anar a nevagció

Acròstic 7 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 4comentaris

Admire el solc dels teus ulls volant en el meu cel.

Ningú no volà mai sobre la meua platja

                           amb el desafiament de les teues ales.

Guanyaves terreny sobre el mar dels meus versos.

Eres en el desig inquiet dels meus entresons.

Lliscava el teu cap de somnis sobre els meus costats oberts.

Surava el teu nom com un poema de vent, infinit i immens.

(El teu nom aspre és la meua lletania preferida).

Sentir 20 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 8comentaris

Puc sentir la cremor del teu cos sota les meues mans, l’assot de l’esforç del món sobre la teua respiració agitada, el desig enfebrat obrint-se pas sota la teua pell exposada. Puc sentir la distància entre els teus llavis i la punta dels meus dits, la remor de les meues besades pelegrines rodolant pels tossals de la teua geografia, enlluernar-me amb el reflex dels teus ulls com dues petites llacunes en l’equipatge de la meua ànima líquida. Puc reconèixer la xiqueta que es guareix en la meua abraçada, el cos tebi que busca enroscar-se en el meu ventre, i llegir el secret rere la gelosia de les nostres mans entrellaçades. Puc veure les cicatrius del plaer en la teua mirada delerosa i concretar el teu cos, sinuós i suau, amb els detalls escampats per l’univers. Puc reprendre el camí de la infantesa capbussant-me en el teu cabell i ser de nou el xiquet que juga a soltar l’herba, a saltar al cel. Des que sóc amb tu puc aguaitar el batec de la vida des de l’ampit de la teua existència.

Ell espera 10 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 6comentaris

Ell espera, sempre, com un xiquet, que llances aqueixes dues paraules que puguen cobrir la seua nuesa de desgràcia. Que puguen omplir l’aire que respira, que salven ni que siga la mínima distància que es segella amb un bes. Ho espera desesperadament. Com el comdemnat a mort el seu indult; com el capvespre cobrir-se els muscles amb el dol de la nit; com la lluna el seu collar d’estrelles; com l’herba ser llepada de rosada pel matí llaminer. Ell espera, com les ferides acabades d’obrir esperen el dolor sincer; com les llàgrimes una raó prenyada de tristesa; com espera el vent una escletxa per obrir-se camí. Ell espera que li digues això com la tardor espera la seua estora de fulles seques i esgrogueïdes; com el sol espera l’homenatge reverent de les flors. Ho espera com els infants un regal pel seu aniversari o un conte que els anticipe un bell somni (com les fades esperen, per a viure, cors purs i ingenus). Ell espera com un àguila l’espai per obrir les seues ales. Com s’espera el bram del tro rere el rastre del llampec. Com esperen veure la llum del far els vaixells en la tempesta. Com espera la sorra humida l’eterna carícia de les onades. Ell espera un “t’estimo” per confirmar el seu destí. Ell espera.

La sort de la que ningú no parla 2 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 2comentaris

La gent sempre parla de la sort que suposa tenir allò que la nostra ment magnifica: el poder, la glòria, la riquesa. Però no parla mai de la sort de tenir dos ulls que descobreixen l’entrada d’un formiguer, el color de les roselles, la corba dolça de les galtes del teu fill menut. Ni parla mai de la sort de tenir dues mans que facen créixer la massa del pa sobre la taula, que caminen la geografia del cos de la persona que estimem amb una carícia en les puntes dels dits, que allisen els llençols del llit on resta el caliu del plaer vessat. I no parla mai de la sort de tenir dues cames que han saltat la sèquia plena, que han rondat la plaça amb pas enamorat seguint l’eco d’altres rítmics passos al nostre costat, i han dut, al seu compàs, els passos dels fills a la missa major dels diumenges plens de coloms i campanes. Per no parlar, mai no parla de la sort de tenir aquesta sang turbulenta agitant-se en les venes, i aquesta llengua descobridora de sals i àcids i sucres, de sucs i de besades, del gust de la teua suor i del mar que s’ha assecat en el teu clatell deixant-te un solc blanc com de vaixell enfonsat. Ni entén la sort de poder dir el teu nom i que ho escoltes, de poder dir t’estimo i que ho sentes, de poder dormir amb el teu cap recolzat en el meu braç i que la meua respiració siga com una cançó de bressol per al teu somni.

