gaudim d’una bona lectura

Enviat el 28 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Compromís finit! Vaja, ni que haguera s igut un contratemps d’aquells insalvables que li compliquen a un la vida! I d’això res. Ha estat un gran plaer poder compartir taula amb el Vicent Enric Belda en la presentació del seu llibre La llegenda de l’amulet de jade. També amb la companya Silvia Pinter; ambdós agullentins companys de professió i amics estimables.

M’ha sorprés veure tanta gent en la presentació d’un llibre, acte que els ajuntaments haurien de programar amb més freqüència. Gent de totes les edats, joves i majors, pares/mares amb fills/-es. Naturalment, alguns alumnes de l’Institut, però pocs.

Ací us deixe algunes de les paraules que li he dedicat a Vicent E. Belda i el seu magnífic llibre que, si se’l llegiu, no us penedireu:

Potser fins ací, res del que hem dit en aquest breu argument de l’obra no ens haja cridat massa l’atenció. Per un costat, uns protagonistes adolescents, impulsius i àvids d’experiències; inevitablement, una història d’amor, fràgil i encantadora, i per altre costat, la part més fantasiosa, repleta d’intrigues i aventures, que ací recau en una llegenda xinesa força interessant, però, també, amb un toc d’intriga més propi de la novel·la negra.

Dos móns –occident i orient- retratats amb delicadesa i particularitat, per un costat el present, la història de Víctor que se centra en el món urbà, una gran ciutat, indeterminada, que ben bé podria ser València o qualsevol altra, i per altre costat el passat, el món rural, la Xina, un univers replet de llegendes, mites, irrealitats. Dues cultures que ací apareixen allunyades en l’espai i en el temps, però ambdues carregades de violència. Un passat i un present units per un punyal(pag. 87)

Voldria subratllar  la història d’amor entre Víctor i Li Bei, recalcar, sobretot, la subtilesa de l’autor, de Vicent Belda, en haver sabut encaixar, magistralment, dues declaracions amoroses -la universalitat del tema de l’amor pel qual mai no passa el temps-, per un costat uns adolescents de la tradició literària medieval, Tirant i Carmesina, i per l’altre, els nostres protagonistes actuals. Sí, estic parlant de la famosa escena de l’espill del Tirant lo Blanc, que ací pren una dimensió més cosmopolita i s’emparenta amb Oscar Wilde(1854-1900) i el Retrat de Dorian Gray. És un dels episodis més reeixits de la novel·la. I és que l’autor ha volgut donar un gran protagonisme als miralls, que ens envolten d’una atmosfera de perversió satànica, dominada pels poders d’un misteri que està més enllà de la realitat. Diu l’autor : “algunes tribus primitives temien els espills perquè pensaven que els miralls no reflectien allò material, sinó sols l’ànima de les persones i les coses”

De la  tradició literària occidental -Joanot Martorell i Oscar Wilde-, a l’oriental, pel paral·lelisme entre la nostra protagonista, Li Bei o Mei, i la Zahrazad de Les mil i una nit. Ací, Li Bei, o millor dit Mei, la filla menuda del ferrer Weng, va relatant la seua història personal, com Zahrazad els seus contes, i deixant-los, també, inacabats, amb la qual cosa, naturalment, li dóna més emoció al relat. Serà al darrer capítol on, les diverses veus dels narradors confluiran en un final sorprenent, si bé, esperat.

Vicent Belda desmitifica en aquesta novel·la el cobejat “secret de l’eterna joventut” que, com a rerefons impregna tota la història(pag.104-105).

L’estructura del llibre és una història recordada, que serveix de marc a totes les altres, és a dir, el tradicional estil d’una història dintre d’una altra història, un esquema molt romàntic, si voleu, però que no pas per això deixa de ser ni menys actual ni menys original.

3 comentaris.

un any amb el meu blog

Enviat el 24 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Com passa el temps! Ara fa un any que vaig començar aquest bloc on m’he deixat un grapat de vivències, sentiments, il·lusions, fracassos… M’havien parlat d’aquest fenomen, però no m’ho acabava de creure. A hores d’ara no sé si és veritat o mentida que són molts/moltes els qui solen llegir aquestes pàgines -jo sí m’he afeccionat a llegir-ne-, no ho sé, però jo sempre hi dic que escric per a mi i per a qui li apetesca, sense cap pretensió. M’agradaria fer canvis en el meu bloc. Ha passat un any i el negre que predomina en les meues pàgines, voldria aclarir-les. La simbologia del color, i tot això i tot allò que deia el poeta; la vida, que dóna moltes voltes, i mai saps per quins derroters et va a deixar pas; tot ve i tot va; el solatge de cada dia, si es que en queda; el que som i el que no serem mai;  l’amor i els desamors; la nit i el dia; la fam i la gana; els amics i les amigues -pocs-, les amistats -moltes-, els coneguts, … la soledat. 

