anar a nevagció

Tren de Xàtiva 23 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , 1 comentari fins ara

Poqueta nit. Per l’ombra, s’acosta el tren de Xàtiva.

Udola el fuig-que-et-xafe el llop de gola fosca.

S’amaguen entre els liles les serres de Montesa.

La mà de l’avi, sàvia, la meua m’arrecera.

 

(“La dansa de les hores”. Antoni Ferrer. Perifèric Poesia)

25é Joc Literari pels Països Catalans 10 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , comentaris tancats

El bloc Tens un racó dalt del món proposa des de fa mesos jocs literaris cada dimecres. Avui arriba al 25è joc literari i ens proposa un repte especial. Per a participar en aquest joc caldrà fer un viatge virtual per blocs de tots els Països Catalans, entre els qual es troba Filant prim com a col·laborador en representació del País Valencià.Per participar caldrà que visiteu la seva pàgina http://jmtibau.blogspot.com i seguiu atentament les instruccions.Com a pista, us ofereixo una imatge i el següent fragment de text: 

“de marfil polia” 

 pista-filant-prim.JPG

Animeu-vos a jugar i difoneu al màxim aquesta iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blocaire i la literatura. Els bloc que participen en aquest Joc literari pels Països Catalans són: 

Coordinació: Tens un racó dalt del món http://jmtibau.blogspot.com

Catalunya: El vertigen del trapezista   http://elvertigen.blogspot.com  

País Valencià: Filant prim  http://cat.bloctum.com/josepmanel La Franja: Llibreria Serret http://www.serretllibres.com/autorsebrencs

Illes Balears: No em diguis que és un somni http://cat.bloctum.com/mallorquina

Catalunya Nord: Catnord  www.catnord.cat

Alguer: Apunts des de l’Alguer http://gustaunavarro.blogspot.com

Andorra:Blokand http://www.blokand.com/weblog

A més a més, participant en aquests jocs literaris es poden aconseguir premis mensuals.

Joc literari de viatge pels Països Catalans 8 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , 1 comentari fins ara

El proper dimecres, 10 d’octubre, l’escriptor i blogaire Jesús M. Tibau ens ha demanat (a mi i a uns quanta més) col·laborar amb el 25è joc literari, per la qual cosa ha preparat un joc especial que es podrà veure a partir de les 20.00, aproximadament. Per tal de trobar la solució, els participants hauran de visitar uns altres set blocs, en representació de diverses zones dels Països Catalans, en una mena de viatge virtual per la nostra geografia.

Catalunya: El vertigen del trapezista
País Valencià: Filant prim
La Franja: Llibreria Serret
Illes Balears: No em diguis que és un somni
Catalunya Nord: Catnord
Alguer: Apunts des de l’Alguer
Andorra:Blokand
Una iniciativa lúdica i cultural, per tal de fomentar la màxima participació i unir el territori de parla catalana gràcies a la força del moviment blogaire. No us ho perdeu. 

12è Joc literari de Tens un racó dalt del món 11 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , comentaris tancats

Des de fa setmanes, Jesús M. Tibau proposa jocs literaris al seu blog Tens un racó dalt del món (http://jmtibau.blogspot.com), amb premis inclosos. Aquesta vegada, en el 12è joc literari, caldrà endevinar el títol d’un llibre i el seu autor, gràcies a un enigma i a unes pistes visuals repartides en uns altres set blogs. Per a més informació dirigiu-vos al seu blog. Aquí podreu trobar una de les imatges i el cinquè dels fragments de l’enigma que cal completar:

…UN CRIM…

El següent fragment de l’enigma el trobareu al blog El vertigen del trapezista http://elvertigen.bloc.cat

Animeu-vos a participar.

Jesús M. Tibau ens proposa un altre enigma literari 10 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , 1 comentari fins ara

M’he deixat enredar (voluntàriament, que conste!) per l’escriptor i blogaire Jesús M. Tibau per a participar en un dels seus jocs literaris que, de normal, podeu trobar en l’àmbit del seu propi blog, però que aquesta vegada es complica una mica, ja que les pistes per esbrinar el misteri literari estaran escampades pels blogs que us adjunte al final d’aquest post. Aquestes pistes sortiran publicades el dia 11 de juliol, dimecres, a partir de les vuit de la vesprada. També hi trobareu una imatge que servirà de pista. La idea és endevinar el títol d’un llibre i el nom del seu autor. Les diferents pistes apareixeran en:

Tens un racó dalt del món http://jmtibau.blogspot.com
Llibreria Serret http://www.serretllibres.com/autorsebrencs/
La Marfanta http://lamarfanta.blogspot.com
Emigdi Subirats http://blocs.mesvilaweb.cat/emigdi
De Roquetes vinc… a Tortosa baixo http://deroquetesvinc.blogspot.com
El vertigen del trapezista http://elvertigen.bloc.cat
Bloc al circ http://blocalcirc.blogspot.com

