anar a nevagció

Aiguat 12 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , 5comentaris

La pluja tamboreja sobre la teulada i em desfà el son a bocins. Amb la roba del llit fins a tocar del nas escolte la que cau. L’habitació és a les fosques. La uralita de plàstic que tinc al pati augmenta considerablement l’estrèpit i fa pensar que l’aiguat és immens. Pense que s’està bé, arraulit entre els llençols, malgrat que, quan em lleve, el traster serà una mena de piscina coberta improvisada perquè el corralot del costat, més alt que el meu habitatge, quan ja no pot engolir-se l’aigua (i això sol passar amb pluges com la que cau aquesta nit) la filtra a través de la paret mitgera. Mon pare em tornarà a marmolar per no posar-hi remei. “Només te’n recordes de Santa Bàrbara quan trona!”, em dirà, i amb raó. S’obriran de nou les ferides d’aquesta casa i no tindrem prou tovalles per barrar el pas de l’aigua. Però no puc abandonar el llit. La resta de la gent dorm. Però potser només ho fan veure, com jo. Perquè també poden estar escoltant el diluvi en la foscor. Potser tots som desperts. Hi ha una mena de plaer mentre ets al llit i escoltes la pluja. Però aquesta no, perquè cada vegada és més intensa. Plaer bescanviat per neguit. A les palpentes busque la claueta de la llum i quan la trobe és per descobrir que no hi ha, que el temporal ens ha deixat sense electricitat. La pluja és ara un devessall de sorra sobre les cases i els carrers. Me n’adone que el meu cor s’ha lliurat a un trot insòlit. No puc tancar els ulls, perquè si ho faig, el so s’apodera de tots els meus sentits i la tensió augmenta. Passen les hores (no puc saber quantes) i no hi ha treva. Per les escletxes de la persiana suma una llum cendrosa. Amb aquesta mica de claror abandone l’habitació i vaig a la planta baixa, a la cuina. Pel soroll de la nevera me n’adone que ja hi ha electricitat de nou. A través de la porta de vidre mire el pati: l’androna s’ha embossat i no desaigua prou. El nivell és tan insòlitament alt que m’acovarde i, a més, per allí no puc eixir. Prove de fer-ho des de la terrassa. Els tres últims escalons ja estan submergits en un líquid tèrbol. L’aigua està freda, molt freda i en pocs segons tinc la roba ben xopa. Porte un tornavís a la mà. Avance cap on supose que estarà l’androna, lentament, perquè tinc por d’esvarar-me. A l’altre costat de la porta del pati la família s’ha reunit per mirar-me amb ulls d’angoixa. L’aigua ja arriba al vidre. Introdueixo els braços i busque, a les palpentes, la reixa que he d’obrir amb el tornavís. Tremole de fred, les dents em repiquen com unes postisses. Vaig amb compte perquè no vull perdre els cargols. Quan ja els hi he tret tots, d’una forta estrebada trac la reixa de l’androna i sona com si hi hagués buidat d’aire una mena de budell. En qüestió de segons tot se’n va, desaigüe avall. Rere el vidre de la porta algú aplaudeix. Supose que és el meu fill, però jo només veig tres figures borroses a través d’una cortina d’aigua. La roba que porte, totalment mullada, em pesa un quintal. Ara toca el traster i, com havia suposat, també està negat. Les caixes buides suren, les potes de les prestatgeries, que són de fusta, estan ben mullades, les joguines dels xiquets s’han escampat al caprici d’aquell marejol, la roba que espera la rentadora també. Se m’ocurreix una bestiesa. Agafe el martell més gros que trobe a la caixa de ferramentes, i amb l’ajut d’una broca d’uns 35 centímetres, que algú deixà oblidada de quan les obres, i que sempre va pegant bacs sense que ningú es decidisca a llançar-la al fem, trie un lloc a l’atzar de la pared que dóna al pati i, a cops mire d’obrir una via de sortida per a l’aigua. Al principi la broca sembla penetrar amb facilitat. Però després es resisteix als meus cops desesperats. Se m’esveren els estris de les mans banyades. Renecs i malediccions. De reüll he descobert que la rentadora està connectada. Si l’aigua li arriba tindrem focs d’artifici. Vaig força mullat per treure l’endoll així que m’emprenc els cops mentre el cor em batega als polsos. I quan ja estic a punt de claudicar, la punta s’obri pas a l’altre costat (una gleva de pòrtland s’hi desprèn de la paret) i l’aigua, com si hagués estat esperant-ho, se’n fuig pel forat. Hores més tard, quan el temporal s’ha asserenat i tots hem aconseguit assecar-ho mínimament tot, se n’assabentem que al meu poble han caigut vora 250 litres. Ara mateix tinc la sensació que la major part han passat per ma casa.

