1.1. El tema o idea central és l’afinitat cultural entre Itàlia i Catalunya i de quina manera aquesta afinitat, decisiva per a la identitat cultural dels catalans, serveix per aclarir el seu passat i el seu present. El marc històric són els anys vint del segle passat, la darrera etapa del Noucentisme, època en què a Catalunya es va impulsar un fort corrent italianista que s’inspirava en l’esplèndid passat Italia dels segles XIV-XVI. L’objectiu és d’estudiar a fons les diverses activitats culturals relacionades amb aquest corrent.

1.2. a) (en la citació): Nosaltres som tenim anem portem nostres

(lín. 12) “…ens ve a dir…”

(lín. 16) “La història que expliquem en aquest llibre…”

(lín. 32) “…que marca l’inici del nostre itinerari…”

b) - (en la citació) El “nosaltres” a què es refereix Sagarra és el format, en principi, per tots els catalans.

- (lín.12) Aquí la primera persona plural es refereix, mès o menys figuradament, al col·lectiu de lectors o receptors de la idea defensada per Sagarra.

- (lín. 16) Ara la primera persona plural és purament formal, perquè es refereix al jo individual de l’autora (és un “nosaltres” convencional, sovint usat pels autors).

- (lín. 32) Semblantment al cas anterior, el “nostre” es refereix bàsicament a l’autora, però potser vol incloure, també, tots aquells que l’acompanyin en l’itinerari recorregut, és a dir, els seus lectors.

1.3. consideració → observació, reflexió, apreciació,…

afinitat → parentiu, semblança, similitud, connexió,…

confluència → convergència, coincidència, concurrència,…

conjuntura → situació, circumstància, ocasió, avinentesa,…

1.4.

a) És un present que indica que sempre ha estat així: en aquest sentit, es pot dir ‘atemporal’.

b) És un present també, d’alguna manera, ‘atemporal’ (perquè Sagarra ens ho continuarà dient per sempre més), però que lògicament té un començament, que vindria a ser la data en què va publicar l’article.

c) És el present propi de l’actualitat creada pel mateix llibre, el de la història que s’hi explica en tant que s’hi explica, el present de l’’ara’ del text.

d) És un present que està en lloc del passat referit (el de la conjuntura històrica objecte d’estudi, un present dit ‘històric’ perquè es fa servir sovint per narrar històries passades com si fossin actuals.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) “Nosaltres… Empordà”; “que (tenim…)”; “que (som fills…)”; “que (són ben nostres”.

b) “aquell camp de Tarragona i aquell Empordà”; “el món nou”; “totes…nostres”; “que (portem dins)”.

c) “fills de Roma”; “ben nostres”.

d) CN de Nosaltres: “els catalans”; “que som… i que tenim…”;

CN de fills: “de Roma”; CN de camp: “de Tarragona”; CN de món: “nou”;

CN de coses: “que portem… i que són ben nostres”.

e) CRV de anem: “a Roma”.

f) “els (catalans)”, “la (mar)”; “aquell (camp…)”; “aquell (Empordà)”; “el (món…)”; “totes” “aquelles”(coses…).

3.2. L’opció correcta és la c).

3.3. Mots amb accent diacrític: “són”; “bé”; “món”; “és”; “què”.

Els correctors avaluaran la correció i completesa dels motius adduïts.

3.4.

objectiu: [ʒ]

estudi: [D]

aquelles: [λ]

manifestacions: [f]

fixar: [ks]

1.1.
En Tomàs és un personatge mesquí, incapaç de deslliurar-se de l’obediència a en Sebastià i de prendre partit per una veritat que entreveu però que, per covardia, es resisteix a reconèixer. Quan l’amo respon falsament a la qüestió que ell ha gosat plantejar-li amb una deferència exagerada, no sols es dóna fàcilment per satisfet sinó que, per adular-lo, es posa a malparlar de la gent senzilla carregada de raó i a insultar en Xeixa. La seva mala consciència s’evidencia en l’exclamació amb què acaba l’escena.

 1.2.
Sebastià a Xeixa: tractament de TU; “Doncs agafa els trastets…”

Xeixa a Sebastià: tractament de VÓS; “Això sí, veieu?”

