el bloc de juli

Passar per la venda Margarida, deixar la carretera de la Vall d’Alcalà a la dreta, endinsar-nos, cap a l’esquerra, per una profunda depresió de paissatge magnífic, verge i viva, muntanyes feréstecs que ens porten a la memòria aquell cabdill àrab, valencià, senyor d’aquests  i tants altres           territoris  -Al-Azrac diuen que li deien-, aüllar el mar a la llullania i en mig, els campanarets dels primers pobles de la Vall de Gallinera: Benissili i Al-Patró. Els dos poblets de la meua infantesa. Quants records! Tot açò em fa remoure l’ànima. No puc evitar-ho.

Em venen a la memòria aquells dies en què ens reuníem les famílies, tan a prop i tan allunyades, a l’hora, aquells dinars al centre de la gran casa de la tia Encarnació, amb una taula enorme i la paella al centre, risses i alegria; els pares, joves i il·lusionats, els oncles de Benissili i Al-Patró, amb una bonhomia que la gent d’aquesta Vall ha sabut salvaguardar com a signe d’identitat, els cosins i les cosines, correres amunt i avall, els jocs a la font i el llavador de la placeta de la tia Encarnació amb aquella aigua freda en què sempre acabàvem xopats, o les eixides pel terme, abancalat, botant marges, o la visita a ca l’alemany al poble veí, abandonat, de Llombai   -inevitable si venia el meu cosí Evaristo- que amb el temps he sabut que es tractava d’un vell nazi amagat per aquelles raconades.

I les cireres! No puc parlar de Benissili, el poble de la meua àvia Pilar per part materna, sense nomenar el fruit, gràcies al qual encara una vintena de persones poblen aquest llogaret. Les cistelles plenes, els penjolls  que, a l’entrellaçar-les, ens feien els oncles als xiquets, i les arracades per a les xiquetes. Recorde moltes fonts pel terme, aixetes que rajaven dia i nit entre marges de pedra, bassonets d’aigües pures i cristallines, i el berenar! Tomaca fregida amb magre, la meua menjada preferida si es tracta d’entrepà. Encara que l’embotit de la tia Pepa, a l’hora de l’esmorzar, amb olives xacades, malgrat que era el menjar dels majors, em sabia, i encara ho recorde així, a glòria.

Ara, tornar a Benissili, malauradament, sempre és per a enterraments. Els meus pares ja no hi són i els oncles, que encara hi viuen, s’han fet vells; nosaltres, els cosins, majors. Però retrobar-me amb aquesta família és sentir quelcom especial. El paissatge em fa, també, percebre una sensació particular que deixa tota la meua sensibilitat a flor de pell.

 Tots els assistents al soterrament, familiars i amics, encapçalats pel rector, hem acompanyat el taüt fins el cementiri, que està en un alteronet, enfront del poble, després de passar un barranc de gran bellesa, com tot l’entorn. El silenci del seguici contrasta amb els nombrosos sorolls dels animalets que proclamen pels quatre costats la sofocant calor d’aquesta vesprada d’estiu.  Una breu estada al recinte per visitar els familiars que ja ens han deixat. I un adéu.

 Poc a poc la gent va acomiadant-se. El meu cosí Evaristo, de tornada cap al poble, hem comenta que les coses no van massa bé, que la terra no deixa, que el turisme rural no acaba de despegar; vol que anem a veure-li un casa rural que s’ha reabilitat, per cert, magnífia, tot per intentar trure-li profit al poble, i no tancar portes i anar-se’n a buscar-se la vida a un altre lloc. Són gent que estimen aquesta terra i s’hi resisteixen a abandonar-la. Però les coses no són fàcils ni el pas del temps està essent masa benèvol amb aquestes gent i aquestes terres de futur incert.

Aquest article fou publicat el Dilluns 3 de Setembre del 2007 a les 21:23h, i esta arxivat a la seccio General. Pots fer seguiment de les respostes a aquest article a traves del fil RSS 2.0. pots deixar una resposta, o un trackback des de la teva pagina.