l’home que estimava la natura

Aquest matí, fullejant la premsa, m’he emportat un bon esglai. Un grapat d’esqueles ens feien saber de la mort de Joan Pellicer. M’he quedat molt sorprés, dubtós, perplex; però, es tractaria del botànic i metge que tan bones estones ens ha fet passar a la TV? He preguntat als companys Joan Olivares i Casimir Romero, que sé que eren amics d’ell, i m’ho han confirmat. Pareix ser que ahir, després d’uns dies mort, la filla se’l va trobar a casa.

No vaig tindre el plaer de conéixer el metge i botànic ni vaig estar mai en cap de les seues xerrades, que n’han sigut moltes, així com d’eixides guiades per diversos paratges del nostre país. Quant que ho sent! Sempre hi arribe tard. Massa sovint em passa que per deixar les coses d’avui per a demà, finalment, no-res

En els programes de Punt 2 en què participava, ens descobria uns paratges bellíssims, uns racons que els tenim prop però que no sabem contemplar-los amb tota la bellesa de l’estima. Perquè Joan Pellicer, veritablemt, quan parlava es creia allò que deia i ens ho feia creure, i per tant, estimar. Aquelles herbetes, floretes o plantetes que hi estem acostumats a veure pel terme dels nostres pobles, ell ens les presentava en tot el seu esplendor, amb les seues propietats medicinals, si venia al cas, i ens les anomenava amb el seu nom en llatí o en vulgar, que li dóna la gent, i, clar, el seu nom estandard, així com les diverses modalitats que se li donen en tot l’àmbit lingüístic català. Ens contava la història d’aquelles plantes des de temps immemorials, així com llegendes i contespopulars en què eren protagonistes. I tot açò amb un valencià clar i potent, ben obert, de la Safor. Donava gust, glòria diria jo, escoltar-lo.

Un home que estimava la Natura, que respectava profundament el Medi Ambient; enamorat del seu país, que és el mateix que el meu, aquest malauratPaís Valencià. Malaurat, no em malinterpreteu, perquè els valencians i les valencianes no sabem estimar aquesta terra en què vivim ni respectar totes aquelles diferències que ens fan ser un poble diferenciat i amb personaliat. Ni millor ni pitjor, diferent i, alhora, respectuós amb la resta de pobles i gents.

En fi, estimat Joan Pellicer, allí on estigues, una abraçada ben forta i gràcies pel teu saber fer, per ajudar-nos a conèixer i estimar un poquet més el nostre país.

4 Respostes a “l’home que estimava la natura”

  1. Juli Diu:

    cony! un altre Juli!

  2. josepmanel Diu:

    M’he assabentat de la notícia pel teu blog. En un país normal també ho sabria pels mitjans de comunicació. Sobretot i tenint en compte que es tracta d’un patriota, dedicat com era a fer-nos coneixer l’ànima vegetal del nostre país. D’ell es poden extraure principis com: “La llengua fonamenta la identitat del nostre poble com el paisatge fonamenta la fesomia de la nostra terra”. Se’ns acaben els referents. Espere que sapiguem fer-li un comiat com cal.

  3. Àngel Diu:

    Mireu: qui no és capaç d’estimar la terra on viu no estimarà mai la llengua d’aqueixa terra… viga el que diga qui siga.
    Bona vesprada.
    Àngel

  4. Salvador Bataller Diu:

    Amic Juli, jo tampoc coneixia personalment Joan Pellicer i Bataller, i malgrat compartir cognom, el segon seu i primer meu, no erem família. Tanmateix, també m’ha emocionat molt la seua mort i més encara sabent com sé que era un gran amant i coneixedor del nostre Benicadell. Per tant, amb el teu permís, faig meues les teues paraules. Com diuen a la Pobla del Duc, el meu poble: “m’ho has llevat de la boca” . Gràcies per la teua mgnífica i compartida exposició de sentiments.
    Salvador Bataller

Deixa una resposta

*
Per comprovar que ets una persona, i no un programa automatic que deixa comentaris-spam, copia la paraula que veus a la imatge.
Anti-Spam Image

Comment moderation is enabled. Your comment may take some time to appear.