anar a nevagció

Gosadia 24 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , 4comentaris

Supervise la realització del treball de plàstica amb una aparent (només aparent) indiferència, per no distraure’ls més del compte. Quan passe a prop de la taula del Miquel, Anna, que està asseguda al seu costat, intenta dir-me alguna cosa, però el propi Miquel vol impedir-li-ho tapant-li la boca amb les dues mans. Ella intenta deslliurar-se’n. Com que no pot i, per igualar les forces (i per assabentar-me’n també d’allò que vol dir, tot siga dit) li mane que la deixe en pau. M’obeeix sense convicció. Anna, divertida, em diu que el Miquel li ha preguntat si vol ser la seua novia, i ella no sap què fer, encara que per l’expressió de la cara sé que li ha fet molta il·lusió. Diu que s’ho pensarà, però de seguida que els deixe, un metre més lluny només, puc sentir la xiqueta, exultant de felicitat: “Val, seré la teua novia!”. Ara el Miquel no sap què fer. L’aclapara aquella ingènua gosadia.

Desitjos 16 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , 7comentaris

La vesprada va passant entre núvols i clarors, sense acabar de decidir-se. Tocava conte. I han escoltat amb plaer compartit una història de personatges humils, que somien ser alguna cosa. D’éssers impossibles (encara no en el seu imaginari) amb poder de trastocar-ho tot. El final (sempre feliç!) l’han arrodonit amb un aplaudiment. “Què bo trobar-se amb algú que puga fer realitat els teus desitjos!” ha dit la Laia amb un sospir. “Si ara mateix s’aparegués  un donyet i us donés l’oportunitat de demanar una cosa, una sola cosa, què demanaríeu? No s’hi pot perdre l’oportunitat. Compte!” Els ho propose per fer l’experiment. Hi ha una gran cridòria. Alguns s’emporten les mans al cap. Altres fan una mena de mirades d’espant, com si allò que podrien demanar no cabés a l’espai de la classe. Uns altres tenen un posat de concentració que fa riure. L’Anna alça el braç, la primera: “Què demà no ploga!”. Hi ha un grup que troba molt encertat el pensament perquè demà tenen partit. Tomàs: “Pau per al món!”. Allí mateix li faria una abraçada, però de bon segur que tota la resta de desitjos anirien pel mateix camí amb l’única finalitat de complaure’m. Antoni: “Tenir molts amics!” I és curiós perquè ell és el més popular del grup. Cèlia: “Tenir un gos!”. S’ha mare ja me n’ha parlat, d’aquesta batalla. Beth: “Tindre un gat!”. David: “Ser un superheroi!”. Paula: “Poder volar!”. Albert: “Tindre un germà!” I això que ja en té un! Víctor: “Ser feliç!” Caramb, amb el xiquet. Sergi: “Ser pirotècnic!” Supose que el percentatge de fallers sempre estarà garantit. Sara: “Ser carinyosa!”. Pobra, és la més grandota de la classe… Vicent: ”Poder convertir-me en pokemon!” Sense comentaris. Edu: “Ser Batman!” Andrea ja fa una estona que pega botets en la seua cadireta, delerosa de fer-nos saber el seu desig: “Ser princesa i que em rescatés l’Alex!” Riallada general. L’Alex envermelleix.  

La pell de l’ànima 29 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , 1 comentari fins ara

