adéu, agost

Enviat el 3 Setembre 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Hem tancat agost sense ganes! No, de moment, això de la depre postvacacional no va amb mi, a alguns ens acompanya tot l’any. Però, aixecar-te sense sentir el despertador, és el meu somni de vacances i, clar, això sols ho poden fer els rics, perquè els currants, ja se sap.

No vull fer cap balanç de les vacances. No he fet res i punt. A la fi, és l’estat natural de les persones, les altres coses són la ficció o la mala educació, si voleu. Així que agost me l’he pasat, millor dit, sense voler fer res, i encara he fet massa: M’he llevat de damunt el llibre de festes del meu poble que, ja el tinc a les mans, i no ha quedat malament del tot.

Un dels meus plaers d’agost: He aprofitat per eixir a conèixer tradicions -de la comarca i voltants- que no coneixia o que he volgut tornar a visitar perquè em trobe agust. Llavors, em sorprengueren, per la seua plasticitat, la baixada del Crist d’Alfarrasí i la d’Ador; la primera a boqueta de la nit, la segona a les vuit del matí. Però aprofitàrem un dia i altre per sopar i esmorzar copiosament.

Les nits d’agost, per sant Agustí, són, també, la data en què a Bocairent, a la plaça, ixen a ballar les dances. Tot un espectacle de colors i emocions. No podíem faltar a la representació, una vegada més, del Tractat d’Almirra, a Camp de Mirra, que és un d’aqueixos espectacles que et carreguen les piles. Naturalmet, les nits a la Fira de Xàtiva, que enguany han sigut tres: un concert de cambra al jardí modernista del Palaciet, un concert dels Golden Apple Quartet a la plaça del Mercat i el Consorcio, que ens feu emocionar a qui ja tenim el pèl blanc, en la cloenda de la Fira.

La família s’ha de cuidar, i encara que nosaltres no som massa familiars, aprofitem l’estiu, així que estiguérem el dia del Diví Salvador al Ràfol, la pàtria de mon pare, a la processó i a sopar, i a Benissili, les arrels de ma mare, el dia de sant Pasqual Bailón, el dia gran de festes, però com que els oncles són ja majors, decidírem anar a sopar a un altre poble de la Vall de Gallinera, a Benialí, a un lloc que ens havien recomanat i que estigué de meravella: Sabors.

Un altre any hem visitat Agres i l’escenificació del Miracle del Pastoret. Una cosa a imitar en molts pobles, vull dir, que s’ha sabut dignificar una tradició popular, ací en forma de teatre, i de quina manera ha quallat en el poble, fent i sentint-se poble.

L’entrada d’Ontinyent, la Mora, enguany me l’he tragada tota. He de reconeixer-ho i lamentar-ho, no havia estat mai. Va estar molt bé, a més a més, en un lloc d’honor. Mira per on, estar en l’Ajuntament no tan sols et porta disgustos!

Sopars amb amics, un poc de cinema, perquè no s’hi programa res de bo a l’estiu, i mira que s’està fresquet i bé; alguna nit gamberra, que sempre va de gust, i poca cosa més.La platja, una de les meues passions, ha estat la gran oblidada d’aquestes vacances. Un altre any serà.

0 comentaris.

anit, paco muñoz ens emocionà!