Vinga, animeu-se que açò sembla molt divertit! Per cert els participants que encerten les respostes durant aquest mes entraran en el sorteig de l’allotjament durant dues nits per a dues persones a Cornudella de Montsant

Batalles perdudes 30 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , afegeix un comentari

Com supose passa a tants altres, sovint em diuen il·lús, i coses pitjors, per entestar-me a escriure en valencià. Això, diuen, no sols em condemna a l’ostracisme, sinó que suposa un considerable malbaratament d’energies, per tal com l’entestament a mantenir viva aquesta llengua és, segons sembla, inútil de totes totes, allò que en diuen una batalla perduda. Qui això pensa no s’acaba d’adonar que totes les batalles són batalles perdudes: sols és qüestió de temps. O, dit d’una altra manera, d’ací cent anys tots riurem. Qui ja està al corrent d’aquesta evidència sap que l’important no és, doncs, la perspectiva de guanyar, sinó la naturalesa de la causa que hom defensa, la manera com un planteja les batalles i l’elegància amb que les afronta. Hi ha qui és incapaç de defensar una causa, per molt noble que la trobe, si no veu possibilitats de guanyar-la. Hi ha, per contra, aquell que no li importa la perspectiva del fracàs. Hi ha més orgull, però potser més generositat en aquell que camina vers una derrota anunciada. No l’anima l’esperança de la victòria, puix sap que no és per a ell: el seu triomf és resistir. En aquell per a qui la perspectiva d’una victòria plausible constitueix condició imprescindible per a participar en la batalla, en aquell a qui tan sols li importa vèncer, sentir que forma part dels triomfadors, en ell l’esperança de guanyar substitueix el coratge i les conviccions. Per això perd fàcilment de vista l’objecte de la lluita i, sovint, en arribar al final, s’adona, tard, que en el transcurs del combat ha perdut més que no ha guanyat. De vegades ha perdut tant, que ni se n’adona que puja nu al podi.

(Joan Dolç. Publicat a EL PUNT, juny de 1998)

Tristano es mor 28 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , 2comentaris

La vida no va per ordre alfabètic com us penseu vosaltres. Sorgeix… ara aquí ara allà, com li sembla, són engrunes, el problema és recollir-les després, és un pilonet de sorra, i ¿quin és el granet que en sosté un altre? De vegades el que hi ha al capdamunt de tot i que sembla sostingut per tot el pilonet resulta que és el qui manté units tots els altres, perquè aquell pilonet no segueix les lleis de la física, treus el granet que et pensaves que no sostenia res i s’ensorra tot, la sorra llisca, s’aplana i no et queda sinó fer-hi gargots amb el dit, caminois, senderols que no menen enlloc, i vinga i vinga, tu allà traçant caminets, on deu haver anat a parar aquell granet que ho tenia tot unit… i després un bon dia el dit s’atura tot sol, tip de fer gargots, a la sorra s’hi veu un traçat estrany, un dibuix sense lògica i sense estructura, i t’assalta una sospita, ¿i si el sentit de tot plegat eren precisament els gargots? (Tristano es mor. Antonio Tabucchi)

Poesia reunida, d’Antoni Ferrer 26 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: General, DONAR FIL , 2comentaris

No puc deixar passar el fet de la recent publicació de Poesia reunida (1979-2006), del poeta i fill del meu poble (l’Alcúdia de Crespins) Antoni Ferrer Perales. Sembla una ocasió idònia per fer un tribut de justícia envers aquells escriptors que al País Valencià viuen el compromís amb la paraula de la manera més autèntica però també —potser paradoxalment— més calladament. És una exemple, en definitiva, de com el temps s’encarrega de dir la darrera paraula. Aquest poeta és, per edat, anterior als anomenats “poetes dels setanta” però, en els inicis, posterior a ells per obra. Amb un primer llibre en castellà, publicat a final dels anys setanta del segle passat, la seua obra en català s’estrena precisament amb el canvi de dècada. En aquest volum s’han reunit tots els seus reculls de poemes publicats del 1979 ençà, per tal d’oferir una visió completa d’una obra de qualitat excepcional, però que el lector d’avui no podia apreciar en el seu conjunt, pel fet que alguns dels títols en què es troba dispersa són ja pràcticament introbables. Difícilment podria destacar-se’n algun que pogués excusar la lectura dels altres: tan Canço de bressol (1986) com Cant espiritual (1992), tant Pietà (1993) com Cant temporal (2000), per exemple, són ja fites cabdals de la nostra poesia contemporània i, per tant, de lectura imprescindible. Es tracta d’una obra en què es combina el pensament més valuós de la tradició occidental amb formes de la cultural rural, tot construint un pont fructifer de solidaritat entre cultures i pobles, on ressona una veu profundament humana que recorre tots els matisos, des de l’escepticisme o la ironia a l’entusiasme o la joia, i on les vivències personals abasten un poder simbòlic extraordinari. Ell ha aconseguit per mitjà del poema, dels versos, transmetre’ns una visió de la vida sota una llum poderosa que ens la fa veure en totes les seues dimensions possibles, amb la màxima profunditat, amb el màxim relleu. Llavors ens dóna l’oportunitat de veure’ns en un espill revelador que ens pot ajudar moltíssim en el nostre camí transcendent, en el nostre objectiu únic, per creients o no creients, per tota la humanitat conscient, a conduir l’home cap a aquella maduresa moral a la qual tots aspirem i a la qual, crec jo, no tan sols ens hi porta la fe, la religió, el cristianisme, sinó, encara que no ho semble, la mateixa ceguesa dels instints.