L’últim viatge 31 Agost 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS, FILCCIONS , 8comentaris

Assegut a la vora del llit, peus enlaire, intente enfilar les meues cames inquietes de nou anys pel tub estret que són els camals del pijama, mentre escolte a ma mare discutint amb el meu iaio sobre la idea d’endur-se’m a l’endemà de viatge, en cotxe. “És molt lluny i s’han de llevar de bon matí, pare!”. “Però si sempre ve amb mi…”, l’avi insisteix, amb eixe posat de paciència infinita cap a les coses que no tenen remei. “Lleve-s’ho del cap. És molt menut per fer eixes matinades!”. “Vinga, dona. Si té son, pot fer una becadeta al seient del darrere i en pau en l’amo”. “Què cabut és vosté! Au, faça el que li vinga de gust!”. Quan l’avi entra a la meua habitació jo ja hi estic colgat, amb la roba del llit fins a la punta del nas. Ell, que també dormirà allí, al llit del costat, perquè volem matinar sense ofendre ningú, em mira i em cuca un ull. Es despulla en silenci. No puc estar-me de dir-li si s’ha enfadat molt la mare. “No. Només ho ha fet vorer. Però ara calla i adorm-te prompte, que si et sent, encara ens espolsarà un altre marmoló”. Se m’escapa un somriure per sota del llençol. A l’endemà no sona el despertador. Així i tot obric un segon els ulls per veure com el iaio, en calçotets, fa mans i mànegues per no fer soroll i anar-se’n sense dir-me res. Vull dir alguna cosa, però no puc. Les paraules no m’ixen i res d’alló no sembla real. Ho veig com en un somni perquè de seguida la son, pesant, em torna a cloure les parpelles. Més tard la mare em desperta. Jo ja sé que el iaio ha decidit fer-li cas i deixar-me sense viatge. Però ningú està per les meues contrarietats. Estem a prop de Tots Sants i les posts per les fogasses ja estan preparades, recolzades a la paret de la cuina. Ma mare m’ha fet eixir del llit a bo de pedra perquè vol aprofitar la meua escalfor i que la massa puge prompte. La casa s’ompli d’olor de carabassa. Jo pessigue de tant en tant en el pot de les panses i quan la iaia se n’adona em pega un espolsó al cul amb el torcamans. Fins que sona el timbre de la porta i una veïna, a la que han avisat per telèfon (nosaltres no en teníem aleshores) ens comunica que el iaio ha tingut un accident. Que al creuar un pas a nivell sense barreres, un tren se l’ha emportat per davant, a ell i al conductor del cotxe. Que el conductor encara és viu, però que el meu avi ha mort en l’acte. I en aquell dia tan corrent s’obri una clivella immensa per on s’esmicolen totes les il·lusions del dia. La mare i la iaia ja no fan una altra cosa que plorar, plegades, al menjador. La casa s’ompli de la gent del veïnat que ha vingut corrents a l’assabenta-se’n de la notícia i que, una vegada allí, no sap què fer, ni què dir, i es deixa arrossegar per un devessall de plor. Fins que hi ha algú que agafa les fogasses i les porta al forn. I algú altre que remena el rebost i fa uns fideus per dinar, mentre pregunta a tothora on és la sal, i el safrà, i els plats… Fins i tot hi ha qui es clava a les habitacions per fer els llits que encara romanen en la rebolica de la son d’anit. Tots semblen haver-se posat d’acord per tornar a l’ordre aquella casa clivellada per la tristor. Una cosina de ma mare m’agafa de la mà i em deixe empènyer fins a sa casa, on passe la resta del dia i de la nit, sense saber ben bé què està passant. I ara, després de tant de temps, em pregunte què li va passar pel cap al meu iaio perquè decidira que aquell viatge no fora, per a mi, l’últim. No sé per què, quan ho pense, tanque els ulls i l’imagine en calçotets, a la vora del meu llit, cucant-me l’ull.