He intentat treballar amb el meu alumnat açò dels blogs, però no he aconseguit massa èxits. Tots els anys s’hi enganxen alguns, però, tristament, ho fan sols per nota -com quasi tot-, i acaben abandonant la iniciativa. No hi ha remei; la gent jove no se’n volen saber res ni de llegir ni d’escriure. Però continuarem treballant per engrescar-los en açò i en tantes altres coses que pensem importants. No treballem amb pedres, sinó amb personetes, que s’han de sentir estimades, respectades, animades, i que els donem allò millor que tenim cadascú de nosaltres -els adults que els envoltem-, la nostra experiència en la vida 

  

4 comentaris.

no es pot anar al cinema

Enviat el 23 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Quina manera de ploure! Dins de casa estem bé, no abelleix ni eixir ni menejar-se massa. Així que he aprofitat el dia per felicitar -email- amics i coneguts, i dormir, o millor dit, migdormir deixat caure al sofà i escoltant ploure que s’està de meravella. Aquests dies són ideals per anar al cinema, però, lamentant-ho molt, no s’hi pot anar  perquè l’oferta és pèssima. Cap de les dues darreres pel·lícules que he vist, no m’han agradat: La brújula dorada i Soy leyenda, aquesta última ahir. Amb ganes d’anar al cinema -solc anar-hi totes les setmanes-, no hi pot ser possible. Tot films americans i, a mi, personalment, no m’agrada. Reconec que són mestres en el seté art, però no m’agraden aqueixes històries tan extravagants, preferesc les històries ben contades i properes del cine europeu que, ací, sols es redueixen a algunes espanyoles i poca cosa més. 

Sense anar més lluny, prop de casa tinc unes cinquanta sales de cinema       -Gandia, Xàtiva, Ontinyent, Alcoi- més o menys a una vintena llarga de Km. Doncs, amb unes 10 o 12 pel·lícules, totes americanes, tenen copades la totalitat de les sales. No hi ha opció a veure res més. No sé com està la nova Llei del Cine, la qual diuen que intentarà arreglar açò, no ho sé, però ja està bé. També tenim dret a veure altre tipus de cine. M’han agradat, i molt, El orfanato, Las13 rosas, Siete mesas de billar francés, Mataharis o Oviedo Exprés. Un altre llistat ben llarg de pel·lícules espanyoles ni les han estrenades, i no parlem ja del cine francés, anglés o alemany…, res de res, com si no existira. Bé, doncs, haurem de resignar-nos a anar a llogar DVDs, com fan tantíssima gent, i veure el cine que volem a casa, almenys ens estalviarem bastants diners, i escoltarem ploure.

3 comentaris.

tanquem les portes i obrim-ne altres

Enviat el 22 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Hem tancat les portes de l’Institut. Són les esperades vacances de Nadal. Ara ve el temps del descans, d’oblidar-nos-en -si podem-, del món de l’ensenyament: alumnat, professorat, pares i mares, notes, conflictes escolars, certes actituds, classes, guàrdies, avaluacions, faltes, retards, indisciplina, amonestacions…, i així un llarg etc. que fa de la nostra professió -mestres- una de les tasques més apassionants. Un univers, força particular i complicat, que s’hi viu amb tanta intensitat, amb tant d’entusiasme, que tota la societat s’hi veu involucrada, interessada i, tant de bo si açò anara cada dia a més, perquè l’educació és la base de la convivència -respecte i tolerància- de tota societat democràtica.

  

Ahir tancàvem les portes de l’Institut amb un dia de festa que, sense esperar-ho, va eixir la mar de bé. Els primers que s’involucraren, els companys i les companyes -professorat- a qui, una vegada més, se’ls demana un esforç extra que tothom estem disposats a fer. Així, veiérem professors jugant un partit de futbet contra alumnes, altres com a pilotaris o controlant les partides de pilota -un trial crec que ho anomenaven-, jugant a jocs de taula o amb un escalèctric gegant que muntaren l’Andreu i l’Adrià; altres, ballant en el taller de dansa valenciana o esmorzant xocolate amb mona que els amics del Sàhara prepararen amb la finalitat de traure diners, que, un any més, hi portaran -espere poder anar-hi algun dels viatges-, el proper més de mars. Convivència i bon rotllet que acabàrem d’arrematar amb la colla de dolçainers i tabaleters -alumnes i professors del centre- que prepararen un passacarrer magnífic. Tot s’acabà davant de l’escalinata de l’institut, eren les dotze del migdia, amb una dansà, assajada prèviament en el taller, i l’entrega dels premis -nadalenques- de l’AMPA o del Departament d’Anglés, que apostaren per posar al dia la figura del Pare Noel, fins i tot un premi al cutre-Noel. I després, l’entrega de les notes i a casa. Algunes tutores, molt contentes, carregades amb petits regals dels seus alumnes. Per a què després diguen!

