Juan López

1.COMPRENSIÓ

1.1. El tema o idea central és l’afinitat cultural entre Itàlia i Catalunya i de quina manera aquesta afinitat, decisiva per a la identitat cultural dels catalans, serveix per aclarir el seu passat i el seu present. El marc històric són els anys vint del segle passat, la darrera etapa del Noucentisme, època en què a Catalunya es va impulsar un fort corrent italianista que s’inspirava en l’esplèndid passat Italia dels segles XIV-XVI. L’objectiu és d’estudiar a fons les diverses activitats culturals relacionades amb aquest corrent.

1.2. a) (en la citació): Nosaltres som tenim anem portem nostres

(lín. 12) “…ens ve a dir…”

(lín. 16) “La història que expliquem en aquest llibre…”

(lín. 32) “…que marca l’inici del nostre itinerari…”

b) - (en la citació) El “nosaltres” a què es refereix Sagarra és el format, en principi, per tots els catalans.

- (lín.12) Aquí la primera persona plural es refereix, mès o menys figuradament, al col·lectiu de lectors o receptors de la idea defensada per Sagarra.

- (lín. 16) Ara la primera persona plural és purament formal, perquè es refereix al jo individual de l’autora (és un “nosaltres” convencional, sovint usat pels autors).

- (lín. 32) Semblantment al cas anterior, el “nostre” es refereix bàsicament a l’autora, però potser vol incloure, també, tots aquells que l’acompanyin en l’itinerari recorregut, és a dir, els seus lectors.

1.3. consideració → observació, reflexió, apreciació,…

afinitat → parentiu, semblança, similitud, connexió,…

confluència → convergència, coincidència, concurrència,…

conjuntura → situació, circumstància, ocasió, avinentesa,…

1.4.

a) És un present que indica que sempre ha estat així: en aquest sentit, es pot dir ‘atemporal’.

b) És un present també, d’alguna manera, ‘atemporal’ (perquè Sagarra ens ho continuarà dient per sempre més), però que lògicament té un començament, que vindria a ser la data en què va publicar l’article.

c) És el present propi de l’actualitat creada pel mateix llibre, el de la història que s’hi explica en tant que s’hi explica, el present de l’’ara’ del text.

d) És un present que està en lloc del passat referit (el de la conjuntura històrica objecte d’estudi, un present dit ‘històric’ perquè es fa servir sovint per narrar històries passades com si fossin actuals.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) “Nosaltres… Empordà”; “que (tenim…)”; “que (som fills…)”; “que (són ben nostres”.

b) “aquell camp de Tarragona i aquell Empordà”; “el món nou”; “totes…nostres”; “que (portem dins)”.

c) “fills de Roma”; “ben nostres”.

d) CN de Nosaltres: “els catalans”; “que som… i que tenim…”;

CN de fills: “de Roma”; CN de camp: “de Tarragona”; CN de món: “nou”;

CN de coses: “que portem… i que són ben nostres”.

e) CRV de anem: “a Roma”.

f) “els (catalans)”, “la (mar)”; “aquell (camp…)”; “aquell (Empordà)”; “el (món…)”; “totes” “aquelles”(coses…).

3.2. L’opció correcta és la c).

3.3. Mots amb accent diacrític: “són”; “bé”; “món”; “és”; “què”.

Els correctors avaluaran la correció i completesa dels motius adduïts.

3.4.

objectiu: [ʒ]

estudi: [D]

aquelles: [λ]

manifestacions: [f]

fixar: [ks]

1.COMPRENSIÓ

1.1.
En Tomàs és un personatge mesquí, incapaç de deslliurar-se de l’obediència a en Sebastià i de prendre partit per una veritat que entreveu però que, per covardia, es resisteix a reconèixer. Quan l’amo respon falsament a la qüestió que ell ha gosat plantejar-li amb una deferència exagerada, no sols es dóna fàcilment per satisfet sinó que, per adular-lo, es posa a malparlar de la gent senzilla carregada de raó i a insultar en Xeixa. La seva mala consciència s’evidencia en l’exclamació amb què acaba l’escena.

 1.2.
Sebastià a Xeixa: tractament de TU; “Doncs agafa els trastets…”

Xeixa a Sebastià: tractament de VÓS; “Això sí, veieu?”

Tomàs a Sebastià: tractament de VÓS; “I jo voldria dir-vos-ho…”

Sebastià a Tomàs: tractament de VÓS; “Bé, rumieu’s’ho, i ja m’ho direu…”

Tomàs a Xeixa: tractament de TU; “Ho sents, tu, mala llengua?”

