Juan López

Treball conjunt amb Àlvar Paz

Va ser el 6 de març, dijous, quan tot 2n de batxillerat van fer una sortida per Barcelona. Principalment per visitar el MACBA (Museu d’Art Contemporani de Barcelona), però també vam veure un parell d’exposicions al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Després d’un matí molt cultural ens vam anar a menjar tots junts al restaurant modernista de la “Fonda Espanyola”. i després d’un agradable àpat, cadascú va marxar cap a casa.

Va ser en aquest primer museu, el MACBA on en Juan i jo ens vam fixar en diverses obres que ens van cridar l’atenció des d’un primer moment.

- La primera es trobava al començament de l’exposició i el museu la té catalogada com un antecedent de l’art contemporani. Es tracta de l’obra de Fahlström: (Andra kalaset pa “Edlund”) que traduït al català significa: (Segon festí sobre “Edlund”). Aquesta obra és del 1956 i pel que ens va explicar la guia la llibertat a alhora de representar formes i persones, d’una manera abstracte sense mantenir les formes reals. Hem trobat aquesta fotografia de l’obra per Internet i hem cregut oportú posar-la, ja que la que vam fer es veu de costat, això si, està en color.
Sobre l’autor d’aquesta obra hem buscat la seva biografia, la hem traduït al català i la penjem juntament amb el petit comentari de l’obra:

Öyvind Axel Christian Fahlström (Sao Paulo, el 28 de desembre de 1928; Estocolm, Suècia, 9 de novembre de 1976).
Pintor i poeta brasiler, fill d’immigrants suecs. Durant l’inici de la Segona Guerra Mundial, Falhström es troba a Suècia i es queda al país fins la fi de la guerra. Al acabar els seus estudis superiors a la Universitat d’Estocolm en 1952, Falhström comença a viatjar per Europa, y a produir teatre i poesia.

Les seves obres pictòriques van aconseguir la seva primera exposició exclusiva en 1953 a Florència, Itàlia. Les obres de Fahlström serien exposades en museus i galeries de tot el món, destacant França, Itàlia, Estats Units, Brasil i Suècia.

- La segona obra que ens va cridar l’atenció va ser el “Schokoladenmeer” (Mar de xocolata) de l’autor Dieter Roth. Aquesta va ser creada l’any 1970.

Està composta per tabletes de xocolata y paper mecanografiat amb frases en alemany. L’autor amb aquesta obra volia demostrar que la vida de la xocolata té una duració equivalent a la vida de les persones, uns 80 o 90 anys. De moment porta 37 anys y està en una avançat estat de descomposició, principalment per l’aparició de microorganismes.

Per l’autor la deterioració de l’obra forma part de la mateixa, per això abans de morir va deixar clar que no volia que es tractés químicament l’obra per evitar la seva descomposició, ni que es restaurés. Però degut a que l’obra forma part de col·leccions publiques, i que comparteix espai amb altres peces que poden ser infestades, els propietaris de l’obra van decidir tractar-la per evitar la propagació dels insectes i mantenir-la aïllada dins d’una vitrina.

Sobre Ditier Roth va ser un dels creadors més influents del període de las postguerra

Dieter Roth (1930-1998) és un artista suís amb una obra molt extensa: dibuixos, pintures, escultures, muntatges i pel·lícules. Com reflex de la seva època, la seva obra és una barreja de poesia i realisme. A principis de la dècada dels 60, va crear a Islàndia unes quaranta joies avantguardistes.

La Vaca Cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.

D’un cop de roc llançat amb massa traça
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.

Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.

Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.

Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

Joan Maragall. Poesies (1895)

Comentari

La temàtica en l’obra de Joan Maragall és de les més àmplies. Tots els temes eterns de la poesia hi són presents: l’amor, la natura, el cant de la seva terra i la seva ciutat, els elements espirituals, la llegenda.

Aquest poema s’emmarca dins dels poemes que prenen com a principal tema la natura.És un poema del grup Pirinenques dins del plec Poesies (1895). No és una poesia que embelleix amb els recursos de la retòrica del paisatge contemplat, ni l’exaltació descriptiva, sinó és una poesia que simplement diu el que el poeta veu i, alhora, comunica l’exaltació emotiva que li produeix el paisatge contemplat. Explica l’escena de com una vaca cega s’apropa a veure aigua i marxa, amb l’afegit d’algun discret detall, que és el que impregna la visió d’emoció.

