25 anys del valencià a l’escola

Enviat el 30 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 Vaig enviar aquest article a la revista Crònica de la Vall d’Albaida que, a hores d’ara, no sé si me l’han publicat. El penge ací per si a algú li pogués interessar:

Fou en gener de 1983 quan un grapat de professors i professores de Valencià -uns tres-cents i pocs més- arribàvem per primera vegada als instituts del nostre país, després d’aquella experiència que s’hi feu, en algun centre, i que s’anomenà Pla Experimental.  Els socialistes havien acabat d’aplegar al poder i el Valencià, de la mà de qui fou Conseller d’Educació, Cebrià Císcar,  entrava de manera oficial, per primera vegada en la història, en els centres d’educatius. L’assignatura de Valencià ja era una més en el currículum escolar, a despit de molta gent que l’haguera volguda veure morta i soterrada. 

Quantes anècdotes que s’hi podrien contar d’aquell primer o primers anys d’experiència! I no sols de la nostra arribada als centres, on se’ns esperava amb les urpes esmolades, sinó, també, del tortuós camí que es tingué que recórrer fins arribar-hi, com aquella humiliant selecció de professorat que, uns quants mesos abans, feu l’extingida UCD -els mateixos gossos amb diferents collars-, perquè, amb la nostra llicenciatura de Filologia a la mà                                               -pareix ser que no érem de confiança per al règim-, no era suficient garantia per a poder impartir la llengua pròpia del poble valencià.  No parlem ja del desconcert general de la nostra societat, desconeixedora, fins i tot, de què el valencià també es podia estudiar com qualsevol altra llengua. Recorde alguna anècdota, desconcertant, encara que real, i comprensible en aquell moment, després de tant de temps d’educació en l’autoodi; algú em preguntà que, si l’alumnat ja parlava valencià, què ensenyàvem a les aules, o aquella altra, plena de sana ignorància, però el valencià s’estudia? Per a què estudiar una llengua que no serveix per a res i que sols la parlem ací?  

No massa diferent fou l’acollida que ens dispensaren als centres. Per un costat el professorat, dividit, com en el carrer, companys que ni et miraven a la cara o simplement t’ignoraven i els qui ens esperaven amb els braços oberts, recorde que un company ens anomenava “l’esperada consciència nacional”. Per l’altre costat l’alumnat, també dividit; uns, alliçonats a casa, ens posaren les coses ben difícils, altres, cal dir que en el meu cas la majoria, ens esperaven il·lusionats. I els pares/mares, clar! Quanta guerra que ens n’han donat alguns. Per cert, no recorde cap cas de pares/mares que vingueren a dir-me “ací estem, per al que faça falta”, més bé al contrari. No cal ni parlar de la manca d’experiència d’un grapat de joves que ens deixaren caure als instituts del país com colomets, amb les aletes nugades, davant d’una boca de canó amenaçadora, a més a més, sense cap tipus de material didàctic a què poder recórrer, la qual cosa, ben bé podríem dir que fou una sort, per allò de “la imaginació al poder”. Però, malgrat totes les mancances, teníem dues armes ben poderoses per afrontar aquell repte educatiu: joventut i ganes, sobretot moltes ganes de “fer país”, perquè ens el creíem, i la llengua n’era  -i ho continua sent- l’eina més poderosa.  

S’ha parlat bastant de la manca de preparació professional d’aquella  primera promoció del professorat -carregat d’ideologia- que impartí Valencià, donat que alguns sols tenien els cursos de Valencià de l’ICE (Institut de Ciències d’Educació) creats per Sanchis Guarner. Però, hi havia quelcom molt més important i era que teníem esperança en un futur immediat força prometedor. Érem sabedors de la importància de la nostra tasca, que anava més enllà d’ensenyar llengua. Aquell crit de lluita, com tants altres, de “valencià a l’escola”, el portàvem tan mamat que aquella feina d’ensenyar la llengua del poble es convertí en un acte de solidaritat amb la nostra gent. Fou com un vendaval d’aire fresc que arribà als instituts i contagià la resta de professorat, alguns dels quals, perderen la por i començaren a impartir les seues matèries en valencià i a usar-lo, ací i allà, sense cap tipus de resignació. Defenguérem, uns i altres, l’ús del valencià  com a llengua pròpia de l’ensenyament i reivindicàrem, no sols la llengua, també la cultura pròpies del poble valencià; llengua i cultura que ara passaven a formar part del món civilitzat, il·lustrat i del progrés.  El Valencià començà a alenar, a prendre vida als centres educatius i a la nostra societat. Després d’aquests primers 25 anys d’ensenyament del Valencià, bé estaria que tothom férem una profunda reflexió, que fa falta, i no m’estic referint sols al professorat, que hem baixat bastant la guàrdia, sinó a tota la societat en general. Molt s’ha aconseguit, està clar que no tant com alguns voldríem, però s’ha fet camí. Alguns diuen que, ara, s’està retrocedint, altres que la cosa està prou aturada i sense ànim d’avançar; o que no hi ha remei, que els valencians i les valencianes ja hem escollit i ens hem decidit per l’opció més còmoda, però menys valenciana. No sé, no vull creure’m aqueixa manca de sensibilitat, de “consciència nacional” del poble valencià. El País Valencià actual s’ha construït al llarg d’aquests quasi vuit-cents anys amb una llengua i una cultura pròpies, que compartim amb catalans i baleàrics, i entre totes i tots els que vivim i treballem ací hem d’aconseguir ser un poble respectat dins d’aquesta Europa que s’està conformant. Encara queda tant per fer!

