Amics, amigues, tanque aquest blog! M’ha costat molt decidir-me, cosa gens estranya en mi, però, finalmet, m’he animat a canviar de servidor. A totes i tots els que m’hi heu seguit, gràcies! Si voleu, ara em trobareu en Blogger: “el blog de juli fenollar”, i també en “el bloc de salem”.
Molt agraït
juli
Dos anys del bloc de juli! No està gens malament si pensem que tot va començar com un entreteniment, i continua sent-ho, naturalment. He volgut celebrar-ho, canviant l’aspecte del meu blog. No tenia massa possibiltats i m’he decidit pel que esteu veient. Quasi que claussure el present i me n’òbric un altre, que tingués més possibilitats i pogués penjar fotos, però, dos any són dos anys, i m’ha sabut mal.
Però al llarg d’aquesta llarga vida del meu bloc he anat descobrint-hi més i més coses interessants. Fins el punt que ho recomane a tothom; el meu alumnat no em fa gens de cas, malauradament no estan per la tasca, però pense que és un bon exercici, per una banda podríem dir que lingüístic, el qual, juntament amb la lectura, ens ensenya a estar millor amb la llengua, conéixer-la. Perquè no es pot escriure tal qual ens ve al cap allò que volem contar, s’ha de sintetitzar i deixar un escrit mínimament presentable. Te n’adones, de com és de difícil el trobar la paraula justa per a una idea concreta. I el fet d’haver de resumir, posar ordre a tot allò que se t’ocorre, buscar les paraules més adequades, intentar comunicar una mínima idea amb claretat o dignitat, en fi, tractar la llengua amb correció, doncs, et fa, sens dubte, estimar-la més. Per altre costat, diria que és un exercici terapèutic o quelcom semblant. T’ajuda a autoanalitzar els quefers diaris, el fet de seleccionar-los ja és una tasca important. Un exercici memorístic, també. I supose que moltes més coses, importants, perquè no!
No podria oblidar un altre fet curiós que s’hi dóna, com són els amics virtuals, o els enemics. Per un costat, gent que descobreix el teu bloc, llig les teues ocurrències i et deixa qualsevol comentari. Ací s’enceta una altra pàgina dels blogs: conèixer gent que mitjançant l’escriptura et donen a conèixer el seu món tetit i particular. Per altre costat, també estan els malparits de sempre, i no he volgut buscar una altra paraula més suau per anomenar a aquells/-es que se n’aprofiten per insultar i desprestigiar, sota la vilesa dels anònims, la gent de bona voluntat que no fem més que expresar amb naturalitat i amb bona fe allò que ens ve de gust.
I l’afició a llegir altres blogs! Per la xarxa hi ha coses interessantíssimes. Em procupa que açò em reste temps a l’altra lectura -ja faig el possible per a què açò no passe-, aquella altra més important que està als llibres, però no mai substituir-la. Això ho tinc molt clar! Però, bé, ara estic en aquest món més que no pas en l’altre, però sé que el llibre sempre està/estarà ahí, i que la literatura és una altra cosa, molt més important, incommensurable; podríem comparar-ho amb el cine i la TV, que ambdós són importants i que l’un no substituirà mai l’altre. Són simplement diferents!
Esperada, però mai ben rebuda, la gran senyora vestida de negre ha vingut i, com qui no vol, s’ha emportat la tieta. Era l’última dels cinc germans de ma mare. Per cert, la major. Tenia 93 anys. Una vida llarga i repleta d’altibaixos. Ja no queda ningú! La casa, gran i destartalada s’ha quedat buida. Supose que els meu cosí la vendrà i amb ella tants i tants records que formen part de la meua vida, de la vida de la meua família.
El dimarts a les quatre tocaven les campanes i els funeraris treien a la tia de sa casa, aquell casalot d’on no havera volgut eixir mai. Un silenci emocionat i respectuós omplia el carrer, on no massa gent observava els quefers dels operaris introduint el taüt al cotxe fúnebre, les flors, el rector, els familiars, amics i veïnat. La comitiva emprenia el trajecte, curt, cap a l’església.
Quantes salutacions de familiars vinguts de moltes parts: Benissili, Al Patró, Beniarrés, etc a qui tant de temps feia que no veia. Ningú no ha volgut perdre’s el darrer adéu a la tia Pilar. El temps a tots ens ha assenyalat arrugues de sofriments, però també de felicitat. Tristesa i alegria que han marcat moltes vides i que ara, cara a cara, estan porejant a flor de pell.