Tomàs a Sebastià: tractament de VÓS; “I jo voldria dir-vos-ho…”

Sebastià a Tomàs: tractament de VÓS; “Bé, rumieu’s’ho, i ja m’ho direu…”

Tomàs a Xeixa: tractament de TU; “Ho sents, tu, mala llengua?”

Xeixa a Tomàs: tractament de VÓS; “No m’ho digueu malagraït,…”

1.3.

a)
1. “No m’ho digueu malagraït, Tomàs,…” (a Tomàs)

2. “Pegueu-me! Au!” (a Sebastià)

3. “Teniu, doncs!” (a Sebastià)

b)

1. Dolgut perquè Tomàs li ha dit malagraït, l’instiga que retiri el mot injust.

2. “Quadrant-se” davant Sebastià, el repta que dugui a terme l’amenaça que acaba de fer-li, donant-li a entendre que està disposat a tornar-s’hi.

3. Per aconseguir que Sebastià no pugui haver tingut ni un xic de raó en acusar-lo de lladre, li retorna, amb menyspreu, el farcell i la manta.

1.4.

Sebastià: “Au, Xeixa, a casament” → b) ORDRE

Tomàs: “I jo voldria dir-vos-ho, i no sé com fer-ho, Sebastià” → f) TITUBEIG

Tomàs: “…us vinc a preguntar, Sebastià, i no us ofengueu, fill,…” → d) TEMOR A LA REACCIÓ DE L’INTERLOCUTOR

Tomàs: “Eh que no hi ha res, Sebastià? → a) SÚPLICA

Xeixa: “No m’ho digueu malagraït, Tomàs, que no sabeu…” → c) QUEIXA

Sebastià: “I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i…” → e) INVITACIÓ

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) subjectes: jo; això; Déu; ell; jo

b) CD: ho, que això és cert; me; ho; mentida

c) CI: us

d) atribut: cert

 3.2. L’opció correcta és la c).

 3.3.

com que → subordinada adverbial causal

després que → subordinada adverbial concessiva

mai que→ subordinada adverbial concessiva

 3.4.

farcell → fardell, lligall, embolcall,…

bunbum → rumor, brama, rebombori, soroll,…

malagraït → desagraït, ingrat

amistançat → amant

 3.5.

Xeixa:  [∫]

Alça:  [s]

veus-ho aquí:  [z],

fill:  [λ],

podia: [δ]

Per totes les noticies que surten a la televisió m’ he creat l’idea de que Estats Units està ple de persones boges i perilloses que van amb pistoles pel carrer, fan persecucions policials, els agraden els esports violents i són obesos perquè mengen tots els dies “fast-food”. Això no és el que m’agrada dels Estats Units.

Dels Estats Units a mi m’agraden zones com Los Angeles i Miami, que tenen platges precioses per poder passejar i potser per això aquestes dues ciutats són els destins preferits de molts famosos per anar a viure. A més, hi ha una gran quantitat de persones de procedència llatina i això em desperta simpatia perquè tenen gustos semblants als d’aquí.

Per finalitzar, el meu somni seria viure a Los Angeles i d’aquí uns anys m’agradaria fer un viatge perquè es una ciutat que hem té enamorat, és on es troben les platges més boniques i de nit hi ha uns paisatges espectaculars.

201

L’introducció és una secció inicial que estableix el propòsit i els objectius de tot el contingut posterior de l’obra. Va seguit del cos de l’obra i de les conclusions. Normalment a l’introducció és    dona una breu explicació o resum de l’obra i explica alguns antecedents importants, el lector, en llegir-la hauria de fer-se una idea sobre el contingut del text. 

La presentació en canvi té la característica que s’utilitza de manera oral, i es fa servir per exposar un tema davant un públic. Les presentacions solen anar acompanyades de diapositives o gràfics per ajudar a entendre el més destacat de la presentació. 

En conclusió, el pròleg, l’introducció i la presentació tenen l’objectiu de començar un text, però cadascun tenen unes característiques que els fan diferents.

201

La part escrita dels textos teatrals no està feta per llegir-la, sinó que són uns actors els que ens transmeten aquest contingut mitjançant la representació. Aquest textos solen estar formats per diàlegs, i a vegades porten acotacions, que és l’actitud que ha de tenir l’actor. També hi ha la possibilitat de que l’obra només sigui representada per un sol actor, aquest cas s’anomena monòleg.

