Jordi Sacristan

Bé, doncs finalment sembla que ja és gairebé una realitat… Encara no se ben bé com quedrà, però la idea del Bloc pren forma i es materialitza en alguna cosa: un desastre! (o quelcom similar!).

Felicitats doncs a tots, ja es un fet! Però, i ara què?

De moment un mica de música per als nostàlgics. He dubtat força quina canço era la més adient, però al final m’he decidit per aquesta…. Que Kumbaya oi? Ara digueu-me hippy…

Vinga que, la veritat sigui dita, encara us conserveu tots prou bé malgrat els anys!

I a més a més, sense ser-ne concients, heu aconseguit que reprengui el Bloc d’una vegada! (Se que hi haurà algú que no podrà evitar esbossar un somriure… doncs ja ho tens!).

Ara, veurem…

L’altre dia, de fet per ser més exacte hauria de dir l’altra nit (ja era tard), quan tornava de sopar d’un simpàtic restaurant situat al centre de Ginebra i, mentre ja un cop a casa ens acabavem (en Kamel i jo) el que quedava d’una ampolla de vi de Tarragona, se’ns va presentar una qüestió que encara ara no he pogut treure’m del cap.

No sé ben bé com vàrem arribar a la qüestió, probablement mentre rememoravem les nostres passejades i aventures per l’Àfrica, però el cert és que tots dos ens va sorprendre el fet. Si, ja sé que és una mica absurd voler generalitzar res sobre l’Àfrica, però el cert és que fins on els dos hem arribat a esbrinar,l’home africà, mai ha utilitzat la potència i les capacitats dels elefants per als seus interesos, com en canvi si passà al sub-continent Índic i a l’Àsia. Llegir tot el post »

En Serafí, que finalment ha decidit fer cas dels concells d’altri, sembla ser que és ja a Grècia… Deixa doncs enrera Macedònia i Sèrbia. Si més no, això és el que m’ha arribat de l’Oscar! Ja veurem que ens explicarà del seu pas pels Balkans…

Ara però, s’endinsa cap als orígens dels nostres anhels (els dels catalans) de viatge… Que els Déus l’acompanyin pobre Serafí… I sembla ser que ha promés que aviat tindrà un blog de viatge… Serà veritat? Veurem…

No sé bé si era tristesa
o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del “napalm”
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

Lluís Llach (1982)

Passen els anys, i res canvia. Només ens falta sentir cada dia vells profetes - i alguns es fan dir d’esquerres! - i politòlegs de fireta explicant-nos (justificant fins i tot!) el terror d’un infant a Beirut.

Benvolgut amic Serafí, molt provablement era una tarda qualsevol, quan sense saber ben be perquè vas asseure’t a la barana d’uns dels molts ponts que creuen el riu Sava, i vas posar-te a contemplar el constant i segur pas de les seves aigües, que devallen alienes a tots i cada un dels moments d’una Història, que aquesta especie – la nostra -, s’entesta a viure i deixar escrita, com si amb això immortalitsessim els fets… Llegir tot el post »

Benvingut al meu bloc personal!

Aixo que va comensar com una curiositat simple, si a vegades pot arribar a ser un xic malaltissa: sempre voler saber una mica mes! La cosa va anar aixi: Pel fet de voler esbrinar que era allo dels “blocs”, allo que tothom en parlava i que segons algunes opinions havia de revolucionar el mon del pensament, de la comunicacio… un dia de febrer, vaig posar-me a buscar…

“Revolucionar”. Quina paraula mes tentadora per algu que mai no ha sabut estar-se quiet gaire temps en el mateix lloc… Que sempre s’ha preguntat que hi ha mes enlla de la linia de l’horitzo! Que amaga aquesta linia capritxosa, que sempre tenim davant, pero que mai arribem a tocar? En certa manera, sempre he cregut que l’horitzo es part d’un mateix… la seva dimenso ve donada per la nostra propia existencia! I, que li deu passar quan ens morim? Es quedara eternament alla on la varem deixar la darrer vegada? Qui sap… Be doncs, com et deia, i no podia ser d’altra manera, vaig posar-me a buscar …

Passat un temps, vaig decidir que ja savia que era un bloc, tot i que em seguia mancant coneixer amb certesa la seva funcio… De fet, a hores d’ara, ecara no ho tinc del tot, deixant de banda la que jo mateix m’he fixat! On deuen ser aquelles capacitats que havien d’obrir les portes a noves revolucions? O potser tantmanteix, el fet en si ja es una revolucio? No ho se, aixo ho deixare pels historiadors, i el temps dira…

Aixi doncs, amb ganes que totes les hores invertides siguin utils, o si mes no esdevinguin alguna cosa mes que el fluir del temps, vaig decidir-me a publicar aquest meu bloc! Ara toca pensar que en fare d’aixo…

Pero mira! Si, senzillament se m’acut que, entre d’altres coses, m’agradaria poder-vos posar al dia de les meves anades i vingudes, dels meus viatges, de les meves experiencies, de les meves vivencies en un mon que mica en mica aprenc a coneixer… I tambe, per que no?, compartir amb vosaltres pensaments, somnis, desitjos… No ho se, potser al final acabara sent una latra cosa… qui sap? Pero de moment: som-hi, que tot esta per fer i tot es possible!

Vinga va, a veure que en surt!

Jordi Sacristan i Llobet