El meu germà, en acabar-se la celebració, li va dedicar unes paraules de comiat. Per a nosaltres la tia fou com una segona mare. També per a ma mare ho fou. Sempre li hem sentit contar, a la tia, que ella va criar ma mare. La diferència d’edat era bastant i, coses de la vida, d’aquella vida, ella va tindre que fer-se càrreg de la família i criar la germaneta menuda, ma mare. Però no sols això, les dues germanes estigueren molt unides en vida, malgrta viure en pobles diferents -ma tia en casar-se se’n va anar a viure al Ràfol- i ma mare sempre es va deixar aconsellar per la seua germana major a qui volia i respectava com a una mare. I ma tia va ser qui va insistir, qui va influir en els meus pares per a què tant el meu germà com jo, xiquets desmotivats i sense un hambient propici en anys ben difícils, estudiàrem. En aquella època, en casa no venia massa bé tindre estudiant el fills, però, la insistència de la tia, la confiança de ma mare en la seua germana i mon pare que era un tros de pa, tot això feu que el meu germà i jo començàrem els nostres estudis.
Una dona fora del seu temps, com la va qualificar el meu germà en les paraules d’homenatge. Una dona emprenedora que va aconseguir, junt al seu marit, un gran imperi. Però la mort inesperada del tio i aquells anys setanta difícils, amb una crisi semblant a la que ens amenaça en l’actualitat, feu que tot es disolguera en la boira, la qual, en dissipar-se, havia deixat la tia tota sola, major i amb les mans buides. Sense forces ni alè per continuar. La tia no eixí mai d’aquell forat negre d’amargor a què la vida l’havia abocada. Anys grisos i llàgrimes ompliren els dies de soletat, fins dimarts.
Ara, la tia Pilar ja no hi és entre nosaltres. I una certa aura de felicitat m’envolta, crec que és el que la tieta feia ja temps que demanava. No acabava d’assumir que ja no podia eixir de casa ni que, fins i tot, se li corregira, sense massa sensiblitat, com a una xiqueta, les seues actuacions. No van ser els darrers anys de la seua vida els més bonics ni es mereixia uns moments tan amargs com els que va haver de passar, però la vida és així i poques vegades podem triar, a més a més, hi ha qui té marcat un camí dificultós i sortejar els cudols no tots en saben. La tia va fer tot el que va poder i més, molt més, per buscar el que ella creia que era la felicitat, crec que es va equivocar, però va ser la seua elecció, va ser la seua vida i per a mi es mereix tot el meu respecte i admiració. Allí on estigues, un immens bes i records als meus.
Fa un fred que pela! Avui, com que comence tard a l’Institut, he aprofitat per fer allò que normalment les tasques diàries no em deixen fer. Totes, clar està, relacionades amb l’alumnat, però fora del centre: la loteria de Nadal de 4t per al viatge. He passat per la Caixa i ja han ingressat quasi tots els diners; hi anava amb temor, perquè si no paguem aquesta loteria no podem demanar la del Xiquet. Llavors, he donat l’ordre de pagar a l’administració i me n’he anat a encomanar l’altra.
Mentre ho aclaria tot amb l’administrador, m’ha saludat una xica: ben vestida, moderna, acabada de pentinar i amb un posat d’aquells que fan girar el cap a qualsevol per allí per on passa. L’he reconeguda immediatament, malgrat les grans ulleres de sol. Estava comprant uns dècims per a Nadal. Feia temps que no ens véiem. Si no recorde malament, va ser quan a la Trobada d’Escoles en Valencià, a Albaida, el seu poble. Anava, també, radiant, amb el seu marit i el seu fillet en el cotxet, gaudint de tota la moguda aquella on els pares, crec que s’ho passen més bé que els fills/es, veient-los feliços.
Sempre que ens trobem, em venen al cap tantes i tantes coses d’ella. Fou alumna meua, ja fa uns quants anys, guerrera i combativa, no tot li semblava bé ni sempre li l’acertaves. Una personalitat forta. Però jo la recorde amb molta estima, però, sobretot, la recorde fent teatre. En aquells anys el grup de teatre de l’Institut -La Caterva-, que tenia el plaer de dirigir, eren part de la meua família. Passàvem tantes hores junts -vesprades i vesprades- que la relació que s’hi creava era tan entranyable com difícil, ara, d’oblidar després de tants anys. Supose que a ells/es els passarà igual.