L’objectiu essencial d’aquesta poesia és captar i transmetre la bellesa, la poesia que hi ha en les coses. La natura se sintetitza en un ésser vivent, l’ésser irracional és personificat, és a dir, el poeta n’escriu com si la vaca pogués sentir emocions humanes. Ens trobem davant l’espectacle d’un ésser vivent que és com un defecte dins l’harmonia natural.

El poema té un ritme molt marcat, són versos decasíl·labs, llargs, d’art major, la tria de sons que ofereixen diferents sensacions, lliga la forma amb el contingut. Això fa que l’escena se’ns presenti lenta, si el vers fos curt no ens oferiria aquesta sensació. Pel que fa a la rima, el vers és bàsicament blanc encara que hi ha alguna rima assonant, sense rima, el final del vers està tallat i s’acaba la frase amb un altre vers. També és un mètode per alentir el ritme. El jo no és explícit és present en la forma com és delimitada l’escena, existeix un punt de vista des de la qual l’observador veu l’escena. Aquest recurs fa que sigui un poema modern, desapareix el jo narrador.

La vaca cega és un poema que m’ha agradat, no m’ha semblat dificil de compendre perquè no té un simbolisme darrere i m’ha cridat l’atenció que sigui un animal com la vaca el que concentri l’interés del poeta.

1.COMPRENSIÓ

1.1. És una Espanya trista i decadent que viu de records i glòries del passat. És una Espanya que per tenir honor envia als seu fills a morir a la guerra. És una Espanya que en els funerals en compte de plorar canta. És una Espanya que ho ha perdut tot i que tancada en ella mateixa no és capaç d’escoltar la veu catalana del poeta.

1.2.

En l’estrofa penúltima el poeta adopta una actitud positiva però l’actitud passa a ser en la darrera estrofa negativa.

El canvi d’actitud respon a la voluntat del poeta de no fer-se il·lusions i pensa que el seu crit tindrà més força i serà més atès com menys esperançat es mostri.

1.3.

- T’han parlat massa →dels saguntins / i dels qui per la pàtria moren
- records i glòries →només de morts
- Massa pensaves →en ton honor
- i massa poc en el teu viure→ no tens ningú.

1.4.

a) mor(t)
b) moren / morts / morta / mort / mortals / morissin
c) Perquè el tema de la mort és associat pel poeta, d’una manera insistent i obsessiva, al tema de la decadència d’Espanya, que es central en aquest poema.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1. a)
Hi ha sis oracions. Les següents:

1. Escolta la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana
oració principal

2. que et parla en llengua no castellana
oració subordinada adjectiva de relatiu, complement del nom fill

3. parlo en la llengua que m’ha donat la terra aspra
segona oració principal, juxtaposada a la primera

4. que m’ha donat la terra aspra
oració subordinada adjectiva de relatiu, compl. del nom llengua

5. en aquesta llengua pocs t’han parlat
tercera oració principal, juxtaposada a la segona

6. en l’altra, massa
quarta oració principal, juxtaposada a la tercera

b)
Subjecte de 1: → “tu”, implícit.
Subjecte de 2: → que
Subjecte de 3: → “jo”, implícit.
Subjecte de 4: → la terra aspra
Subjecte de 5: → pocs
Subjecte de 6: → massa

c)

et parla: → complement indirecte
m’ha donat: → complement indirecte
t’han parlat: → complement indirecte

d)
escoltar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe
donar: → transitiu perquè es construeix amb complement directe

3.2. La C

3.3.

aspra: → abrupta
tràgica: → fatídica
folla: → dement,
feconda: →generosa
atronadora: → estrepitosa
3.4
Espanya→ [n]
records→ [r]
tràgica→ [Z]
marxar→ [∫]
tens entorn→ [z]

1. Comprensió

1.1.  Hi ha gent que pensen que el big bang es troba a l’origen de l’univers actual, però no per això no podria haver una altre univers amb una estructura diferent.. També es pot pensar que l’univers es va originar a partir del buit que consistiria en energia no convertida en matèria. I per finalitzar hi ha qui creu que el big bang no és un moment inicial, sinó un punt en la història de l’univers.

