filant prim http://cat.bloctum.com/josepmanel Escriure, com llegir, és una manera de viure Wed, 24 Oct 2007 05:44:35 +0000 http://wordpress.org/?v=wordpress-mu-1.0 en Gosadia http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/24/gosadia/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/24/gosadia/#comments Wed, 24 Oct 2007 05:44:35 +0000 josepmanel FIL MESTRE http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/24/gosadia/ Supervise la realització del treball de plàstica amb una aparent (només aparent) indiferència, per no distraure’ls més del compte. Quan passe a prop de la taula del Miquel, Anna, que està asseguda al seu costat, intenta dir-me alguna cosa, però el propi Miquel vol impedir-li-ho tapant-li la boca amb les dues mans. Ella intenta deslliurar-se’n. Com que no pot i, per igualar les forces (i per assabentar-me’n també d’allò que vol dir, tot siga dit) li mane que la deixe en pau. M’obeeix sense convicció. Anna, divertida, em diu que el Miquel li ha preguntat si vol ser la seua novia, i ella no sap què fer, encara que per l’expressió de la cara sé que li ha fet molta il·lusió. Diu que s’ho pensarà, però de seguida que els deixe, un metre més lluny només, puc sentir la xiqueta, exultant de felicitat: “Val, seré la teua novia!”. Ara el Miquel no sap què fer. L’aclapara aquella ingènua gosadia.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/24/gosadia/feed/
Tren de Xàtiva http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/23/tren-de-xativa/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/23/tren-de-xativa/#comments Tue, 23 Oct 2007 05:55:20 +0000 josepmanel DONAR FIL http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/23/tren-de-xativa/ Poqueta nit. Per l’ombra, s’acosta el tren de Xàtiva.

Udola el fuig-que-et-xafe el llop de gola fosca.

S’amaguen entre els liles les serres de Montesa.

La mà de l’avi, sàvia, la meua m’arrecera.

 

(“La dansa de les hores”. Antoni Ferrer. Perifèric Poesia)

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/23/tren-de-xativa/feed/
Encanteri http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/22/encanteri/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/22/encanteri/#comments Mon, 22 Oct 2007 12:30:51 +0000 josepmanel FILCCIONS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/22/encanteri/ L’Ernest, abans d’eixir de casa, mira la petita i única fotografia d’ella que hi ha al rebedor i reconeix, desesperat i atemorit, que l’amor l’ha col·locat en el seu cor amb la precisió d’un rellotger, i que ara és el temps d’ella el que amida la seua existència. I si es deixa portar per aquella imatge evocadora, descobreix com li agradaria embolicar els braços i les cames d’ella amb les seues carícies, com les plantes enfiladisses als murs ombrívols. Per això, moltes vegades, passa per ràpidament per davant del seu rostre il·luminat, per no caure en l’encanteri dels seus ulls. Malgrat que sap que ja la porta al pit, feta un fardell de secrets, que s’eixamplen i ja no caben en ell. Que s’hi desplacen d’un costat a l’altre del seu cos, ensenyorint-se d’ell.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/22/encanteri/feed/
El gran germà http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/20/el-gran-germa/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/20/el-gran-germa/#comments Sat, 20 Oct 2007 10:09:00 +0000 josepmanel FILCCIONS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/20/el-gran-germa/ Encara que no és molt donat a participar en activitats massa arriscades, l’Ernest s’ha deixat enredar per un experiment. Malgrat el seu posat altiu i la seua aparent seguretat que desprèn dels seus gestos entenimentats, fuig, sempre que pot, de les controvèrsies, perquè no se sent gaire còmode amb els enfrontaments, perquè sempre li sembla que es com si li llevaren l’estora dels peus d’una forta estrebada. I ell no és un bon equilibrista vital. Així i tot, com ja he dit, s’ha deixat entabanar per un amic de la feina que li ha suggerit de fer un post en eixe blog de cabòries que va encetar fa quasi un any, on apareguen certes paraules, com ara, un nom àrab, exèrcit, militar, ocupació, artefacte explosiu i altres més que fan llarg de dir però que tothom, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja deu intuir. I el bon Ernest, beneït de mena que és, ho fa. Per descobrir a l’endemà, mitjançant el Google Analytics que ha tingut una curiosa visita des de l’altra banda del món, concretament des dels Estats Units i, més concretament, des d’un indret que ben bé no havia sentit parlar-ne mai. El seu company de feina, corroborada la seua argumentació amb aquest simple fet, li diu: “Tu veus? La CIA ja coneix l’existència del teu blog. Ja estàs fitxat! Aquesta gent ho controla tot. Fan una recerca constant de la xarxa per conèixer la més mínima clivella per on pot escolar-se’ls un terrorista. Tu què et pensaves?”. Ni que dir té que l’Ernest ja no és persona des d’aquest moment, i només pensa en arribar a casa, connectar l’ordinador, donar de baixa el blog, canviar de companyia de telefonia i encetar ràpidament una nova vida comunicativa (o potser ninguna). La dona, que se’l mira amb una paciència infinita, teclejant com un posseït, li diu: “Però què ignorant eres, fill meu! Si Ells volen et trobaran a qualsevol indret que t’amagues!”. L’han fotut! Ara ja ni menja, ni beu, ni dorm… Sa mare, pobra vella, diu si no haurà agafat la “cucaratxa”…

