el bloc de juli

75 aniversari de les normes del 32

Enviat el 12 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Començar a l’Institut i  no tindre temps per a res més que per a tot allò referent a l’alumnat, és cosa assegurada! I això m’ha passat, després de tornar de vacances, que entre els relats del Sambori, els quals, l’alumnat  m’hauria d’haver entregat -cosa que no va ser així- amb anterioritat a les vacances per a què els corregís o els fes cap apreciació que pogués millorar-los abans d’entregar-me’ls definitivament; controlar que tothom té ja pagada la loteria de Nadal i el Xiquet -ens ha tocat tornar els diners en les dues- per al viatge final de l’ESO, cosa que no és així, i cosa bastant normal, perquè en la vida he vist persones més caòtiques, o solucionar com anem a gestionar la devolució dels diners; reunió -una més, perquè aquestes vacances, i anteriorment, ja emportem unes quantes- amb tots els responsables de la Presentació de la Trobada, que serà el dia 15 de febrer, divendres, al cinema Odeon d’Albaida… En fi, que no havia pogut entrar al meu Bloc i deixar aquest post que vull que parle de les Normes de Castelló. 

El diumenge 6 de gener volguérem celebrar els Reis visitant a Castelló de la Plana l’exposició que sobre les Normes del 32 i en commemoració del 75 aniversari -fou un 21 de desembre de l’any 1932- havia muntat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per on han passat, pareix ser que més de cinc-centes mil persones. Era l’últim dia, després de dos mesos, per tant no podíem deixar-ho per a més avant. Tot i això, amb l’agravant que, anant-hi, ens enterem per la ràdio que a Castelló havia tocat la loteria del Xiquet. 

Arribàrem-hi a l’hora del dinar. No ens agrada matinar i, a més a més, sempre hi ha coses que fer abans. Havíem reservat taula al restaurant del Casino Vell, que aprofite per a recomanar-lo. Entre altres delícies, insuperable el foi caramelitzat o l’ensalada amb trufes de Morella. 

Per la vesprada visitàrem l’exposició, que la teníem pràcticament al costat, ubicada a una antiga església rehabilitada com a centre cultural: la Sala Bancaixa Sant Miquel. L’entrada del temple, magníficament dissenyada amb el que havia sigut el logotip de la commemoració: Una gran “N” que engalanava la porta amb el 32 a la part superior dreta en menut. Molt encertada. A l’interior no hi havia ningú, la qual cosa ens feu gaudir encara més del moment, que fou emocionant. 

Des de l’oralitat, a aquell Castelló de principi de segle XX on el conjunt de la població sols hi parlava el valencià, però un parlar molt més ric i viu que l’actual, passant per aquell costumisme literari que feren possible alguns intel·lectuals castellonencs, fins avui, i tot el que va significar aquell acord lingüístic que posà fi a l’anarquia ortogràfica, fet que propicià un renaixement de la cultura literària valenciana. I allí estaven! Vuit planes, solament, escrites a màquina sobre uns folis grogencs i bastant gastats, amb mots subratllats amb estilogràfica, i les signatures, les dues darreres pàgines, dels escriptors i dirigents d’associacions culturals valencianistes del moment com lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, juntament amb el segell de la Societat Castellonenca de Cultura que les feu possible. 

Impressionava contemplar aquell pannell on estaven les Normes. Més que res, per tot el que signifiquen. Són la garantia del futur de la nostra llengua. Com diu el fullet de mà: Van fixar unes bases sòlides de l’ortografia i la gramàtica del valencià, amb les quals poder escriure’l amb normalitat i propiciar que deixara de considerar-se una llengua subsidiària, amb el consegüent perill de fragmentació, dialectalització i incapacitat de funcionar adequadament en una societat moderna. 

Amb aquest acord lingüístic la societat valenciana, de la mà dels seus intel·lectuals, acceptava la unitat de la llengua catalana, però, com recomanà des de l’Institut d’Estudis Catalans Pompeu Fabra -pare del català modern-, respectant totes les modalitats dialectals i parlars, que no fan altra cosa més que enriquir la nostra llengua comuna, netejant-la de castellanismes, vulgarismes, col·loquialismes i altres impureses.   

Castelló estava bastant tranquil a aqueixes hores en què cau la nit. Passejàrem pels seus cèntrics carrers, que han guanyat molt des que són sols per a vianants. Les botigues, que ja comencen a anunciar les seues rebaixes, amb els aparadors replets d’ofertes i maniquís que ens contemplen, descarats, com incitant-nos a comprar. La poca gent amb què ens creuem, matrimonis majors agarrats del bracet o famílies amb xiquets d’origen estranger, ens mirem -no ens ha tocat la loteria-, però gaudim de la suau temperatura de la vesprada. No escoltem parlar valencià enlloc.

1 commentari.