Ens hem saludat amb una forta abraçada. I allò típic! Com estàs!, li he dit. He notat quelcom estrany i una contestació forçada. Bé! Tremolosa li he notat la veu quan m’ha dit, què ma mare no t’ha dit res? Conec els seus pares i els havia vist en festes d’Albaida, ara fa dos mesos. M’he posat a la defensiva. Què volia dir allò? Ella ha notat amb el meu semblant que no en sabia res. Tinc càncer!
Emmudit durant uns segons, ens hem tornat a abraçar. I ha continuat, amb gran coratge, parlant-me del diagnòstic cruel. A mi no m’eixien les paraules, però ella continuava, ara amb la veu continguda, contant-me que no anava a deixar-se véncer tan fàcilment, que estava suportant-ho bastant bé, i que havia de lluitar tot el que pogués i més, perquè estava el seu fillet. Ah! El meu xiquet! Ha esclamat, i ahí sí que ha tingut que interrompre la seua nerviosa paraula. Aleshores és quan he tingut que intervindre jo; què podia dir-li? Déu meu, per a què poc que serveixen les paraules en moments cabdals! He intentat animar-la, li he dit que siga forta com ho ha sigut sempre, que té molt pel què lluitar, que la vida és això, lluita diària, encara que a alguns els ho posa més difícil, però, que avant!
Quan ens hem acomiadat, després d’estar una estona contant-me com se li havien fet de difícils les coses, m’ha dit: Gràcies Juli, he aprés tant a l’Institut, m’ho he passat tan bé, que no oblidaré mai aquells anys. I amb una forta i llarga abraçada ens hem dit adéu, però, fins aviat, clar que sí!
Sempre seguit ens queixem, el professorat, que si açò que si allò, que si l’alumnat i tot el que envolta l’ensenyament és tan desagraït, que si no veiem resultats en la nostra professió, que els adolescents cada dia estan més insuportables, que si els pares/mares, que si ens ho posen tot cada dia més complicat…. Les paraules amb que s’ha acomiadat de mi, aquest matí, la meua antiga alumna, són la prova de què tot l’esforç que fem a les escoles i instituts pels nostres alumnes, val la pena, i tant que val la pena.
I vindrà el dia en què tu, Clara, em portaràs el teu fillet, ara ja convertit en un adolescent, a l’Institut, i me’l presentaràs entussiasmada, com totes les coses que tu dius i fas, i jo et diré que et sembla molt, i quan el conega més i et cride per parlar-te’n, et comentaré que també ha heretat la teua forta personalitat, i potser que fins i tot fem teatre. I passaran els anys, anys i molts anys …
Avui teníem examen i com cada dia que arribe a la classe de 4t -no diré la lletra-, he de portar les bateries ben carregades perquè mai no saps per on van a eixir-te. En entar-hi, cosa excepcional, tothom estava assegut al seu lloc, fins i tot, els dos que sempre estan de passeig pels corredors de dalt -supose que tindran alguna xica de 2n a qui li tenen l’ull posat-, la cosa ben certa és que quasi sempre arriben tard i, naturalment, no els valen les escuses, no seuen sense posar-los el conseqüent retard.
He repartit el full d’examen. Tot bastant correcte. Era el primer examen del curs -sols em fem un per trimestre- i la cosa m’estava sorprenent. Observen l’examen, posen el nom, explique un poc les preguntes i comentem cosetes. Tot seguit s’hi posen a la feina. Jo, com que els havia de corregir les llibretes, després de passetjar-me per la classe amb el meu posat més solemne, els les arreplegue. Però, massa bé anava tot. Allò no era el més normal en aquella classe. Clar que no ha tardat en arribar la primera sorpresa!
A l’hora que anava arreplegant els quaderns, me n’adone que tots havien posat l’estrelada a un costat del full d’examen. Vaja! Sí que m’han eixit catalanistes, pense, cosa que sempre està bé, però, tampoc cal passar-se’n. En un principi no he fet cas, però quan ja hi estava engrescat amb les llibretes, per cert, bastant treballades, el meu cap estava amb les senyeretes.
- Algú pot explicar-me aqueixa coincidència? He tingut que preguntar, encuriosit, interrompent l’ambient de treball, perquè fins i tot els dos més anti, aquells que abans he anomenat que van de passeig pel centre, també havien fet el dibuixet.
- Es que diuen que això munta nota! Paraules de l’Andreu, que no tanca mai la boca, ni per a callar. Potser per això la té tan gran, però com jo li dic, la somrisa més bonica de l’Institut.
