Diem renaixença per referir-nos al moviment de recuperació del català. Poc a poc també es va anar consolidant el catalanisme en la política per recuperar les institucions i l’oficialitat del català. Tot i la persecució de la llengua catalana per part de l’estat, el català es tenia com a llengua col·loquial i en la literatura popular.

Al segle XIX apareix la revolució burgesa, com la burgesia tenia el poder econòmic també volia aconseguir el polític. Apareixen dues classes socials la burgesia i el proletariat  gràcies a la revolució que porta a un canvi molt important en l’estructura del sistema productiu. Al segle XX apareixen partits obrers i sindicats. La revolució industrial a Espanya va tenis lloc només a Catalunya y Euskadi. La burgersia catalana vol defensar els seus productes de la competència anglesa “proteccionalisme”, cosa que els terratinents andalusos no volien posar aranzels als productes que venien de fora perquè així no els posesin als que exportaven ells “lliurecanvisme”. La revolcució burgesa fracassà, també es va haver el destronament d’Isabel II l’any 1868, després d’una curt etapa republicana a l’any 1874 es produeix la Restauració borbònica amb Alfons XII. El sistema de restauració portava l’alternança entre liberals i conservadors al poder, i no canviaba res. En 1898 a causa de la pèrdua de les últimes colònies (Cuba i Filipines) a que hi hagi fracàs del règim polític que hi havia, això causa la necessitat d’una regeneració, tenien dues alternatives possibles, la generació de 98  que consistia en la regeneració d’España des de Castella basada en els reis catòlics o les bases de Manresa que era el primer manifest del Catalanisme, es volia regenerar el que el centralisme dels Borbons havien intentat anul·lar; reconeixement de la personalitat de diversos pobles i de les diferents cultures i llengües. Finalment s’assumeix el Catalanisme, la lluita de poble i burgesos podia servir per aconseguir l’autogovern, d’aquesta manera la burgesia podria fer que Catalunya es modernitzes, i un cop aconseguit s’estimularia la modernització d’Espanya.

El romanticisme va suposar que tornés l’época medieval, per Catalunya això vol dir tornar a ser una potència mediterrènia i el català una llengua de prestigi. Durant el segle XVIII i la primera part del segle XIX la litertura popular seguia sent en català, a part que era la única llengua que el poble conexia. Els autors de la Renaixença volien que tornés el prestigi del català en la poesia, la obra més important va ser la restauració dels Jocs Florals. La voluntad aquesta per recuperar una llengua que era perseguida però amb pasta literari important, també es dóna a Rosalia de Castro que escriu poesia en gallec i Frederic Mistral en occità.

El govern de Madrid seguía amb la persecució del català, l’administració pública, ajuntaments, govern, justicia, ensenyament, etc. és tot en castellà. A causa de la forçada castellanització causada pels bisbes, l’església portarà un paper important en la defensa del català i la personalitat de Catalunya. Els moviments carlins, coservadors, radicals i  republicans, tots defensen la llengua catalana, Les orgnitzacions culturals i socials van anar fen servir cada cop més el català. La primera manifestció pública va ser per la campanya de l’Avenç (revista modernista) que defensava una ortografía catalana moderna i unificada amb la voluntad d’aconseguir la normlització de la llengua.

El cas català va acabar amb els autors esmentats a Catalunya. El sentiment català que mantenia el poble, el voler recuperar la llengua es va anar barrejant amb l’aparició del catalanisme que va tenir com objectius, recuperar el català i les institucions catalanes. La segona generació d’escriptors catalans va tenir molt més valor líterari, com van ser: Jacint Verdaguer (un gran poeta), Àngel Guimerà va fer teatre, romantic i realista, i Narcís Oller que va introduir la novel·la naturalist a la península en català. Aquests modernistas van fer innovacions en tots els camps artístics, a més van recuperar la llengua i es propasar la normalització social.

Durant el segle XIX van haver grans canvis socials i culturals que van portar a que aparegués el catalanisme que consistia en aconseguir la recuperació de la lengua i les institucions catalanes, cosa que ho van aconseguir el primer terç del segle XX.

Del segle XVI al segle XVIII hi troben dos periodes diferets, entre el segle XVI i XVII el català es la llengua que parla la gent, l’administració i l’església, encara que alguns escriptors comencen a escriure en castellà. I al segle XVIII el Decret de Nova Planta suprimeix les institucions catalanes i es prohibeix el català. Aquí comença el conflicte lingüístic amb el castellà que va ser imposat com llengua oficial.