L’espai estret de la memòria 16 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , 1 comentari fins ara

Com que aquest cap de setmana he tingut que fer una certa “vida social”, m’he vist obligat a deixar els fills a casa dels meus pares. Els fa certa gràcia això de passar la nit en la meua habitació d’infantesa. Una altra disposició, altres mobles i un particular sentit de la decoració, que passa més per la utilitat que per l’estètica, però continua sent la meua habitació. S’han afegit un parell de reformes molt encertades, almenys segons el criteri d’aquells que la vam habitar durant un cert temps. Aquella humitat crònica, accentuada a l’hivern, que omplia de rosada els cobertors dels llits i la gelor que et rossegava fins el moll de l’os semblen haver desaparegut definitivament sota l’embolcall de poliuretà amb que revestiren les parets. Això i que el vell finestral de ferro fou canviat per un de doble vidre. Per consell meu van haver de jubilar un llit enorme, de mesures enutjoses per aquell modest espai, que havia pertangut a la meua iaia Roser i a sobre del qual va fer el traspàs definitiu. També va desaparèixer un escriptori estret, que formava part d’un joc anomenat habitación nido (traduir-ho al català em fa por i tot). En una habitació com el puny era l’única manera de fer encabir dos llits i donar servei per a dues persones. Clar, com que jo era el major, vaig tindre el “privilegi” de dormir al llit que romania sempre encaixonat i que, totes les nits del món, tenia que traure: un jaç de potes plegades, que cada vegada havia de vestir si volia dormir calent a l’hivern, tornara a l’hora que tornara, i col·locar-lo just entre l’escriptori i  l’altre llit. A més a més, l’espai que quedava per fer tota aquesta operació (per molta cura i discreció que tingués sempre era un concert de molls i engranatges) era tan mínim que calia accedir-hi al llit pels peus. Potser ací radicava el terme “nido”: dormia en una capseta de mistos amb la finestra per capçal. En aquesta mena de capoll s’hi va produir la metamorfosi del que quedava de la meua infantesa i la meua posterior adolescència. L’únic plaer (ara perdut) era poder veure les estrelles abans que el son em tanqués les parpelles. Un hàbit que vaig perdre del tot quan vaig residir a València pels meus estudis de magisteri en un carrer estret, d’edificis grisos, que esgotaven al cel qualsevol tros, quan no anava entelat de boires o enlluernat per la claror groguenca de les faroles. Però aquesta és una altra història.

Centenari 16 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , afegeix un comentari

La tia Tonica ha fet cent anys i ara és una velleta, soltera, d’aspecte venerable, que seu, envoltada d’amics i familiars, a la taula d’un elegant saló de la ciutat, per celebrar tan distingit natalici. Sembla abstreta, mentre menja aquells plats tan sofisticats que la cuina de l’hotel ha preparat per a l’esdeveniment. Supose que l’impediment de la seua sordesa no li permet resseguir les converses dels veïns de taula, que riuen com si ella ho entengués tot, i els anys, entre altres moltes coses, l’han ensenyat a acceptar l’inevitable. Sempre hi ha algú que, de quan en quan, s’apropa, l’abraça emocionada, li crida a l’oïda. I ella, amb un somriure de gratitud, capcineja com si entengués. És conscient de l’estima que tota aquella gent li prodiga, però se sent aclaparada. Han trencat la senzillesa de les seues rutines i pensa, una i altra vegada, que no s’ho mereix, aquell enrenou. En un moment determinat, les llums del gran saló minven i la fan seure a prop d’una gran pantalla on hi projecten un seguit de imatges sobre la seua vida passada, que déu sap els calaixos que haurà calgut regirar per trobar-les. La gent aplaudeix encantada mentre ella s’ho mira tot amb un posat de paciència infinita. Per uns moments torna a ser la Tonica asseguda a les faldes d’una mare de trets mig esborrats pel temps. O la Tonica que passeja amb les amigues per la gran via. O la jove que ens mira, molt pagada, des de la coberta d’una barcassa amarrada a un port antic. Fins que apareix la fotografia en sèpia d’un jove, prim, endiumenjat per a l’ocasió, que la mira des del passat. Ha sigut una aparició fugaç, enmig de tota la projecció. Però ha sigut l’únic moment en el que, amb un tremolor als llavis, ha dit alguna cosa, que ningú no ha pogut escoltar. I amb una lleugeresa impossible, s’ha tret una llàgrima dels ulls en un resolt gest dissuasori. Quan il·luminen de nou la sala ella ja ha redreçat les seues emocions i somriu i capcineja com abans, com sempre, com fa des que ha après ha acceptar l’inevitable.   