- Ah! Doncs, que això munta nota! He tingut que fer el sorprés, perquè ja en tenia notícia que es deia pel centre. Naturalment, els he tingut que explicar que u és un professional, i que un professional no pot rebaixar-se per tan poca cosa, que, ara que ve Nadal, hi ha el que es diu pernil de Jabugo, curat i de dotze quilos, i que a partir d’ahí podíem començar a parlar.
No sé si són capaços d’entendre les ironies, si no ho són, pitjor per a ells, ja s’acostumaran, perquè a mi m’encanten; clar que la versió que després portaran a casa serà boniqueta! La qüestió és que hem trencat un poc amb el to massa solemne que havia agafat l’examen, alguns han aprofitat per queixar-se de com era de difícil, i han continuat treballant.
A classe sols són nou alumnes, un luxe, com jo els dic, i si no trauen, tots, excel·lents en totes les matèries, serà perquè no voldran, perquè això són quasi, o sense el quasi, classes particulars. Però el fet que sols en siguen nou no és perquè la ràtio siga així de magnífica al meu IES, ni molt menys, la cosa es deu a què quinze alumnes ixen de classe per anar a diversificació. Així que, els qui resten a l’aula són nou i tot xics. Una extrana coincidència que crec que no els/ens fa cap favor. Vull dir que quan hi ha xiques les classe són més civilitzades, hi ha més respecte entre l’alumnat. En fi, que no fan tant el burro. A més a més, els xics no solen fer ni dir tantes barbaritats -si jo contara, però això amenaça ser un altre post-, a més, no venen tan arreu al centre, la qual cosa no vull dir que aquesta colla siguen uns malforjats, ni molt menys, però és altra cosa.
No m’han molestat massa durant tota l’hora, la qual cosa sempre s’agraeix. El Xavi em crida, que ha estudiat molt -diu que, dos dies, i total per a què! Es queixa de què els verbs són molt difícils; li dic que no ho té bé, que em conjuge el temps verbal; ho fa correctament, però quan l’escriu, m’escrivia un altre temps que no era el que m’havia conjugat. A la fi se n’adona. El Jordi, amb la seua horripilant lletra, menudeta i apretadeta, que no sé com ho corregiré, queixant-se, com sempre. El Joanvi feliç, somrient i observant les incidències. El Pau, que està irreconeixible respecte a anys anteriors, seriós i treballador. El Joan, tot ell sensibilitat i tendresa, abocat damunt la taula, treballant i intentant aprovar. El Vicent, amb la seua cara de pillo, mal assegut i preguntant-se què farà per aprovar amb el mínim esforç. L’Andreu, com que és repetidor i ja em coneixia, doncs tranquil i calmat, cosa estranya. I l’Abel, com mai, assegut a la seua cadira, fent un esforç per aprovar, peròem dóna la impresió que no ha estudiat molt, i una pregunta que em fa no li la conteste, perquè avui no és dia de fer preguntes, que han tingut molts dies per aclarir-les, sinó de cotestar-les. No ha vingut l’Ivan, l’extranger de la classe -búlgar-, que sempre dóna un toc d’exotisme. És el segon any que està al centre i ja comença a parlar, o malparlar, el valencià.
He acabat de corregir les llibretes i m’he alçat a passejar, a estirar les cames. No havia observat moviments sospitosos, ni de l’Andreu, que sempre està picós i desficiós. Llavors, doncs, una altra sorpresa! A la pissarra -fins ara ni l’havia observada- hi havia un text estrany. M’he posat a llegir-lo, però no sabia per on entrar-li. Allò no era un text normal, s’endevinaven algunes frases, per cert, relacionades amb l’assignatura i matèria d’examen, però res de res. Mentre, quan se n’han adonat, alguna somrisa m’ha fet posar alerta. Quelcom passava. A la fi he tingut de preguntar de què anava allò. I altra vegada l’Andreu que, per cert, li diuen el Boris, perquè a la mínima ja s’ha acatxat els pantalons per mostrar els calçotets, cosa que fa des de xicotet, segons diu, però d’això ja en parlarem.
-Eh, Juli! Què no ho entens? Jo no he sigut, però si vols et dic com s’interpreta.
