anar a nevagció

Poesia reunida, d’Antoni Ferrer 26 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: General, DONAR FIL , 2comentaris

No puc deixar passar el fet de la recent publicació de Poesia reunida (1979-2006), del poeta i fill del meu poble (l’Alcúdia de Crespins) Antoni Ferrer Perales. Sembla una ocasió idònia per fer un tribut de justícia envers aquells escriptors que al País Valencià viuen el compromís amb la paraula de la manera més autèntica però també —potser paradoxalment— més calladament. És una exemple, en definitiva, de com el temps s’encarrega de dir la darrera paraula. Aquest poeta és, per edat, anterior als anomenats “poetes dels setanta” però, en els inicis, posterior a ells per obra. Amb un primer llibre en castellà, publicat a final dels anys setanta del segle passat, la seua obra en català s’estrena precisament amb el canvi de dècada. En aquest volum s’han reunit tots els seus reculls de poemes publicats del 1979 ençà, per tal d’oferir una visió completa d’una obra de qualitat excepcional, però que el lector d’avui no podia apreciar en el seu conjunt, pel fet que alguns dels títols en què es troba dispersa són ja pràcticament introbables. Difícilment podria destacar-se’n algun que pogués excusar la lectura dels altres: tan Canço de bressol (1986) com Cant espiritual (1992), tant Pietà (1993) com Cant temporal (2000), per exemple, són ja fites cabdals de la nostra poesia contemporània i, per tant, de lectura imprescindible. Es tracta d’una obra en què es combina el pensament més valuós de la tradició occidental amb formes de la cultural rural, tot construint un pont fructifer de solidaritat entre cultures i pobles, on ressona una veu profundament humana que recorre tots els matisos, des de l’escepticisme o la ironia a l’entusiasme o la joia, i on les vivències personals abasten un poder simbòlic extraordinari. Ell ha aconseguit per mitjà del poema, dels versos, transmetre’ns una visió de la vida sota una llum poderosa que ens la fa veure en totes les seues dimensions possibles, amb la màxima profunditat, amb el màxim relleu. Llavors ens dóna l’oportunitat de veure’ns en un espill revelador que ens pot ajudar moltíssim en el nostre camí transcendent, en el nostre objectiu únic, per creients o no creients, per tota la humanitat conscient, a conduir l’home cap a aquella maduresa moral a la qual tots aspirem i a la qual, crec jo, no tan sols ens hi porta la fe, la religió, el cristianisme, sinó, encara que no ho semble, la mateixa ceguesa dels instints.

Màfia (I) 22 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: General , afegeix un comentari

Una antiga veïna de la finca on fa deu anys hi vivíem la meua dóna i jo, ens ha portat a casa una carta que, el funcionari de correus que havia de lliurar-la, en no trobar el destinatari en cap de les bústies del rebedor de l’edifici, la va abandonar allí, com un gos al arribar l’estiu, en lloc d’haver fet allò per la qual cosa li paguen el seu sou de malfeiner: tornar-la al remitent. El cas és que, després d’agrair el detall de portar-nos el sobre, el vam obrir i ens vam trobar amb la desagradable sorpresa de que es tracta d’una notificació d’embargament, de l’oficina de recaptació de la contribució, per no haver pagat una quantitat que, diuen, fa un munt de temps ens estan notificant, i que recau sobre una propietat que ja no tenim (com he dit, des de fa deu anys!). Volem suposar que es tracta d’un “error informàtic” (aqueixa llegenda mitjanament urbana que fan servir els funcionaris de l’administració per justificar-se davant les cagades que són capaços de fer i de les que, després, cap superior no els demanarà responsabilitats). A la carta, a banda de l’amenaça de l’embargament del compte corrent, la casa i el cotxe (i de miracle, no parlen dels fills), no hi ha ni un miserable número de telèfon on donar descàrrec de res. Només una lacònica indicació d’un horari d’atenció al públic que, naturalment, em farà perdre mig dia de feina, els nervis, i la meua fe, ja bastant malmesa, sobre la capacitat de gestió de la nostra administració. He donat solta a la meua indignació a veïns i coneguts i tots coneixen a algú que li va passar una cosa semblant, i que va tindre que pegar milanta patades fins que va aconseguir traure l’entrellat de l’assumpte. Perquè damunt de que l’administració no reconeixia l’error, els afectats es van veure obligats a provar que allò que deien era veritat! També està el cas de mon pare, que a la tercera vegada que van anar tocant-li el testet amb un rebut sobre un gual permanent que mai no havia demanat (amb l’amenaça d’embargament inclosa), es va presentar a l’ajuntament amb una falç demanant pel funcionari tocacollons. Ni que dir té el rebombori que s’hi va armar. Això si, l’any següent ningú no se’n va enrecordar d’ell (o potser si, massa i tot). Que quede clar que jo advoque per ser més civilitzat, ni que siga amb la màfia que, de vegades, sembla ser l’administració. Veurem com queda la cosa.