el gloriós segle XV -Segle d’Or Valencià-, com els fets nefastos, per exemple, tot allò d’Almansa i els mals que s’hi derivaren. Naturalment, i per no fer-ho avorrit, ens valguérem dels recursos visuals -DVD- i música en directe, entre altres temes El cant dels ocells, per expressa petició meua, a la fi, n’era el primer responsable. I l’ajuda inestimable de Dídag, Sergi i Pepa.

Caldria afegir que el text era de l’amiga Imma Descaç. Després dels parlaments oficials, que els incloguérem en la representació teatral com si en foren part d’ella i no com a un apart, presentàrem el logotip de la Trobada d’enguany que, com no podia ser d’altra manera, es tracta de Palauet. Una personificació infantil del Palau d’Albaida feta per una alumna del Covalta.  La part final fou la més espectacular. Un cor de xiquets i xiquetes de l’Elias Tormo i músics de l’Institut i el Conservatori d’Albaida posaren el punt final interpretant i presentant l’esperada cançó de la Trobada, dirigits per Ernest Seguí, compositor de la cançó. Magnífica! I em quede curt. Instruments ètnics -raríssims-, barrejats amb els clàssics de la tradicional banda de música, ens emocionaren i ens feren bullir la sang. Per acabar-ho de coronar, la coreografia excepcional d’un grapat de xiquetes dirigides per la mestra Mariate.  Si a tot açò li posem l’equip de llums i so amb què comptàrem -com a professionals-, aleshores, el resultat no podia ser més que excel·lent.

Tot l’espectacle –Un rei que ens portà un futur esperançador-volgué ser una lliçó de tolerància, un cant multicultural de llibertat, una porta d’esperança oberta de bat a bat cap a un futur millor on totes i tos cabem, amb un pont d’unió: el valencià.

0 comentaris.