I ha començat a desxifrar-ho, entre la risa i complicitat de tots. Vaja cosa ingeniosa! Resulta que allí estava la sociolingüística que portàvem per a controlar, però escrit de dreta a esquerra i començant el paràgraf pel final. A cada punt i a part s’havia de fer el mateix, naturalment, a simple vista allò resultava il·legible, però ells tenien la lliçó ben apresa. Quan havia d’apareixer un nom propi, com per exemple Pompeu Fabra, aleshores apareixia, en cursiva, paraules començades per les dues primeres sil·labes del nom del lingüista i així altres curiositats. Ara, que no els ha servit massa, perquè no els he preguntat res d’això i no he volgut agafar-ho més que com a una ocurrència de l’Abel -l’altre passejador de la classe-, encara que no me ho han dit.
Bé, l’examen s’ha acabat en pau. Queixes, com sempre, de què ha sigut massa difícil, de què sols vull suspendre, i quan els dic que sí, que és el que més m’agrada, es posen histèrics, i damunt s’ho creuen, i el que és pitjor, ho diran a casa. Què hi farem!
L’Andreu i l’Abel se’n van de passeig -perdoneu que m’haja clavat més amb vosaltres, però és que estic convençut que sou l’anima mater de tantes i tantes incerteses diàries. I damunt voleu que us convide un dia a ma casa -sé que heu estat a la porta més d’una vegada-, però ho sent, sou capaços de desmuntar-me-la. Deixeu-ho còrrer, ja tenim prou en classe.
Avui acudirem a la manifestació per l’Ensenyament Públic, a València, que convocada per la Plataforma per l’Ensenyament Públic, pareix ser que ha estat respaldada per un centenar d’organitzacions educatives, socials i polítiques, més de cinc-cents centres d’ensenyament, etc. Espere que en siguem molts i moltes. Malgrat que, no sé què passa, però amb tots els qui parle tenen res a fer, i això és important, vull dir, fer el que cadascú, en cada moment, vulga fer. També és cert que hi ha prioritats, allà cadascú amb les seues.
Avui els diaris bullen amb articles al voltant del tema de la Mani, i no sols els valencians. Supose que demà també, però, clar, per a Canal 9 no existirà, i gràcies podem donar, perquè ja se sap, per a tractar-nos de terroristes, descerebrats que volem arruinar la CV, catalanistes, per cert, d’açò darrer tenen tota la raó, i no sé quantes burrades més, doncs, més val que ens ignoren(permeteu-me una xafarderia, però que em ve d’un bon informador: aquest matí, el Font de Mora ha reunit peixos grossos, entre els quals estan tots els mitjans de comunicació afins, és a dir, quasi tots, per parlar sobre la Mani, ja sabeu, coses sobre com manipular la informació, com com faran arribar als valencians i les valencianes, així com a la resta d’Espanya, que estan bastant espectants, la informació que a ells els interesse que arribe).
Naturalmet, jo assistiré, perquè com no tinc res més important que fer -ni el bou ni santa Cecília ni compromisos adquirits ni punytes-, doncs m’oblidaré del fred que està fent -igual neva i no hi torne-, m’oblidaré del sopar a què m’havien convidat, m’oblidaré de la pel·lícula que volia anar a veure aquesta vesprada al festival de Montaverner, etc. I hi assistiré, perquè crec que és la cosa més important que puc fer aquest cap de setmana, en certa manera, perquè em sent part implicada i responsable, un més, davant del maltractament que tothom estem donant-li a l’Ensenyament Públic.
Us deixe amb unes paraules d’Àngel López – professor meu, anys fa, de Lingüística Aplicada-, que he trobat a El País d’avui:
Ya va siendo hora de agarrar el toro por los cuernos y dejarnos de paños calientes: en España la educación no prepara personas capaces de competir en el mundo que se avecina. Es inútil llamarse a engaño porque los indicadores internacionales nos sitúan obstinadamente una y otra vez en el furgón de cola. ¿Los culpables? Muchos, yo diría que todos. Culpables los gobiernos socialistas, que alumbraron unos modelos, la LOGSE y la LRU, consistentes en primar la cantidad sobre la calidad. Culpables los gobiernos populares, que sólo han sabido deteriorar todavía más la enseñanza echándose en brazos de la jerarquía clerical como si estuviésemos en el siglo XIX (que yo recuerde, en la época de Franco los colegios confesionales no estaban subvencionados y, además, tenían que pasar la reválida: ¡vivir para ver!). Culpables los padres, que han aceptado y propiciado la idea de que las aulas son un recurso para que los hijos no les molesten y no una aventura formativa que deben compartir con sus profesores. Culpables los docentes, que han (hemos) preferido la comodidad del funcionariado a la pasión socrática por enseñar. Culpables los estudiantes, que han alumbrado un modelo que prioriza la diversión sobre el esfuerzo y que nos ha convertido en -triste- referente mundial. Y, en fin, culpables las empresas, que sólo están interesadas en el beneficio inmediato y confunden la reinversión en investigación con la filantropía.