Xeixa a Tomàs: tractament de VÓS; “No m’ho digueu malagraït,…”

1.3.

a)
1. “No m’ho digueu malagraït, Tomàs,…” (a Tomàs)

2. “Pegueu-me! Au!” (a Sebastià)

3. “Teniu, doncs!” (a Sebastià)

b)

1. Dolgut perquè Tomàs li ha dit malagraït, l’instiga que retiri el mot injust.

2. “Quadrant-se” davant Sebastià, el repta que dugui a terme l’amenaça que acaba de fer-li, donant-li a entendre que està disposat a tornar-s’hi.

3. Per aconseguir que Sebastià no pugui haver tingut ni un xic de raó en acusar-lo de lladre, li retorna, amb menyspreu, el farcell i la manta.

1.4.

Sebastià: “Au, Xeixa, a casament” → b) ORDRE

Tomàs: “I jo voldria dir-vos-ho, i no sé com fer-ho, Sebastià” → f) TITUBEIG

Tomàs: “…us vinc a preguntar, Sebastià, i no us ofengueu, fill,…” → d) TEMOR A LA REACCIÓ DE L’INTERLOCUTOR

Tomàs: “Eh que no hi ha res, Sebastià? → a) SÚPLICA

Xeixa: “No m’ho digueu malagraït, Tomàs, que no sabeu…” → c) QUEIXA

Sebastià: “I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i…” → e) INVITACIÓ

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) subjectes: jo; això; Déu; ell; jo

b) CD: ho, que això és cert; me; ho; mentida

c) CI: us

d) atribut: cert

 3.2. L’opció correcta és la c).

 3.3.

com que → subordinada adverbial causal

després que → subordinada adverbial concessiva

mai que→ subordinada adverbial concessiva

 3.4.

farcell → fardell, lligall, embolcall,…

bunbum → rumor, brama, rebombori, soroll,…

malagraït → desagraït, ingrat

amistançat → amant

 3.5.

Xeixa:  [∫]

Alça:  [s]

veus-ho aquí:  [z],

fill:  [λ],

podia: [δ]

1.COMPRENSIÓ

1.1
La primera crisi és la de la falta d’objectes que patia l’home primitiu, a la qual va respondre creant-ne de nous que han anat evolucionant. La segona crisi és la fi d’aquest procés, i les formes dels objectes antics.

1.2
Joan Miró volia trencar amb l’art tradicional, per això que l’interpretés com un procés de decadència des de les cavernes.

1.3
El títol “Lírica dels quatre elements” fa referència als dos últims paràgrafs del text, ja que es diu que l’art de la ceràmica hauria de retrobar el joc dels quatre elements: aigua,terra,foc i aire.

1.4
a) en absoluta necessitat d’utilització→ l’home va crear els objectes perquè tenia la necessitat de sobreviure.

b) la nostra vella cultura mobiliar→ la cultura artesana tradicional.

c) les arts plàstiques→ arts que reprodueixen volums i formes.

d) presocràtica harmònica conjuminació→ combinació dels quatre elements que van pensar els presocràtics.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1
a) 3 oracions:
1-“justificaren en alguna manera aquella frase de Joan Miró afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració principal.
2- “afirmant que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada adjectiva
3- “que l’art està en decadència des de les cavernes”→ oració subordinada substantiva CD

b)
en; en alguna mesura→ CCM
de; de Joan Miró→ CN
en; en decadència→ Atr
des de: des de les cavernes→ CCT

c)
alguna→ indefinit femení singular
aquella→ demostratiu femení singular
l’art→ article determinatiu masculí
les→ article determinatiu femení plural

d)
No hi ha

3.2
La d

3.3
- voltar
- crear
- tenir

- descobrir

3.4
Fixada: [ks]
Crisi: [z]
Successius: [ks]
Les exigències: [z] [Z]

1.COMPRENSIÓ

1.1. És una Espanya trista i decadent que viu de records i glòries del passat. És una Espanya que per tenir honor envia als seu fills a morir a la guerra. És una Espanya que en els funerals en compte de plorar canta. És una Espanya que ho ha perdut tot i que tancada en ella mateixa no és capaç d’escoltar la veu catalana del poeta.

1.2.

En l’estrofa penúltima el poeta adopta una actitud positiva però l’actitud passa a ser en la darrera estrofa negativa.

El canvi d’actitud respon a la voluntat del poeta de no fer-se il·lusions i pensa que el seu crit tindrà més força i serà més atès com menys esperançat es mostri.

1.3.

- T’han parlat massa →dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren
- records i glòries →només de morts
- Massa pensaves →en ton honor
- i massa poc en el teu viure→ no tens ningú.