Enviat el 17 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Anit, Paco Muñoz ens emocionà! Fins i tot la lluna va voler assistir-hi. L’eclipsi anunciat deixava veure la cara transparent d’una lluna que li feia l’ullet de complicitat al Paco. Un home cansat, malalt, i no ho va voler amagar en cap moment, a poc a poc anà ocupant el seu lloc a l’escenari que un bon grapat d’excel·lents músics l’havien inundat amb un popurri de les seues cançons més conegudes. L’ovació del públic assistent –molt nombrós, però no hi estaven tots a qui volíem veure-, no es va fer d’esperar.
Una veu emocionada ens va saludar amb dues cançons, sense respirar, perquè, potser, una salutació hagués estat més complicada.Al llarg d’una hora i mitja –ens en regalà la mitja perquè s’hi trobava bé i així ens ho va dir-, Paco Muñoz feu un repàs als més de trenta anys damunt d’un escenari. Irònic i burleta, com sempre, Paco anà trobant-se cada vegada més a gust -fins i tot, supose, que ell mateix estaria satisfet perquè ho estava aconseguint-, en aquell desangelat entaulat de la plaça de bous de Bocairent –trobàrem a faltar alguna senyera-.
Els records de Paco en aquells anys seixanta a Bocairent, de seminarista, ens feren riure una estona. Però Paco insistia en galantejar amb la mort, que, unes vegades de la mà de Vicent Andrés Estellés o de Martí i Pol, volgué, càustic, plantar-li cara. I més cançons, perquè per a això havíem anat, i per molt més, naturalment.
La veu de Paco ja no sona igual, ha quedat més sensible, com tot ell, i en ocasions ens feu patir, perquè el veiérem esforçar-se massa, cosa que sabíem que no pot fer. Però la màgia de les seues cançons ompliren la nit de somnis, d’esperances, d’il·lusions. Unes vegades de peu, altres assegut, anà emocionant-nos amb els seus versos, les seues notes. Sols quan donà la veu al públic, i com no podia ser d’una altra manera, fou a l’hora de la Serra de Mariola, que el vam vore emocionat. Sense música i com un cor a l’uníson, tota la plaça entonà l’himne a la mítica serra que ens acaronava amb el seu silenci.
Tot el públic en peu acomiadàrem Paco Múñoz, el cantant dels xiquets i de les trobades, el trobador del poble, la veu amable que enamora, i amb els seus versos senzills i entranyables ens ha donat lliçons de geografia unes vegades, d’història altres, però sobretot ens ha ensenyat a estimar un país i una llengua.

2 comentaris.

què vergonya!

Enviat el 16 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

En “l’altre BLOC de juli” feia referència al ple de l’Ajuntament que se celebrà al meu poble el dia 12 d’agost i ho tractava des de punts més polítics. Ací vull comentar un altre fet que també passà al mateix ple, però aquest afecta més l’àmbit de la cultura.

El regidor del BLOC presentava una moció en què es demanava l’adhesió de l’Ajuntament de Salem a l’Homenatge que el poble de Bocairent li dedica al cantant Paco Muñoz en el seu comiat dels escenaris, perquè no està massa bé de salut. La moció fou aprovada amb els vots del PSPV i del BLOC, el PP votà en contra. Algú s’ho pot explicar?

No és sols açò; s’escoltaren comentaris despectius per part d’algun dels regidors com “si no sabem ni qui és eixe” o “tonteries, mosatros què tenim que vore en Bocairent”. Que açò ho diguen, i ja no vull clavar-me en les seues persones polítiques, sinó, pares de família amb xiquets que hauran escoltat i jugat amb les cançons de Paco Muñoz centenars de vegades i que, a l’escola, jugant i cantant, aquest home els ha ensenyat no sols llengua als seus fills, sinó, sobretot els ha ensenyat a estimar una terra i la seua cultura. I ara venen aquests cendrosos, que volen governar en el meu poble, i no saben ni qui és Paco Muñoz? Què vergonya!

I que trist que el poble valencià, en general, no sàpiga ser agraït amb aquella gent que, en valencià, no sols han fet país, sinó que han estimat profundament aquesta terra i aquesta gent, dedicant-nos la seua vida, a més a més, han contribuït a fer-nos més feliços, en aquest cas amb la seua veu i la seua música. Espere que el poble de Bocairent, aquesta nit, acarone el nostre Paco com es mereix. Nosaltres hi estarem, i esperem veure molts amics i amigues de tota la Vall.

1 comentari.

