i II.

Enviat el 25 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Si ahir fou al poble i amb els amics i les amigues de València, avui diumenge 17 de febrer ha sigut al cap i casal, i amb els amics i les amigues del poble. La qüestió és desbaratar l’olla i que tothom se senta somogut del lloc. Ja està bé de tant de immobilisme! València és una caixa de sorpreses, sobretot per a la gent que sols la coneix quan va al metge o al Corte Inglés. I la veritat, és una ciutat espectacular! Però no, no m’estic referint a aqueixa perifèria futurista que tant de turista està portant-nos darrerament. M’estic referint a la València de sempre, al centre històric i a l’oferta cultural, que, malauradament, no va lligada a l’administració pública, la qual la té bastant abandonada.  

Els diumenges pel matí València és una delícia, perquè no hi ha trànsit, perquè no hi ha gent pels carrers, perquè tot queda com paralitzat; no és gens agoviant. A més a més, pots entrar als museus gratis i, per desgràcia, o per sort si som egoistes, no hi ha, tampoc, massa gent. Els dies feiners ja és una altra cosa.  Bé, fou genial! Pel matí visitàrem La Nau Universitària, sempre esplendorosa i amb magnífiques exposicions. Si fa uns mesos ens sorprengué amb els Renau i el seu temps, ara, gaudírem amb la València capital de la República i Negrín. També s’ha de conèixer l’altra història, l’amagada, tan real com l’oficial, si més no. Emocionant! Alguns amics, no massa avesats en els avatars cultural, es posaven les mans al cap, no podien creure’s tot allò que veien i del que mai havien sentit parlar. 

Una tercera exposició Llibres a l’infern -els llibres prohibits-. A la magnífica biblioteca de la Universitat vella estaven exposats tots aquells llibres que, al llarg dels més de cinc-cents anys de vida de la Universitat, no han estat a l’abast dels lectors i que, segons pareix, al llarg de la història de la humanitat aquesta mena de censura sempre s’ha donat, i en tot lloc. Entre aquesta col·lecció de llibres a l’infern, un bon grapat de manuals en valencià, supose que pel simple fet d’estar en valencià. Em cridà l’atenció el càndid Proses de viatge de López Chavarri. Què feia entre els censurats, aquell llibre modernista valencià, de principi del segle XX, tan dolç i tan planer?  Després de dinar, que no estigué gens malament, teníem concertada la visita per a contemplar els Sorolla. Quasi que és una obligació acostar-se al Centre Cultural de Bancaixa per admirar aquests murals que prompte tornaran al seu destí original. Són explèndids! 

Acabàrem el dia en el teatre, com no podia ser d’altra manera. L’oferta teatral valenciana no és res de l’altre món, però sempre hi ha coses sorprenents. Per exemple, si no vols enganyar-te i que no et donen gat per llebre, El Micalet Teatre n’és una garantia. Almenys des de la meua experiència, no m’han defraudat mai. I Lamar no sols em sorprengué a mi, sinó a tota la colla que anàvem o a totes i tots els espectadors que omplíem el recinte. A més a més, pareix ser que han tingut que prorrogar-la dues setmanes més, degut a l’èxit. A la cuina d’un restaurant conviuen un bon grapat de treballadors des que comencen a preparar els plats del dia, fins l’hora de tancar: cuiners, cambrers, propietaris…, que ens fan viure les seus neures, les seues dèries; les seues experiències com a professionals, però també els seus fracassos sentimentals o personals. Tot al voltant d’un tema: la immigració. I Lamar -nom del protagonista- un sudafricà arribat ací no se sap de quina manera i que espera amb angúnia l’arribada del seu fill, que no aplegarà mai, com a metàfora de llibertat. Em va emocionar!

