anar a nevagció

Si em dius adéu 25 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , 2comentaris

ipunt.jpgHem sopat ràpid per seure davant la televisió i presenciar el darrer concert de Llach. He dit, sense afartar-me’n, que hauríem de ser allí, a Verges, que hem perdut l’oportunitat d’estar presents en un moment únic com aquell. Ho he dit fins que m’han fet callar, per pesat. Hem rigut, hem gaudit, hem plorat, hem cantat… Alguns espectadors, el més anònims, posaven rostre a les nostres emocions absents en aquell concert. Hem afegit els nostres comentaris als seus en una barreja de records inevitables que ens suggerien constantment les seues paraules. Ens ha donat peu per compartir, amb els fills, el desig per reivindicar una cultura, un poble, en una lliçó sense precedents. Hem assistit, impotents, a aquell comiat, com els milers de persones que cantaven L’estaca a una sola veu: la veu que somia. Ell, ha baixat finalment, de l’escenari, s’ha fos entre el públic, s’ha diluït, com un sucret, en l’aiguamoll d’abraçades i besades, que se l’han engolit i ha desaparegut de la nostra vista. I ens hem quedat, aclaparats per una emoció indescriptible, omplint, amb una llarga abraçada, el buit que ens deixa. Queda la persona, és cert. Però emmudeix l’artista, el que al llarg d’aquests darrers quaranta anys ha anat posant la banda sonora als nostres desitjos de progrés, de canvi, de llibertat (d’alliberament!), esperonant-nos. Apaguem el televisor. Pare, tinc un nus a la gola… Jo també, penso. Plora, filla. Ara,  plora. Però demà recorda que tenim moltes coses que escoltar.

Comiat 23 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , afegeix un comentari

Demà, si ens deixa la dèria anticatalanista que li ha agafat al govern valencià, com si es tractés d’una sobtada pujada de sucre, i no ens tallen el senyal de TV3, podrem ser testimonis del comiat del cantautor Lluís Llach al concert de Verges, el poble que el va veure nàixer. Té mala llet que el seu adéu voluntari com artista siga coincident amb el silenci que ens vol imposar aquesta dreta tan antidemocràtica. Espere de tot cor, que el proper mes de maig, fem saltar l’estaca podrida del Palau de Benicarló. Bé, us deixe ací mateix unes lletres arreplegades de l’AVUI, i me’n vaig a preparar la cinta del vídeo per immortalitzar el moment.

Comiat d’un cantautor J.J. Navarro Arisa

Avui, mentre l’hivern tracta de compensar el seu retard obsequiant-nos amb fred i neu per començar la primavera, és també un dia de comiats. Aquesta nit i demà, el cantautor Lluís Llach farà els seus dos darrers concerts en un envelat de la localitat empordanesa de Verges. Molt poca gent deu recordar el primer concert de Llach a Terrassa, fa quaranta anys, a la seu d’un petit cor local. Aquell llunyà concert va ser també una sensació per als espectadors, però sobretot va ser el moment fundacional d’una llarga carrera que ha convertit Llach en un cantautor emblemàtic del país i ha fet entrar a la memòria col·lectiva algunes de les seues obres, des d’himnes de la resistència a la dictadura, com ara L’Estaca o La gallineta, fins a composicions de gran intensitat poètica com Ítaca o Un pont de mar blava. Durant les quatre dècades de dedicació artística, Llach ha actuat en innombrables petits concerts, i també davant d’audiències massives, com quan va omplir el Camp Nou de Barcelona el 1985, malgrat l’escepticisme d’algun observador. Al llarg d’aquesta trajectòria, Llach ha sabut administrar la seva fama i la seva privacitat amb un seny i una lucidesa que avui resulten gairebé envejables. Per damunt de tot, el merescut comiat del cantautor després de tota una vida d’intens treball marca el relleu i el valor d’un artista que ha sabut fer de la seva obra una part de la consciència i la memòria col·lectiva del seu poble, inserint les seves obres en el marc de la història de tots. Potser l’expressió ja està una mica passada de moda, però el fet és que la tasca del cantautor que avui i demà s’acomiada mereix recordar-se com una forma acomplerta de fer identitat i país. Et recordarem sempre, cantautor. Ens has ensenyat amb les teves cançons que la solidaritat de tots pot fer caure les estaques més altes i grans.