 

1 comentari.

bloc-iniciativa-verds

Enviat el 25 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

 He rebut aquesta carta del company Enric Morera i vull deixar-ne constància ací, al meu bloc, entre altres línies personals i sinceres, perquè m’ha tornat un poc la il·lusió, ara que hi estem apunt d’encetar-ne unes altres, complicades i esperem que no tan decepcionants. 

CARTA D’ENRIC MORERA A LA MILITÀNCIA I SIMPATITZANTS DEL BLOC

Estimades  companyes  i companys,

Ara fa un mes us comentava, i cite textualment, que “el BLOC està treballant per sumar, integrar i liderar l’alternativa valencianista, progressista i d’esquerres que necessita el País Valencià”. Hui podem afirmar que hem donat un pas importantíssim en aquesta direcció. Hui divendres hem presentat als mitjans de comunicació la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS una vegada s’ha conclòs el procés de debat i acord intern al nostre Consell Nacional.

Com sabeu, l’Executiva Nacional del BLOC, reunida el dimecres en sessió plenària, va acordar ratificar els acords del Consell Nacional del passat 15 de desembre. Aquest fet implica, com he dit, que el BLOC acudirà en la coalició BLOC-INICIATIVA-VERDS a les properes eleccions de 9 de març. El BLOC suma i ofereix a la ciutadania valenciana una opció valenciana, útil i de futur. L’única que pot treballar i fer visible el País Valencià al Congrés dels Diputats.

Ara cal continuar fent campanya. Se’ns presenta un escenari ocupat pel bipartidisme del PP-PSOE els quals, amb les seues potents maquinàries, intentaran ofegar la nostra presència. Serà un camí ple de dificultats però al mateix temps ple d’oportunitats. Som l’única opció electoral valenciana i valencianista. L’única opció no subordinada ni depenent de les direccions centrals del PP-PSOE. Ells ens han imposat la Comunidad, nosaltres defensem el País Valencià.

La nostra és una opció útil que constitueix un futur polític i electoral davant el bipartidisme que ja s’ha instal·lat a les ciutats de València i Alacant. Som la garantia política del nostre poble, la dels valencians i valencianes que volem ser al Món sent valencians. Comptem amb una extensa xarxa de col·lectius, regidors i regidores, alcaldes i alcaldesses. Sabem on estem i a on volem anar.

La nostra serà una campanya austera i imaginativa. Basada en la proximitat i la mobilització de la militància i dels simpatitzants del BLOC. Aprofitarem  per fer créixer el BLOC, dinamitzar nous col·lectius, ampliar la base territorial. Treballem pensant en el futur. El BLOC lidera la construcció del 3er espai en la política valenciana. Som el futur del nostre País.

0 comentaris.

àngels i dimonis

Enviat el 23 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Molt em va agradar en el seu dia la pel·lícula “Los chicos del coro”, i no sols la música, també la història. Tenia bon record del film i vaig aprofitar aquest darrer dissabte per anar a València i veure -recordar- en directe, al Palau de Congressos, el cor de xiquets i xiquetes del centre San Marco de Lyon, els quals són qui posen les veus a la pel·lícula, cançons que hi escoltàrem en directe, magníficament interpretades, a més de música sacra del gregorià i cançons populars franceses. Una coral d’àngels que, amb aqueixa dolçor de veus, et fa sentir bé a la butaca, et relaxa, t’obri l’esperit, t’enlaira, et fa oblidar maldecaps, i si això ho adobem, després, amb un bon sopar i una bona companyia, el cel. Si no vam tindre prou el dissabte, el diumenge repetírem visita a la capital, ara, al teatre. L’amiga Sara Vallés ha estrenat obra a l’Altre Espai i vam anar a veure-la. Molt bé l’obra, i ella.Dario Fo, alcalde? és un muntatge de caire satíric que fantasieja, a partir d’una anècdota real, sobre la possibilitat que l’irreverent -i diabòlic- Premi Nobel de Literatura arribara a ser primer edil de Milà per a fer una “crítica total al circ en què els polítics, els mitjans de comunicació i la societat en general converteixen cada cita electoral”. L’antiga Sala Moma de tan grata memòria pels magnífics muntatges que estrenà de la mà de Carles Alfaro -recorde molt gratamanet aquell Variatets a la cuina-, sols té una cosa dolenta i és la ubicació. Ni parlar de com ens les veiérem per aparcar. Però el teatre té cert encant, xicotet, amb molt bona visibilitat i un aspecte de teatre independent del anys 70 que li dóna un regust a rebel·lia que ja no és massa habitual en el nostre món cultural.  