Uns pocs companys ens n’anàrem de dinar. Altres -la majoria-, els més marxosos, i més joves, seria per la nit quan armarien la de sant Quintí en el sopar, copeo i bailoteo. Espere que ho passaren bé. Nosaltres, més pacífics i calmats, coses de l’edat, anàrem a Ca les Senyoretes -Otos- i dinàrem com a reis, xerràrem, que, mira que ens agrada, tranquils i feliços, fins i tot, aprofitant que la companya Oreto, d’Història, sap ballar el Bolero de l’Alcúdia, el seu poble, ella i jo el ballàrem -gaudírem- i el dedicàrem als companys. Acabàrem passejant pel poble, visitant el Palau, amb la pedra de Basset, que encara no l’havia vista, i punt final.

Aquestes vacances vull dedicar-les a llegir, però allò que m’apeteix, començaré amb Pana negra -premi Ciutat de València 2006- de l’amic Joan Olivares, que encara no he tingut temps d’agarrar-lo per davant, i mira que li tenia gana; també, realitzar algun compromís, que alhora és un plaer, -he d’anar a Agullent a fer la presentació del llibre de l’amic Vicent Belda La llegenda de l’amulet de jade-, vull acostar-me per València a veure algun espectacle teatral, alguna exposició -tinc intenció d’anar a Castelló per veure la de les Normes de Castelló, el 75 Aniversari de les quals ha passat sense pena ni glòria, com sempre que hi ha commemoracions importants que ens fan sentir poble-, en fi, uns dies tranquil·lets dins de les possibilitats d’aquestes cada vegada més histèriques festes nadalenques. Naturalment, també vull dedicar-li més temps al meu bloc que, està a punt de complir un anyet.

2 comentaris.

altra vegada pisa!

Enviat el 8 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Altra vegada l’informe PISA! Que què és, doncs un estudi de referència sobre els sistemes educatius del món desenvolupat. Però en aquesta ocasió sense dades de la Comunitat Valenciana, perquè, segons sembla, no van voler participar-hi. Temor o por -ens preguntem-, a fer el ridícul?  No crec que siguen aquestes les causes, més bé, sabent com se sap quins anaven a ser els resultats, més bé, convé ignorar la prova i continuar amb l’autobombo de “somos los mejores en todo”, que tan bé els funciona a la Comunitat. “Mediocritat”, segons l’informe,vindria a ser l’expresió que avalua l’ensenyament a Espanya, després de valorar les deu comunitats autònomes que s’han prestat a la prova: la millor La Rioja. Potser si haveren participat totes la cosa havera sigut més lamentable. Així i tot, Espanya té els resultats pitjors, almenys entre els països rics d’Europa; per darrere queda Portugal. Però, sobretot, mal, molt malament, en lectura -capacitat per entendre, usar i analitzar textos-, quan tothom sap que açò és la base per a poder estudiar qualsevol matèria amb un mínim de garantia. 

Hem llegit a la premsa coses interessats al respecte, intentant analitzar aquest fracàs escolar, res que no se sàpia, però, pel que sembla, de bastant difícil solució, perquè no s’hi fa res per resoldre-ho. S’apunten com a causes negatives la invasió dels mitjans electrònics           –consoles i demés, perquè internet és un altre cantar-; que a Primària no es prenen seriosament el tema de la lectura  -els primers anys d’ensenyament, pel grau de dificultat, són impartits per professionals sense experiència-; que la metodologia utilitzada i la formació del professorat no és l’adequada, però, em pregunte, les condicions i els incentius són els adequats?; que la manca d’inversió no és la que cal -el més important no és la quantitat, sinó el com s’inverteix-; que no pot deixar-se tot en mans de l’escola/institut -sense el conjunt de la societat i les famílies no hi ha res a fer-; manca de valoració social de l’educació -el que es fa a l’escola, i sobretot a l’institut, no serveix per a res-;  en fi, i moltes més coses que, com ja he dit, tothom sap, i potser siguen veritat, però, no acabem d’encertar la manera de millorar. 

