anar a nevagció

En blanc 4 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , 2comentaris

Ara estic escurant-me el cervell, regirant-me el cap com un calcetí per trobar ni que siga un grapat de mots que abocar en aquesta mena de parany que s’ha tornat el full en blanc. Escric a força d’inèrcies, de desficis inaturables. Lletres que llance a l’atzar sobre el paper. Escric convençut que hi ha alguna cosa a dir. Agafant les paraules i calçant-les com les peces d’un trencaclosques encara que la imatge resultant siga un paisatge impossible. Un curiós malefici m’empeny a moure els dits sobre un teclat sombrós pel vici dels dies. No puc omplir d’una altra manera la solitud que em revisita. Ni que siga per dir, simplement, que un vel de pols cobreix els objectes que invisibilitze amb l’oblit, amb la descurança. I que els dits obren solcs en la seua superfície quan sobtadament prenen ús. Omplir d’obvietats la drecera oculta del paper. La pluja s’ha fossilitzat als vidres del meu finestral.  El sol arrossega la llum amb la seua caiguda. Li treu al cel el llençol blau que amaga un matalàs esguitat d’estels. Suren pels carrers les primeres ombres. Les campanes de l’església foraden l’aire, fan fugir la solitud a cops de batall. Què gran s’ha tornat el món davant la meua gola abatuda!

Tancat per vacances 22 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , 3comentaris

Però tornaré!

La flaire del gesmil 21 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , 2comentaris

Com si es tractés d’un joc de xiquet menut i entremaliat, m’he encimbellat per la paret mitgera amb l’objecte de tallar les branques del gesmiler del veí que envaeixen el meu pati i em deixen al terra una estora de flors marcides. I com un llampec em ve al cap la meua iaia collint-les i enfilant les tiges, una a una, en una agulla de cap negre, fins aconseguir un pom que després s’enganxava al pit de la brusa negra, d’un etern dol, per lluir-lo a les misses caloroses i interminables del quinari al Crist del Calvari, on els capellans, vinguts de fora per a l’ocasió, ensalivaben al personal amb la seua vehemència i la seua retòrica barroca i buida. També recorde com va cremar part de l’immens gesmiler que teníem a casa —i que s’enfilava quasi a tocar del terrat—, com a conseqüència d’un llanterner maldestre que, fent filigranes a dalt d’una escala de tisora, per no caure, i amb un bufador encès a la mà, li va botar foc. I com ma mare, encomanant-se a tots els sants i cagant-se en l’ombra del dimoni alhora, perquè quedés clar de quin bàndol li tenia que vindre l’ajuda, llençà l’aigua bruta del poal de fregar a través de la mosquitera d’una finestra, encertant de ple flames i piròman. I com si tots aquests records que em venen de sobte foren una raonada i contundent justificació per deixar anar les tisores d’esporgar, abandone la meua decisió i, abans d’abaixar del mur, encara agafe una flor entre els dits i pense en quin efecte farà al cabell de la dona que estimo.

La pell i el costum 19 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , 4comentaris

Quantes coses hem d’aplegar perquè trobes una mica d’atractiu en mi? Perquè jo ja no sóc el que era, he perdut molt. És més, a mesura que va passant el temps em fa vergonya el que abans no em preocupava: no tenir unes mans de dits llargs (perquè se m’unflen com botifarres per culpa d’una circulació defectuosa, com tantes altres coses…). No tenir una figura elàstica, d’animal salvatge preparant-se per a donar un salt cap al sol. No tenir vint anys i ganes de riure’m a riallades sorolloses, de ballar al compàs de qualsevol música, d’estrenar ara mateix una camisa nova. No fa molt, jo pensava que la perfecció no era tan perfecta, i em sentia proper amb aquesta raonable imperfecció. Poques vegades ens comentem com ens veiem (perquè gairebé sempre veiem el record de nosaltres que portem per dintre, i no la veritable imatge que enfrontem). I a mi —perquè no dir-ho— em tranquil·litza que em veges en una estampa de record, perquè aquesta estampa em defensa dels temors que m’assalten ara, i fins i tot em sembla que aquesta estampa et fixa al meu costat i fa que cregues que sóc aquell jove que admira la muntanya, atabalat, devorador del temps, apurant-lo tot, temorós que els minuts se li escapen com peixos per una xarxa de forats massa amples. És cert que ara en tinc prou com sóc: vaig trobar la manera de reconeixe’m a través d’aquestes lletres envellides de tinta. Vaig trobar la manera de sentir-me a través de la tebiesa del teu cos que envolto amb el meu braç durant el somni, de la teua manera de llevar-me els llibres quan estic vençut de son, a través de la teua paciència per a suportar les meues depressions. Però m’agradaria tornar a sentir-me a través d’un cos elàstic i tibant. M’agradaria per tu. Perquè no sé si tens prou amb la meua revolta de lletres, la meua amistat amb la sorpresa, el meu flirteig amb el miracle de les petites coses quotidianes. No sé si n’hi ha prou amb això, encara que em digues: M’agrada de tu aquest bullir de sentiments que no fan callar la pell ni el costum.  