2 comentaris.

cap de setmana de natalici (I)

Enviat el 23 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Que se celebre un aniversari amb un menjarot, doncs, entra dins del que tothom  té com a normal i estem acostumats. Naturalment, no se’n pot prescindir, perquè amb l’estómac ple tot s’hi veu d’un altre color. Per això dinàrem a la Granja Sant Miquel, que és un lloc magnífic -una casa rural amb restaurant- que hi ha al meu poble i on s’hi menja com a reis. A més a més, després de fer el viatge a posta, que menys que convidar-los a dinar: uns entrants casolans, un arròs al forn a l’estil de Salem i fruita del temps; regat amb vins dels Alforins. I tot això, sota l’espectant mirada altiva del Benicadell que ens guaita com sorprès davant tanta cordialitat. Per cert, el paratge que s’hi contempla és una delícia per als sentits.   El pastís, el cava i tot això que envolta un natalici ho férem a casa. Ah! I els regals. Nosaltres també volguérem sorprendre els amics i les amigues, fer quelcom diferent i no caure en vulgaritats. Barbaritats ja n’havíem recordat prou durant el dinar. I tant que ens havíem rist amb les contarelles d’aquells temps d’estudiants a València. Ara, volíem crear un clima més tranquil, més íntim, més relaxat. Per això, a casa ens esperava una parella d’actors que ens feren un recital de poesia acompanyats amb música. Fou molt emocionant, poemes d’Estelles, Salvat-Papasseit o Ovidi Montllor.  

Poc a poc, entre vers i vers, copa i dolços, anà passant la vesprada. Estiguérem molt, molt a gust. Després, cadascú a sa casa, amb les seues famílies. Fa trenta anys d’això no hi havia res, ni ens podíem imaginar per on havien d’anar les nostres vides, però el temps ens porta aquestes i moltes altres sorpreses que vindran. Per això, aquests petits moments de felicitat que ens regala la vida no podem deixar de desatendre’ls.  Guardarem un bon record del natalici del meu germà!

0 comentaris.

divendres

Enviat el 22 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Volíem que la presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià a Albaida fos diferent, i crec que ho aconseguírem. Ni millor ni pitjor que altres, més bé diferent. I esperem que açò no servesca de precedent. A un grup de professores i professors ens apetia i punt. Ens ho treballàrem de calent i n’estem prou satisfets. A més a més, la col·laboració entre les escoles de Primària -Covalta i Elias Tormo- i l’IES Josep Segrelles ha estat força positiva.

El cinema Odeon es quedà menut -té una cabuda de cinc-cents espectadors- per acollir tota la quantitat de gent que volia veure l’espectacle. S’havia creat bastant expectació i, modèstia a part, crec que no defraudàrem. Ara, que el primer sorprès vaig ser jo. Tots els assaigs havien sigut caòtics. A la fi, amb el temps ja finit, no quedava més que aclamar-se al tot poderós i com deia en el díptic que repartírem a la porta del cinema Que Déu ens pille confessats!  La colla de xirimiters de l’Institut, després del passacarrer que feren des de l’Ajuntament acompanyant autoritats municipals i educatives, entraren al cinema i pegaren la volta pel pati de butaques. A l’hora, els xiquets de 5é i 6é de Covalta ompliren l’escenari amb els seus jocs infantils. Però de repent, un home del passat que apareix per  l’entrada de la  sala . Sí, és ell,  -deien els xiquets, atemorits-, el que està en el llibre d’Història, el que compleix enguany vuit-cents anys del seu naixement, és Jaume I. I a partir d’ací, tot un entramat de successos, primer amb els xiquets de Primària i després amb els de l’Institut, que també descobreixen -entre risses i burles-que el rei fundador del Regne de València havia tornat a les seues terres i volia saber. Sí, perquè Jaume I no sabia res de la història dels valencians i li ho tenien que contar tot, tant les coses bones, com el gloriós segle XV -Segle d’Or Valencià-, com els fets nefastos, per exemple, tot allò d’Almansa i els mals que s’hi derivaren. Naturalment, i per no fer-ho avorrit, ens valguérem dels recursos visuals -DVD- i música en directe, entre altres temes El cant dels ocells, per expressa petició meua, a la fi, n’era el primer responsable. I l’ajuda inestimable de Dídag, Sergi i Pepa.