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/20/el-gran-germa/feed/
L’home que estima http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/19/lhome-que-estima/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/19/lhome-que-estima/#comments Fri, 19 Oct 2007 05:52:28 +0000 josepmanel FILCCIONS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/19/lhome-que-estima/ Ella el mira mentre aparenta llegir aquell llibre que no l’enganxa del tot. Mira el seu Ernest, capficat en la lectura del diari. I pensa quant estima a aquell home. Aqueix que llança un polsim de misteri sobre els seus assumptes de feina i traça una clara línia divisòria entre “el seu treball” i “la seua casa”. Aqueix que, amb mans de mag, arregla un endoll, retorna el ritme al rellotge de la paret del menjador, infla les rodes a la bicicleta del seu fill. Que se’n recorda de com es resolen les equacions de segon grau i repassa les capitals de països rars, que naixen i moren amb cada capvespre de la història. Aqueix al costat del qui s’arrauleix quan els llampecs festegen el cel. El cos del que cerca amb els seus dits quan un malson la sacseja en la nit i, amb només percebre la seua tebiesa, el cor asserena el seu galop per a reprendre el somni.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/19/lhome-que-estima/feed/
Canvis http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/18/canvis/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/18/canvis/#comments Thu, 18 Oct 2007 05:43:08 +0000 josepmanel FILCCIONS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/18/canvis/ L’Ernest ha decidit deixar-se el cabell llarg, encara que no té ben clar si aquesta decisió la pren malgrat el risc d’empobrir el físic que arrossega com una condemna, ofegat de greix per la cintura i absent de voluntats en l’enteniment. Ho ha decidit malgrat que acabarà seient a la butaca de la perruqueria, davant d’aquell tremend i acusador mirall, i es deixarà vèncer pel passat de sempre, desfent-li les intencions amb la mateixa facilitat amb que el perruquer escombrarà l’estora de pelam del terra quan ell marxe. Però no l’importa, perquè mentrestant viatjarà amb una decisió (encara que feta de ficcions) que pot donar-li un tomb a la seua vida.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/18/canvis/feed/
Cirurgia http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/17/cirurgia/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/17/cirurgia/#comments Wed, 17 Oct 2007 05:49:56 +0000 josepmanel FILCCIONS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/17/cirurgia/ Han arribat deu minuts abans de l’hora. A la sala d’espera hi ha poca gent. L’Ernest diu bona vesprada, ben fort, desafiant, perquè tothom ho senta. La gent, sense mirar-se’l, respon lacònicament. Busca lloc, per a la dona i per a ell, a la vora de dues dones grans que capcinegen quasi al mateix temps. Resen el rosari. “Potser caldria avisar algú de que ja hi som”, li diu la seua muller. Hi ha un pèl d’angoixa en la veu. Però només acabar-ho de dir les portes del quiròfan s’obrin i una xicota jove, vestida de verd de cap a peus, crida el seu nom. Tots dos fan un salt cap endavant, com impulsats per un ressort. La metgessa els tranquil·litza, el fa tornar a seure a ell, i li aconsella a ella que es deixe les ulleres, que al quiròfan no li caldran. Les portes es tanquen amb un xiuxiueig i engoleixen la seua dona, que desapareix en un gest d’agilitat jovenívola i inesperada. Ernest torna a la seua cadira. Treu un llibre, que ha portat per fer més curta l’espera, i se’l deixa a la falda. Mira al seu voltant. Per un cantó del passadís apareix un malalt, arrossegant els peus, empentant un degotador, amb el rostre demacrat. Sembla una ànima en pena. L’Ernest, contrariat, busca un altre lloc on deixar la mirada. Al racó de la màquina del cafè un vell tremolós mira de treure’s un tallat sense encertar de prémer el botó que toca. Juraria que gemega com un xiquet. Les portes del quiròfan es