Diccionari 2 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , 2comentaris

Hui he rebut, de l’Enciclopèdia Catalana, l’Alcover-Moll, que sembla que se n’ha fet càrrec de la seua venta i distribució a partir de fa poc i que em va oferir no fa gaire pagant-lo de forma ben avantatjosa, sobretot pels qui tenim que fer mans i mànigues amb un sol jornal, i curt. Una fiblada de plaer em recorria el cos mentre la meua curiositat furgava entre les pàgines dels seus volums i els escampava per damunt de la taula, i olorava les pàgines com l’amant que fa recerca de la flaire que es deixa l’aimada als plecs de la roba que li ha segut propera. El meu fill, acostumat com està a ser testimoni de l’extravagant ritualitat amb la que encete cada llibre que entra a casa, em copiava els gestos com si així pogués copsar l’entrellat d’aquella dèria que intente encomanar-los, a ell i a la seua germana. M’ha preguntat què tenia d’especial aquell diccionari, quan ja en tenim tants, i li he tingut que explicar que amb aquest es pot resseguir l’origen de totes les paraules de les que fem ús, i que de vegades, només podem escoltar al lloc on vivim. Li he posat com exemple la paraula mosseguello, que és com diem ací a la rata penada. I sense voler ens hi hem endinsat en una recerca que a poc ha estat de fer-me arribar tard a la feina. Tres hores després, quan he tornat, la meua dona m’ha dit que el meu fill, com que no tenia classe, s’ha passat tot el ple migjorn regirant pàgines del diccionari i preguntant què volia dir mossàrab, si hi havia algú que parlés encara llatí, i no sé quantes coses més. Un corrent de plaer m’ha recorregut l’espinada.

Porrat 2 Març 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , 2comentaris

Hui, com no pot ser d’una altra manera, la meua filla m’ha demanat permís per anar al Porrat de Torrent, una festa de llarga tradició que es celebra el primer divendres de març en la pedania de Torrent de Fenollet (o de La Costera), al terme de Llanera de Ranes. Allí s’apleguen un munt de firaires i de gent dels pobles de la comarca en una concentració impossible. El llogaret és com el puny, lliure encara de pressions immobiliàries. Els racons més inversemblants són plens de paradetes de mercat que ofereixen el mateix que a tots els mercats. Però l’article estrella, entre d’altres menjars, és el martell de caramel, una llepolia típica que, si no et fa malbé les dents intentant rosegar-lo, et cucarà els queixals per l’excés de sucre. Ara bé, gaudiràs amb deliri mentre te’l menges. L’altra costum, també ben arrelada, és apropar-s’hi fins l’ermita del Crist del Calvari, entrar i seure a la cadira del rector, per resar-li al Crist miraculós demanant ajuda per trobar parella. Com he dit al principi, la meua filla ha anat al Porrat. Espere sincerament que, amb sort, només em porte el martell de caramel. 