A la recerca de la felicitat 19 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , afegeix un comentari

Desoint les recomanacions que (jo entenia) ens feia en el seu blog el company (virtual) Juli Fenollar, el diumenge em vaig deixar entabanar per la dona i uns amics per anar a veure la pel·lícula “En busca de la felicidad”. Malgrat que resulta difícil sostraure’s a les seues imatges poètiques i manipuladorament melodramàtiques, el film no deixa de ser una contarella amable i benintencionada sobre els entrebancs que passa un pobre home (Will Smith) per aconseguir una feina que estabilitze la seua malmesa situació econòmica i, de passada, també la sentimental, arrossegant durant tot el metratge al seu fill menut (abandonat per sa mare d’una manera un pèl increïble), testimoni de primera mà dels embolics del protagonista. La història té un final molt previsible (se’l veu vindre de lluny des dels títols de crèdit del principi). Això si, el final, malgrat ser previsible, és mesurat. Poca cosa més es pot dir (ja m’allargue massa i tot), ja que el treball és per al lluïment del Will Smith (la resta de personatges esdevenen només comparses amb frase). Com he dit tot és excessivament amable, tenint en compte que la història està emmarcada en la dura rescissió econòmica de l’era Reagan (referència fugissera en un noticiari de televisió), que el protagonista és negre (per acabar-ho d’adobar) i que tot està més net que una patena (els albergues d’acollida, els wàters, el metre…). Amb la qual cosa ens hi apropem més a la ciència-ficció que a una altra cosa. Al final tots plorem (sobretot jo, que sóc de llagrimeta fàcil), inclòs el dia, perquè a l’eixir del cinema estava plovisquejant.

Babel 12 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , 1 comentari fins ara

He vist la pel·lícula “Babel”. Va ser fruit d’una decisió ocasional, precipitada si voleu. De la necessitat d’aplegar-nos amb bona companyia. De transcendir, en la reunió amb els amics, el dia feiner i rutinari. I ens hem trobat amb cinema en estat pur. I el que és més important: sense proselitismes infantils, deixant l’espectador que enraone i siga capaç d’extreure ell, tot sol (i amb la mesura de les seues emocions), les conclusions del discurs fílmic. “Babel” és un espill cru, on es veu reflectit un món divers. I  on, no solament s’extrau la idea que encapçala els cartells publicitaris del film (“el dolor és universal, l’esperança també”), sinó el fet, inqüestionable, que la pobresa és solidària, i l’opulència és inhumanament egoista (altres conclusions també són possibles, d’ací la grandesa de la pel·lícula). El món occidental és un pou sense fons que tot s’ho empassa, i continua així, buit. Som una societat alienada (enlluernada), incapacitant-se progressivament per a trobar-nos amb l’atre: el que pateix. Ni que siga el que tenim més a prop. Som, novament, com aquella civilització bíblica que dóna nom a l’obra. Lligada per milers de fils ocasionals, però incapaç d’arribar a un enteniment que ens dignifique. Malgrat el preu (abusiu) de les entrades, paga la pena veure-la.

Senzillament i com si res 28 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , afegeix un comentari