Van començar varies crisi, la política, la decisió ja no és de Barcelona sinó ue la Cort es traslladada a Castella. Hi ha una lluita entre la monarquia i Catalunya, que vol mantenir les seves institucions i la monarquia vol imposar una centralització. La conseqüència va ser la Guerra dels segadors, aquí catalunya perd el Rosselló que s’incorpora a la corona francesa. La crisi econòmica, el Mar Mediterrani es torna insegur a causa de la piratería i l’Atlàntic esdevé el centre del comerç, aleshores les potències europees de l’edat moderna són Atlàntiques, quan les medievals eren mediterrànies. A Catlunya li és imposible comerciar am America perquè la conquista americana la porta el regne de Castella. I la crisi cultural, Barcelona ja no és el centre cultural, els nobles es traslladen a Castella seguien els reis i la Cort.

Durant els segles XI i XVII la llengua que útilitza la gent, l’administració, de l’església i de la major part de la gent de lletres continua sent el català. Alguns escriptors comencen a escriure en castellà, sobretot a València on la virreina Germana de Foix imposà la castellanització del seu entorn. Estan els escriptors que escolleixen el català i els que escolleixen castellà, aquests sólen justificar la seva tria. Alguns diuen que ho fan per fidelitat a la llengua pròpia i els altres per arribar a més gent. Al introduir-se la inquisició i bisbes castellans, fan que el castellà estigui en reduïts àmbits eclesiàstics i en alguna gran celebració. També es perd la consciència de la unitat lingüística i cada vegada es parla més de valencià, mallorquí, tortosí, etc. Finalment com a conseqüència de la incorporació a França s’introdueix el francès al Rosellò.  

La guerra de successió (1705-1714) obre al segle XVIII. La mort de Carles II sense successor farà la confrontació entre els dos candidats al tron español, l’arxiduc Carles d’Àustria i Felip d’Anjou. Els anglesos tenen por que la unió de Castella i França sigui massa poderosa i acabi dominant europa, aleshores apoyen a l’arxiduc. La pressió dels anglesos, el fet que l’arxiduc s’instal·li llargues temporades a Barcelona, i que defenses el model confederal de la monarquia espanyola faran que tota l’antiga corona d’Aragó li doni suport. La monarquia germànica i deixen de donar suport quan Carles esdevé emperador d’Alemanya, efectivament sense el suport anglès els territoris de la Catalunya Nord es van annexionar a França, pel tractat d Utrecht (1713), els partidiaris de Carles perden força i s’acaba imposant el candidat francès que es compromet a no unir les corones de França i Castella. Un cop proclamat rei Felip V, va promulgar els dectrets de Nova Planta (València i Aragó 1707) Malloca i Piutiüses (1915), Catalunya 1917. Amb aquest decrets desapareixen les insitucions pròpies i els territoris de la corona d’Aragó passen a ser governats per les lleis de Castella. Finalment desapareixen jurídicament els regnes anteriors i es conforma un regne únic que és el Regne d’Espanya.

El Decret de Nova Planta va imposar el castellà a la justícia  i més tard en el sistema educatiu. AL dominar el castellà políticament i socialment el català es dóna un conflicte lingüístic. El castellà s’imposà lentament, com la gent ho desconeixia va continuar parlant català en la seves relacions familiars i comercials. La castellanització començarà per les grans ciutats. Finalment els il·lustrats van acceptar la situació lingüística imposada i utilitzaran el castellà, encara que la literatura popular seguira fent-se en català.

Des des de que va haver la Marca Hispànica al segle IX fins al segle XV es produeix una important expansió territorial que comparta també l’expansió del català a nous territoris com Catalunya Nova, País Valencià, Illes,etc. La Normalització lingüística i superació de la diglòssia llatí/català. Al segle XII la gent parla català, però la llengua escrita és el llatí. A partir d’aquí el català guanya nous àmbits d’ús i al segle XV el català és la llengua que parla la gent, la llengua de l’administració i la llengua de la literatura.

La Marca Hispànica va donar origen a Catalunya. L’expansió dels comtats al segle XIII va donar lloc al naixement de la Corona catalano-aragonesa. El pas del llatí al català va ser un procés lent que s’inicia al segle V, es va consolidar al segle IX i no va tenir gran importancia en la presència escrita fins al segle XII. Al segle XV podem dir que té una plena normalització lingüística.

El primer cop que apareixen documents escrits en català arriben a la primera meitat del segle XII. Els primers textos van ser textos de lleis (Forum Iudicum) perquè les noves estructures polítiques necessiten un suport legal. I les Homilies d’Organyà conseqüència del Concili de Tours, l’església va decidir que s’havia de predicar en vulgar.

