anar a nevagció

Dia nacional del País Valencià 9 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 11comentaris

Les possibilitats nacionals del meu país són tan magres que no m’abellia parlar-ne d’una data com la d’avui: 800 anys del nostre naixement, de l’origen del poble valencià, la que commemora el nostre naixement com a país. Però no puc sostraure’m a dir, ni que siga una mínima cosa, sobre la diada nacional dels valencians. Som un poble amb un origen ben contrastat i, potser per això, també tindrem data de caducitat. Molta gent opina que si. Fins i tot hi ha qui fa mans i mànigues perquè siga possible. I tenint en compte les decebedores gestes de les que hem segut capaços els valencians al llarg de la història per defensar el que és nostre, no hi ha molts motius per llançar les campanes al vol. Ara mateix, el pes abassegador del nacionalisme espanyol no ens deixa alçar el cap. I els discursos reivindicatius que s’hi fan per tal de redreçar la situació, que van des de la denuncia dels greuges i de pèrdua de poder, fins al pragmatisme possibilista que parla de competències i articulacions institucionals, no troben manera de fer forat entre el poble… Hui els partits polítics trauran la mòmia de Jaume I en processó (simbòlicament parlant), faran parlaments abrandats en valencià (alguns per primera i última vegada, fins l’any vinent), i tots plegats acabaran oferint noves glòries a Espanya. Sí, estic fotut. Per insatisfet.

Pànic 17 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 2comentaris

Ni volent podria copsar tota la teua angoixa. La que et produeix estar sol, davant la decisió que l’assemblea acordà adoptar. Malgrat el ferm propòsit de ser a primera fila al saló d’actes, malgrat l’evident gest de recolzament que vull deixar ben palès amb la meua presència en aquell lloc, sé que la solitud del moment serà inevitable. Per això, mentre fas el teu discurs i justifiques la teua (nostra) postura, creue els dits, cobejant una sort que la realitat de les urnes no ens ha volgut donar. El personal es regira, inquiet, als seus seients mentre ens escolta, a través de les teues paraules. Potser volen trobar el punt on s’anuncia allò que molts entenen com traïdoria. Potser només s’ofeguen de calor en aquell saló atapeït. A la taula del plenari totes les mirades són per a tu, algunes més fredes que altres. Hi ha qui fins i tot teatralitza amb un posat de decepció perquè intueix el que vas a dir (no cal intuir res, ho saben de bon tros, tothom, perquè ho hem fet públic dies abans). Quan acabes sóc el primer sorprès al sentir els aplaudiments. No puc entendre-ho perquè esperava l’escridassada ferotge dels qui sempre s’han cregut posseïdors de la nostra voluntat, fins que veig els somriures golafres dels nostres rivals polítics, que assaboreixen un triomf que quasi han aconseguit amb les urnes i que han omplert estratègicament el local de gom a gom. Però ni tot el caliu i la solidaritat que volen evidenciar aquelles mostres de suport poden esborrar el gest de pànic del seu candidat quan l’anomenen batlle de l’ajuntament. El seu temor és ara la nostra esperança.

No són tots els que estan 15 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 2comentaris

No puc entendre com la teua ideologia et fa capaç d’escridassar-me pel carrer, com si fossis un vulgar falangista revingut. Ni entenc com els teus principis, si els que els tens, et permeten aquesta violència verbal i psicològica que mamprens contra la meua decisió, lliure i raonada, de no donar-te suport. No puc comprendre que t’empeny a cridar-me a deshores per telèfon, i trencar l’ordre de les coses de la meua família per deixar la fel dels teus renecs a l’oïda de la gent que estimo. No em cap que pugues fer servir la por enlloc de la raó, ni intimidar-me per doblegar-me com un jonc solitari. Ni perquè m’adreces anònims, d’arestes tallants i punxegudes per trencar-me l’espill de l’ànim. Ni per què em parles amb un to sec i aspre, com un rosegó de pa oblidat al fons d’una panera, o simplement em dones l’esquena amb eixe posat d’orgull ferit quan abans cercaves la meua complicitat, perillant-me la salut, això si, amb un sobtada pujada de sucre. Però el que menys entenc és com pots justificar-ho, tot plegat, sota una etiqueta d’esquerrà, que em revolta els ossos de la memòria de laica indignació. Si la ideologia que defenses t’allunya de les persones potser caldria que revisares els fonaments de la teua humanitat perduda.