el treball d’estiu

Enviat el 1 Agost 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Marató per acabar el llibre de festes! Tots els anys ens passa el mateix, però cap problema, hores i hores cara l’ordinador, carreres a munt i a vall cap a Set i Set –la imprenta- i a principi de setembre, si no hi ha cap impediment, vespres de les festes patronals -11, 12 i 13 de setembre-, el llibre a les mans de la gent del meu poble.
Portem molts anys i ja s’ha convertit en un clàssic de les festes. El veïnat l’espera amb inquietud, uns per veure les fotos antigues –els records-, altres el resum de l’any –més fotografies-, totes i tots encuriosits per veure’s retratats o descobrir qui són aquells personatges del passat que amb tota seguretat portaran a reviure, en tertúlies estiuenques, quantitat d’anècdotes.
Naturalment, cada any busquem estudiosos –amics i amigues que ja deuen estar de nosaltres fins més amunt de la coroneta- que puguen donar a conèixer o aportar quelcom d’interessant a la història de Salem i la seua relació amb la Vall d’Albaida i el País Valencià. No podem descuidar, cada any, aquells aspectes històricoculturals que relacionats amb el nostre antic Regne de València compleixen anys, per exemple enguany el vuit cents aniversari del naixement del nostre rei Jaume I. Es tracta de sensibilitzar.
No acaba de quallar la participació del poble. Ens agradaria que el veïnat col•laborara més, no sols els estudiants i els titolats, els quals pense que estan obligats moralment, sinó la gent del poble en general. Algunes persones sí que ens criden, xerrem –descobrim, malgrat que ens coneixem de tota la vida, gent meravellosa- i sempre acaba amb algun fruit interessant que apareixerà al llibre de festes.
Després de molts anys fent una crida al poble per a què quan netegen les cases no tiren res –ai que por que em fan les obres i les neteges generals!-, estem aconseguint, gràcies al llibre de festes, recuperar coses ben interessants. Cert és que hem arribat tard per a recuperar moltes històries, ja de feinitivament perdudes, però estem convençuts que al fons de molts calaixos i en els baguls oblidats del dalt del més amunt de moltes cases, encara s’hi conserven mil i una curiositat amb ganes d’eixir a la llum i donar-nos a conèixer un poc més el nostre poble.
Sense anar més lluny, ahir, un xic del meu poble va vindre a casa i ens donà un llibre d’actes de principi de segle que s’havia trobat a sa casa amb anotacions de prèstecs fet pels rics del poble –els seus avantpassats- a la gent més humil. Açò em fa recordar històries que em contava ma mare, precisament històries dels veïns d’aqueixa casa on ha aparegut aquest inventari, sobre extorcions, humiliacions i altres canallades caciquils d’èpoques passades. Moltes gràcis!
Vull acabar aquest post amb unes paraules de l’escriptor saforenc Josep Piera, extretes del seu llibre “Puta postguerra” i que venen a resumir, si cal, el que hi he intentat deixar escrit:

Tot es perd. Per això, perquè tot es perd un dia, és pel que la memòria no ha de ser mai dolguda recança, sinó una evocació vital. Sense records, llunyans i propers, les persones ens animalitzem. Si sols som el que deixem al nostre pas, l’únic perdurable que podem deixar, individualment parlant, és la memòria del que hem viscut. O els records que n’hem guardat. Ni que siguen records dels records. Hi ha qui creu que el passat és el temps dels morts, i que, just per això, cal soterrar-lo en l’oblit el més aviat possible. I no. Jo pense que el passat és el temps de la memòria, el temps que sobreviu, el temps dels mots. El passat ens fa ser, sentir-nos ser, i reconèixer vius.
Recordar no ha de ser cap nostàlgia adolorida d’un temps irrecuperable, sinó el contrari: un plaer mental que ompli de vida i de músiques les buidors o els silencis presents.

1 comentari.

una expo per a reflexionar

Enviat el 29 Juliol 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Hem tornat de vacances! Sols han estat set dies, però intensos. Primerament estiguérem a l’Expo; Saragossa la tenia bastant oblidada, feia una garberada d’anys que no hi estava, i hem aprofitat aquesta “fira” per retrobar-nos-hi. Després hem passat a Barcelona que, malgrat haver-hi estat feia pocs dies, doncs, sempre va de gust anar-hi, encara que resulta agoviant, per la quantitat de gent.

Sobre l’Expo, poc a dir. No acabe d’entendre que un event amb tan poca substanciat hi puga aglutinar tantíssima gent. Et trobes coses interessants, però no és la realitat. Alguns pavellons de països del món subdesenvolupats, més bé pareixen del món ric i capitalista. No cal ni dir que els rics, no fan tanta ostentació de poder, però deixen ben clar -cosa que és mentida- de com estan de preocupats pel medi ambient i totes aqueixes coses. Naturalment el tema de l’Expo els ho posava a boca: l’aigua.

Hem estat tres dies i, naturalment, no ho pots veure tot -les cues són immenses- però fas una selecció i acabes fent-te una idea. Per exemple, no podíem deixar d’anar al de la Comunitat Valenciana, per cert, un dels més visitats, segons diuen. Estava bé, però allò podia ser qualsevol altre racó de l’Estat, vull dir, sense gens de personalitat. A més a més, tot en castellà i anglés -pareix ser que eren les dues llengües oficials-, cosa que em pareix perfecta, però em sembla de molt mal gust que no s’aprofiten aquests events, per fer present la llengua pròpia d’ací com fan altres autonomies més concienciades en tot.