1.2. No, perquè no hi ha proves per poder demostrar-ho

 1.3.
comprovar −> verificar
plantejar −> suscitar
intentar −> tractar de
esbrinar −> indagar
imaginar −> concebre
caminar −> anar

 1.4. a)
“Pot ser” és una perífrasi verbal
“Potser” és un adverbi modal

b) S’assemblen pel fet que tant l’una com l’altre indiquen possibilitat

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1 a)
Hi ha una oració principal i tres oracions subordinades. Les oracions subordinades són les
següents:

 1. «intentar saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, subjecte de l’oració principal

2. «saber què hi havia abans del big bang»
oració subordinada substantiva infinitiva, compl. directe del verb intentar

3. «què hi havia abans del big bang»
oració subordinada (substantiva) interrogativa indirecta parcial, compl. directe
del verb saber

b)
Subjecte de l’oració 1: nosaltres (implícit).
Subjecte de l’oració 2: nosaltres (implícit).
Subjecte de l’oració 3: No en té ja que es impersonal

c)
Amb els nostres mitjans actuals: → complement circumstancial d’instrument

completament: → complement circumstancial de quantitat o de manera

abans del big bang:→ complement circumstancial de temps

d)
se’ns escapa: → no té funció sintàctica
se’ns escapa: → complement indirecte
hi havia: → no té funció sintàctica

3.2
La D

3.3.

“Si la hipòtesi és certa podria ser-ho → subordinada substantiva interrogativa

 “Si no podem fer proves per comprovar la hipòtesi”: → subordinada adverbial condicional negativa.

“Si és que aquest big bang es va produir”: → subordinada adverbial condicional

 3.4.

Plantejar: [Z]
mitjans: [dZ]
expandeix; [ks]
estigués: [g]

1. Comprensió

1.1. El pare del protagonista acostumava a pronunciar sentencies, solien discutir sobre temes argumentant-los per veure qui tenia raó. L’ultima frase dita per el seu pare és “tots tenim un preu” que el fa reflexionar sobre com va aconseguir les coses a la vida i s’adona que tot ho a aconseguit per els seus medis, i encara que la sorgit l’oportunitat de guanyar més diners els rebutja perquè pensa que no es el correcte i finalitza dient quin seria el seu preu.

1.2. a) El peix gros es menja el peix petit. → Significa que qui té més poder fa el que vol amb qui no en té.

b) Qui té el cul llogat no sempre seu on vol. → Aquesta frase vol dir que quan un depén d’una altra persona no té llibertat per fer el que vulgui.

1.3

a) traspuen: manifesten,

b) rutlla: funciona

c) em ballava pel cap: em tornava a la memòria

d) em sàpiga greu: em faci pena

1.4

en canvi: Indica que hi ha contrast entre el contingut de l’oració anterior i l’oració en què apareix. substitut: però.

doncs:: indica que el contingut de l’oració en què apareix s’entén com a conseqüència del contingut de l’oració anterior. substitut: per tant.

3. REFLEXIÓ LINGÜÍSTICA SOBRE EL TEXT

3.1.

a)Hi ha quatre oracions.

1º Fa anys

oració subordinada adverbial

2º M’agradava discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera

oració principal

3º Discutir-hi amb arguments que el treien de polleguera

oració subordinada substantiva, subjecte

4º Que el treien de polleguera

oració subordinada de relatiu, complement del nom

b)

1º No té subjecte

2º Tercera Oració

3º Jo

4º Que

c)

- Agradar

- Discutir

d)

- m’agradava: complement indirecte

- discutir-hi: complement de règim preposicional

- el treien: complement directe

3.2 La C

3.3

- comença a moure

- deu ser

- sol sentenciar

3.4

rellotge [dZ]

mateix to: [∫]

peix gros: [Z]

cotxe: [t∫]

vaig obrir: [dZ]

El text proposat és un text científic perquè parla d’un tema molt especialitzat per a gent molt especialitzada, i és un text argumentatiu perquè dona arguments per intentar convèncer al lector.

Primer de tot, és un text científic encara que el tema principal no és la ciència sinó l’art.. Això és perquè parla d’un tema molt especialitzat i va dirigit a un públic molt concret amb uns certs coneixements sobre el tema, ja que utilitza un llenguatge molt tècnic que la seva comprensió no està a l’abast de qualsevol.

En segon lloc és un text augmentatiu perquè intenta convèncer de que l’opinió subjectiva de l’autor és la correcta, primer presenta el tema objectivament i desprès dona arguments personals a favor i en contra amb l’intenció de que el lector acabi compartint pensant de la mateixa manera, per tant té una major complicació a l’hora de la comprensió. Concretament en aquest cas les diverses postures són si l’art està en decadència o no i si des de l’època de l’home primitiu hi ha una crisi d’objectes.

En conclusió aquest article és una combinació dels textos argumentatius i dels textos científics ja que presenta característiques pròpies dels dos tipus de textos.

199