Jordi Sacristan

Benvolgut amic Serafí, molt provablement era una tarda qualsevol, quan sense saber ben be perquè vas asseure’t a la barana d’uns dels molts ponts que creuen el riu Sava, i vas posar-te a contemplar el constant i segur pas de les seves aigües, que devallen alienes a tots i cada un dels moments d’una Història, que aquesta especie – la nostra -, s’entesta a viure i deixar escrita, com si amb això immortalitsessim els fets…

Mentre llegeixo les teves notes de viatge tranquil.lament – ara ja és tard aquí al país de les muntanyes, a la Suissa eterna -, sense pressa, amb temps per entretenir-me al ritme del teus mots, a desenbolicar records, guardats amb zel i molta cura, m’adono un xic embaladit i potser amb certa nostàlgia, que lluny i alhora que porperes són les nostres viviències! Marxes sobre els Balkans, direcció qui sap ben bé on, i sense fer cas dels consells que un dia vaig donar-te, et passeges com qui no vol, pel llindar d’uns límits que ens separen d’un abisme.

Sarajevo, la ciutat assetjada, la vergonya oblidada per molts (alguns intencionadament), el punt de partida de somnis inacabats, de passos actuals… Escolto el teu desencís i m’entristeix saber que no vas poder-la fer teva. Jo encanvi, amic Serafí, a Sarajevo hi tinc un amor etern, un somni viscut, un caminar que en certa manera m’ha dut on sóc avui…

I curiosament, sense tenir-ho previst, mentre te n’allunyaves vas encaminar-te a Tuzla. La petita ciutat al nord est, a mig camí entre l’esperança i l’oblit. Estaràs d’acord amb mi, que no te res de peculiar en ella mateixa, però tantmateix vas saber-ne percebre la seva màgia i encant només entrar-hi. Així doncs Tuzla, la porta d’entrada per mi, i la de sortida per tu! (una vegada més: tant a prop i tant lluny).

No diré res de Srebrenica (ni de Doboj, ni de Breco, ni de tants altres indrets…). No vull parlar-ne ! Son records d’una guerra que no hauria volgut viure mai… I tantmateix sóc qui sóc, en part per ella.

Ara bé, com tu apuntes Serafí, hi haurà sempre un abans i un després de cruear el riu Drina!. Jo no hi estat mai a Belgrad… no crec que hi vagi mai. Llegeixo entre les teves notes que la ciutat va rendir-te… Que lluny deu quedar-te doncs Sarajevo, la ciutat on les passions hi romanen per sempre!

No se que hi vas anar a buscar a Belgrat. Però estimat Serafí, mentres observes el fluir del Sava a través d’una ciutat que s’enfonsa en les seves hombres (i guardada per dos àngels negres de noms funestos: Mladic i Karadzic), hi ha un Món que espera més enllà… Fes-me cas aquest cop: pren la maleta i reprèn el viatge…

Quan siguis fora de Serbia, escriu-me.

I mentre tu continues el teu viatge, jo a la meva manera també ho faig. I qui sap, amic Serafí, si al final del viatge, no ens retrobarem al mateix port?… És possible que sense saber-ho siguem tant aprop i alhora tant lluny en els nostres viatges?

Bona nit Serafí. Que els Dèus et siguin favorables en el teu camí.