No parlem el mateix llenguatge 13 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 1 comentari fins ara

He escoltat les teues paraules amanides de gestos grandiloqüents per a impressionar infants. He rellegit totes i cadascuna de les lletres que amaraves amb el baf d’una falsedat que no esperava que portares a ma casa. Has posat en dubte la meua fidelitat als amics i als companys. I així i tot t’he permet que utilitzares el meu temps per llançar tarquim pudent als meus peus. M’has fet, per uns moments, avorrir la política. He sentit ois. Tu parles i parles de les idees, com pedres llancívoles, que impacten davant la meua estudiada i pacient indiferència. Jo parle de les persones. De les fidelitats que van teixint-se amb els anys i els gestos de confiança, d’amistat, de tendresa, si cal. Tu dogmatitzes, adoctrines, alliçones, vols fer brillar les coses a força de povals de barnís. Jo parle de les paraules que hi ha rere les mirades, dels silencis que ens fan còmplices, del caliu que conforta en la solitud de les nits més fosques. Tu fas marketing, etiquetes, comptabilitat distant, matemàtica freda. Jo repasse la feina feta, els camins recorreguts, el batec de les il·lusions que ens fan sentir vius. Tu, després de tot, al fil llunyà de l’horitzó has penjat uns calçotets bruts. Jo, en canvi, he trobat la ratlla on poder escriure els somnis dels éssers que s’hi volen lliures.

Atònit 29 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 7comentaris

El post d’ahir no responia a altra cosa que a la voluntat de no trencar la seguida d’aquest blog. No he fet reflexions polítiques, ni comentaris al respecte de les eleccions, no per prudència, sinó perquè estic francament atònit. Aclaparat per uns resultats que no esperàvem. No parle de la victòria abassegadora de la dreta a les Corts Valencianes, que també em sorprèn. Si més no, per la contundència en que s’ha produït. Parle del meu poble. Després de tota la feinada que hem fet, perdem un regidor (ens quedem solament amb un); els socialistes recuperen un regidor (5); i, la dreta, mantenint el seu nombre de representants (5), ha augmentat en nombre de vots. Una dreta, tot hi ha que dir-ho, que s’ha mostrat inoperant i desapareguda en combat durant tota la passada legislatura. Amb un bagatge de gestió, quan la van tindre, caòtic i esperpèntic. I un socialistes esguitats per assumptes tèrbols (faria llarg de contar de què se sospita que viu l’actual candidat a l’alcaldia, i quina gestió econòmica, balafiadora i indolent, va tenir el que el segueix a la llista, durant els seus anys de regidor d’hisenda). No me’n sé avenir del què ha passat. Fins i tot el meu ànim vençut no m’ha permés ni poder correspondre com pertocava a les paraules de sincera estima d’amics i companys, que m’han adreçat durant les últimes hores. Tots ells coincidents en una valoració sobre mi que em fa molta vergonya reproduir ací, però que m’han arribat al cor. L’única persona que sembla mitjanament satisfeta amb un resultat que em deixa fora de l’ajuntament és el meu fill menut. La idea de deixar-me anar durant tant de temps no li acabava de fer el pes. També s’ha merescut la més tendra de les abraçades.

El BLOC compta amb mi 25 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 4comentaris