Supose que la gent se n’anirà a casa amb idees clares sobre l’aigua i el medi ambient. L’Expo d’enguany és un bon rentat de cervell. Ixes d’aquell immens recinte amb ganes de fer quelcom per protegir el món en què vivim i garantir l’ús de l’aigua per a un aprofitament més racional. No ho sé! Un exemple: cada nit a les 22h hi ha un espectacle al riu Ebre. La gent -mils i mils de persones- asseguda al costat del riu, cara a un iceberg que servirà de marc. Un espectacle de llums, colors, pantalles de cinema… que et fan reaccionar contra la contaminació del món i totes les maldats que l’home li està fent al planeta Terra que, si no li posem sol•lució, açò té data de caducitat. Bé, doncs quan s’acabà, allò pareixia un verteder: pots, papers, plàstics, restes de menjars… i acabàvem de veure un espectacle amb la finalitat de concienciar-nos contra la contaminació.

Ho sent, però a mi aquestes coses em desesperen. Serà l’edat? Segurament, però exemples així podria posar-ne mils i tots trets de l’Expo, per això vull fer-me a la idea de què els homes i les dones som més intel·ligents i que quan arribem a casa posarem en pràctica alguna d’aquelles advertències que en forma de consells ens han volgut deixar ben clar, i és que l’aigua és un bé escàs, que no té propietat i que si no fem un bon ús -cosa que no hi estem fent- s’esgotarà, i un món sense aigua, és un món mort.

1 comentari.

emocionant!

Enviat el 13 Juliol 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Mal comencí les vacances! Però tot ha anat arreglant-se. La veritat és que ja comencem a tindre un edat bastant respectable com per a no maltractar el cos de la manera que ho fem. No m’ensenyaré mai. Alguns em diuen que no cal agarrar-s’ho tot tan fort. Potser tinguen raó. Bé, és la meua manera de ser i de fer, i sí, crec que els donaré la raó a aquells que em donen consells: No m’ensenyaré mai.

El mateix dia que acabàrem a l’Institut em vaig quedar, allò que sol dir-se, enganxat de l’esquena. De tant en tant, sol passar-me. Quan force un poc la maquinària, que ja va entrant en edat, sol donar-me el tiró, i ale, un grapat de dies adolorit, sense poder menejar-me i assustat per si va a més. Doncs no ha estat així. Ja estic recuperat i ara, a veure que ens deparen aquetes vacances!

Vacances que per a començar ho han fet amb força. Estem en festes al meu poble –festa dels fadrins i les fadrines-. I, després d’un grapat d’anys –una trentena-, hem recuperat els Moros i Cristians. Ahir fou l’Entrada, així, en majúscules. No vaig a ser gens parcial, ho sent, però encara em dura l’emoció que vaig sentir. L’oratge quasi ens ho va desgraciar, però, no, tot es va poder realitzar com estava previst.

Cordoveses, Moros del Benicadell, Elquines i Barsellers foren les comparses encarregades de desfilar, per cert, amb molta gràcia i poderio, perquè l’ocasió ho requeria. Magníficament vestits, cadascuna de les comparses –d’homes i dones- amb la seua banda i aqueixes músiques que et fan vibrar i sentir allà dins, en algun raconet del cor, tot allò que no hi ha paraules per descriure-ho. Xiquets, joves i més majors hi participàren. Tothom amb molta serietat, responsabilitat, sabedors que una entrada no és una cavalgata de disfresses, ni molt menys, és, quelcom així com els sentiments d’aquests pobles de l’interior valencià que ens fan reviure el nostre ancestral passat.

Està clar que ni millor ni pitjor, no anem a entrar ara en comparacionos ni xovinismes barats, simplement fou l’Entrada del meu poble, la gent del meu poble, pels carrers del meu poble, i tot això i tot allò que ens fa sentir poble. Gràcies!

3 comentaris.

dimissió

Enviat el 3 Juliol 2008 per julifenollar.
Categories: General.

Quin merder! I quina manera de perdre el temps amb tant que hi ha per fer. Allí on vas no sents parlar d’altra cosa més que de la nova assignatura que el proper curs, durant una hora a la setmana, s’impartirà en segon d’ESO. Tot aquest embolic vé donat perquè el PP valencià ha decidit impartir aquesta assignatura, obligatòria a tot l’Estat Espanyol, en anglés. A partir d’ací, problemes, mil, i els que vindran, tot amb una única finalitat, fer fracassar l’assignatura, perquè està clar que no és altra la finalitat de la Conselleria, cosa que saben fer magníficament –hi ha altres exemples- quan la proposta no és del seu agrat.

