Juan López

1.COMPRENSIÓ

1.1. El tema o idea central és l’afinitat cultural entre Itàlia i Catalunya i de quina manera aquesta afinitat, decisiva per a la identitat cultural dels catalans, serveix per aclarir el seu passat i el seu present. El marc històric són els anys vint del segle passat, la darrera etapa del Noucentisme, època en què a Catalunya es va impulsar un fort corrent italianista que s’inspirava en l’esplèndid passat Italia dels segles XIV-XVI. L’objectiu és d’estudiar a fons les diverses activitats culturals relacionades amb aquest corrent.

1.2. a) (en la citació): Nosaltres som tenim anem portem nostres

(lín. 12) “…ens ve a dir…”

(lín. 16) “La història que expliquem en aquest llibre…”

(lín. 32) “…que marca l’inici del nostre itinerari…”

b) - (en la citació) El “nosaltres” a què es refereix Sagarra és el format, en principi, per tots els catalans.

- (lín.12) Aquí la primera persona plural es refereix, mès o menys figuradament, al col·lectiu de lectors o receptors de la idea defensada per Sagarra.

- (lín. 16) Ara la primera persona plural és purament formal, perquè es refereix al jo individual de l’autora (és un “nosaltres” convencional, sovint usat pels autors).

- (lín. 32) Semblantment al cas anterior, el “nostre” es refereix bàsicament a l’autora, però potser vol incloure, també, tots aquells que l’acompanyin en l’itinerari recorregut, és a dir, els seus lectors.

1.3. consideració → observació, reflexió, apreciació,…

afinitat → parentiu, semblança, similitud, connexió,…

confluència → convergència, coincidència, concurrència,…

conjuntura → situació, circumstància, ocasió, avinentesa,…

1.4.

a) És un present que indica que sempre ha estat així: en aquest sentit, es pot dir ‘atemporal’.

b) És un present també, d’alguna manera, ‘atemporal’ (perquè Sagarra ens ho continuarà dient per sempre més), però que lògicament té un començament, que vindria a ser la data en què va publicar l’article.

c) És el present propi de l’actualitat creada pel mateix llibre, el de la història que s’hi explica en tant que s’hi explica, el present de l’’ara’ del text.

d) És un present que està en lloc del passat referit (el de la conjuntura històrica objecte d’estudi, un present dit ‘històric’ perquè es fa servir sovint per narrar històries passades com si fossin actuals.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) “Nosaltres… Empordà”; “que (tenim…)”; “que (som fills…)”; “que (són ben nostres”.

b) “aquell camp de Tarragona i aquell Empordà”; “el món nou”; “totes…nostres”; “que (portem dins)”.

c) “fills de Roma”; “ben nostres”.

d) CN de Nosaltres: “els catalans”; “que som… i que tenim…”;

CN de fills: “de Roma”; CN de camp: “de Tarragona”; CN de món: “nou”;

CN de coses: “que portem… i que són ben nostres”.

e) CRV de anem: “a Roma”.

f) “els (catalans)”, “la (mar)”; “aquell (camp…)”; “aquell (Empordà)”; “el (món…)”; “totes” “aquelles”(coses…).

3.2. L’opció correcta és la c).

3.3. Mots amb accent diacrític: “són”; “bé”; “món”; “és”; “què”.

Els correctors avaluaran la correció i completesa dels motius adduïts.

3.4.

objectiu: [ʒ]

estudi: [D]

aquelles: [λ]

manifestacions: [f]

fixar: [ks]

1.COMPRENSIÓ

1.1.
En Tomàs és un personatge mesquí, incapaç de deslliurar-se de l’obediència a en Sebastià i de prendre partit per una veritat que entreveu però que, per covardia, es resisteix a reconèixer. Quan l’amo respon falsament a la qüestió que ell ha gosat plantejar-li amb una deferència exagerada, no sols es dóna fàcilment per satisfet sinó que, per adular-lo, es posa a malparlar de la gent senzilla carregada de raó i a insultar en Xeixa. La seva mala consciència s’evidencia en l’exclamació amb què acaba l’escena.

 1.2.
Sebastià a Xeixa: tractament de TU; “Doncs agafa els trastets…”

Xeixa a Sebastià: tractament de VÓS; “Això sí, veieu?”

Tomàs a Sebastià: tractament de VÓS; “I jo voldria dir-vos-ho…”

Sebastià a Tomàs: tractament de VÓS; “Bé, rumieu’s’ho, i ja m’ho direu…”

Tomàs a Xeixa: tractament de TU; “Ho sents, tu, mala llengua?”

Xeixa a Tomàs: tractament de VÓS; “No m’ho digueu malagraït,…”

1.3.

a)
1. “No m’ho digueu malagraït, Tomàs,…” (a Tomàs)

2. “Pegueu-me! Au!” (a Sebastià)

3. “Teniu, doncs!” (a Sebastià)

b)

1. Dolgut perquè Tomàs li ha dit malagraït, l’instiga que retiri el mot injust.

2. “Quadrant-se” davant Sebastià, el repta que dugui a terme l’amenaça que acaba de fer-li, donant-li a entendre que està disposat a tornar-s’hi.

3. Per aconseguir que Sebastià no pugui haver tingut ni un xic de raó en acusar-lo de lladre, li retorna, amb menyspreu, el farcell i la manta.

1.4.

Sebastià: “Au, Xeixa, a casament” → b) ORDRE

Tomàs: “I jo voldria dir-vos-ho, i no sé com fer-ho, Sebastià” → f) TITUBEIG

Tomàs: “…us vinc a preguntar, Sebastià, i no us ofengueu, fill,…” → d) TEMOR A LA REACCIÓ DE L’INTERLOCUTOR

Tomàs: “Eh que no hi ha res, Sebastià? → a) SÚPLICA

Xeixa: “No m’ho digueu malagraït, Tomàs, que no sabeu…” → c) QUEIXA

Sebastià: “I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i…” → e) INVITACIÓ

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a) subjectes: jo; això; Déu; ell; jo

b) CD: ho, que això és cert; me; ho; mentida

c) CI: us

d) atribut: cert

 3.2. L’opció correcta és la c).

 3.3.

com que → subordinada adverbial causal

després que → subordinada adverbial concessiva

mai que→ subordinada adverbial concessiva

 3.4.

farcell → fardell, lligall, embolcall,…

bunbum → rumor, brama, rebombori, soroll,…

malagraït → desagraït, ingrat

amistançat → amant

 3.5.

Xeixa:  [∫]

Alça:  [s]

veus-ho aquí:  [z],

fill:  [λ],

podia: [δ]