tornen a obrir. Un metge demana pels familiars d’algú. Dues dones joves s’apropen. Escolten les paraules del facultatiu amb una mena de reverència. Una d’elles, de sobte, es cobreix la boca amb la mà, per ofegar el plor. El metge desapareix. L’Ernest es remou inquiet al seient. Toca amb els dits el llom del llibre per si aquest li envia unes ganes de llegir que no arriben. I s’hi fixa en les taques fosques de la paret, dibuixades a força de recolzar l’espera, hores i hores. De gent que sua i pateix el temps de la incertesa. Ara sent calor. Primer pensa que potser l’aire condicionat està molt alt i que ell va massa abrigat. Però com que nota una lleu coïssor a la gola resol prémer fort les parpelles per si es tractés d’una mica de febre. Així li ho ensenyà la mare quan era menut. La prova no és determinant però creu que s’ha refredat. Es toca el coll amb la mà. Sorprès, amb el tacte, descobreix una mena de bony que abans no hi tenia. I, a més, ara li pica. No, només li pica no. Potser li fa mal i tot. Les portes del quiròfan tornen a obrir-se per deixar pas a una llitera on jeu un home jove, amb la boca oberta, maldant per respirar, i una sonda impossible que li surt del nas. L’Ernest nota que tot li dóna voltes. Mira el rellotge i l’esfera és una imatge tèrbola que no li permet situar-se en el temps. Sent que el seu cos es desfà en una solsida, que el llibre arriba al terra abans que ell, i que algú crida espantat. Quan per fi obri els ulls el primer que veu és el rostre de la seua dona que se’l mira amb preocupació, mentre li diu: El cirurgià diu que no cal treure’m res, però potser, ara que som aquí, podries aprofitar tu… L’Ernest té una recuperació sobtada i, amb dues camallades, es planta davant la porta de l’ascensor.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/17/cirurgia/feed/
Desitjos http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/16/desitjos/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/16/desitjos/#comments Tue, 16 Oct 2007 05:38:36 +0000 josepmanel FIL MESTRE http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/16/desitjos/ La vesprada va passant entre núvols i clarors, sense acabar de decidir-se. Tocava conte. I han escoltat amb plaer compartit una història de personatges humils, que somien ser alguna cosa. D’éssers impossibles (encara no en el seu imaginari) amb poder de trastocar-ho tot. El final (sempre feliç!) l’han arrodonit amb un aplaudiment. “Què bo trobar-se amb algú que puga fer realitat els teus desitjos!” ha dit la Laia amb un sospir. “Si ara mateix s’aparegués  un donyet i us donés l’oportunitat de demanar una cosa, una sola cosa, què demanaríeu? No s’hi pot perdre l’oportunitat. Compte!” Els ho propose per fer l’experiment. Hi ha una gran cridòria. Alguns s’emporten les mans al cap. Altres fan una mena de mirades d’espant, com si allò que podrien demanar no cabés a l’espai de la classe. Uns altres tenen un posat de concentració que fa riure. L’Anna alça el braç, la primera: “Què demà no ploga!”. Hi ha un grup que troba molt encertat el pensament perquè demà tenen partit. Tomàs: “Pau per al món!”. Allí mateix li faria una abraçada, però de bon segur que tota la resta de desitjos anirien pel mateix camí amb l’única finalitat de complaure’m. Antoni: “Tenir molts amics!” I és curiós perquè ell és el més popular del grup. Cèlia: “Tenir un gos!”. S’ha mare ja me n’ha parlat, d’aquesta batalla. Beth: “Tindre un gat!”. David: “Ser un superheroi!”. Paula: “Poder volar!”. Albert: “Tindre un germà!” I això que ja en té un! Víctor: “Ser feliç!” Caramb, amb el xiquet. Sergi: “Ser pirotècnic!” Supose que el percentatge de fallers sempre estarà garantit. Sara: “Ser carinyosa!”. Pobra, és la més grandota de la classe… Vicent: ”Poder convertir-me en pokemon!” Sense comentaris. Edu: “Ser Batman!” Andrea ja fa una estona que pega botets en la seua cadireta, delerosa de fer-nos saber el seu desig: “Ser princesa i que em rescatés l’Alex!” Riallada general. L’Alex envermelleix.  

