25 anys del valencià a l’escola

Enviat el 30 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Vaig enviar aquest article a la revista Crònica de la Vall d’Albaida que, a hores d’ara, no sé si me l’han publicat. El penge ací per si a algú li pogués interessar:

Fou en gener de 1983 quan un grapat de professors i professores de Valencià -uns tres-cents i pocs més- arribàvem per primera vegada als instituts del nostre país, després d’aquella experiència que s’hi feu, en algun centre, i que s’anomenà Pla Experimental.  Els socialistes havien acabat d’aplegar al poder i el Valencià, de la mà de qui fou Conseller d’Educació, Cebrià Císcar,  entrava de manera oficial, per primera vegada en la història, en els centres d’educatius. L’assignatura de Valencià ja era una més en el currículum escolar, a despit de molta gent que l’haguera volguda veure morta i soterrada. 

Quantes anècdotes que s’hi podrien contar d’aquell primer o primers anys d’experiència! I no sols de la nostra arribada als centres, on se’ns esperava amb les urpes esmolades, sinó, també, del tortuós camí que es tingué que recórrer fins arribar-hi, com aquella humiliant selecció de professorat que, uns quants mesos abans, feu l’extingida UCD -els mateixos gossos amb diferents collars-, perquè, amb la nostra llicenciatura de Filologia a la mà                                               -pareix ser que no érem de confiança per al règim-, no era suficient garantia per a poder impartir la llengua pròpia del poble valencià.  No parlem ja del desconcert general de la nostra societat, desconeixedora, fins i tot, de què el valencià també es podia estudiar com qualsevol altra llengua. Recorde alguna anècdota, desconcertant, encara que real, i comprensible en aquell moment, després de tant de temps d’educació en l’autoodi; algú em preguntà que, si l’alumnat ja parlava valencià, què ensenyàvem a les aules, o aquella altra, plena de sana ignorància, però el valencià s’estudia? Per a què estudiar una llengua que no serveix per a res i que sols la parlem ací?  

No massa diferent fou l’acollida que ens dispensaren als centres. Per un costat el professorat, dividit, com en el carrer, companys que ni et miraven a la cara o simplement t’ignoraven i els qui ens esperaven amb els braços oberts, recorde que un company ens anomenava “l’esperada consciència nacional”. Per l’altre costat l’alumnat, també dividit; uns, alliçonats a casa, ens posaren les coses ben difícils, altres, cal dir que en el meu cas la majoria, ens esperaven il·lusionats. I els pares/mares, clar! Quanta guerra que ens n’han donat alguns. Per cert, no recorde cap cas de pares/mares que vingueren a dir-me “ací estem, per al que faça falta”, més bé al contrari. No cal ni parlar de la manca d’experiència d’un grapat de joves que ens deixaren caure als instituts del país com colomets, amb les aletes nugades, davant d’una boca de canó amenaçadora, a més a més, sense cap tipus de material didàctic a què poder recórrer, la qual cosa, ben bé podríem dir que fou una sort, per allò de “la imaginació al poder”. Però, malgrat totes les mancances, teníem dues armes ben poderoses per afrontar aquell repte educatiu: joventut i ganes, sobretot moltes ganes de “fer país”, perquè ens el creíem, i la llengua n’era  -i ho continua sent- l’eina més poderosa.  

S’ha parlat bastant de la manca de preparació professional d’aquella  primera promoció del professorat -carregat d’ideologia- que impartí Valencià, donat que alguns sols tenien els cursos de Valencià de l’ICE (Institut de Ciències d’Educació) creats per Sanchis Guarner. Però, hi havia quelcom molt més important i era que teníem esperança en un futur immediat força prometedor. Érem sabedors de la importància de la nostra tasca, que anava més enllà d’ensenyar llengua. Aquell crit de lluita, com tants altres, de “valencià a l’escola”, el portàvem tan mamat que aquella feina d’ensenyar la llengua del poble es convertí en un acte de solidaritat amb la nostra gent. Fou com un vendaval d’aire fresc que arribà als instituts i contagià la resta de professorat, alguns dels quals, perderen la por i començaren a impartir les seues matèries en valencià i a usar-lo, ací i allà, sense cap tipus de resignació. Defenguérem, uns i altres, l’ús del valencià  com a llengua pròpia de l’ensenyament i reivindicàrem, no sols la llengua, també la cultura pròpies del poble valencià; llengua i cultura que ara passaven a formar part del món civilitzat, il·lustrat i del progrés.  El Valencià començà a alenar, a prendre vida als centres educatius i a la nostra societat. Després d’aquests primers 25 anys d’ensenyament del Valencià, bé estaria que tothom férem una profunda reflexió, que fa falta, i no m’estic referint sols al professorat, que hem baixat bastant la guàrdia, sinó a tota la societat en general. Molt s’ha aconseguit, està clar que no tant com alguns voldríem, però s’ha fet camí. Alguns diuen que, ara, s’està retrocedint, altres que la cosa està prou aturada i sense ànim d’avançar; o que no hi ha remei, que els valencians i les valencianes ja hem escollit i ens hem decidit per l’opció més còmoda, però menys valenciana. No sé, no vull creure’m aqueixa manca de sensibilitat, de “consciència nacional” del poble valencià. El País Valencià actual s’ha construït al llarg d’aquests quasi vuit-cents anys amb una llengua i una cultura pròpies, que compartim amb catalans i baleàrics, i entre totes i tots els que vivim i treballem ací hem d’aconseguir ser un poble respectat dins d’aquesta Europa que s’està conformant. Encara queda tant per fer!

 

1 comentari.