Caldria afegir que el text era de l’amiga Imma Descaç. Després dels parlaments oficials, que els incloguérem en la representació teatral com si en foren part d’ella i no com a un apart, presentàrem el logotip de la Trobada d’enguany que, com no podia ser d’altra manera, es tracta de Palauet. Una personificació infantil del Palau d’Albaida feta per una alumna del Covalta.  La part final fou la més espectacular. Un cor de xiquets i xiquetes de l’Elias Tormo i músics de l’Institut i el Conservatori d’Albaida posaren el punt final interpretant i presentant l’esperada cançó de la Trobada, dirigits per Ernest Seguí, compositor de la cançó. Magnífica! I em quede curt. Instruments ètnics -raríssims-, barrejats amb els clàssics de la tradicional banda de música, ens emocionaren i ens feren bullir la sang. Per acabar-ho de coronar, la coreografia excepcional d’un grapat de xiquetes dirigides per la mestra Mariate.  Si a tot açò li posem l’equip de llums i so amb què comptàrem -com a professionals-, aleshores, el resultat no podia ser més que excel·lent.

Tot l’espectacle –Un rei que ens portà un futur esperançador-volgué ser una lliçó de tolerància, un cant multicultural de llibertat, una porta d’esperança oberta de bat a bat cap a un futur millor on totes i tos cabem, amb un pont d’unió: el valencià.

0 comentaris.

Uf, que cap de setmana!

Enviat el 19 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Un cap de setmana complicat, però d’aquells inoblidables dels quals no borraria res per millorara-lo. Tot començà el divendres 15 amb la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià. N’estic ben satisfet!

  El dissabte i el diumenge els dedicàrem a celebrar l’aniversari del meu germà que, com es tractava d’una xifra d’aqueixes “rodones”, doncs, ho volguérem fer amb detall. Així que el dissabte rebérerm ací, al poble, els amics  “forasters”  -València, la Llosa, Siete Aguas, Campo Quintana, Utiel-, amics de l’època d’estudiants universitaris -Ah Déu meu quins temps!- i amb qui guardem encara una bona amistat. Quants records! 

El diumenge fou per als amics i les amigues del poble. Ens els emportàrem a València. Però, m’agradaria dedicar a casacun d’aquests dies un post especial, i així que no s’hi queixen els lectors de què els faig massa llargs, cosa inevitable, per altre costat, perquè quan em pose aescriure, no sé com parar. 

El dilluns l’he dedicat a descansar - almenys aqueixa era la intenció-, a més a més, la comunitat escolar d’Albaida teníem festa, per allò del caledari escolar, però que a mi m’ha vingut de meravella. Per altre costat, està plovent. No puc evitar-ho, m’encanta la pluja i el temps gris. Volia haver-me acostat a veure rebaixes a Gandia, però ho deixaré per a un altre dia. M’abelleix no fer res!

6 comentaris.

la presentació de la trobada

Enviat el 9 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Déu meu quina vesprada de divendres! Arribava a casa a les onze de la nit, des de les vuit del matí que hi havia eixit. Pel matí l’institut: les classes, els exàmens i cinquanta mil coses més; he dinat a corregudes perquè a les tres havia quedat amb l’alumnat de 1r Bat. Hem començat, encara avui, a preparar la part que ens correspon per a la Presentació de la Trobada, que serà el proper divendres dia 15 de febrer. Després me n’he anat a l’Odeon, on estaven assetjant l’alumnat del col·legi Elies Tormo, primer amb Mariate, amb una coreografia força espectacular, i després l’Ernest, que ha composat la música de la cançó de la Trobada i que em va causar molt bona impressió. La posta en comú ha estat genial! Una proposta diferent, atrevida, trencadora, que no deixarà ningú indiferent. Però encara queda prou per acabar-ho d’arrodonir. Mentres tant, el Dídag, amb els seus alumnes de Covalta, per allà dalt, fent-ne també de les seues, que el dilluns ens presentarà. 