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/16/desitjos/feed/
Un carret de fusta http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/14/un-carret-de-fusta/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/14/un-carret-de-fusta/#comments Sun, 14 Oct 2007 16:57:22 +0000 josepmanel FIL TRENCAT http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/14/un-carret-de-fusta/ Said, que té 10 anys, va quasi totes les dies al parc i, amb els seus cosins, el regira de dalt a baix, com si es tractés del calaix d’una còmoda vella, per tal de treure’n els seus tresors i lluir-los després davant de la colla. Fins i tot intercanviar-los per d’altres que encara no en té. Ningú no pot imaginar la de troballes que s’hi poden fer en aquell lloc: un tros d’espill retrovisor, d’algun vehicle militar, que li servirà per fer la rateta a la paret de la façana de casa, i emprenyar a l’avia asseguda a la porta; burilles de cigarretes que torna a encendre i apura en xamades precipitades, mentre algú vigila que els adults no l’enxampen; encenedors buits, amb imatges d’indrets llunyans; llaunes de cola, que apedregarà per millorar la seua punteria;  taps de suro que aprima amb la seua navalla o els treu punta… Com que els soldats occidentals s’hi passegen molt per aquell indret amb la prepotència i deixadesa dels ocupadors, és fàcil augmentar les peces del tresor. Però aquell matí els sembla estar de sort. Ell i el seu cosí han descobert, quasi al bell mig del parc, un carret de fusta, carregat de joguines i llepolies. Miren al seu voltant per assegurar-se’n que està realment abandonat, ni que siga momentàniament, i s’afanyen a remenar-lo abans no arriben la resta dels xiquets que, delerosos de compartir sort, s’apropen ràpidament. Said veu, entre totes les coses amuntegades, el timbre d’una bicicleta, nou de trinca, que llueix al sol dels seus ulls. Amb un somriure d’orella a orella, allarga la mà per agafar-lo. Ell no sap (no ho sabrà mai) que el seu gest ha posat en funcionament un artefacte explosiu que li llevarà la vida a ell, i al seu cosí, i ferirà els altres 17 que corrien per prendre la seua part d’aquell tresor. Un minut després del terrible esclat, el parc s’ompli de dones que criden, d’hòmens que preguen vora els cossos estesos, que busquen flassades per emportar-se els ferits… En un racó un xiquet plora, sense consol, vora un pare atònit, que no pot agafar-lo perquè estreny els punys dins de les butxaques del pantaló, amarats de ràbia.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/14/un-carret-de-fusta/feed/
Aiguat http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/12/aiguat/ http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/12/aiguat/#comments Fri, 12 Oct 2007 19:14:00 +0000 josepmanel FILADORS http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/12/aiguat/ La pluja tamboreja sobre la teulada i em desfà el son a bocins. Amb la roba del llit fins a tocar del nas escolte la que cau. L’habitació és a les fosques. La uralita de plàstic que tinc al pati augmenta considerablement l’estrèpit i fa pensar que l’aiguat és immens. Pense que s’està bé, arraulit entre els llençols, malgrat que, quan em lleve, el traster serà una mena de piscina coberta improvisada perquè el corralot del costat, més alt que el meu habitatge, quan ja no pot engolir-se l’aigua (i això sol passar amb pluges com la que cau aquesta nit) la filtra a través de la paret mitgera. Mon pare em tornarà a marmolar per no posar-hi remei. “Només te’n recordes de Santa Bàrbara quan trona!”, em dirà, i amb raó. S’obriran de nou les ferides d’aquesta casa i no tindrem prou tovalles per barrar