Molt em va agradar en el seu dia la pel·lícula “Los chicos del coro”, i no sols la música, també la història. Tenia bon record del film i vaig aprofitar aquest darrer dissabte per anar a València i veure -recordar- en directe, al Palau de Congressos, el cor de xiquets i xiquetes del centre San Marco de Lyon, els quals són qui posen les veus a la pel·lícula, cançons que hi escoltàrem en directe, magníficament interpretades, a més de música sacra del gregorià i cançons populars franceses. Una coral d’àngels que, amb aqueixa dolçor de veus, et fa sentir bé a la butaca, et relaxa, t’obri l’esperit, t’enlaira, et fa oblidar maldecaps, i si això ho adobem, després, amb un bon sopar i una bona companyia, el cel. Si no vam tindre prou el dissabte, el diumenge repetírem visita a la capital, ara, al teatre. L’amiga Sara Vallés ha estrenat obra a l’Altre Espai i vam anar a veure-la. Molt bé l’obra, i ella.Dario Fo, alcalde? és un muntatge de caire satíric que fantasieja, a partir d’una anècdota real, sobre la possibilitat que l’irreverent -i diabòlic- Premi Nobel de Literatura arribara a ser primer edil de Milà per a fer una “crítica total al circ en què els polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general converteixen cada cita electoral”. L’antiga Sala Moma de tan grata memòria pels magnífics muntatges que estrenà de la mà de Carles Alfaro -recorde molt gratamanet aquell Variatets a la cuina-, sols té una cosa dolenta i és la ubicació. Ni parlar de com ens les veiérem per aparcar. Però el teatre té cert encant, xicotet, amb molt bona visibilitat i un aspecte de teatre independent del anys 70 que li dóna un regust a rebel·lia que ja no és massa habitual en el nostre món cultural.
Què llàstima que tot hi quede tan lluny! Una ciutat com València té tantes possibilitats, que, viure a comarques apartades dels centres de poder, cultural o polític, com vulgueu, resulta difícil, desil·lusionant per a qualsevol persona, amb inquietuds, que vulga estar mínimament informada, al dia en tot allò que s’està fent al món. Estem a anys llum d’aqueixa realitat, però intentem no quedar-nos desfaçats. S’hi fa el que es pot!
Àngel
Féreu molt bé perquè hui estem bé i demà no ho sabem… ja veus el que m’ha passat i això que “lo meu” no té gaire importància. Però sí, encara que espere que no siga res, el que li ha passat a un conegut teu i meu (no en diré el nom per discreció) que l’acaben d’operar del cap… no m’han massa més… espere que tot li vaja bé… però ja veus.
Ens vegem i saluda a totes i tots els coneguts, amics i saludats