Motius en tenim tants! Ben bé podríem resumir-ho: Font de Mora dimissió, i no sols per la insolència de la Citadania, sinó perquè volem que no manipulen la gent amb allò de què estan per l’anglés, mentida! Amb una hora més a la setmana, que és l’hora d’EpC, poc d’anglés podran aprendre els/les nostres a lumnes, si és aqueix l’objectiu. Que comencen de baix cap a dalt, que és com es fa la política. A més a més, perquè no s’ha pogut fet més mal a l’Ensenyament Públic en aquests darrers deu anys. Volem que dimitesca perquè ni ell mateix es creu el que està fent, tothom sap que és la voz de su amo; volem un trilingüisme real i no de mentidetes; volem més ensenyament en valencià i que l’alumnat puga tenir garantit l’ensenyament en valencià fin el Batxillerat; volem l’escolarització gratuïta de 0 fins els 16 anys; volem llibres gratuïts; volem una ràtio de vint alumnes per aula; volem autonomia als centres per poder dissenyar les nostres estratègies d’aprenentatge; volem més atenció especialitzada a l’alumnat amb dificultats especials; volem més etenció -aules d’acollida- per a tot l’alumnat immigrant; volem una xarxa de centres públics digna, i són tantes i tantes les mancances que estaria bé que intentàrem parar-los els peus.
Bé, doncs, els roïns ens posem els cascos i, una vegada més, ens n’anem a la guerra, això sí, pacífica.
Despús ahir, 23 de novembre, la LUEV -Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià- va complir 25 anys. La data va passar sense pena ni glòria, com passà, també, desapercebuda la data del 20 de novembre, Dia del Llibre Valencià, dia per commemorar el moment de la publicació del Tirant lo Blanc, ara fa cinc-cents divuit anys.
No han faltat els titolars de premsa “sin tapujos ni timidez y con orgullo”, jurant i perjurant que des del poder es recolzarà, -per cert, en futur “recolzarà”-, el valencià, però tots sabem que res de res o, com sempre, molta pompa i poc sabó. I per a mostra, un botó, i acò és d’avui: el 85% de les persones que vuiuen en territori valencianoparlant no lligen ni un sol llibre en valencià a l’any, AVL dixi. El percentatge més baix entre les autonomies amb llengua pròpia a excepció de Navarra. I això, després de 25 anys d’ensenyament del valencià i en valencià. Doncs, vaja èxit! Quelcom falla, perquè el conseller d’Educació s’enorgullí l’altre dia de què cada vegada són més els valencians “capaços” de parlar, llegir i escriure en valencià. Com quedem?
I és que, en certa manera, fer una Llei pot resultar relativament fàcil, però fer-la complir, la qual cosa vol dir creure-se-la, és una altre cantar. A més a més, aquella Llei sobre el valencià feta pels socialistes l’any 83, potser estigués bé en aquells temps -han passat-hi tantes coses-, però que avui el PP diga que és una bona Llei, és per a posar-se a tremolar.
Potser la Llei en el seu moment fóra acceptable, encara que nasquè coixa, com tot el que feren i fan els socialistes, però també és evident que avuí és insuficient. Queda molt bé dir que l’ensenyament en valencià està essent seguit per una considerable quantitat d’alumnes, però, tot seguit, allò que no es diu és en quina quantitat no ho fan; queda molt bé dir com s’incrementa en l’escola pública, any rere any, la quantitat d’aules en valencià, però per què no es diu que l’escola privada o concertada, on cada vegada hi ha més alumnat, no participa en aquest procés?
Fullejant els diaris de dretes -El Mundo, La Razón, ABC, entre altres, els quals inunden els IESs diàriament i de manera gratuïta- ens n’adonem que hi ha, constantment, una campanya duríssima contra les comunitats amb llengües pròpies diferents a la castellana, però a mi em causa sorpresa que no s’anomena mai entre aquestes la Comunitat Valenciana. Pareix ser que al País Basc, Catalunya, Galícia i fins i tot les Illes Balears volen acabar amb el castellà, almenys en el seu sistema educatiu. Tothom sap que és mentida, però posa mal que alguna cosa s’hi traurà, deuen pensar aquesta gent. Per altre costat, clar, l’única Comunitat bilingüe governada pel PP és la valenciana, aleshores, o és que nosaltres no som una comunitat bilingüe i amb llengua pròpia, o és que la Llei que tenim és la més descafeinada de totes i per tant no fa por a la gent ben pensat i de pensament únic, o és que la consigna és anar contra qualsevol -l’única autonomia en mas del PP és la valenciana- a excepció dels qui ens mantenen? Sincerament, jo crec que les tres coses.