el pas de l’aigua. Però no puc abandonar el llit. La resta de la gent dorm. Però potser només ho fan veure, com jo. Perquè també poden estar escoltant el diluvi en la foscor. Potser tots som desperts. Hi ha una mena de plaer mentre ets al llit i escoltes la pluja. Però aquesta no, perquè cada vegada és més intensa. Plaer bescanviat per neguit. A les palpentes busque la claueta de la llum i quan la trobe és per descobrir que no hi ha, que el temporal ens ha deixat sense electricitat. La pluja és ara un devessall de sorra sobre les cases i els carrers. Me n’adone que el meu cor s’ha lliurat a un trot insòlit. No puc tancar els ulls, perquè si ho faig, el so s’apodera de tots els meus sentits i la tensió augmenta. Passen les hores (no puc saber quantes) i no hi ha treva. Per les escletxes de la persiana suma una llum cendrosa. Amb aquesta mica de claror abandone l’habitació i vaig a la planta baixa, a la cuina. Pel soroll de la nevera me n’adone que ja hi ha electricitat de nou. A través de la porta de vidre mire el pati: l’androna s’ha embossat i no desaigua prou. El nivell és tan insòlitament alt que m’acovarde i, a més, per allí no puc eixir. Prove de fer-ho des de la terrassa. Els tres últims escalons ja estan submergits en un líquid tèrbol. L’aigua està freda, molt freda i en pocs segons tinc la roba ben xopa. Porte un tornavís a la mà. Avance cap on supose que estarà l’androna, lentament, perquè tinc por d’esvarar-me. A l’altre costat de la porta del pati la família s’ha reunit per mirar-me amb ulls d’angoixa. L’aigua ja arriba al vidre. Introdueixo els braços i busque, a les palpentes, la reixa que he d’obrir amb el tornavís. Tremole de fred, les dents em repiquen com unes postisses. Vaig amb compte perquè no vull perdre els cargols. Quan ja els hi he tret tots, d’una forta estrebada trac la reixa de l’androna i sona com si hi hagués buidat d’aire una mena de budell. En qüestió de segons tot se’n va, desaigüe avall. Rere el vidre de la porta algú aplaudeix. Supose que és el meu fill, però jo només veig tres figures borroses a través d’una cortina d’aigua. La roba que porte, totalment mullada, em pesa un quintal. Ara toca el traster i, com havia suposat, també està negat. Les caixes buides suren, les potes de les prestatgeries, que són de fusta, estan ben mullades, les joguines dels xiquets s’han escampat al caprici d’aquell marejol, la roba que espera la rentadora també. Se m’ocurreix una bestiesa. Agafe el martell més gros que trobe a la caixa de ferramentes, i amb l’ajut d’una broca d’uns 35 centímetres, que algú deixà oblidada de quan les obres, i que sempre va pegant bacs sense que ningú es decidisca a llançar-la al fem, trie un lloc a l’atzar de la pared que dóna al pati i, a cops mire d’obrir una via de sortida per a l’aigua. Al principi la broca sembla penetrar amb facilitat. Però després es resisteix als meus cops desesperats. Se m’esveren els estris de les mans banyades. Renecs i malediccions. De reüll he descobert que la rentadora està connectada. Si l’aigua li arriba tindrem focs d’artifici. Vaig força mullat per treure l’endoll així que m’emprenc els cops mentre el cor em batega als polsos. I quan ja estic a punt de claudicar, la punta s’obri pas a l’altre costat (una gleva de pòrtland s’hi desprèn de la paret) i l’aigua, com si hagués estat esperant-ho, se’n fuig pel forat. Hores més tard, quan el temporal s’ha asserenat i tots hem aconseguit assecar-ho mínimament tot, se n’assabentem que al meu poble han caigut vora 250 litres. Ara mateix tinc la sensació que la major part han passat per ma casa.

]]>
http://cat.bloctum.com/josepmanel/2007/10/12/aiguat/feed/