Finalment he buidat l’aula. He despullat les seues parets de tots els cartells indicadors que van assenyalant la via del meu mestratge. Alguns, els més definitivament inútils, són al fons del cubell del reciclatge, perquè puguen, en un altre ordre de les coses, gaudir d’una altra oportunitat. Les cadires a sobre de les taules, amb les potetes apuntant al sostre, semblen un hort de vinyes recent esporgades. A les perxes buides roman encara una bossa de plàstic amb retalls i deixalles d’un taller de plàstica que no sé si llançar al fem o guardar-ho al fons de l’armari, per si li trobe de nou alguna utilitat. L’aparell de música s’ho mira tot amb una inert indiferència, cobert amb una mena de caputxa de botxí per estalviar-li la pols. L’única cosa que no acabe de despenjar mai és el rellotge i el calendari, com si en el fons necessités una mínima referència, ni que siga temporal, per reprendre el fil després de la tornada. No ho faig malgrat que sempre em suposa una petita discussió amb la governanta, que em renya com si jo fos un nen entremaliat i difícil de portar a solc. He de reconèixer que sóc una mica punyetero, però no vull canviar d’hàbits. Hi ha costums que són com la pell de l’ànima. La nuesa de la classe també esperona la meua creativitat que ressorgeix, com si no en hagués tingut prou, redissenyant espais i creant-ne de nous. Però no m’agrada anticipar-me massa. La matèria primera no és present i aquest espai, després de tot, ha de ser la geografia de les seues descobertes. No puc assumir tot el protagonisme. No dec. Jo llance llavors i aigua, oferisc claror, si cal. Però la creixença que es produeix és un fruit que va més enllà de la química pedagògica que surt de la meua  desordenada alquímia. Per mi encara és un misteri.

Ferides després de la batalla 26 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , afegeix un comentari

Al polze de la mà esquerre, redibuixant l’empremta dactilar, un senyal profund d’un full que he regirat amb certa passió. Al camal del pantaló esquerre, a l’alçada del genoll, una taca menuda feta amb la granera mullada d’un llapis mossegat, que no ha pogut fer marxar cap mena de sabó. A la cartera de cuiro, al cantó més desgastat, la marca d’una sola de sabata (només la part del taló) que ha quedat com un senyal fet amb el foc de la infantesa inaturable. Al puny dret de la camisa, la resta ombrívola i esfilagarsada de l’escriptori.  Al dit cor de la mà dreta, un bony minúscul, acollidor de tots els estris d’escriptura. Al genoll dret, una ratlla blanquinosa dibuixada amb el cantó punxegut d’una pedreta que trobà el meu cos en una caiguda durant el darrer partit pares contra mestres (el meu orgull sempre em diu que va ser falta).  Als llavis, un pessic de prudència que, de quan en quan, encara sagna, encara cou. Al canell esquerre, la marca blanquinosa d’un rellotge que no pense tornar a utilitzar en tot l’estiu.

No oblideu apagar la llum a l’eixir 22 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , 2comentaris

Em resulta plaent —cada vegada més— el silenci desconcertant que queda a les aules i als passadissos del col·legi després que marxen els xiquets. Les oïdes són pous que regolfen d’una remor d’humanitat sorollosa i inquieta. Mires els pupitres buits, mal arrenglerats, com després d’una tempesta. I les calaixeres, un munt de boques atònites de no tenir que entaforar durant tres mesos els estris, estrictament acadèmics uns, inversemblants els altres, dels alumnes que s’han esvaït, de sobte, com la boira a la claror de l’estiu. Entre documents i altra paperassa burocràtica i inútil se me’n va la mirada pels finestrals oberts —malgrat el ponent—, per on penetra un devessall de sons de ciutat llunyana. I pense, amb un posat de transcendència que no sé si el meu somriure beatífic trenca o reafirma, si allò que ara sent és el més a prop a la pau definitiva. Si aquella situació que estic vivint resumeix, pam dalt, pam baix, el que serà el darrer sospir, el definitiu. Però de seguida el cap em revifa de projectes, de noves idees, de iniciatives que enguany encara no he pogut posar en pràctica. I torna el bullici a prendrem el record. Em tape les oïdes inútilment perquè aquella cridòria està feta de refilets antics, llaurats en la memòria pel vici dels dies.