Els primers poetes catalans escrivien en occità per, la unitat política de Catalunya i Occitània, les similituds lingüístiques i perquè la poesia occitana era el model de prestigi a Europa. Durant el segle XII i XIII l’ocità era l’únic vehicle d’expressio en la poesia , fins que es mantingui la cort a Barcelona es va mantenir aquest fet tot i així els poetes escrivien en un occità més acatalanat. Fins que finalment al segle XV s’imposà el català com a llengua poètica. Ausias March va ser el poeta que va trencar amb l’occità i va utilitza només el català en la seva producció.

La prosa en català comenta amb Ramon Llull al segle XIII és el primer pensador europeu que fa servir una llengua romànica per escriure temes filosòfics, científics i teològics. Ramon Llull vol conseguir convèncer àrabs i jueus de la superioritat de la fe cristiana, per fer-ho necessita el suport dels seus, escriu en llatí,àrab i català. Es va basà en sintaxi llatina i en la creació de nous mots i adopció de cultismes per crear un model de llengua literària. Aquest model va se seguit per tots els que escrivien en català.

Al segle XIII, Jaime I va crear la Cancelleria Reial, organismo burocràtic de la corona. Les llengües que s’utilitzaven eren l’ l’aragonès (per Aragó), el català (resta de la corona) i el llatí. Aquests model al segle XIV arribarà a tot el territori i serà el model que farà servir tothom.

Amb la conquesta de Nàpols, Alfons el Magnànim fa traslladar la cort, gràcies a això els escriptors de la cort entren en contacte amb el renaixement. València substitueix Barcelona com a primer centre cultural i econòmic de la Corona. La nova poesia seguix les pautes del renaixement i es supera l’anacronisme que souposava escriure en occità, anava adreçada al públic burgès. El gran poeta d’aquest moment era Ausiàs March, la seva poesia era renaixentista encara que continuava sent medieval des del punt de vista formal.

En l’evolució de les llengües els factors històrics són fonamentals. Des del punt lingüístic totes les llengúes serveixen per relacionar-se. Són factors diversos els que fan que una llengua s’estengui per nous territoris i que altres desapareguin. Si parlem català és perqué els romans van ocupa la Península i hi van imposar el llatí. El llatí es va mantenir i va evolucionar donant lloc a les diferents llengües romàniques com a conseqüéncia de la desaarició de l’Imperi provocada per les invacións germàniques.

Al segle V, els pobles germànics van ocupar els territoris de l’Imperi romà. El domini dels visigots no va comportar moles influències, aquests es van integrar a la població adoptat el llatí. Els francs, poble germànic que havia derrotat els visigots i expulsat, es van instalar a la Catalunya vella. L’Imperi franc inicià el procés d’independització.

L’ocupació musulmana (aràbs) de la península comença l’any 711, va ser un fet important perqu`va tenir lloc durant el període de formació de les llengües romàniques, però la presència arab no va durar el mateix temps a tots els territoris.

Aquests no van provocar substitucions lingüístiques però van deixar petjades en el vocabulari i toponímia. El català ha conservat força mots germànics com: espia, bandera, guerra, mariscal, guanyar, feu, baró, roba, parra, llesca, etc. També alguns noms pròpis com Arnau, Bernat, Berta, Elvira, Frederic, Jofre, Guillem, etc. També conservem mots arabs de vegetals (albergínia,llimona, arròs, carxofa, etc), obres de canaització i construcció (barri,raval,rajola,etc), atruents doméstics (catifa, matalàs, safata, etc) etc. Al castellà els arabismes porten incorporat l’article “al”: càmfora (cast. alcanfor), carxofa (cast. alcarchofa).

Finalment el pas del llatí al català va ser procés lent que va començar el segle V i acaba el IX, van ser gràcies a un seguit de procediments; La Renovatio carolíngia (s VIII)que allunya la llengua escrita de la llengua parlada. Acontinuació Serments de Strasburg (del S. IX) va ser el primer text en una llengua romànica. I finalment el Concili de Tours (813), on es va decretar predicar en llengua vulgar per la senzilla raó que els sermons en llatí només els entenien els eclesiàstics.

El concepte de Romània fa referència al conjunt de territoris en que es parla una llengua derivada dl llatí, es a dir, ua llengua romànica. Les llengúes romàniques que trobem actualment són nou: galaicoportuguès, castellà, català, occità, francès, retoromànic, italià, romanès i sard. Les llengües de la Romània oriental mantenen sons oclusius sords intervocàlics i formen el plural sense la -s, i les llengües de la Romània accidental sonoritzen els sons oclusius sords intervocàlics i formen el plural en -s.

