anar a nevagció

Encanteri 22 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 4comentaris

L’Ernest, abans d’eixir de casa, mira la petita i única fotografia d’ella que hi ha al rebedor i reconeix, desesperat i atemorit, que l’amor l’ha col·locat en el seu cor amb la precisió d’un rellotger, i que ara és el temps d’ella el que amida la seua existència. I si es deixa portar per aquella imatge evocadora, descobreix com li agradaria embolicar els braços i les cames d’ella amb les seues carícies, com les plantes enfiladisses als murs ombrívols. Per això, moltes vegades, passa per ràpidament per davant del seu rostre il·luminat, per no caure en l’encanteri dels seus ulls. Malgrat que sap que ja la porta al pit, feta un fardell de secrets, que s’eixamplen i ja no caben en ell. Que s’hi desplacen d’un costat a l’altre del seu cos, ensenyorint-se d’ell.

El gran germà 20 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 10comentaris

Encara que no és molt donat a participar en activitats massa arriscades, l’Ernest s’ha deixat enredar per un experiment. Malgrat el seu posat altiu i la seua aparent seguretat que desprèn dels seus gestos entenimentats, fuig, sempre que pot, de les controvèrsies, perquè no se sent gaire còmode amb els enfrontaments, perquè sempre li sembla que es com si li llevaren l’estora dels peus d’una forta estrebada. I ell no és un bon equilibrista vital. Així i tot, com ja he dit, s’ha deixat entabanar per un amic de la feina que li ha suggerit de fer un post en eixe blog de cabòries que va encetar fa quasi un any, on apareguen certes paraules, com ara, un nom àrab, exèrcit, militar, ocupació, artefacte explosiu i altres més que fan llarg de dir però que tothom, a aquestes alçades de la pel·lícula, ja deu intuir. I el bon Ernest, beneït de mena que és, ho fa. Per descobrir a l’endemà, mitjançant el Google Analytics que ha tingut una curiosa visita des de l’altra banda del món, concretament des dels Estats Units i, més concretament, des d’un indret que ben bé no havia sentit parlar-ne mai. El seu company de feina, corroborada la seua argumentació amb aquest simple fet, li diu: “Tu veus? La CIA ja coneix l’existència del teu blog. Ja estàs fitxat! Aquesta gent ho controla tot. Fan una recerca constant de la xarxa per conèixer la més mínima clivella per on pot escolar-se’ls un terrorista. Tu què et pensaves?”. Ni que dir té que l’Ernest ja no és persona des d’aquest moment, i només pensa en arribar a casa, connectar l’ordinador, donar de baixa el blog, canviar de companyia de telefonia i encetar ràpidament una nova vida comunicativa (o potser ninguna). La dona, que se’l mira amb una paciència infinita, teclejant com un posseït, li diu: “Però què ignorant eres, fill meu! Si Ells volen et trobaran a qualsevol indret que t’amagues!”. L’han fotut! Ara ja ni menja, ni beu, ni dorm… Sa mare, pobra vella, diu si no haurà agafat la “cucaratxa”…

L’home que estima 19 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 1 comentari fins ara

Ella el mira mentre aparenta llegir aquell llibre que no l’enganxa del tot. Mira el seu Ernest, capficat en la lectura del diari. I pensa quant estima a aquell home. Aqueix que llança un polsim de misteri sobre els seus assumptes de feina i traça una clara línia divisòria entre “el seu treball” i “la seua casa”. Aqueix que, amb mans de mag, arregla un endoll, retorna el ritme al rellotge de la paret del menjador, infla les rodes a la bicicleta del seu fill. Que se’n recorda de com es resolen les equacions de segon grau i repassa les capitals de països rars, que naixen i moren amb cada capvespre de la història. Aqueix al costat del qui s’arrauleix quan els llampecs festegen el cel. El cos del que cerca amb els seus dits quan un malson la sacseja en la nit i, amb només percebre la seua tebiesa, el cor asserena el seu galop per a reprendre el somni.

Canvis 18 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 2comentaris

L’Ernest ha decidit deixar-se el cabell llarg, encara que no té ben clar si aquesta decisió la pren malgrat el risc d’empobrir el físic que arrossega com una condemna, ofegat de greix per la cintura i absent de voluntats en l’enteniment. Ho ha decidit malgrat que acabarà seient a la butaca de la perruqueria, davant d’aquell tremend i acusador mirall, i es deixarà vèncer pel passat de sempre, desfent-li les intencions amb la mateixa facilitat amb que el perruquer escombrarà l’estora de pelam del terra quan ell marxe. Però no l’importa, perquè mentrestant viatjarà amb una decisió (encara que feta de ficcions) que pot donar-li un tomb a la seua vida.