S’apropa l’estiu 20 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 2comentaris

L’estiu camina apropant-se, no sé per quins camins arriba, ho note, i s’ha llançat el mar trencant esculleres i venint a banyar-me les sabates. M’ho van portar els ocells en el bec. I llavors l’oblit es trenca, s’obri i et deixa emergir. T’estimo. Et necessite. I espere que em crides. I pegue la meua ombra en les parets perquè no em seguisca. Així, si tornes, em trobaràs tot de llum, tot de crits, tot de paraules que no ens vam dir però no m’importa, te les diré, te les repetiré fins al cansament, fins al deliri, o fins que et convença que tu també necessites dir-les.  

Hui has fet un any més 12 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , afegeix un comentari

Hui has fet un any més, per a la vida, per a mi. I malgrat el temps que ha passat, si tanque els ulls encara et veig com aleshores. Eres la dona amb la que somiava, de pestanyes suaus com la pell de les roselles. Els ulls fondejats en una llac gris, on el meu amor sempre buscava xipollejar amb la braçada mesurada pels somnis. L’esgolador del nas, perdent besades que els teus llavis em tornaven acabats de pentinar de desig. La teua boca, d’on degotaven els somriures que penjava al meu firmament. Als teus muscles rodons encara incline sovint el meu rostre per a llastar el meu amor amb un suau ”t’estimo“. Al tossal dels teus pits hi vaig construir, fa molt de temps, un cau per a la meua cobejança individualista i possessiva. Des d’allí sempre observe la metamorfosi del teu sexe tornant-se un núvol delerós que es desfà de rosada amb la insistència dels meus desitjos. Per molts anys, estimada. 

Desraó 18 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , afegeix un comentari

Per què em dol saber que no la veuré a l’endemà, ni escoltaré la seua veu per telèfon, ni podré envair de mirades el seu cos, ni quedar-me amatent al moviment del seu cabell? Per què em costa tant enfrontar-me a la seua absència i tota la meua veu s’ompli de tristeses que arrosseguen el pas previ del plor? Per què tinc la certesa que el pes del seu cos és allò que em manté subjecte a la terra i, quan em separen d’ella, vagaré per un altre cel ennuvolat de desconsol? Per què em sorprenc abraçat a la roba que portava el seu perfum i em deixe empènyer pel corrent del seu record? Per què no puc desprendrem de l’enyor, quan fins i tot els meus somnis em traeixen passejant la seua imatge per la memòria adormida? Per què les vesprades que no sé res d’ella oblide fins i tot el meu nom? Per què passeje per casa com un animal engabiat, o després d’haver estat amb ella, no tinc esma suficient per a enfrontar-me a una altra cosa que no siga el fet de trobar una manera de veure-la a l’instant següent, l’endemà… sempre? Per què visc com si no tingués temps, com si no foren prou les meues carícies per a abastar el seu cos, com si fos un llarg camí per al meu curt caminar d’amant? Per què no veig res més enllà dels seus ulls, de la seua boca; res, més enllà d’ella, i tinc la sensació que cada vegada que ens veiem s’emporta una part de mi i ja no podré reconeixem si no és en el reflex de les seues mans? Per què em perd en cartes eternes per a dir-li com em sent, mentre miro el somriure en brillantor de la seua fotografia? Per què cride el seu nom buscant trencar-me en dos i no haver de patir la bogeria del silenci? Per què busque la manera d’omplir d’històries el present per a envair d’il·lusions totes les seues nits, acompanyar les passes dels seus balls, ser el goig pintant llàgrimes al balcó dels seus ulls, la falda on puguen acampar les seues tristeses, les seues preocupacions i l’escalfor que les desdibuixen? Per què anhele beure d’ella la vida, compartir tot el que tinc, mesurar-me constantment en l’espai de les seues abraçades, descansar el meu cap en el seu ventre, somiar que somie només veure-la, dibuixar el plaer dels seus gemecs, posar en la seua boca el meu nom, trobar-li un replec al cos i ser-hi allí eternament? Per què, el meu amor individualista i possessiu vol ser l’únic que habite el seu sexe? Per què sent el dolor que arriba després de dir-li adéu, potser, per sempre?  