Malsons antics 26 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , afegeix un comentari

Si el cos del teu fill amaneix ple de bambolles i rojures, de sobte es converteix en la geografia —més o menys inconcreta— d’una infecció. I si ho afegim al fet de que pateix una greu malaltia anomenada miocardiopatia dilatada, el món pot tornar-se, llavors, un espai asfixiant, sense sortides amples i gairebé clares, on no semblés fàcil obrir-se pas. Intentes amb tota la tranquil·litat que et siga possible mantenir una serenor de frare i, si de cas, oferir un estat d’eufòria paregut a l’optimisme, perquè d’ell depèn la serenitat de la teua dona.

Plou lleugerament i quan plou res sembla el mateix. L’aigua és una cortina que disfressa els carrers, i els ompli d’inconcrecions. Mal assumpte, almenys per a mi, que necessite omplir-me l’ànim de seguretats, si no a cabassos, almenys un pessic ja m’aniria bé. L’accelerada del cotxe fa el trajecte molt curt respecte de la meua urgència. Tinc por de no poder controlar el vehicle si viatge massa ràpid. Però tinc por de tantes coses que quasi si preferisc la temeritat d’avançar a cegues.

Parle, parle molt. Busque les paraules per ofegar el silenci que ens angoixa d’una manera semblant a com la pluja enfonsa els paisatges coneguts que ens envolten. La meua dona escolta o potser no. Potser només calla, abraçada al nostre fill que mira com fugen els altres vehicles que ens acompanyen més enllà dels vidres entelats.

Tothom vol anar-hi a València just en aquell moment. O això li sembla a la meua ànima angoixada. Quan el cotxe s’atura per la inèrcia que imposa el trànsit gire el cap i mire el meu fill. Segueix, amb els ulls inflats, l’activitat del carrer. La meua dona l’acarona, emmudida, i aqueixa escena d’aparent tranquil·litat em buida un poc del cos la por que col·loca la incertesa. Però venen altres coses. Una migranya que em puja pel bescoll com un insecte i m’atenalla les vèrtebres, les converteix en fils d’aram, i em deixa un dolor latent al front. Pense que són els nervis. Assatge un exercici de relaxació sense gaire convenciment. El semàfor canvia i m’empenta a continuar.

Ja no sé quant de temps fa que calle, que he deixat tots els gestos a les extremitats que depenen de la mobilitat del vehicle. El temps es vessa sense pena ni glòria pel passadís del nostre ànim atabalat… Deixe el cotxe al pàrking de sempre i eixim com si deixarem quelcom més perillós, com si fugirem —si que ho fem, de la incertesa—, pujant les escales, olorant la ciutat, fent la recerca del rastre conegut.

Al eixir a la llum el xiquet ja no té aquelles taques a la cara. Somriguem i un alleugeriment infantil ens llepa el cos, des del ventre fins al rostre. La meua dona arriba a dir, fins i tot, “quina gràcia si hem fet el viatge debades”. Jo ho desitge de tot cor. Perquè en el fons tinc por. Em fa por veure-hi com la vida s’ha convertit en un setge constant on el desconegut, la feblesa o qualsevol altra cosa  ensuma al meu fill. Tinc por. Molta por. Més por que a nostresenyor que ens ha de jutjar, si. Ho pense i m’encomane.

A casa del metge-pediatra hi ha més gent de la que ens interessa. La seua dona, que li fa el paper de secretària, ens tracta amb familiaritat, com si fórem de casa. Pense que la confiança és vital. El seu marit ha esdevingut un ésser vital per a nosaltres. Potser si que exagere. A mi no m’ho sembla.        

El meu fill jau despullat a sobre d’un llit protegit per un interminable llençol de paper, d’ús breu i asèptic. Allí, estirat, nu, sembla un ésser tan fràgil que tinc que fer grans esforços per no omplir amb una abraçada l’espai entre tots dos. Ens mira amb el plor ben dibuixat al rostre, minat de vermellors de formes capritxoses.El metge el mira, ens ompli de preguntes. Regira cada part del seu cos menut com si fos un moble antic i als calaixos s’hi trobés allò que ens urgeix saber. El meu fill ploriqueja. Es deixa fer, però ploriqueja. No entén. Ens mira a la recerca d’una explicació i li deixem veure somriures desdibuixats, de trets insegurs que volen apaivagar el neguit, i ni tan sols són de veritat. Per fi, dins de la boca, just al vel del paladar, una taca d’aspecte lletós ens diu la veritat. El metge és categòric: pateix una infecció produïda per un virus herpètic.