Cirurgia 17 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , afegeix un comentari

Han arribat deu minuts abans de l’hora. A la sala d’espera hi ha poca gent. L’Ernest diu bona vesprada, ben fort, desafiant, perquè tothom ho senta. La gent, sense mirar-se’l, respon lacònicament. Busca lloc, per a la dona i per a ell, a la vora de dues dones grans que capcinegen quasi al mateix temps. Resen el rosari. “Potser caldria avisar algú de que ja hi som”, li diu la seua muller. Hi ha un pèl d’angoixa en la veu. Però només acabar-ho de dir les portes del quiròfan s’obrin i una xicota jove, vestida de verd de cap a peus, crida el seu nom. Tots dos fan un salt cap endavant, com impulsats per un ressort. La metgessa els tranquil·litza, el fa tornar a seure a ell, i li aconsella a ella que es deixe les ulleres, que al quiròfan no li caldran. Les portes es tanquen amb un xiuxiueig i engoleixen la seua dona, que desapareix en un gest d’agilitat jovenívola i inesperada. Ernest torna a la seua cadira. Treu un llibre, que ha portat per fer més curta l’espera, i se’l deixa a la falda. Mira al seu voltant. Per un cantó del passadís apareix un malalt, arrossegant els peus, empentant un degotador, amb el rostre demacrat. Sembla una ànima en pena. L’Ernest, contrariat, busca un altre lloc on deixar la mirada. Al racó de la màquina del cafè un vell tremolós mira de treure’s un tallat sense encertar de prémer el botó que toca. Juraria que gemega com un xiquet. Les portes del quiròfan es tornen a obrir. Un metge demana pels familiars d’algú. Dues dones joves s’apropen. Escolten les paraules del facultatiu amb una mena de reverència. Una d’elles, de sobte, es cobreix la boca amb la mà, per ofegar el plor. El metge desapareix. L’Ernest es remou inquiet al seient. Toca amb els dits el llom del llibre per si aquest li envia unes ganes de llegir que no arriben. I s’hi fixa en les taques fosques de la paret, dibuixades a força de recolzar l’espera, hores i hores. De gent que sua i pateix el temps de la incertesa. Ara sent calor. Primer pensa que potser l’aire condicionat està molt alt i que ell va massa abrigat. Però com que nota una lleu coïssor a la gola resol prémer fort les parpelles per si es tractés d’una mica de febre. Així li ho ensenyà la mare quan era menut. La prova no és determinant però creu que s’ha refredat. Es toca el coll amb la mà. Sorprès, amb el tacte, descobreix una mena de bony que abans no hi tenia. I, a més, ara li pica. No, només li pica no. Potser li fa mal i tot. Les portes del quiròfan tornen a obrir-se per deixar pas a una llitera on jeu un home jove, amb la boca oberta, maldant per respirar, i una sonda impossible que li surt del nas. L’Ernest nota que tot li dóna voltes. Mira el rellotge i l’esfera és una imatge tèrbola que no li permet situar-se en el temps. Sent que el seu cos es desfà en una solsida, que el llibre arriba al terra abans que ell, i que algú crida espantat. Quan per fi obri els ulls el primer que veu és el rostre de la seua dona que se’l mira amb preocupació, mentre li diu: El cirurgià diu que no cal treure’m res, però potser, ara que som aquí, podries aprofitar tu… L’Ernest té una recuperació sobtada i, amb dues camallades, es planta davant la porta de l’ascensor.

Escriure 11 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 3comentaris

L’Ernest vol escriure un conte. El començament, malgrat l’experiència que relaten els més lletraferits, va ser fàcil. Però la cosa es va complicar quan portava una dotzena de línies. Es va formar un gargot en l’aire que no va saber si desembolicar o netejar. I es va sentir tan espantat que va decidir absentar-se d’aquelles ratlles i agafar-se a ell mateix, o almenys a aquell bocinet d’ell mateix que encara es pot contar sense massa sotragades.

Somni 5 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 7comentaris

L’Ernest s’ha despertat aquest matí mullat de tristesa perquè mentre somniava s’ha enamorat d’una dona amb els ulls tintats de cel i el cabell de mel ombrívola. Malgrat que va despertant a poc a poc, el seu interior encara dorm en el record d’aquella trobada fugissera. Surt del llit i recolza els peus al terra, buscant premeditadament la gelor perquè el torne a la realitat. Es desfà del pijama com qui es treu una pell envellida, buscant, al mateix temps, desfer-se’n d’un record incòmode, a pesar de ser fictici. Amb la dutxa matinera vol ofegar els retalls, desfer-los com el paper amb l’aigua. Però el somni sembla implacable. Desdejuna sense gana, omplint-se la boca de torrades i cafè per engolir-se aquell nom que amb tanta facilitat busca niar en la seua llengua. Abans d’eixir de casa mira llargament la imatge que li torna el mirall de l’entrada i reconeix que no acaba de despertar-se i que aquell dia sotsobrarà per l’ansietat que li produeix un somni que no acaba d’anar-se’n. I que de ben segur no podrà recuperar. I no sap què és el que li dol més.

