Jordi Sacristan

L’altre dia, de fet per ser més exacte hauria de dir l’altra nit (ja era tard), quan tornava de sopar d’un simpàtic restaurant situat al centre de Ginebra i, mentre ja un cop a casa ens acabavem (en Kamel i jo) el que quedava d’una ampolla de vi de Tarragona, se’ns va presentar una qüestió que encara ara no he pogut treure’m del cap.

No sé ben bé com vàrem arribar a la qüestió, probablement mentre rememoravem les nostres passejades i aventures per l’Àfrica, però el cert és que tots dos ens va sorprendre el fet. Si, ja sé que és una mica absurd voler generalitzar res sobre l’Àfrica, però el cert és que fins on els dos hem arribat a esbrinar,l’home africà, mai ha utilitzat la potència i les capacitats dels elefants per als seus interesos, com en canvi si passà al sub-continent Índic i a l’Àsia. Llegir tot el post »

En Serafí, que finalment ha decidit fer cas dels concells d’altri, sembla ser que és ja a Grècia… Deixa doncs enrera Macedònia i Sèrbia. Si més no, això és el que m’ha arribat de l’Oscar! Ja veurem que ens explicarà del seu pas pels Balkans…

Ara però, s’endinsa cap als orígens dels nostres anhels (els dels catalans) de viatge… Que els Déus l’acompanyin pobre Serafí… I sembla ser que ha promés que aviat tindrà un blog de viatge… Serà veritat? Veurem…

No sé bé si era tristesa
o el dolor antic d’uns ulls d’infant.
Però, per un moment, del món va ser el retrat
aquella imatge d’un infant de Beirut.

El fràgil braç, tendra tragèdia,
brandant fusell; mort i bandera.
El cos menut i bru perdent-se en la ciutat,
un nínxol anònim per l’infant de Beirut.

Al cel hi té els Deus del “napalm”
i el tro infernal d’ocells de plata,
en l’horitzó, només, l’exili sempre amarg,
bressol i tomba per un infant de Beirut.

Morir a Beirut, morir a Mauthausen,
el mateix foc en temps distants,
mirall glaçat d’un món on ja ningú no respon
als ulls immòbils d’un infant de Beirut.

Lluís Llach (1982)

Passen els anys, i res canvia. Només ens falta sentir cada dia vells profetes - i alguns es fan dir d’esquerres! - i politòlegs de fireta explicant-nos (justificant fins i tot!) el terror d’un infant a Beirut.

Benvolgut amic Serafí, molt provablement era una tarda qualsevol, quan sense saber ben be perquè vas asseure’t a la barana d’uns dels molts ponts que creuen el riu Sava, i vas posar-te a contemplar el constant i segur pas de les seves aigües, que devallen alienes a tots i cada un dels moments d’una Història, que aquesta especie – la nostra -, s’entesta a viure i deixar escrita, com si amb això immortalitsessim els fets… Llegir tot el post »