Quan tenia sis anys, i el poble no era com ara, perquè els carrers pertanyien encara a les persones i no als vehicles (en aquell temps també a aquella mena d’ogre immortal que ha esdevingut el senyor Fraga), m’agradava seure al rastell de la vorera, després de dinar, al primijorn, davant de ca la meua iaia i cantar ben fort les cançons que (llavors jo no ho sabia) eren els himnes de la llibertat en una societat en transició com era la nostra en aquell moment, mentre el franquisme es podria, es desfeia en raneres de mort. Jo, amb la meua veu tendra entonava el “Vull ser lliure”, i “L’estaca”, fins que la meua iaia, poruga de mena, em feia entrar a casa d’una revolada perquè, pensava que, políticament, ja estàvem prou “marcats”. Eren cançons que escoltava a ma mare mentre feinejava, i al meu oncle, la intencionalitat de les quals encara no endevinava. Ho recorde després d’haver estat al concert de l’incombustible Lluís Llach (malgrat que ell mateix s’haja posat l’estallador definitiu amb aquest espectacle), a Muro d’Alcoi. Vaig acudir amb la dona i uns amics (compartint, a més a més, el sacrifici de sopar drets, al taulell d’un bar ple, un entrepà de cuixot i formatge, i de passar un fred de collons). Jo vaig créixer amb les seues cançons. Les seues i moltes altres, és clar. Però només les d’ell em feien evolucionar, perquè em comprometien amb el món que m’envoltava. Em resultava impossible escoltar-les i restar després indiferent. Un vent tempestuós em rebentava per dintre, em descosia les costures embastades de la meua adolescència. I d’això va tot, ell seu davant el piano i amb les seues paraules i la seua música esperona l’ésser humà que portem tots dins (uns més que altres). I ho fa senzillament i com si res. Escoltar-lo una altra vegada em posa les piles. El meu escepticisme es fa miquetes. I torne a ser, una altre cop, el xiquet que seu al portalet de casa i, ara si, canta ben fort la revolució: de l’amor, de la tendresa, de la llibertat… I que dure!

A quatre mans 3 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MUSICAL , afegeix un comentari

Com que les promeses esdevenen, una vegada expressades, en indefugibles, ara estic obligat a acollir en aquest blog (només avui, espero) la crítica de la pel·lícula “Pérez, el ratoncito de tus sueños”, que ahir vaig compartir (patir) amb el meu fill Guillem i de la qual ell mateixa us donarà opinió en aquest post. Malgrat la seua versió positiva del visionat, tinc que dir que aquesta producció espanyola, que viatja a mitges entre la animació i la realitat, és una infumable història d’hora i mitja, fruit d’algun argument que, segurament, algú dels “chiripitiflauticos” es va deixar oblidat per algun calaix dels anys seixanta i que algú altre ha volgut recuperar no se sap ben bé per què, amb tot un seguit de personatges anacrònics. Té un ritme lent (exasperant!), diàlegs de vergonya aliena, i una banda sonora amb tots els tòpics musicals de “Marcelino, Pan y Vino”. Només un apunt: la imatge que ofereixen de l’escola i els mestres, avorrida i franquista (enyorances dels guionistes o traumes no superats?). I al meu fill, en conjunt, li va agradar. Açò darrer em fa por i tot…

Jo penso que l’objectiu d’una pel·lícula és que agrade tant als majors com als xicotets. I més encara als xicotets si és una pel·lícula d’animació. L’altre dia vaig anar amb el meu pare i m’ho vaig passar força bé amb la pel·lícula de Pérez ,el ratoncito de tus sueños. El que passa és que, com jo havia dit abans, l’objectiu d’una pel·lícula és que agrade a tothom. I això va ser el que la pel·lícula no tenia. A mon pare no li va agradar, i després de rumiar-ho va dir que faria una crítica al seu blog. I la crítica supose que no serà gaire bona per a la pel·lícula. En només veure que al personatge roín li diuen Pipo i que la xiqueta perdia la dent pegant-se un cop amb la post de planxar, mon pare ja estava desitjant (i només desitjant)d’anar-se’n. Es clar que als pares els han agradat més les pel·lícules com Dèjá vu o Casino royale i coses així. La veritat és que jo ja havia vist pel·lícules més bones o que a les revistes del cine els han posat una bona nota. No ha sigut la pel·lícula més divertida que he vist, però tampoc la més avorrida. En canvi, a mon pare em pareix que ha sigut la més avorrida, no que no ha vist mai, sinò la més avorrida del món. Resumint: la pitjor del món. Això es tot per a la crítica. (Guillem, 9 anys)