Cada dia apareixen a la premsa comunicats de més claustres de professorats que rebutgen les directrius d’Educació i decideixen, sota la seua responsabilitat, que impartiran les classes de Ciutadania en valencià o castellà, que és el que marca la llei. De moment no he vist, encara, comunicats d’AMPES i Consells Escolars, però espere que no tarden massa en arribar-hi. Perquè, la veritat, les comunitats escolars estem fins el més amunt de la coroneta per la prepotència d’aquesta Conselleria d’Educació que ens menysprea, constantment, els professionals de l’Educació i amb tota la supèrbia del món ens inhabilita, i ens desprestigia devant la societat, per poder donar les classes amb total llibertat. Estem farts d’amenaces, censures i prohibicions que no fan altra cosa més que clavar-nos la por en el cos amb intimidacions, i finalment desilusionar-nos, fartar-nos i a pagar-ho els de sempre.

Però és que no és sols la Ciutadania, en són cinquanta motius més. Sense anar més lluny, ahir, de nou, el Tribunal Superior de Justícia ratificava que el valencià i el català són la mateixa llengua amb dues denominacions diferents, i què en l’àmbit acadèmic –infantil, primària, secundària i universitat- el nom que s’ha d’utilitzar és el científic i per tant el de llengua catalana. Doncs, no. La Conselleria d’Educació, burra més que burra, ahí està, pegant-se trompades contra les pedres i fent mal. En són ja 17 sentències en contra la Conselleria i les seues neures secessionistes: 15 del Tribunal Superior de Justícia i 2 del Tribunal Constitucuional i Suprem. I dic jo, si fóra al contrari, ja ens haurien tatxat d’irrespectuosos, terroristes i totes aquelles coses més a què estan acostumats. Però com és al contrari, doncs, no passa res. 

Sr. Font de Mora, és sabut que la seua dona és mallorquina i que vosté en valencià i ella en mallorquí s’entenen molt bé; se sap que vosté té més clar que jo la unitat de la llengua, però que la política és la política, com ha dit alguna vegada, la del seu partiti vull dir, i que s’aferren a les mentides per mantindre’s en el poder, cosa que no els està anant gens malament. Doncs bé, jo m’atrevisc, com a valencià i com a persona implicada directament en aquest assumpte, per tot açò i moltes altres coses més que fan que tinga en contra tot el món de l’educació, li demane, si li queda un mínim de dignitat, que dimitesca i demane perdó per totes les barbaritats que vosté ha fet, sense creure-se-les, però amb clares intencions de mantidre’s en el poder, vosté i els seus amics.

1 comentari.

gols i lladres

Enviat el 29 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Quin acabament de juny més calorós! No saps on clavar-te; cap raconet de la casa resta lliure d’aquesta inclemència. Després de la migdiada, que he tingut que interrompre per la calor, no m’apeteix res més que beure quelcom ben fresquet mentre espere l’hora de la super final. Sí, l’Espanya-Alemanya, la veritat és que no he vist mai un partit de futbol, però em pica la curiositat. Crec que tota aquella gent tan eufòrica que veiem per TV, fins ací al meu poble amb banderes als balcons, coets i totes aquelles coses que comporta ser futbolers, tenen guanyada una gran partida a la rutina, doncs viuen amb tanta intensitat els partits dels seus equips que els estan guanyant un gran pam de terreny al temps de l’oci, i això està molt bé. Un altre dia ja parlarem de tot açò del futbol contemplat des d’un altre punt de vista.