Paciència 8 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , afegeix un comentari

Després del pati, la Beth ha tornat amb el portaviandes de l’esmorzar ple de caragols, de closques enormes, i intente enraonar amb ella perquè els hi torne al lloc on haurien de ser. Faig servir una mena de discurs que puga entendrir la seua “resolució-d’apropiament-justificat-per-la-dèria-de-col·leccionar-éssers-vius”, per fer-la canviar d’actitud. Vull suposar que, fins i tot sa mare, m’ho agrairà. Però després que les meues paraules no puguen aconseguir ni que siga clivellar mínimament la capseta del seu cor, li demane, per favor, que torne al pati i els aboque al lloc d’on els hi ha trobat. Obeeix perquè sap que no té més remei (la qual cosa vol dir que l’autoritat encara funciona, que ja és prou) i surt abraçada al portaviandes com si hagués de desfer-se del tresor més preuat. Supose que, en certa manera, així és. Jo l’espere a la porta d’eixida. La resta dels alumnes s’han repartit els tres finestrals de l’aula que aboquen al pati, per veure l’escena de primera mà. Hi ha una gran (i insòlita) expectació. La Beth es perd rere un parell de cotxes que no han pogut encabir-se dintre de l’aparcament i encara no han entrat a l’ordre de l’administrador. No veig el que està fent. Sembla que està ajupida. Els minuts passen i no torna. A les finestres se sent una remor creixent de xiquets que comencen a disputar-se els llocs d’observació. Olore la tempesta. Cride la Beth i no obtinc contestació. Preocupat, decideixo apropar-me per veure què està fent realment. A l’avançar unes passes veig que ella ja és de tornada, el portaviandes buit en una mà. Li pregunte perquè ha tardat tant en deixar-los. Ella em mira i molt seriosament em rebla: Estava mirant que s’allunyaren en la bona direcció. Tornem a l’aula abans que es produeixin les primeres descàrregues elèctriques.

Lliçons oblidades 31 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , 5comentaris

L’ambient, a l’aula, és d’una excepcional xafogor d’estiu. Les pobres criatures miren de llevar-se del damunt el calor sufocant  estirant-se la roba com si volguessin traure-se-la de sobre a força d’arraps. Amb un gest de magnanimitat que ja comença a tenir molts precedents, els indique que poden eixir al pati. Manca una hora per anar-se’n a casa. Abandonem la classe, deixem les motxilles arraconades a un cantó d’ombra i ens repartim per entre els arbres, cercant sempre protecció. Els xics (almenys, la majoria) s’organitzen per fer un partit de futbol, que tarden molt en aclarir perquè, a l’hora de descondir, els bons jugadors sempre cauen del mateix bàndol i ningú no està conforme. Mentre no arriben a les mans jo només observe. Un altre grup remena la terra amb pals o amb les mans nues, obrint-se pas, a poc a poc, a un altre món soterrat definitivament ja per a mi. La resta d’alumnes (un grapat) van voltant-me, com arnes a la llum, sense saber ben bé ni què dir-me, ni què fer d’aquell temps lliure de disciplines. Estic assegut a una mena de banquet de pedra que ha quedat com a testimoni d’un probable mur que, en alguna època, hi va haver allí. El Vicent se m’apropa per darrere i, sense esperar el meu consentiment diu, decidit, que va a fer-me un massatge, i em descarrega les seues manetes, acabades d’eixir de la mare terra, a les espatlles. Un nuvolet de polsim em fa estossegar. Però la meua curiositat se l’emporta la Beth. Palplantada davant d’una jove morera, enraona tota sola mentre acarona, amb una tendresa insòlita, una branca trencada que, moments abans, i inútilment, intentava fer tornar al seu lloc. Aquella tendresa, aparentment estèril, em du a preguntar-me en quin moment de la pròpia existència es trenca la comunió entre tots els éssers vius. Embadalit com estic amb l’escena, no me n’adone que els pares comencen a traure el morro pel cantó. Cride i els dic que ja és hora d’anar-se’n.

 

Poesia 10 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , afegeix un comentari

La Beth ha vingut ha dir-me alguna cosa i em trenca el corrent de les idees que intente ordenar —com si es tractés de la paperassa mal endreçada que s’amuntonega a sobre de la meua taula—, en el quadern de seguiment, aquesta mena de bitàcola del viatge pedagògic dels mestres. Lluny de sentir-me molest, em quede mirant-la i caic en el pou blau cel dels seus ulls sense fons. Li dic: ”Tens uns ulls molt bonics. Quan els mire puc veure el cel o el mar”. Vicent és a la vora nostra i, com si hagués fet un descobriment únic, diu: “Josep, això que has dit és un poema!”. Quin matí més ben aprofitat, l’altre dia, llegint-los aquella antologia de versos, que ara és el llibre més visitat del racó de lectura!