Què llàstima que tot hi quede tan lluny! Una ciutat com València té tantes possibilitats, que, viure a comarques apartades dels centres de poder, cultural o polític, com vulgueu, resulta difícil, desil·lusionant per a qualsevol persona, amb inquietuds, que vulga estar mínimament informada, al dia en tot allò que s’està fent al món. Estem a anys llum d’aqueixa realitat, però intentem no quedar-nos desfaçats. S’hi fa el que es pot! 

1 comentari.

75 aniversari de les normes del 32

Enviat el 12 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Començar a l’Institut i  no tindre temps per a res més que per a tot allò referent a l’alumnat, és cosa assegurada! I això m’ha passat, després de tornar de vacances, que entre els relats del Sambori, els quals, l’alumnat  m’hauria d’haver entregat -cosa que no va ser així- amb anterioritat a les vacances per a què els corregís o els fes cap apreciació que pogués millorar-los abans d’entregar-me’ls definitivament; controlar que tothom té ja pagada la loteria de Nadal i el Xiquet -ens ha tocat tornar els diners en les dues- per al viatge final de l’ESO, cosa que no és així, i cosa bastant normal, perquè en la vida he vist persones més caòtiques, o solucionar com anem a gestionar la devolució dels diners; reunió -una més, perquè aquestes vacances, i anteriorment, ja emportem unes quantes- amb tots els responsables de la Presentació de la Trobada, que serà el dia 15 de febrer, divendres, al cinema Odeon d’Albaida… En fi, que no havia pogut entrar al meu Bloc i deixar aquest post que vull que parle de les Normes de Castelló. 

El diumenge 6 de gener volguérem celebrar els Reis visitant a Castelló de la Plana l’exposició que sobre les Normes del 32 i en commemoració del 75 aniversari -fou un 21 de desembre de l’any 1932- havia muntat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, per on han passat, pareix ser que més de cinc-centes mil persones. Era l’últim dia, després de dos mesos, per tant no podíem deixar-ho per a més avant. Tot i això, amb l’agravant que, anant-hi, ens enterem per la ràdio que a Castelló havia tocat la loteria del Xiquet. 

Arribàrem-hi a l’hora del dinar. No ens agrada matinar i, a més a més, sempre hi ha coses que fer abans. Havíem reservat taula al restaurant del Casino Vell, que aprofite per a recomanar-lo. Entre altres delícies, insuperable el foi caramelitzat o l’ensalada amb trufes de Morella. 

Per la vesprada visitàrem l’exposició, que la teníem pràcticament al costat, ubicada a una antiga església rehabilitada com a centre cultural: la Sala Bancaixa Sant Miquel. L’entrada del temple, magníficament dissenyada amb el que havia sigut el logotip de la commemoració: Una gran “N” que engalanava la porta amb el 32 a la part superior dreta en menut. Molt encertada. A l’interior no hi havia ningú, la qual cosa ens feu gaudir encara més del moment, que fou emocionant. 

Des de l’oralitat, a aquell Castelló de principi de segle XX on el conjunt de la població sols hi parlava el valencià, però un parlar molt més ric i viu que l’actual, passant per aquell costumisme literari que feren possible alguns intel·lectuals castellonencs, fins avui, i tot el que va significar aquell acord lingüístic que posà fi a l’anarquia ortogràfica, fet que propicià un renaixement de la cultura literària valenciana. I allí estaven! Vuit planes, solament, escrites a màquina sobre uns folis grogencs i bastant gastats, amb mots subratllats amb estilogràfica, i les signatures, les dues darreres pàgines, dels escriptors i dirigents d’associacions culturals valencianistes del moment com lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, juntament amb el segell de la Societat Castellonenca de Cultura que les feu possible. 

Impressionava contemplar aquell pannell on estaven les Normes. Més que res, per tot el que signifiquen. Són la garantia del futur de la nostra llengua. Com diu el fullet de mà: Van fixar unes bases sòlides de l’ortografia i la gramàtica del valencià, amb les quals poder escriure’l amb normalitat i propiciar que deixara de considerar-se una llengua subsidiària, amb el consegüent perill de fragmentació, dialectalització i incapacitat de funcionar adequadament en una societat moderna. 