1.4.

a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort és associat pel poeta, d’una manera insistent i obsessiva, al tema de la decadència d’Espanya, que es central en aquest poema.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. a)
Hi ha sis oracions. Les següents:

1. Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal

2. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu, complement del nom fill

3. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
segona oració principal, juxtaposada a la primera

4. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu, compl. del nom llengua

5. en aquesta llengua pocs t’han parlat
tercera oració principal, juxtaposada a la segona

6. en l’altra, massa
quarta oració principal, juxtaposada a la tercera

b)
Subjecte de 1: → “tu”, implícit.
Subjecte de 2: → que
Subjecte de 3: → “jo”, implícit.
Subjecte de 4: → la terra aspra
Subjecte de 5: → pocs
Subjecte de 6: → massa

c)

et parla: → complement indirecte
m’ha donat: → complement indirecte
t’han parlat: → complement indirecte

d)
escoltar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe
donar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe

3.2. La C

3.3.

aspra: → abrupta
tràgica: → fatídica
folla: → dement,
feconda: →generosa
atronadora: → estrepitosa
3.4
Espanya→ [n]
records→ [r]
tràgica→ [Z]
marxar→ [∫]
tens entorn→ [z]

1. Comprensió

1.1.  Hi ha gent que pensen que el big bang es troba a l’origen de l’univers actual, però no per això no podria haver una altre univers amb una estructura diferent.. També es pot pensar que l’univers es va originar a partir del buit que consistiria en energia no convertida en matèria. I per finalitzar hi ha qui creu que el big bang no és un moment inicial, sinó un punt en la història de l’univers.

1.2. No, perquè no hi ha proves per poder demostrar-ho

 1.3.
comprovar −> verificar
plantejar −> suscitar
intentar −> tractar de
esbrinar −> indagar
imaginar −> concebre
caminar −> anar

 1.4. a)
“Pot ser” és una perífrasi verbal
“Potser” és un adverbi modal

b) S’assemblen pel fet que tant l’una com l’altre indiquen possibilitat

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1 a)
Hi ha una oració principal i tres oracions subordinades. Les oracions subordinades són les
següents:

 1. «intentar saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, subjecte de l’oració principal

2. «saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, compl. directe del verb intentar

3. «què hi havia abans del big bang»
oració subordinada (substantiva) interrogativa indirecta parcial, compl. directe
del verb saber

b)
Subjecte de l’oració 1: nosaltres (implícit).
Subjecte de l’oració 2: nosaltres (implícit).
Subjecte de l’oració 3: No en té ja que es impersonal

c)
Amb els nostres mitjans actuals: → complement circumstancial d’instrument

completament: → complement circumstancial de quantitat o de manera

abans del big bang:→ complement circumstancial de temps

d)
se’ns escapa: → no té funció sintàctica
se’ns escapa: → complement indirecte
hi havia: → no té funció sintàctica

3.2
La D

3.3.

“Si la hipòtesi és certa podria ser-ho → subordinada substantiva interrogativa

 “Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: → subordinada adverbial condicional negativa.

“Si és que aquest big bang es va produir”: → subordinada adverbial condicional

 3.4.

Plantejar: [Z]
mitjans: [dZ]
expandeix; [ks]
estigués: [g]

1. Comprensió

1.1. El pare del protagonista acostumava a pronunciar sentencies, solien discutir sobre temes argumentant-los per veure qui tenia raó. L’ultima frase dita per el seu pare és “tots tenim un preu” que el fa reflexionar sobre com va aconseguir les coses a la vida i s’adona que tot ho a aconseguit per els seus medis, i encara que la sorgit l’oportunitat de guanyar més diners els rebutja perquè pensa que no es el correcte i finalitza dient quin seria el seu preu.

1.2. a) El peix gros es menja el peix petit. → Significa que qui té més poder fa el que vol amb qui no en té.

b) Qui té el cul llogat no sempre seu on vol. → Aquesta frase vol dir que quan un depén d’una altra persona no té llibertat per fer el que vulgui.

1.3

a) traspuen: manifesten,

b) rutlla: funciona

c) em ballava pel cap: em tornava a la memòria

d) em sàpiga greu: em faci pena

1.4

en canvi: Indica que hi ha contrast entre el contingut de l’oració anterior i l’oració en què apareix. substitut: però.

doncs:: indica que el contingut de l’oració en què apareix s’entén com a conseqüència del contingut de l’oració anterior. substitut: per tant.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a)Hi ha quatre oracions.

1º Fa anys

oració subordinada adverbial

2º M’agradava discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera

oració principal

3º Discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera

oració subordinada substantiva, subjecte

4º Que el treien de polleguera

oració subordinada de relatiu, complement del nom

b)

1º No té subjecte

2º Tercera Oració

3º Jo

4º Que

c)

- Agradar

- Discutir

d)

- m’agradava: complement indirecte

- discutir-hi: complement de règim preposicional

- el treien: complement directe

3.2 La C

3.3

- comença a moure

- deu ser

- sol sentenciar

3.4

rellotge [dZ]

mateix to: [∫]

peix gros: [Z]

cotxe: [t∫]

vaig obrir: [dZ]