Vesprada de manualitats 30 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , afegeix un comentari

Un grup de mares, animades per la meua proposta d’organitzar i dirigir un taller de manualitats per a la classe, s’han presentat aquesta vesprada, previ avís, carregades de cartolines, pintures, plats de plàstic i un munt d’estris per dur a bon port la meua encomanda. Portaven la idea d’ensenyar-los als xiquets a pintar-se una samarreta que prèviament, se’ls havia demanat i ells, amb l’evident il·lusió, duien plegadeta dins de les motxilles. Se’ls notava la cura amb que ho havien planejat tot. Els han preparat les taules perquè no s’embrutaren. Han subjectat a un cartró, amb unes pinces d’estendre, totes i cadascuna de les samarretes. Han preparat la pintura i els hi han indicat com fer-la servir. I, finalment, els han repartit una mena de motlles i esponges de figures variades per fer més fàcil el disseny. Se les veia aplicades en la feina. Sol·lícites i acalorades, davant les exigències dels xiquets, que volen tenir de tot i al moment. Jo observava, només. Hui m’ha tocat fer d’espectador perquè elles havien pres el protagonisme de l’aula. Però malgrat totes les previsions i prevencions que s’havien fet, algú dels meus alumnes ha descobert que la seua capacitat colorista era impossible d’encotillar en cap motlle, i ha anat omplint l’espai de la tela amb taques de colors, que anaven prenent més i més espai, escampant-se per la mateixa vora del coll i de les mànegues (i, en molts casos, més enllà). Aquest estil, no cal dir-ho, s’ha encomanat ràpidament a la resta dels companys que s’han lliurat a una mena d’empastifament conscienciós, davant dels seus ulls al·lucinats, la mirada d’espant de les mares i el meu posat divertit. Cadascú s’ha deixat portar per l’experimentació, pel goig d’entrecreuar colors i formes, i fins i tot, tapant les creades per altres de noves. I després la satisfacció, mostrant-me el fruit del seu treball. Les mares semblaven desconcertades i decebudes. Els he dit que no haurien d’estar-ho, però crec que no he aconseguit convèncer-les. Els xiquets han gaudit molt amb aquesta experiència. Una mare, mentre mira les samarretes penjades d’una corda amb l’ajut d’uns suports improvisats, perquè se sequen, diu: “Pareixen obres impressionistes!”. La més propera, arronsa les espatlles i li rebla: “Per a impressió, la que s’emportaran en sa casa quan el vegen aparèixer amb el resultat d’aquest treball!”. Tot plegat, molt divertit.

Encara 28 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , afegeix un comentari

Els dies passen amb la seua velocitat de creuer, inaturables. Nosaltres anem amunt i avall empesos pel desig de creure que fem la feina ben feta. De lluny, una ullada, un gest de complicitat, per dir-nos que estem ací (que encara estem ací!), que tot va bé (o com vulga que puga ser), que els fils de l’amistat poden allargar-se fins semblar invisibles, però no ho són. Pendent del teu somriure, per evidenciar que no siga el que solem deixar al contestador automàtic de les nostres emocions absents. Empassant-me els teus comentaris sobre el dia a dia amb l’estómac apretat (i el cor també). Còmplice, en el silenci, de tot el que dius, de tot el que et fa patir, perquè em recorda la geografia abrupta de les dreceres que jo també vaig tenir que recórrer. Vigilant, per si cal posar una paraula en el teu ànim vençut, per si cal trencar l’espai entre tots dos amb dues passes de resolució renovada… En fi, tota aquesta retafila per dir-te que no hi ha dia que no demane per tu (que és el que es fa quan un vol tractar d’abreviar la impotència), i perquè el paper de vidre de la teua tasca no s’emporte de la teua ànima més del que seria necessari. I una abraçada, és clar.