Quan vaig fer pública, a familiars i amics, la meua decisió de concórrer a les eleccions municipals, i amb un lloc tan significatiu com el número dos, vaig rebre de tots els colors. Des de les paraules d’estima cega de la meua dona que, malgrat els anys i els paranys, encara creu en mi, passant per mon pare, que m’escoltà amb una més que evident satisfacció. Ell, militant de base en el seu temps (els més durs) i home d’esquerres de tota la vida, no podia entendre com, els seus fills —perquè som els dos els que ens enlairem en aquesta aventura— podien romandre encara al marge. Ma mare, en canvi, es va esquallar al sentir-ho. Ella, com alguns dels bons amics que encara tinc —i, supose que, precisament per això— no podien entendre com em ficava en aquest bassal de tarquim en que ha esdevingut, malauradament, el fet polític. Per això vull puntualitzar una cosa: jo no en fique en eixa política. Almenys no ho faig amb la intenció de continuar abundant en la mala maror dels enfrontaments gratuïts, dels corporativismes irracionals i sense criteri, de les lluites pel control d’un poder possessiu i individualista. El que jo he fet, ben bé, al donar aquest pas, és prendre partit, principalment, pel meu poble. Anem a pams. No sóc una mena de salvapàtries, ni crec tenir la solució a tots els mals i els problemes que ens assetgen. Però el que si tinc clar és que les coses poden ser d’una altra manera, han de ser d’una altra manera. Prenc partit pel meu poble per a donar-li una veu que ara mateix no té, per a donar-li un protagonisme del que encara no gaudeix, per oferir-li una llibertat que encara no posseeix com a poble. El meu bagatge vital em fa entendre que, un càrrec està més a prop d’una càrrega que no d’un privilegi, que cal donar més que rebre, que cal sacrificar moltes de les coses que portes al teu fardell, per allò que anomenem el bé comú. Potser hi haja qui pense que totes aquestes coses són una retafila d’ingenuïtats que donen més debilitat que no força al meu compromís. Des que tinc ús de raó cívica —va ser allà, pels volts dels setze anys, i ja ha plogut molt des d’aleshores— he après que els éssers humans poden arribar a ser des d’àngels enlluernadors a dimonis esgarrifosos. No vaig néixer ahir. El que dic és que, malgrat tot, tinc la ferma convicció que ens mereixem que les coses siguen millor del que són. I per aquest motiu, he decidit prendre partit amb el BLOC, amb el seu projecte de futur. Per això i perquè, tal com ho deia el Joan Fuster, “tota política que no fem nosaltres, la faran contra nosaltres”. El BLOC pot comptar amb mi. Jo compte amb vosaltres.

Campanya 22 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 2comentaris

Quasi si puc mantenir els ulls oberts. L’única cosa que em manté encara alerta és la cridòria dels xiquets, intermitent, plena de pujades i baixades sobtades, com si es tractessin d’ones sonores amb la nostàlgia insòlita del vaivé del mar. Això i que d’enfront tinc la porta i em poden veure a través del vidre, capcinejant com un vell, o com un alcoholitzat. Ara mateix hi ha un degoteig constant de persones que circulen pel passadís. Potser siguen alumnes de camí o de tornada del gimnàs. Si tanque els ulls, ni que siga un moment, tinc la sensació que em puc fondre com una bombeta vella i esgotada. L’origen del meu esgotament són les poques hores que aquesta darrera nit he dedicat al son. Encara tinc gravada al cap la imatge digitalitzada del rellotge, que em deia, implacable, que només podria tancar els ulls un parell d’hores abans no sonés per treure’m del llit i reprendre el fil de la vida. He passejat per carrers del meu poble que desconeixia. Indrets enfonsats en l’espessor d’habitatges antics i oblidats. He parlat amb gent que em tornava mirades d’incredulitat davant la meua demanda de confiança i de vot. He dedicat llargues estones a enraonar i a escoltar a gent gran i menys gran, alguns desenfeinats, altres simplement malalts de solitud. M’he entretingut llegint a les bústies el nou arbre genealògic que floreix al meu poble, amb els nouvinguts. He repetit tantes vegades el nom del partit al que represente que quasi m’he quedat bloquejat. La nit m’ha crescut al darrere. La reunió preparatòria de l’acte de presentació de la candidatura s’ha allargat innecessàriament, ara estic segur. Després, a casa, he atés el correu electrònic. La safata d’entrada, atapeïda, semblava no buidar-se mai. M’he arrossegat fins el llit, he maldat per agafar el ritme del son de la meua dona sense aconseguir-ho. I ara tinc un pes que sembla insalvable a sobre de les parpelles marcides d’esgotament. Si no puc dormir, ni que siguen unes hores, al tornar de la feina, tindré que plegar pel deliri.

Sense comentaris 19 Maig 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , 1 comentari fins ara

A un príncep, doncs, no li cal tenir totes les qualitats esmentades més amunt, però li és molt necessari que semble posseir-les. Fins i tot m’atreviria a dir que són perjudicials, si les posseeix i les practica sempre, i que són útils si només fa veure de posseir-les: de manera que pots semblar compassiu, lleial, humà, íntegre, religiós, i ser-ho, però estar amb l’ànim preparat perquè, si cal no ser-ho, pugues i sàpigues canviar-te en tot el contrari. I has de saber que un príncep, i sobretot un príncep nou, no pot observar totes aquelles coses que fan que els homes siguen tinguts per bons, i sovint es veu forçat, per mantenir l’Estat d’obrar contra la fe, contra la caritat, contra la humanitat, contra la religió.Maquiavel, El príncep. 