Aterrem! Una cosa són els informes oficiosos i una altra la realitat, que, potser siga més dura, encara, que el sofrit paper. Aquests dies, a l’Institut on treballe, hem estat fent els controls -obligats- de lectura trimestrals. Són alumnes de 4t ESO, l’últim any d’ensenyament obligatori. La gran majoria accedeixen al món laboral el proper any. Bé, doncs, una guerra! La gran majoria no s’han acabat de llegir ni una sola novel·la d’un llistat obert en què podien elegir o proposar-ne la lectura d’altres que els interessaren més. Alguns et confessen que no s’han llegit un llibre sencer en la seua vida, que la nit anterior no s’han gitat i és l’únic temps que han dedicat a llegir en tot un trimestre, que a internet troben els resums i el material necessari per aprovar el control i, conseqüentment, que no cal llegir la novel·la, que quina pèrdua de temps llegir tots els dies, i una muntonada més d’expressions i actituds que fan comprensible l’informe. Allò de l’hàbit lector que durant tota l’ESO els estem insistint, supose que com en Primària, res de res. No ho hem aconseguit, com tantes altres coses que ens fan sentir fracassats i  impotents. Per molt que els insistim en què s’ha de llegir tots el dies, igual que les coses que fem diàriament perquè són importants i les necessitem per a viure: menjar, dormir, temps d’oci, etc Bé, doncs, no hi ha manera. La lectura, base de tot el saber, desterrada d’entre la jovenalla. 

Si parlem de l’alumnat de 2n de Batxillerat, un poc millor, però poc. Ací la batalla està en llegir, a més, la premsa diària. Pràcticament ningú s’informa als diaris -sols els esportius-, alguns per internet i la gran majoria per TV. Ja hi estem altra vegada. No lligen articles d’opinió, que tanta falta els fa per aprovar l’assignatura de Comentari de Text, no tenen, en definitiva, opinió de res ni els interessa ni conèixen la problemàtica del món en què viuen, així són capaços de confondre l’IRA amb un grup ecologista o l’informe de què estem parlant amb la torre del mateix nom. Totes i tots en sóm culpables. Potser que el profesorat en siguem responsables per no haver sabut il·lusionar-los. Però no volem, i no deguem, ser considerats els únics responsables. Haurem de reconèixer que, després de vint-i-cinc anys en aquest món, no en som bons professionals. Igual és això i no ho sabíem. L’informe diu que la millora dels resultats estaria lligada als continguts - hi ha molta diversificació-, a la metodologia emprada i a la formació del professorat. Però també s’apunta la llibertat del docent a l’hora d’aplicar els continguts. Crec que s’hauria de prioritzar la Llengua, com a instrument de comunicació, per damunt de totes les altres matèries -amb perdó, en sobren la mitat. I, alhora, recuperar la Literatura, que ha quedat relegada a favor d’altres matèries més tècniques, perjudicant la comprensió lectora i un model de comunicació -oral i escrit- tan necesari en l’ensenyament i en la societat en què vivim.  

L’infome PISA comenta que el context socioeconòmic i cultural de l’alumnat condiciona els resultats obtesos. Potser per això ixen més ben parats els centres privats? Aleshores, l’administració hauria de fer quelcom per evitar aquest procés discriminatori. Què en pensarieu d’un centre de Secundària -públic-, que tan sols fa tres anys que s’ha inaugurat, i que no té biblioteca ? Doncs aqueix és el cas del meu institut, i, ni pares ni alumnat ni professorat ni ningú hem posat el crit al cel.  L’animació lectora no existeix fora dels centres d’ensenyament. Quants ajuntaments fan presentacions de llibres als seus pobles?; quants celebren el Dia del Llibre o activitats a favor del llibre per a fomentar-ne la lectura?; quants hi tenen unes biblioteques actives i amb personal profesional que  anime a llegir? Quants programes de TV hi ha dedicats a la lectura en horaris prudents i no a la matinada?; quants anuncis publicitaris trauen el tio bo o la tia bona de torn amb un llibre a la mà i no amb un cigarret o un got de gin? Quantes famílies dediquen un temps diària a la lectura?, i m’estic referint a una hora marcada on tothom llig, igual que ens reunim per a menjar –dinar i sopar- o per veure la TV. Són hàbits que no tenim a la nostra societat i que, si creguem que són importants, hauríem de cuidar més. L’educació és cosa de totes i tots, per suposat que de l’escola i el professorat, però sense el suport i la cooperació de les famílies no hi res a fer. I de l’administració: una ràtio menys elevada, atenció individualitzada, atenció a la diversitat, però de veritat. Ara bé, per damunt de tot: La nostra societat ha de valorar molt més el paper de l’escola i de l’educació.