Ningú 31 Març 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , afegeix un comentari

Ningú no se n’adona que he caigut en una mena d’embriaguesa i que em fugen les paraules, escarotades pels meus temptejos literaris. Que un munt de pensaments reclosos per la imperícia de la memòria, es floreixen sense que puga ruixar-los de tinta i fer-los créixer. Que els meus dits malden per deixar una empremta indeleble en el teixit de les ficcions que resulta del jaspiat dels mots escampant-se, com formigues disciplinades, sobre el blanquinós vertigen d’una pàgina impol·luta. Ningú no veu com alce els braços per tocar la jàssena que apuntala el sostre de la meua ànima lletraferida. Com em cerca la follia del silenci, m’ofega en un degoteig d’hores buides mentre espere l’esclat, el plaer del meu dir, que va solcant, com un rierol, el full de paper. Ningú no sap com udolen els meus somnis a la lluna, ni com plore de gust quan em rebenten les costures de les meues contarelles antigues. Com em deixe maltractar pel desig inabastable d’escriure sobre la ratlla de l’horitzó que evita confondre el cel de les cabòries amb la terra de les vigílies. Ningú.

Del quadern de reciclatge 1 Gener 2007

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , afegeix un comentari

Em va semblar gairebé perfecte anar apilant records sobre un munt de papers envellits pel desús, encara que ara, ficat en això a poc més de línia i mitja, em pregunto si queda algun record que reciclar. Si el passat no estarà ja massa amidat de tinta. Si em quedarà una mica indeterminat en alguna part que pugui cedir a la meva represa pretensió de nostàlgia, sense sofrir l’aclaparament de la meva monòtona literatura. És cert que he escrit aquest adjectiu en una arrencada de vanitat imparable i precipitada, però sempre necessito inflar el meu ànim per a fonamentar aquest vague discurs. De totes maneres a qui pot importar-li? No m’he assegut aquí per a buidar un nou grapat de solitud sobre la fusta tremolosa d’aquesta taula? —quina fragilitat l’afligeix?, hauré de creure, al final, que són els embats d’aquest obstinat exercici?—, quins records em queden sense asfixiar entre la meva lletra menuda i atapeïda?

En una ocasió vaig escriure una veritat a mig fer: la meva vida és blava com la tinta. I ho vaig interpretar com l’estímul convenient per a desencadenar un poema. Al marge d’un apunt enigmàtic i incoherent no vaig fer altra cosa que afirmar una realitat que no pren descans en cap moment. El bolígraf s’ha tornat un apèndix més de la meva desorientada anatomia: una extremitat sagnant que bomba el cor de la solitud quan el meu cos roman aturat en les indeterminades dimensions de cap lloc. 

Els records no deixen de ser un grapat de vaguetats insalvables a l’oblit, que s’arxiven amb mesurada malaptesa en la memòria. Tal com poden quedar aquestes fulles i aquest inconcret quadern de reciclatge… No es poden reciclar els records sinó amb la imaginació, per això difereixen tant del negatiu que ens queda en la memòria. La meva vida és blava com la tinta, si. Puc tancar els ulls i veure’m, immediatament, inclinat sobre un munt de fulles blanques, sota el pes de la memòria inútil desordenant-se pel poc rigor de la meva falsa extremitat. Abatut enfront d’una taula que tremola amb les convulsions de la meva mà, i una llum groguenca obrint-se pas entre la solitud i la tristesa que hereten tots els records que relato. 

He intentat ofegar trossos per la falsa buidor de l’excusat, amb la ingènua pretensió d’alliberar-me del que he estat o pogut arribar a ser. Perquè sempre he reivindicat el penediment sobre certs actes enfront dels qui pretenen justificar les seves misèries. Però alguns retalls —els més dolorosos— es solidifiquen com un quist sobre el pom de la porta que vas tocar o el gest après per a reclinar el cap. Clar que, qui podrà ser mai com un mirall que no reté res del que toca i tot ho torna indiferent?