Si parlem de l’ús, doncs, apaga y vamonos. El 50% dels valencians i valencianes ja no parlen el valencià, cosa que va a la baixa any rere any. I no és la culpa de l’onada migratòria, que hi som professionals en espolsar-nos les culpes de damunt. Ja podem cantar missa els/les mestres i professorat, si no n’hi ha una bona promoció i exigència des del poder, no serveix de res l’esforç fet per l’escola. I que no vinga el conseller amb allò del “gran compromiso político y social con la promoción del uso de nuestra lengua”. Mentida.
També diu l’AVL, per altra banda, que el nivell creatiu -escriptors, músics, etc- en l’actualitat és ben acceptable, però que no acaba de ser admés per part del públic. Potser, apunte jo totalment convençut, que ací el màxim responsable és l’administració. Per a què volem una TVV sinó per a promocionar i donar categoria a la llengua pròpia? Quan hem vist músics cantant en valencià a Canal 9? Per què a hora punta tots els programes -pel·lícules, debats, concursos, etc- no són en valencià? Per què no s’hi fan programes on promociar els nostres artistes, intelectuals i tota aquella gent que treballa en valencià i pel valencià? I així, moltíssims més interrogants! I ara que anomenem els músics, és d’admirar com ha crescut el panorama musical en valencià -hip hop, rap, soul, rok i de tot- i com ha estat acceptat entre la gent jove, quan les institucions els han donat les espatles. És un fenomen curiós i sorprenent.
Si parlem de teatre, més del mateix. Les companyies d’ací han de fer doblet -cosa que crema molt-, uns dies representacions en valencià i altres en castellà, mai millor dit allò de bilingüismo mal entendido. Aleshores, a les companyies forasteres, també se’ls hauria d’exigir el mateix, no? Perquè si no, allò de bilingüismo comença a fer aigua. I per què a les companyies catalanes i balears se’ls exigeix actuar en castellà, muntages originàriament en català? Naturalment, moltes decideixen no vindre.
I si voleu que parlem de cine o de tantes i tantes coses més, doncs, més barbaritats. Preocupant amics, ben preocupant!
Un centenar de persones vingudes de tota la Vall d’Albaida gaudírem el divendres per la nit de la magnífica presentació del calendari 2009 de l’IEVA que Sergi Gómez i CIA havien preparat. Salem obrí les portes del seu Auditori -la primera gran sorpresa per a tota la gent- i rebé a tots els assistents el millor que pogué. I no és casualitat que un poble tan menut haja fet la presentació d’aquest calendari que, anualment, i ja en van nou, fa una de les poblacions grans de la nostra comarca. Resulta que enguany el calendari rememora un fet important “ 1609-2009: 400 anys de l’expulsió dels noriscos”; què millor que un poble morisc per fer-hi la presentació?
Un poc tard -estava la inauguració de la Fira Gastronòmica d’Ontinyent-, però començà puntualment, a les 20′30h. A Sergi i els seus amics els vingué bé, perquè pugueren muntar sense presses el complicat entramat de la presentació.
Quan s’hi feu el fosc a l’Auditori, unes imatges del musical de Dagoll-Dagom “Mar i cel” -la gran epopeia d’Àngel Guimerà sobre l’expulsió dels moriscos valencians- ens introduïa en la nit temàtica. Tot seguit, les paraules de benvinguda de l’alcaldessa de Salem i de Mª Josep Garcia, la presidenta de l’IEVA. I a partir d’ací, i de les mans del mestre de cerimònies, pare i mare de la criatura, Sergi Gómez, començà tot un recital d’imatges i paraules per anar presentat cadascuna de les pàgines dels mesos de l’any, ben carregades de fotografies, disseny, història, cultura i tantes i tantes sorpreses. Muntaren a l’escenari alguns dels col·laboradors a explicar-nos la seua tasca: encantador, com sempre, el Casimir i els seus menjars, en aquesta ocasió, moriscos, amb sorpres inclosa: ens convidà a un tast de moixàvena. Després, Juanjo, el dissenyador i Víctor, l’il·lustrador, totsdos gent jove i interessant que tenen molt a dir en el món de les arts a la Vall d’Albaida. L’otosí, Dani, un exalumne, ens comenta dos interessantíssims màpes de la Vall amb els antics i desapareguts, quasi tots, lars de moriscos. Com no podia ser d’altra manera, tancà l’acte l’Oració ala Vall, l’himne dedicat a la nostra comarca per Salvador Jàfer que, en paraules de Sergi, i no és va equivocar massa, és el millor poeta actual del País Valencià.