Passeig 1 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 6comentaris

Camines davant meu. Tens el pas pausat, mesurat pel teu desig contemplatiu, de no perdre detall de res. Portes els cabells arreplegats. No vull que ningú se n’adone que ets tu l’autèntic motiu de la meua curiositat. Fa molta estona que t’observe, rere la fosca dels vidres de les meues ulleres. No m’interessa el paisatge, ni la remor de l’aigua que corre a la nostra vora, ni la fregadissa de les fulles que sembla que ens escridassen com si ens advertiren perquè no continuem endinsant-nos en aquell senderi estret, en aquell solc llaurat a força de petjades, com les nostres, que cerquen posar-se a recer del món. De fet no faig altra cosa que passejar-te els ulls per la nuca nua, descoberta. Pel naixement del cabell. I m’imagine acaronant-te, amb la punta dels dits, dibuixant-te en la pell, com si es tractés de la sorra de la platja, gargots imaginaris, i deixar-te el rastre de l’empremta del meu desig, per acabar endinsant-te’ls entre la frondositat del teu cabell negre, com la sutja. De sobte t’has aturat i, al veure’m tan a prop teu, has volgut compartir amb mi el descobriment d’aquell canyar, atapeït, infranquejable que ens barrava el pas. Tothom se sent frustrat. Hem de refer el camí. Però no m’importa. Tu ets tota la natura que puc mirar avui.

Més pluja 15 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , 2comentaris

La pluja s’ha fet omnipresent. Sembla disposada a dissoldre el paisatge, aigualint els dies, un rere l’altre, sense treva. La casa s’ompli de senyals de la seua insistència, humitats que apareixen pels racons, amb un color creixent, com les blaüres que deixen els cops llunyans, les caigudes del dia d’abans. Rere el finestral del carrer observo les canals desaiguant sobre les voreres; la gent que passa, xipollejant, amb els paraigües oberts i les esquenes mullades. La veïna d’enfront treu les plantes al carrer. Arrenglera tres cossiols, un de fulles de saló, un esquelet i una falguera exuberant davant mateix de la porta. Al alçar el cap em veu i somriu. Diu alguna cosa, però no puc escoltar-ho. També estic a recer del món. La salude amb la mà i un mig somriure, per respondre d’alguna manera. El vidre va entelant-se amb el meu alé i va teixint una gassa que enterboleix el carrer. Amb el dit escric el teu nom.

Un tall 13 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FIL DE VEU , afegeix un comentari

No vaig notar aquell tall minúscul al dit índex de la mà dreta fins que les teues besades de sal me l’anunciaren amb la seua coïssor. De fet és una ratlla imperceptible, que fàcilment podria confondre’s amb totes les que el destí capritxós m’omplí el palmell, fent un plànol de presagis que encara no sé llegir. Podria ser confosa, fins i tot, amb les línies que em deixe per la pell de les mans, al final de la jornada escolar, a força de voler redreçar el món amb el meu retolador vermell. No recorde el gest que pogué produir-lo —ni això, ni tantes altres coses—, ni quina mena d’estris acabà dibuixant-lo. La seua presència arribà amb els teus llavis, quan volgueres agrair-me aquella pujada de tendresa que em sobrevingué al pensar que els teus ulls anaven plens d’emocions que no es deixaven controlar, i volien vessar, vida avall, pel barranc de les tristeses. Vam riure, després, per aquella mena de confusió que et llevava a tu les llàgrimes i em deixava a mi una mica de dolor. Ara és un descosit en el meu cos que només el fil del temps podrà acabar sargint.