Amb aquest acord lingüístic la societat valenciana, de la mà dels seus intel·lectuals, acceptava la unitat de la llengua catalana, però, com recomanà des de l’Institut d’Estudis Catalans Pompeu Fabra -pare del català modern-, respectant totes les modalitats dialectals i parlars, que no fan altra cosa més que enriquir la nostra llengua comuna, netejant-la de castellanismes, vulgarismes, col·loquialismes i altres impureses.   

Castelló estava bastant tranquil a aqueixes hores en què cau la nit. Passejàrem pels seus cèntrics carrers, que han guanyat molt des que són sols per a vianants. Les botigues, que ja comencen a anunciar les seues rebaixes, amb els aparadors replets d’ofertes i maniquís que ens contemplen, descarats, com incitant-nos a comprar. La poca gent amb què ens creuem, matrimonis majors agarrats del bracet o famílies amb xiquets d’origen estranger, ens mirem -no ens ha tocat la loteria-, però gaudim de la suau temperatura de la vesprada. No escoltem parlar valencià enlloc.

1 comentari.

felicitats ieva!

Enviat el 3 Gener 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Acabàrem l’any amb la celebració del X Aniversari de l’IEVA –Institut d’Estudis de la Vall d’Albaida, per si hi ha algú que encara no el coneix- que se celebrà a Aielo de Malferit el 29 de desembre, lloc embrionari de l’entitat en aquell llegendari Congrés d’Estudis. No vaig poder gaudir de l’acte com a mi m’haguera agradat, a més a més, que l’ocasió ho requeria, però sempre hi ha compromisos, per no dir el que solen dir la gent de la meua comarca en aquests casos fent referència a la confessió. Quan hi vaig arribar, l’acte ja havia començat. Sobre l’escenari de l’Auditori s’estava fent un passe amb fotografies dels diferents actes celebrats en aquests deu anys. I s’ha fet feina! Poc a poc vaig anar adonat-me dels escassos assistents. Ni tan sols estàvem tots i totes els socis/-es. Potser no fóra el millor dia. Potser! Però l’esforç d’acostar-se, almenys, l’hauríem d’haver fet moltíssima més gent. Absències ben destacades que no nomenaré, però incomprensibles. 

L’acte estigué força bé, amb una presentadora encantadora que animà moltíssim. La presència sobre l’escenari d’aquells xiquets i xiquetes de 10 anys -el futur- fou molt encertada. La proposta musical del grup de corda i vent, amb una creació de Ramon Garcia -Vocabularis- avançant el que serà ben prompte un disc compacte o la magistral intervenció de tres artistes plàstics de la Vall -Amorós, Cesc Biosc i Joan San Carlos- que realitzaren en directe un mural al·lusiu a la comarca, hi foren dos dels moments més especials de l’acte per la sensibilitat i la delicadesa; vaja, allò que se sol dir un toc de bon gust. Les paraules de la Sra. Presidenta, molt adequades, si de cas, no haguera anat malament un toc d’atenció a la societat valldalbaidina, per a què s’entere de una què és l’IEVA o als socis i sòcies, per a què ens prenguem més seriosament aquest “institut” que ens és imprescindible i encara no ens hem adonat.  

No podia faltar sobre l’escenari el toc al·lusiu al 300 Aniversari d’Almansa i, com no, el pastís, el pastis dels 10 primers anys que en aquesta ocasió Mora va voler que fóra de deu plantes i amb molts pastissets, ben simbòlic. No vaig poder provar-los. S’invità a totes i tots els assistents a què muntaren a l’escenari, on havia aparegut el pastís, però se me feia tard, tenia un sopar a Cocentaina, eren ja les 21’30 h, i m’esperaven. A l’entrada de l’Auditori encara vaig veure que hi havia preparades unes taules amb un tast de productes ben diversos i ben apetitosos. Segurament s’hi convertiria en el lloc ideal per a xerrar, negociar, saludar, i totes aquelles coses tan necessàries. Felicitats IEVA! Molts anys i molts èxits. Ens ets imprescindible. Entre totes i tots t’hem de convertir en una institució més que necessària; et volem com a punt de referència; ets com al far que enllumene el nostre camí de la cultura i ens porte cap a vies més amples de tolerància i respecte. Tota la societat valldalbaidina hem de confiar amb tu, i a tu hem d’acudir –sobre tot les nostres institucions i ajuntaments- a poar de la teua sapiènça, dels teus coneixements, per a ser cada dia més comarca.

1 comentari.