La Romanització consisteix en l’implantació de l’organització i cultura de Roma, en els territoris que entraren a formar part de l’Imperi romà. El procés va ser lent amb comportaments diferents segons els territoris. Roma fundà coloònies i ciutats a les zones de la costa mediterranea, els pobles costaners van asimilar ràpidament la nova cultura. L’Imperi va aconseguir la unitat política i lingüística a través de la llatinització. Els pobles després de passar per bilingüisme, el llatí era la llengua imposada per l’administració, exèrcit,comerç i ensenyament. A partir del segl III l’agent de omanització va ser el cristianisme. La Romantzació a la Tarraconense, l’administració roamana dividí l’Imperi en províncies, a l’anomenada Tarraconense el llatí era divulgat pels veterans i colons, aquesta també presenta unes característiques innovadores amb incorporacions de neologismes.

El llatí era la llengua dels habitants del Laci, on es trabava Roma. El llatí parlat era diferent al escrit. El parlat o vulgar era col·loquial, evolucionava amb rapidesa i s’allunyava del llatí clàssic. Aquests caràcter oral del llatí vulgar fa que sigui difícil estudiar-lo.

El substrat és la lllengua que e un territori determinat ha estat substituïda per una altra a conseqüencia d’una conquesta o colonització, però que influeix en la nova llengua aportant-hi alguns trets lingüístics.

La sociolingüística és l’ús que la societat fa a la llengua o estudi de la llengua des de un punt de vista social. Neis el segle passat, als anys 50, a Europa, en conseqüència de la diversitat lingüística i cultiral.

Les societats on i ha llengües en contacte es classifica en bilingüisme i diglòssia. En el bilingüisme hi troben tres tipus diferents: Bilingüisme individual l’individu que útilitza dues lengües, que són persones que han après una altra llengua o bé han conviscut tota la vida amb le contacte de diferents llengües. Bilingüisme social és quan en un territori hi ha comunitats que útilitzen més d’ua llengua, aquest bilingüisme generalment comporta un conflicte língüístic. I finalmnet el Bilingüisme territorial és quan un territori esta dividit en dues parts, i cada una útilitza la seva llengua. La diglòssia és quan una llengua s’utilitza a nivell formal i l’altra a nivell coloquial, la primera substituirà amb el temps la segona. La convinació del bilingüisme i diglòssia permet a Fergusson (classificar les societats on hi ha llengües en contacte en quatre grups).

El terme conflicte lingüístic refereix la situació que es pot donar en trobar-se més d’una llengua en un mateix territori, es dóna conflicte lingüístic quan una llengua domina políticament i socialment l’altra. Quan la llengua oprimida perd àmbits d’ús i parlants s’inicia un procés de substitució lingüística que acaba amb la desaparició de la llengua oprimida. En canvi podem trobar que hi hagi una recuperació de la llengua oprimida que guanya àmbits d’ús i parlants. La normalització lingüística té dos aspectes la codificació (creació d’una gramàtica) i extensió de l’ús social.

Per últim la sociolingüísta també estudia els registres que és la utilització de la llengua en funció del context social.

Durant els quaranta últims anys, s’ha tingut una idea de estat-nació. S’han útilitzat tots els mitjans per que Espanya es pogués mantenir com a tal, també per poder aconseguir un estat pluralista i unir comunitats de les quals aquestes volen l’autonomia, e inclus vol l’identitat “nacionalista”.

Comunitats com la Catalana, en la contundencia de les seves aspiraions i en la concincia que té, no li cal violència per obtenir reconixement nacional. L’assoliment polític de conciéncia de grup no sol ser explicable sense fonaments objetius. El fet català existeix indudablement, neix d’unes relacions entre un territori, una llengua, un fons cultural comú per tots i un seguit de conjunts històrics.//

En els factors geogràfics haben les muntanyes més humides com terres baixes més àrides. La unitat lingüística i cultural pogué implantar-se i mantenir-se, enfrontada amb Aragó, Castella i França. Un gran factor que va ajudar va ser la Mediterrànea que ens donà comunicacions hi troven tres grans ports a Barcelona, València i ciutat de Mallorca, on es van construir flotes marítimes amb un actiu comerç, que tot el Mediterrania reconegué com “Català”. El transit entre Espanya i França, Ibèria i Gàllia i entre Àfrica i Europa ho permeten “els passadissos”interiors i paral·lels a la línea del litoral.

Així Catalunya gràcies a les seves protccions terrestres i per la seva orientació marítima ha pogut perpetuar-se, també a causa de les anades i vingudes de invasions, la unitat lingüística ha estat recolzada en la permanència i finalment ha sigut capaç d’aconseguir la instauració d’un patrimoni cultural comú. Així es funda històricament una comunitat.