També en el viatge tinguérem futbol, quasi va caure Empúries perquè jugava la selecció contre Itàlia i tothom volia estar a les 20h a l’Hotel. Hi férem la visita, però entre que la calor era insuportable i que després del llarg i magnífic viatge en vaixell cap a les Illes Medes pel golf de Roses, amb bany inclós, ens havia deixat cansas i com a tomaques de rojos, ara no apetia gens caminar. Així que acabàrem prompte i cap a casa. Quan arribàrem a l’Hotel el partit havia començat. La sala on estava el televisor estava de gom a gom, sobretot d’italians i gent d’altres nacionalitats. Faltaven els espanyols, que a Lloret de Mar són bastant difícil de trobar, i allí desembarcà tota la comitiva de la Vall, carregats de banderes, que, no sé d’on les havien tretes. I el partit, pareix ser que normalet, però a l’hora dels penals, s’hi acabava el món. Vaig acudir-hi perquè els crits eren d’espant, i, la veritat, allò va ser emocionant. No oblidaré mai la cara dels italians, vaig arribar a pensar que allò acabaria malament, però, no, desaparegueren d’escena discretament mentre la nostra gent s’hi embogia, però no van poder eixir al carrer a celebrar-ho com hagueren volgut, perquè l’hambient no acompanyava, més bé hi havia cert desengany per aquells carrers de la ciutat de la Selva on no hi ha ni catalans ni espanyols, però de la resta del món, crec que de qualsevol part. No em va agradar gens Lloret –els voltants ja són una altra història-. Aquell turisme barat i vulgar que sols hi busca alcohol, discoteques i que tot ho fa al carrer, i quan dic tot, vull dir tot, converteix els carrers de Lloret, en caure la nit, en un antre de perversió intransitable que, fins i tot, t’atemoreix eixir al carrer. I mal acabà aquell dia. El desgust vingué tot seguit, quan pujàrem a les habitacions i a alguns els havien entrat i els havien robat alguns euros. Ara sí que els crits eren d’espant. Férem les denuncies pertinents i intentàrem calmar els ànims com van poder, perquè encara quedava molt de viatge per devant i aqell fet no podia arruïnar-ho tot. A més a més, els diners no eren massa problema perquè ho portàvem tot pagat, però…

Bé, s’acosta l’hora del futbol i tinc la intenció de veure tot el partit, cosa que no he fet mai, amb cervesa i sopar incós, i la veritat em fa goig que guanye Espanya, ja que no tenim una selecció més “nostra” doncs intentarem gaudir-ne amb la veïna,

1 comentari.

la nit de sant joan

Enviat el 28 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

La Nit de Sant Joan la passàrem a Barcelona. Estàvem al barri del Clot que l’Agència de Viatges ens havia dit que era bastant cèntric, i la veritat és que de cèntric res de res, però descobrírem un barri, amb forta personalitat i on la vida fruïa pels quatre cantons. Des d’allí observàrem que la Nit de Sant Joan a Barcelona era quelcom especial, perquè ja amb les primeres clarors de la nit començaren a escoltar-se coetets per tota la capital, els quals no eren grans esclafits de sumptuoses traques a la valenciana, més bé eren coets a l’aire d’aquells que xiulen al muntar i a l’esclafir sonen un poc a fallats, vull dir, que no posen massa histèrica a la gent.

Com que la jovenalla amb què anàvem eren un muntó cabotes –un mal bastant generalitzat entre els adolescents- decidírem anar a la platja a passar la nit, perquè si no ho consemtim, se’ns mengen vius. Bé, a la platja, però tota la colla junta. Primer calia agafar el metro, que el teníem propet de l’Hotel, a la quarta parada fer transbord i tres parades més. No hi hagé cap problema en accedir-hi al primer, però quan vingué l’hora del canvi, resulta que allí confluïen trenets arribats de totes les parts de Barcelona amb gent –quasi tots immigrants- que també volien accedir a la platja. Allò es convertí en un infern, estiguérem mitja hora en aquells túnels foscos i bruts que ni avant ni arrere, apretats com a sardines en llauna, suant com a carreters, en aquell moment et venen al cap mil i una imatge horrenda, alguna que altra alumna que s’hi desespera i comença a plorar, altra que hi deixa entreveure simptomes d’histerisme, el graciós de torn que solta parides, observes males intencions entre algun que altre vianant… i tu, com a responsable del grup, has de prendre una ràpida decisió per a què allò no vaja a més. Prou! S’ha acabat! Tothom cap a casa -volia dir cap a l’Hotel-, i començaren per un costat les protestes, remugs que preferesc no saber ni el contingut ni a qui anaven dirigits, cosa bastant fàcil d’endevinar; per altre costat, mostres d’agraïment. En fi, que s’havia acabat l’excursió nocturna cap a la platja. Ens hi constà eixir d’aquelles tenebroses entarnyes, però ho aconseguírem, després de perdre’ns i arribar de nou, cadascú com va poder, al lloc d’on havíem partit.