El poble dels rellotges de sol 25 Març 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , afegeix un comentari

otos-rellotges-de-sol016.JPGÉs un goig poder ser testimonis de com, la passió de certes persones, pot acabar donant, fins i tot, personalitat pròpia a un poble. Aquest matí hem estat a Otos (la Vall d’Albaida) i hem fet la ruta dels rellotges (creacions dels artistes Andreu Alfaro, Arcadi Blasco, Elisa Martí, Rafael Armengol, Antoni Miró, Rafael Amorós, Joan Olivares, Manuel Boix i Artur Heras), amb el guiatge d’una xicota, ben informada i amb la dosi de paciència necessària, que no ens ha estalviat cap mena de detalls, el que ha fet de la visita una estada interessant i, des d’ací ho dic, ben recomanable. Com no podia ser d’una altra manera, hem acabat a Ca les Senyoretes, on l’artista i ideòleg que ha fet possible transformar els carrers del seu poble en un museu obert i públic, el Joan Olivares, ens ha fet gaudir d’un excel·lent arròs al forn (hi tornarem, vaja si hi tornarem!) i de les peces més curioses de la seua col·lecció privada de rellotges de sol. No sabria dir qui de tots els presents hem estat més encisats per aquells estris enginyosos, si els majors o els menuts. I de la seua curiosa cultura del mesuratge del temps. Hem entés moltes coses (uns més que altres, és veritat), però sobre tot ens ha quedat clara la idea de que els actes de generositat són necessaris (imprescindibles!) perquè un col·lectiu, o tot un poble, siga capaç de deixar petjada en l’horitzó de l’existència. Una lliçó envejable per a un poble (valencià) com el nostre tan necessitat d’autoestima. Aneu, per favor.

Notícies de l’E. (II) 20 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: DONAR FIL , afegeix un comentari

Benvolgut amic Josep: He perdut el viure. Com t’ho dic. El costum —vell titellaire—, tira dels seus fils i m’alça pels matins. Em fa caminar fins a la cambra de bany a dutxar-me i raspallar-me les dents. L’espill reflecteix una absència, un esborrall que es mou maquinalment, una ombra de pèl mig emblanquinat que resolc amb una afaitat distret, i poc curós. Després em fa caminar pels carrers. I la meua solitud fon a la gent, l’evapora; fins als arbres s’emporta. Una enorme extensió d’asfalt gris s’atropella amb els edificis bruts de sutge. Em lliga algunes hores a la cadira, perquè el meu mecanisme de reflexos faça amb eficàcia la tasca. Sé dir de memòria el verset de l’èxit, de què content estic pel que he aconseguit, bé, i vostè?, clar, com no vaig a estar agraït al destí, a Déu, i a tots els homes de bona voluntat que vulguen habitar el mateix lloc que jo habite; per descomptat, l’esperança; per descomptat, la realitat d’una llum molt lluminosa que enllumena el meu avenir… ja els seus raigs il·luminen l’històric futur. Però no, saps? La veu se’m va liquant al llarg del dia, i quan arribe a casa, a la nit, és una llàgrima que sembla una llacuna. I ací em submergisc, en ella em submergisc. I em pregunte si els éssers que no són estimats de prop no s’aniran marcint igual que els clavells que mai es reguen. Potser penses que tota aquesta tristesa passarà. Però no, no passarà. Els batecs són cada dia més febles. No tinc ganes de respirar profundament per a tenir suficient oxigen; em falten forces per a sobresaltar-me, per a sacsejar-me amb alguna notícia dels diaris; forces a mi, que he viscut sempre donant-li alè a tot el món. En fi… Una abraçada. E.