2 comentaris.

solidaritat amb la marina

Enviat el 3 Desembre 2007 per julifenollar.
Categories: General.

Ahir no tenia res previst, si de cas, corregir exàmens, però una vegada més, aqueixa feina, que no m’agrada gens ni mica, va trobar una bona escusa que la vas substituir.

Em vaig aixecar massa matí per a ser diumenge. Acostumat a què cada dia feiner el despertador sone a les 07h, també els dies festívols el cos et demana a deshora deixar l’escalforeta del llit i posar-te a fer alguna coseta. Donc sí, em vaig alçar, però per fer-me un bon desdejuni -suc de taronja natural, dues tostades amb mantega i un café amb llet-, i amb pixama per casa, que és una delícia. Sempre, en dies així, em passa pel cap allò de les pel·lícules americanes, on solen dixar el diari i la llet fresca a la porta de casa. No és massa problema, ara, això d’estar al dia en informació, perquè tenim internet, i ahí comença la meua aventura de diumenge.

Volia saber com havien anat les coses en la manifestació de Barcelona  –i van anar força bé-, però em cridà l’atenció una notícia a vilaweb bastant més propera: a Dénia es feia un concert, a les 17h, en solidaritat amb els afectats per la riuada a la Marina. Posí en funcionament el telèfon i, en tres i no res, tot llest.  

La capital de la Marina Alta a aqueixes hores de sobretaula en què arribàrem pareixia una ciutat fantasma, no hi havia ningú pel carrer, o millor dit, sols s’hi veien emigrants, que pareix ser són els únics que estan sempre pel carrer. Arribàrem a l’Auditori on es feia l’acte, en el mateix centre de Dénia, eren ja les 17h i no hi havia quasi ningú a la porta, que encara estava tancada. La cosa no millorà, cap a les 17’30h començaren i el recinte, on a penes cabien 300 persones, no s’havia omplit. No sé que va fallar, perquè no vull creurem allò de la manca de solidaritat. Però aqueixa fou la resposta del públic.

Un grapat de cantants en valencià –Col·lectiu Ovidi Montllor i Associació de Músics i Cantants del País Valencià- ompliren l’escenari de música fresca i de qualitat. És increïble la quantitat de gent que està fent bona música i en valencià, gent molt jove, i altres no tant, però, uns i altres professionals que es mereixen un lloc digne en el panorama musical, i no restar en l’oblit pel simple fet de ser persones compromeses amb la seua llengua, la seua cultura i el seu país. No tenim perdó, que els tinguen ignorats des del poder, podria entendre-ho, però que siguem la societat qui ni els coneguem, això diu molt, i bastant roí, dels valencians i les valencianes.

No voldria deixar-me’n cap: Pinka, Lilit i Dionís, Tramuntana, Sergi Contri, Pau Alabajos, Ovidi Twins, Orquestra de la Marina Alta, Al Tall, Lluís el Sifoner, La Romàntica del Saladar, Botifarra i les colles de xirimiters de l’Esclat del Verger i el Carellot de Calp. Tots feren unes actuacions que no deixaren els espectadors indiferents.

Destacar el retorn del Sifoner als escenaris. El recordava en aquells anys en que se’l considerava el Manolo Escobar de la cançó valenciana, amb Tinc un màneg d’un pam i mig, que tant d’èxit va tindre, i tant se’l va criticar. Ahir ens sorprengué amb unes albades dedicades als afectats -la veu i el to molt bé- i uns poemes recitats amb acompanyament de violíns. Però em quede amb la frescura dels Pinka o el descollone dels Ovidi Twins i la professionalitat d’Al Tall o Botifarra, i com no la Romàntica del Saladar que són dels meus preferits, malgrat estar un poc enfadat amb ells perquè han gravat una cançó popular del meu poble -Les xiques de Salem- i li han canviat la lletra i el títol. El dia que actuen ací, la qual cosa espere que no tarde massa, malgrat la ruïna del meu ajuntament, ja vorem què passa.

 Acabaré deixant el nombre del compte corrent, per si algú s’hi vol solidaritzar amb aqueata gent que s’ha quedat sense res i no estan tenint massa ajudes: EL VERGER  2100 4609 64 2200037645  La Caixa o 2090 0045 45 0064100471 CAM.

2 comentaris.