Una caixa de cartró 30 Desembre 2006

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , 1 comentari fins ara

Recorde quan va ser la primera vegada que em vaig decidir a escriure. No recordo l’edat que tenia. Sé que era molt jove, i sé també que l’edat que tinc ara em limita la memòria en els detalls, però puc veure encara a un nen convalescent d’una intervenció quirúrgica, assegut sobre el terra d’una habitació mig buida, jugant amb una caixa de cartró que simulava ser un gran vaixell, fent un creuer en un mar de rajoles, i uns quants ninots que oblidaven el seu hieratisme plastificat per a modelar-se als capritxos de la meva imaginació. La vesprada vacil·lava lentament a través del cristall de la finestra. Les veus de la meva família m’arribaven en un murmuri atenuat per l’envà que em separava de l’altra habitació. Estava sol i em sentia a gust. A mesura que el temps transcorria la meva imaginació i jo fèiem un tot indissoluble: el dibuix capritxós de les rajoles del sòl es tornaven jungles quasi impenetrables; les potes d’aquell enorme armari —que temps després va caldre treure d’allí a arrastrons perquè no es va poder desmuntar, fruit de la qual cosa avui viu amb les potes arquejades— era un perillós penya-segat i jo mateix vivia en aquesta caixa una aventura fascinant. Era una mica més que el joc en si. Una mica més que la història que inventava. Va ser el moment, el d’assaborir la solitud i la pertinença a mi mateix absolutes. De sentir-me més real dintre de la meva imaginació que quan caminava pendent del desfici que martiritzava la cicatrització de la meva ferida.Jo devia ser un nen estrany, ara que ho pense, incapaç d’entusiasmar-se amb el futbol o amb qualsevol altra activitat esportiva, i abrigallat sempre pels llibres, que semblaven embolicar la fragilitat de la meva existència davant la distracció massificada dels altres. Els estius transcorrien en llargues lectures, sobre el llit i aprovisionat amb un grapat de galetes perquè ni la fam pogués treure’m de l’encanteri. Llegia a Enid Blyton, i la seva sèrie sobre aquella colla de quatre amics i un gos, com qualsevol altre afeccionat a la lectura de llavors, si és que els hi havia. Tornant a la tarda de la meva convalescència. Abans que la llum es perdés definitivament a través de la finestra, vaig resoldre anotar aquella experiència en les últimes pàgines d’un dels meus quaderns escolars. No vaig recuperar en el paper l’emoció que vaig sentir durant el joc. És més, es va perdre en l’entramat d’aquella història contada a trompades i desgavellada. Però lluny de desil·lusionar-me em vaig deixar dur per aquella altra realitat a la qual havia saltat i de la qual encara no recordo haver tornat.

Escriure 26 Desembre 2006

Publicat per josepmanel a: PERDRE EL FIL , afegeix un comentari

Sovint, com ara,  estic assegut davant l’ordinador, amb la blancor quasi agressiva del paper virtual, i el parpelleig constant del cursor i pense que mai ocorrerà el miracle. Després sempre entra algú a l’habitació i pregunta què faig. I em costa tant contestar per no dir una mentida: no faig res, miro. Miro de lligar un grapat de paraules que puguen dir alguna cosa interessant. És curiós perquè els meus dits estan apunt, lleugers, preparats. I ara ho tinc tot al meu favor: l’aire condicionat, el silenci, la solitud… Però no hi ha cap deessa per a mi. Cap que em xiuxiueje a l’oïda el relat que em faça brollar la literatura que porte dins (quin atreviment anomenar-ho així). També reconec que són molts anys d’inactivitat, d’escriure només que notes apressades amb més o menys voluntat pedagògica i política. Articles precipitats que volen ser alguna cosa més que un munt de paraules sostingudes per alguna raó. Un argument convincent, aclaridor.

Se m’escapen les paraules. Abans les hi tenia totes al cap. Ara em costa molt fer-les venir. Supose que serà la falta de costum. Diuen que escriure és com anar en bicicleta. Una cosa que mai s’oblida. Vull dir escriure bé, a fer allò que diem literatura (quan inventem móns amb voluntat artística). I vull suposar també que prompte, si em pose diàriament a aquest exercici, tornaré a fer solcs en la brillantor d’aquesta fulla.

Tinc tantes tasques pendents que semble un funcionari antic. El meu procés vital és un endarreriment rera un altre. Tot ho puc deixar per a un altre moment. Com si tingués tot el temps del món.

Com costa arribar al final. Com costa deslliurar-se de la blancor, de la sensació d’eternitat que ens deixa en l’ànima. Una eternitat inabastable. Com creix el pes del fardell que transporta les intencions que no arriben mai. La meua literatura és un vòmit amb insuficients arcades per fer-lo venir, per fer-lo eixir fora. Sento les basques, però no tinc prou força. Fins i tot el gust agre d’allò que puja ventre amunt. Un cop amarg a la boca del coll. I prou.