Durant l’explicació que ens fa ens convida vàries vegades a mirar aquell hoste blanquinós que hi viu dins del meu fill, però el cap em bull de preguntes, i no puc parar atenció en res. Els noms de les malalties sempre semblen noms de personatges llunyans, quasi mitològics. Però tenen facilitat per afincar-se en el nostre record. El metge dubta entre varies alternatives. Finalment ompli de gargots un tros de paper amb el nom —no menys mitològic i impronunciable— d’un xarop. “Vigileu, diu, el seu cor està fora de perill, però cal que vigileu”. I ens deixa en un pou d’incerteses que viatja amb nosaltres mentre tornem a casa, l’ànim mullat de tristor.        

Quan tots dos xiquets estan dormint sopem sense gana. La conversa vol ser una retafila de símptomes positius que alleugeren la gravetat del moment. A l’endemà el xiquet amaneix amb el cos net i l’ànim de sempre, encuriosit i innaturable. Jo torne a la vida amb un fardell més d’angoixes i mals de cap.

Canvi d’assignatura 15 Febrer 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , afegeix un comentari

Ahir, durant una bona estona, mentre llegia els blogs que, de normal, més sovintege, el meu fill menut era amb mi. La lectura es va aturar (i es va acabar) en el blog de l’Enric Morera (Bloc Nacionalista Valencià) que, entre altres coses, opinava sobre el desficaci tan gran que es viu al nostre país. Com a prova, un apunt estadístic: l’any 2005 es construïren més habitatges al nostre país (Valencià, s’entén) que a tot l’estat francés. Al llegir-ho no puc evitar fer un gest de contrarietat tan expressiu que el meu fill s’interessà pel motiu. Li ho explique de la manera més entenedora possible: que cada vegada s’hi construeixen més cases per a viure (el que no vol dir que la gent puga comprar-les, perquè els preus abusius i els jornals tan minsos, no els ho permeten); que perdem més i més territori per culpa dels qui pensen que la rajola és l’única font de beneficis que hi ha (volen que el futur dels nostres fills siga fer de cambrers, o anar amunt i avall arreplegant pilotetes de golf); que el medi ambient s’ha convertit en un mercat a l’abast de lladres i especuladors (que vol dir el mateix, redundància, doncs). Ell em mira amb un posat mig seriós, mig divertit, i em solta: “Si això continua així, i ens quedem sense natura, l’assignatura de Coneixement del Medi tindrà que dir-se CONEIX EL CIMENT DEL MEDI!”. No puc evitar les carcallades cada vegada que me’n recorde. Tindré un Buenafuente en casa?

Vesprada de compres 21 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , afegeix un comentari