Després del repartiment de calendaris, i l’anunci de l’alcaldessa de Salem que el regalaran aquest Nadal a totes les cases del poble, l’Ajuntament convidà tots els assistents a una picaeta, poca cosa, perquè el forn no està per a rosques, però la bona intenció ho val tot. Gràcies!
La colla de col·laboradors del calendari ens quedàrem a sopar, per cert, molt bo l’embotit! I bona la conversa. Com que la vetllada s’allargava i la família que duu el bar de la Casa de Cultura havien de descansar, decidírem anar-nos-en a ma casa per fer-nos l’última copeta i xerradeta. I ja està, una nit històrica per a Salem, memorable, divertida, que no oblidarem amb facilitat els que la vivírem i la gaudírem.
Un matí que li havia anat a fer companyia, li va preguntar amb una veu prima:
- Aloma, què fan els àngels?
Tenia els ulls mig tancats. De moment, no va saber què respondre-li.
- Es disfressen d’estrella.
- Què bonic! Què és morir-se?
- Tornar-se estrella.
- […]
Ja no li va dir res més i a la nit es va morir.
Mercé Rodoreda, Aloma(cap. XIV).
És una d’aquelles delicadeses que et trobes en l’univers rodoredià. Qualsevol llibre de la Mercé et sorprèn, més que per la història que conta, per la intensitat i la sensibilitat amb que és capaç d’expressar els seus quefers diaris o quotidians; com quotidiana és la mort que tots els dies toca a la porta i que un dia o altre, amb gana o sense, li la tindrem que obrir.
Tots Sants és una d’aquelles festes –curiós festejar la mort-, la qual ens recorda que la vida és allò més bell que l’home i la dona tenim, i que cal viure-la amb intensitat. -Que no passa ràpida ni res!- Perquè recordar la mort, és viure amb plenitud.
M’agrada visitar els cementeris, tan plens de records. Però no com quelcom enyoradís, sinó, més bé, com un lloc on rememorar l’oblit. El pas del temps, ara marcat en la pedra, que ens aferra a una terra, a una cultura, a una manera de viure i d’entendre el món.
Toc, toc, toc…
Toquen a la porta.
No estic, torna demà.
Sol passar-me amb bastant freqüència! Potser per això no m’immute ni en faig cas, però certa amargoreta se te queda allà dins, no sé on, que no deixa de preocupar, sobretot a aquestes hores de la vesprada de diumenge que en fas balanç.
Tenia al davant un cap de setmana complicat. I després de la setmana feinera, m’ho veia negre. Però no m’agrada perdre’m res. El divendres per la vesprada a l’Olleria conferència de l’estimat Alfons Llorens, sempre interessant escoltar-lo. Pot de Plom a Albaida, per la nit, programat pels amics del Bloc o el sopar de Ca les Senyoretes a Otos. A més a més, un sopar a casa els meus estimats amics Merce i Amado. Hi havia on triar! Dissabte pel matí, curs de formació, organitzat per la JQCV a la Universitat de Gandia. La CEVA, per la vesprada, celebrava la festa del Benicadell, la seua festa anual i per la nit el sopar dels Octubre. Diumenge, celebració al Puig del Darrer Diumenge d’Octubre, amb paella i tot, després dels parlaments del Bloc.
Res! Doncs no res! Bé, quasi res. Això sí, pluja durant tot el cap de setmana, el cel ben encapotat.
Divendres estiguérem a Carlet, a casa de Merce, Amado i Víctor, el fill. Arribàrem tard, com sempre, però arribàrem, perquè no seria la primera vegada que ens hem deixat a la Merce amb el sopar en taula i no acudírem. Ho recordàrem entre risses. Sopàrem fenomenalment i xerrarem encara més a gust. S’hi feu tard. Eren les 3 del matí quan entrava al llit i a les 7 tocava el despertador. El curs a Gandia, interessant. Arriben canvis als exàmens de la JQCV. Bastant encertats. Després de dinar, ja no vaig poder alçar el cap del sofà on m’havia deixat caure per fer la becaeta. I així m’he passat tot el cap de setmana.