En aquest punt m’aixecaria novament i argumentaria que tots els consells que li han donat al rei són deshonrosos i perjudicials per a ell, ja que no solament el seu honor sinó també la seua seguretat es fonamenten més en el progrés del poble que no en el seu propi… i és per això que ha de ser preocupació del príncep que vagi bé el poble més que no pas ell mateix, tal com és tasca del pastor pasturar les ovelles abans que cuidar-se d’ell mateix. La pròpia realitat ensenya que s’enganyen de mig a mig els qui creuen que la misèria del poble és la garantia de la pau… I si un rei fos tan menyspreat pels seus o tan odiat que no els pogués fer obeir a no ser que els ataqués amb vexacions, coaccions, confiscacions i els conduís a la misèria, més li valdria dimitir del seu regnat abans que conservar-lo recorrent a uns mètodes amb els quals encara que mantingués el títol, perdria l’autoritat.Thomas More, Utopia. Llibre I

Que hi ha algú? 20 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , afegeix un comentari

Preguntar si hi ha demòcrates al PP es quasi com preguntar si existeix vida intel·ligent a l’Univers (incloent-nos els habitants de la Terra, naturalment). Vist el paperot  de bel·ligerància creixent, els seus gestos semblen més bé una mena d’amotinament a bord (un eufemisme per definir el que a alguns ja els hi sembla una mena d’alçament), que una alternativa creïble de govern. Però reprenent la qüestió que obri aquest escrit, semblaria injust no pensar, per allò de que tothom té dret al benefici del dubte, que existeix un moviment al si d’aqueixa dreta que qüestiona les maneres dels seus dirigents i treballa per recuperar les regnes d’un cavall desbocat i abocat al límit de l’abisme. Les declaracions de certs personatges rellevants, en les últimes hores, per exemple, podrien ser un tímid intent de moderació. No de bades, s’ha afanyat l’inefable Acebes per posar ordre dient que qui parla en contra del PP, ja no és del PP, amb maneres més pròpies d’un pati d’escola (“torna’m el baló, que tu ja no jugues!”), que d’un responsable que aspira, de nou (sic), a gestionar la cosa pública. Supose que l’afany per fer encabir la realitat dintre de la capsa fosca dels seus propòsits els ha portat a un deliri més propi d’una patologia que d’una estratègia. En fi, com diria el meu idolatrat personatge de còmic: com són de bojos, aquests romans!

Ser cornut i pagar el beure 20 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FIL D'ARAM , afegeix un comentari

Sense que puga servir de precedent ací vos deixe l’article que hui publica l’AVUI (xe, quina redundància tan lletja!) a la seua contraportada. Certament, l’ironia del Desclot és, sempre, d’una lucidesa envejable. 

Per què no els la paguem nosaltres?

Desclot

La línia ferroviària que uneix Alacant amb la frontera francesa hauria de ser la més rendible del planeta. Fa dos mil·lennis els romans en van empedrar el trajecte, i per allà corren encara amunt i avall animals de tot pèl. Alguns en diuen eufemísticament Eix Mediterrani. N’hi ha que, entusiastes, el van batejar fa més anys amb un nom de ressonàncies nacionals pretensioses: Carrer Major dels Països Catalans. Angelets. La ruta de la seda valenciano-catalana és també un desastre ferroviari. Amb vies tercermundistes, trens que ranquegen i vagons que desapareixen. Els senyors de Renfe, a propòsit, no ho farien pitjor. I no deu ser per falta de demanda. Aconseguir un bitllet en Euromed per al cap de setmana entre València i Barcelona és missió impossible. Si els subhastessin, resoldrien el dèficit crònic de la companyia. Per premiar l’interès del passatge, Renfe ha decidit suspendre alguns dels combois i animar així encara més el caos. No hi ha qui ho entengui. O potser sí. Potser es tracta de dissuadir valencians i catalans que es relacionin i convidar-los, a la força, a viatjar amb submissió cap al centre peninsular, que és on hi ha els museus. Per això no pot estranyar que el ministeri de Foment no hagi previst construir el tram de TGV que ha d’unir Castelló amb Tarragona fins a l’any 2020. Però la part més bèstia de la història no és que Madrid ja en tingui prou, si es connecta ella amb França i amb València, sinó el fet que els governs del País Valencià i Catalunya hagin encarregat estudis per determinar els trajectes de gran velocitat entre Castelló i Ulldecona i entre Ulldecona i Tarragona, respectivament. Potser pensen que així avancen feina. Podrien fer un pas més i finançar ells totes les obres. O pagar-los, als senyors de Foment, el vi i el tabac.