Els textos teatrals estan estructurats en actes, i aquest es divideixen en escenes. Normalment aquest textos solen estar dividits en plantejament, nus i desenllaç, es a dir en tres actes, sent el del mig el de més extensió.

Principalment els textos teatrals es divideixen en tres estils, la comèdia, la tragèdia i el drama. La comèdia sempre té final feliç i el seu objectiu és entretenir i fer riure al públic, en la tragèdia generalment al final el protagonista acaba morint de manera molt tràgica, i per finalitzar el drama, que és una barreja de les dues anteriors, però amb histories realistes i molt passionals.

204

Hi ha tres personatges principals: en Manelic, la Marta i en Sebastià. El Sebastià i la Marta són dos habitants de la Terra Baixa que estan enamorats i mantenen una relació en secret. Per evitar les sospites en Sebastià decideix casar a la Marta amb en Manelic, un pastor innocent de la Terra Alta, i ell es casarà amb una dona rica per mantenir el seu poder, i continuarà la seva relació amb la Marta en secret.

En un principi per a la Marta, en Manelic només és una peça del seu pla i per això no l’estima, però a mesura que va passant el temps es dona compte de que ell no sap res d’aquesta historia i que és un bon home, però un dia en Manelic els troba junts i acaba matant a en Sebastià. Per finalitzar la Marta i en Manelic se’n van a viure a la Terra Alta.

198

Aquest tipus de textos comencen amb una introducció per anar coneixent els personatges, una vegada superada aquesta fase es planteja un problema que crearà un conflicte. Aquest personatges poden ser principals o secundaris depenent si actuen o no directament en els fets, es poden comunicar entre ells i poden evolucionar, els que evolucionen es denominen personatges rodons.

La historia principalment la transmet el narrador, que es pot dividir en narrador omniscient o narrador principal, segons si es troba dins o fora de l’acció, i si participa activament o no en els fets de l’historia.

Els textos narratius es divideixen principalment en dos subgèneres, que són la novel·la i el conte. La novel·la es diferencia per la seva extensió, que és molt més llarga, i per la seva complexitat. Per altra banda el conte és bastant més breu. També tenen un objectiu molt diferent, l’objectiu de la novel·la és transmetre una historia, mentre que el conte té l’objectiu d’entretenir. A part d’aquests dos subgèneres nhi ha d’altres que han anat perdent importància, com la faula i la epístola.

205

1.1
La primera crisi és la de la falta d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant. La segona crisi és la fi d’aquest procés, i les formes dels objectes antics.

1.2
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, per això que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3
El títol “Lírica dels quatre elements” fa referència als dos últims paràgrafs del text, ja que es diu que l’art de la ceràmica hauria de retrobar el joc dels quatre elements: aigua,terra,foc i aire.

1.4
a) en absoluta necessitat d’utilització→ l’home va crear els objectes perquè tenia la necessitat de sobreviure.

b) la nostra vella cultura mobiliar→ la cultura artesana tradicional.

c) les arts plàstiques→ arts que reprodueixen volums i formes.

d) presocràtica harmònica conjuminació→ combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1
a) 3 oracions:
1-“justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració principal.
2- “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada adjectiva
3- “que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada substantiva CD

b)
en; en alguna mesura→ CCM
de; de Joan Miró→ CN
en; en decadència→ Atr
des de: des de les cavernes→ CCT

c)
alguna→ indefinit femení singular
aquella→ demostratiu femení singular
l’art→ article determinatiu masculí
les→ article determinatiu femení plural

d)
No hi ha

3.2
La d

3.3
- voltar
- crear
- tenir

- descobrir

3.4
Fixada: [ks]
Crisi: [z]
Successius: [ks]
Les exigències: [z] [Z]

Va ser el 6 de març, dijous, quan tot 2n de batxillerat van fer una sortida per Barcelona. Principalment per visitar el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), però també vam veure un parell d’exposicions al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Després d’un matí molt cultural ens vam anar a menjar tots junts al restaurant modernista de la “Fonda Espanyola”. i després d’un agradable àpat, cadascú va marxar cap a casa.