La filla menuda 19 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 1 comentari fins ara

L’Ernest observa la seua filla menuda de dos anys mentre dorm, feta un embolic de cabells i llençols. No gosaria dir-li-ho a ningú, però mai es pot gaudir de major tranquil·litat que quan la petita és absent pel somni. No sap si hi ha una intencionalitat perversa en aquest pensament però hi ha una gran veritat. Quan està així de profundament dormida no hi ha un sol soroll que la faça tornar. Com si hagués pres la determinació d’allunyar-se de tot i de tots. Fins que, a poc a poc, la realitat sembla que va mullant-la i llavors, un simple cruixir d’ossos li obri els ulls. És un encant o un encanteri, depèn del moment del dia. Unes setmanes abans del seu naixement va decidir escriure-li un quadern on li digués tot allò que no havia d’oblidar de la seua infantesa, no fos que el joc capritxós del temps el pogués trair després. L’Ernest pensa que cal afermar una consciència necessària per a no repetir infelicitats familiars. Quan decideix abandonar l’habitació, el simple frec de la seua roba desperta a la xiqueta. L’Ernest, pensarós, sap que hui tampoc podrà escriure res.

Expressió corporal 18 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 1 comentari fins ara

L’Ernest sap que també ho feia això de mirar directament als ulls quan mantenia una conversa. Però va ser en un temps equidistant entre la seua infantesa i aquesta adolescència marcida que arrossega. Intentava mantenir la mirada del seu interlocutor, en part com un petit desafiament, i en part també per a no haver de dir res i que el diàleg s’estengués per part de l’altre, en un gratificant i alliberador monòleg. La gent es buidava en els seus ulls. Després va perdre el gust a la trobada. Quan la realitat que els altres li abocaven s’assemblava a la seua, embafadora de tristeses, sense somnis, es feia difícil de mantenir. Fa uns dies, en un petit monogràfic d’expressió corporal, va fer el curiós exercici d’aguantar la mirada d’un desconegut. S’ho va prendre com un pols i va voler arribar fins al final. Sentí una gran coïssor als llagrimals i li aparegué un incòmode tic que li feia cucar els ulls com si pretengués alguna complicitat amb aquell jove que se’l mirava estorat. Quan arribà l’hora d’intercanviar les experiències, el seu company va dir haver-se sentit sorprès per la inalterabilitat del gest de l’Ernest. Va admetre que havia estat llançant-li missatges amb l’esperança que els llegís. L’Ernest ho escoltà amb incomoditat. Perquè a mesura que passava el temps, durant aquell exercici, la cara del seu company es desfeia, s’esborrava, i en ocasions tenia la sensació d’estar mirant a través d’ella, a la paret. Però quan li va tocar el torn de parlar va dir: “Curiosament et sents més explorat quan et miren als ulls que quan et toquen físicament”. L’instructor va somriure satisfactòriament, com si en el seu grup s’hagués descobert per fi la transcendència d’aquell joc, i va seguir demanant comentaris apuntant amb la barbeta a cadascun. L’Ernest no es va sentir ni millor ni pitjor al dir allò. Simplement va sentir que la seua intimitat era fora de perill.

Tragèdia 17 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , 2comentaris

L’Ernest no sap ben bé què li passa. Fa una llarga estona que té la seua xicota enfront, a l’altre costat de la taula de la cafeteria on són i no troba la paraula precisa per dir-li. Perquè fa un temps que ha descobert que no hi ha gest que puga explicitar el que sent per ella, ni moviment que puga encabir tot el que viu al seu interior. Perquè se sent com si hagués signat un contracte de bogeries, o perquè obri els ulls per a descobrir-se definitivament cec. Que ha descobert que s’ha venut l’ànima per no res, que creua els carrers amb el cor estès a les mans i que pot, fins i tot, riure-se’n del menyspreu. Que l’altre dia es va sorprendre a sí mateix admirant-se del gram de pols que ocupà la seua absència (la d’ella), que va batejar la immensitat del cel amb la brevetat del seu nom, que en la lluentor de les estrelles veu la llum de desig dels seus ulls. Que s’alegra fins i tot de la tristesa perquè pensa que sentir ja és estar viu. Que inclús es mira el palmell de les mans i reconeix el seu cos nu. No sap com dir-li que somia que la seua veu fa equilibris sobre el fil del telèfon per arribar a l’oïda d’ella. Que somia, malgrat estar malalt d’implacable insomni. Que li llança records tot el sant dia, com un nen llençaria pedres a una paret escombrada, amb una determinació sense altre objecte que matar el temps (assassinar-lo!) que passa sense ella. Que ara es mira d’una altra manera el capvespre perquè se’l sap una mena de promesa pel dia que li caldrà estrenar l’endemà. Que vol estar allí, etern, atomitzat en cada part de l’ésser d’ella perquè no puga emmalaltir de solitud. “Tinc papallones a l’estómac”, diu per fi. La jove se’l mira amb un posat d’astorament, fa una ràpida glopada del seu tallat i pregunta: “Se n’anem?