Però la Nit de Sant Joan s’havia de celebrar, a més a més al grup hi havia quatre Joans, amb les seues variants, i una Joana. Sabíem que al barri hi havia festa, que en un principi l’havíen menyspreada, i la veritat és que ho encertàrem acudint-hi. Per un costat la foguera, que no pot faltar en una nit com aquesta, per cremar les misèries de l’any i a la llum de les flames que s’eleven cap al cel, desitjar nous auguris a l’any que comença, perquè els catalans tenen aquesta ni com la nit d’inici d’any. Per un altre costat, per a què no moleste a la gent, el lloc destinat als coetetes, pares i xiquets tots enguerrats amb aquelles palletes que també s’elevaven cap al cel. No podia faltar la zona del sopar. Taules i taules grans amb la gent del barri, de totes les edats, que tips per les bones viandes que cadascú havia preparat, en aquells moments començaven a degustar les típiques coques de Sant Joan que, naturalment, ens donaren a provar. I la música, clar, un menut escenari amb quatre foquets i dues orquestretes de rumba catalana, la força de la qual per Barcelona jo desconeixia, em pensava que amb el Gato Pérez i el Peret això ja havia desaparegut d’escena, i pareix ser que no, que la gent jove ho ha agarrat amb ganes. Però res de les superstar Montecarlo i CIA de petardes a què estem acostumats per ací, que si no són grans orquestres no hi ha festa. La veritat és que quatre xavals joves amb les guitarres a la mà ens feren passar una vetlada fenomenal. Ballarem, ens riguérem i ho passàrem com feia temps que no ho havia fet.

No podia faltar el toc reivindicatiu. Entre un conjunt i l’altre, muntà a l’escenari el president de l’assciació de veïns i veïnes per reclamar millores per al barri i denunciar-hi publicament tot allò de què manca. M’agradà també que defengués la catalanitat del barri, amenaçada, pareix ser pel poder municipal i les decisions que s’hi estan prenent, que no pels nouvinguts que en bon nombre, també estaven de festa. En fi, igual que ací.

Poc a poc la gent de la Vall que havíem posat el nostre granet d’arena en la festa, conforme anaven cansant-se, se n’anaven cap a l’Hotel, que el teníem a cinc minuts, perquè a l’endemà havíem de matinar, com tots els dies, per complir l’horari de visites culturals establert. Però a partir d’ací comença l’altre calvari, les nits a l’Hotel, de les quals ja en parlaré en un altre capítol.

1 comentari.

hem sobreviscut

Enviat el 27 Juny 2008 per julifenollar.
Categories: institut.

Tot arriba a la fi. Destroçats, però no hem mort en l’intent. Tampoc hem descansat del tot, encara, però les aigües tornen a la normalitat. La veritat és que una setmana de viatge dóna per a molt, i per a molts comentaris. Ara i ací podríem escriure mil i una anècdota, fins i tot podríem escriure una novel·la o vàries, i cadascuna de tema ben diferent. Però hi anirem deixant caure per capítols algunes de les cosetes viscudes, amb precaució, per si de cas algun /-a dels viatgers s’hi acosten, que no se senten violentats, però per si volen refrescar memòria, fins i tot, aclarir algun aspecte que no ha quedat massa clar. Per exemple, avui a l’Institut –era el dia d’atenció a pares/mares-, doncs, bé, una mare, la filla de la qual havia vingut al viatge, m’ha comentat que la seua filla li havia dit que sempre hi arribàvem tard a tots els llocs, cosa no massa certa, però sí, arribàrem a algun que altre lloc fora del temps previst, malgrat que igual férem les visites. La veritat és que arrestrar 51 persona costa bastant. Però, la bona senyora em digué que fins i tot al teatre, i no, al teatre no arribàrem tard, ni molt menys. El que passa és que en arribar, serien les 18’15h aproximadament –l’obra havia de començar a les 18’30h- la Cubana portaven ja mitja hora d’actuació, però això formava part de l’espectacle. Naturalment vam rebre crits istèrics dels apossentadors per arribar tard, però allò era ja teatre. Els professors, sabedores com eren d’aquella acció, entràrem en el joc i algun que altre alumne se’n tornà a casa convençut de què aquella bulla que ens armaren, i tot el que vingué després, havia sigut culpa nostra. No cal ni dir que l’alumnat s’hi quedà bocabadat amb tot el que arribà a succeir dins del teatre Coliseum. Beneïda innocència! Per molts anys. 

1 comentari.

Pàgina anterior »