Fins ara, ací al meu bloc encara no havia fet cap comentari referent a la Trobada d’Escoles en Valencià que, enguany, a la Vall d’Albaida, la fem al poble d’Albaida, el dia 19 d’abril, però el proper divendres 15 de febrer hi fem la Presentació i el sopar on s’entregarà el Premi Benicadell. 

Veig molta gent il·lusionada en tot el que estem preparant per a la Trobada. Hi ha moltes persones implicades -professorat, alumnat, AMPA-; totes i tots no estan a la vista, naturalment. És un luxe tindre aqueixos professors i professores dedicant tant d’esforç, i temps personal, a l’escola, a l’educació, al Valencià, en definitiva, i tot, perquè ens ho creguem i perquè som conscients que el futur de les noves generacions està ahí, en les nostres mans, i volem oferir-los el millor que tenim cadascun de nosaltres: la nostra formació com a professionals, amb tota la nostra estima i amb tot el nostre respecte. 

Vull aprofitar aquest post per convidar-vos a totes i tots que passeu, de tant en tant, per aquest raconet de cabòries. No us perdeu el muntatge que estem preparant per a la Presentació de la Trobada d’Escoles en Valencià el proper divendres 15 de febrer, a les 19’30h al cinema Odeon d’Albaida. Com a mínim, ho passareu bé o, potser que descobriu i gaudiu de moltes més coses. Per cert, hem convidat un personatge molt, molt important, importantíssim, que, segur que vindrà, si no ens deixaria penjats, i això no pot ser. No us ho perdeu!

4 comentaris.

feliç natalici

Enviat el 5 Febrer 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Fou un dia lluminós, és de suposar que com aquell altre de fa vuit-cents anys en què a Montpeller nasqué un xiquet que havia de ser rei. Jaume diuen que li posaren, el 1r d’una família i com a el Conqueridor se’l conegué per tot arreu. Salvant la distància i el temps, al meu poble es volgué commemorar dignament l’Aniversari del fundador del Regne de València. I no sols això, sinó que se li dedicà una plaça: Plaça del Rei En Jaume I. Una preciosa làpida commemorativa restarà per sempre en memòria del gran monarca. Després del nom de la plaça i l’escut reial, una llegenda resa així: L’Ajuntament de Salem en commemoració del vuit-cents aniversari del naixement, a Montpeller el 2 de febrer del 12008, del fundador del Regne de València. 

Volteig de campanes, passacarrer amb xirimita i dolçaina per tot el poble, balls de cabuts, escampà de caramels; molts, molts xiquets i xiquetes, alegria, risses, la gent major que eixia al carrer en sentir l’algaravia; què passa?, quina festa és hui? Tot el poble se n’assabentà. Alguns, fins i tot, tancaren portes i pegaren darrere. A la plaça que anaven a donar-li nom, una senyera cobria la placa. Al so de la Moixaranga, la senyora Alcaldessa i el senyor Regidor de Cultura la destaparen. Aplaudiments i admiració, perquè la làpida, certament, és preciosa. Tot seguit, un breu parlament per la senyora Regidora d’Educació i s’hi diposità una corona de llorer.  

L’acte acabà a l’hora de dinar, amb una actuació del grup Goliard, amb peces musicals de l’època de Jaume I. Mentre, poguérem visitar l’exposició de manualitats medievals que al llarg de la setmana els xiquets i les xiquetes havien treballat en els tallers organitzats. Una petitoneta mascletà posà el punt final. Estic ben satisfet de la festa que el meu poble li dedicà el 2 de febrer al rei Jaume. Llàstima que, segons sembla, no tingué massa repercussió a la resta del país -una altra oportunitat perduda-, excepció feta a la ciutat de València on es bolcaren, de manera incomprensible, però que me n’alegre molt. Espere que no siga pur electoralisme i siga més fruit de l’estima cap a la nostra història i cap al nostre poble.

5 comentaris.