Va ser en aquest primer museu, el MACBA on en Juan i jo ens vam fixar en diverses obres que ens van cridar l’atenció des d’un primer moment.

- La primera es trobava al començament de l’exposició i el museu la té catalogada com un antecedent de l’art contemporani. Es tracta de l’obra de Fahlström: (Andra kalaset pa “Edlund”) que traduït al català significa: (Segon festí sobre “Edlund”). Aquesta obra és del 1956 i pel que ens va explicar la guia la llibertat a alhora de representar formes i persones, d’una manera abstracte sense mantenir les formes reals. Hem trobat aquesta fotografia de l’obra per Internet i hem cregut oportú posar-la, ja que la que vam fer es veu de costat, això si, està en color.
Sobre l’autor d’aquesta obra hem buscat la seva biografia, la hem traduït al català i la penjem juntament amb el petit comentari de l’obra:

Öyvind Axel Christian Fahlström (Sao Paulo, el 28 de desembre de 1928; Estocolm, Suècia, 9 de novembre de 1976).
Pintor i poeta brasiler, fill d’immigrants suecs. Durant l’inici de la Segona Guerra Mundial, Falhström es troba a Suècia i es queda al país fins la fi de la guerra. Al acabar els seus estudis superiors a la Universitat d’Estocolm en 1952, Falhström comença a viatjar per Europa, y a produir teatre i poesia.

Les seves obres pictòriques van aconseguir la seva primera exposició exclusiva en 1953 a Florència, Itàlia. Les obres de Fahlström serien exposades en museus i galeries de tot el món, destacant França, Itàlia, Estats Units, Brasil i Suècia.

- La segona obra que ens va cridar l’atenció va ser el “Schokoladenmeer” (Mar de xocolata) de l’autor Dieter Roth. Aquesta va ser creada l’any 1970.

Està composta per tabletes de xocolata y paper mecanografiat amb frases en alemany. L’autor amb aquesta obra volia demostrar que la vida de la xocolata té una duració equivalent a la vida de les persones, uns 80 o 90 anys. De moment porta 37 anys y està en una avançat estat de descomposició, principalment per l’aparició de microorganismes.

Per l’autor la deterioració de l’obra forma part de la mateixa, per això abans de morir va deixar clar que no volia que es tractés químicament l’obra per evitar la seva descomposició, ni que es restaurés. Però degut a que l’obra forma part de col·leccions publiques, i que comparteix espai amb altres peces que poden ser infestades, els propietaris de l’obra van decidir tractar-la per evitar la propagació dels insectes i mantenir-la aïllada dins d’una vitrina.

Sobre Ditier Roth va ser un dels creadors més influents del període de las postguerra

Dieter Roth (1930-1998) és un artista suís amb una obra molt extensa: dibuixos, pintures, escultures, muntatges i pel·lícules. Com reflex de la seva època, la seva obra és una barreja de poesia i realisme. A principis de la dècada dels 60, va crear a Islàndia unes quaranta joies avantguardistes.

La Vaca Cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies (1895)

Comentari

La temàtica en l’obra de Joan Maragall és de les més àmplies. Tots els temes eterns de la poesia hi són presents: l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, els elements espirituals, la llegenda.

Aquest poema s’emmarca dins dels poemes que prenen com a principal tema la natura.És un poema del grup Pirinenques dins del plec Poesies (1895). No és una poesia que embelleix amb els recursos de la retòrica del paisatge contemplat, ni l’exaltació descriptiva, sinó és una poesia que simplement diu el que el poeta veu i, alhora, comunica l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. Explica l’escena de com una vaca cega s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció.

L’objectiu essencial d’aquesta poesia és captar i transmetre la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema té un ritme molt marcat, són versos decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers. També és un mètode per alentir el ritme. El jo no és explícit és present en la forma com és delimitada l’escena, existeix un punt de vista des de la qual l’observador veu l’escena. Aquest recurs fa que sigui un poema modern, desapareix el jo narrador.

La vaca cega és un poema que m’ha agradat, no m’ha semblat dificil de compendre perquè no té un simbolisme darrere i m’ha cridat l’atenció que sigui un animal com la vaca el que concentri l’interés del poeta.