Finalment, ahir, després de dinar, em vaig deixar entabanar per la meua dona i la meua filla per anar al centre comercial de Carcaixent. Sempre diuen que faig servir la mateixa roba (el mateix estil de vestir, vull dir) i que a la meua edat, encara puc lluir una imatge moderna i jovenívola. Feia una vesprada estranyament calorosa. El termòmetre del cotxe no es va moure dels vint-i-tres graus. De fet, anàvem tots tres a cos, com qui diu. Val a dir que em vaig perdre buscant aqueix nou temple del capitalisme (com que aquests els hi fan sense campanar…), voltant rodones com si estiguéssim en els cavallets, assetjats pel trànsit (tothom sap on va i els qui dubtem hem d’anar demanat perdó a tothora) i discutint com una bona família: “Crec que és per allí”, “Nooo, què és per allà, que no ho veus?” “Doncs no!, com vaig a veure-ho si em tenen acollonit els altres conductors amb les mirades que em fan perquè anem xafant ous?”. Finalment arribem i, malgrat l’hora que és (la gent quan dina els caps de setmana no sap fer una bona sobretaula?) quasi no hi ha lloc per aparcar. A dintre d’aquell caixó, que ben bé semblava una gàbia gegant de pardals, hi havia un munt de gent que entrava i eixia d’una tenda a una altra. Em feia l’efecte com si es tractessin de formigues feinejant per omplir el rebost. Als comerços no hi ha dependents per atendre els clients, només els que cobren a l’altre costat del taulell, que acabaran amb les mans enrampades de fer servir la caixa amb aquell frenesí. La roba està amuntegada damunt d’unes taules on tothom remena, regira, estira, s’emporta, s’emprova, ho torna fet un fregall i se’n va a seguir el ritual a un altre lloc. La meua dona i la meua filla es mouen amb experiència contrastada. Agafen dels prestatges, venen cap a mi, m’ho posen damunt, em miren, capcinegen i, si no els fa el pes, ho tornen i venen amb una altra peça. Jo, palplantat com un estaquirot, m’ho mire amb paciència i em deixe fer. Em fixe: molta gent va amb mànega curta! “Ací no hi ha res que vaga la pena!”, i cap a fora, a una altra botiga i repetim jaculatòria. Acabe perdent el compte dels llocs que hi arribem a entrar i eixir. Després de tota la correguda se n’anem amb dos jerseis que, si no ve l’hivern de debò, no sé si podré estrenar. Un d’ells és d’un blau tan llampant que, de segur, m’han de veure de l’estació espacial, però la meua filla diu que és molt guai i estic molt modern (objectiu acomplert, doncs). Quan enfilem cap a casa el cel es ruboritza davant l’entrada de la nit. El termòmetre només ha davallat cinc graus. Em costa una mica trobar l’eixida però ara no s’acalora ningú. Hui tampoc podré encendre la llar.

Metgessa 17 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , afegeix un comentari

Tinc una filla de catorze anys que ja té meridiànament clar que vol ser metgessa. Si l’adolescència es caracteritza per la turbulència i la dispersió ella ha entestat totes les seues neurones (i les seues hormones, quasi també) en la decisió de formar part del ram dels galens. Consumeix totes les sèries hospitalàries que projecten a la televisió i, les que no pot veure per incompatibilitat horària (les hores de descans són sagrades), em demana que li les grave al vídeo (un aparell que procurem mantenir en bon estat davant el desplaçament abassegador dels reproductors de DVD, i del que no volem prescindir; la meua cinefília ha estat nodrint-se durant molt de temps dels vídeos i no vull desfer-me’n per un abús de la modernitat, ni que siga tecnològica). Els atles d’anatomia, les guies mèdiques… ara formen part del seu univers bibliogràfic, juntament amb la fantasia post-tolkiana. De vegades sóc amb ella mentre observa, amb una curiositat més pròpia d’un entomòleg, una operació quirúrgica, siga real o fictícia. Ho contemple amb una sincera esgarrifança. Però sobretot m’inquieta, m’aterra la seua determinació. Perquè la imagine, per exemple, col·locada en la tessitura de decidir sobre un malalt greu, amb pocs segons perquè puga encertar el diagnòstic i alliberar-lo (o no) del pas de la mort (com un argument frenètic de House). Les cames em fan figa només de pensar-ho. No ha d’haver responsabilitat més gran que la de sospesar la vida d’un ésser humà i decidir, contrarellotge, què fem. Li aboque el sac del meu neguit i ella em mira divertida, els ulls espurnejant encara per la darrera visió operatòria. “Pare, quan arriben certs moments sempre té que haver-hi algú que prenga decisions. Quin problema hi ha?”. Jo la miro tot estorat. D’on ha tret aquesta sang freda? Parla encara el relativisme adolescent que li injecten les hormones de l’infern o un sentit de la responsabilitat que jo no reconec en els meus actes? Quina por! Però també (i si no ho dic, rebente) quin orgull el que m’ompli! Jo faig tot el que tinc que fer, però sempre desfent-me de dubtes per dintre. Em costa assumir riscos. I ella disposta a Decidir, així, en majúscules. Potser, al currículum ocult dels nostres gestos la meua filla a après la determinació que ara representa. O tal vegada viu enlluernada pel dramatisme fictici de tant de serial mèdic. Siga el que siga, vull deixar constància d’una cosa: jo crec en la meua filla.