anar a nevagció

És difícil 9 Setembre 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 2comentaris

És difícil concretar quan els sentiments es defineixen, en quin moment comencen a coure i per què. Quin gest va prendre la iniciativa, o quina paraula va apuntar el començament. No hi ha manera humana de repassar les lletres escrites amb l’exhaustivitat i el detall adients i posar-li nom a l’element que va transformar l’aparent massa física de la realitat en un feble munt de plàstic. Tot el que queda és un telegramàtic espectre que no ajuda en res, un joc de boires que no s’esvaeixen del tot. Apunts inconcrets de la memòria capritxosa, déu sap sota l’exigència de quin egoisme, de quin criteri, de quin plaer. 

Fragilitats insalvables 29 Agost 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 5comentaris

Aquests dies, la mort s’ha ensenyorit dels nostres espais quotidians, una altra vegada. I ens alliçona, a la força, sobre el fet que igual se’n van els vells que els joves. I que resulta, potser, més colpidor l’adéu de qui semblava tenir tota la vida per davant quan, sobtadament, aquesta li posa el punt final quasi al rebedor de l’existència. Ningú no som conscients de la fragilitat del viure. “Lo raro es vivir” deia Martín-Gaite (una novel·la que recomane, com totes les seues). Aquesta vesprada he tingut que fer presència al soterrar de la mare d’un bon amic. I, com sempre, les paraules se’m queden a la punta dels dits. I he sigut això només, presència. Però també he pogut comprovar que l’escenografia de la mort és molt semblant per a tots els qui moren d’una manera més o menys humil. Parle d’aquells que se’n van sense cridar l’atenció perquè no convoquen els mitjans de comunicació al capçal del llit on s’acomiadaran del món, ni aplegaran prohoms, ni famosos als seus funerals. Són gent anònima que mor amb la mateixa discreció que hi han viscut però que igualment són capaços de deixar rastre en el record d’aquells que els estimaren, amb els quals compartiren neguits, satisfaccions, decepcions alliçonadores i esperances. I potser, per això, són una miqueta més vius. No ho sé… Malgrat que hui feia un sol que badava les pedres el dia era trist com un de gris i plujós. Un dia així les llàgrimes són més salabroses i amargues. Però, què volia dir jo amb tot açò?… Bo, doncs, que la vida, malgrat la seua inevitable fragilitat, no té aturador i que espere que, molt prompte, amic, una vegada paït el dolor de l’absència, recuperes tot el teu entusiasme i la teua lucidesa.

Reprendre el fil 22 Agost 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 5comentaris

He estat embolicat en la rotllana del costum i els dies que llisquen a prop del mar. M’he omplit els ulls de la claror del sol, ofegant-se a l’horitzó de les aigües llunyanes. He trobat una biblioteca on pots comprar, per només dos euros!, els llibres que han decidit donar de baixa perquè necessiten més lloc a les prestatgeries per a les novetats que hi entren (no us diré on és, “el que sap un niu i el diu es queda sense ell”). He après a dir “gràcies” en àrab (xacram) i fascinar-me amb el pouet de nostàlgies que es vessen als ulls de certs nouvinguts en escoltar-la. He menjat tot el peix que li ha mancat a la meua dieta d’aquest any. Fins i tot he arribat a sopar un arròs negre, com la nit, la digestió del qual va aconseguir enterbolir els meus somnis. He fet llargues passejades vora la costa, amb el guiatge del meu germà, que sempre té el costum de regirar els raconets del món on viu i omplir-se així el cos i l’ànima de l’energia de la terra. Encara he pogut deixar-me seduir com un xiquet davant dels regals del camí (“una formiga sostenint enlaire una corfa de pipa, el solc de terra obert pel ferro de l’arada, la llàgrima de resina allargassada sobre el tronc…”). He afegit un bon record més al calaix de la meua geografia sentimental amb la convivència en família d’aquests dies. Ara ja he tornat. Sóc a casa, de nou, preparant-me per reprendre el fil de la meua existència avarada en la llacuna dels teus ulls. 

Éssers d’un altre món 13 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 1 comentari fins ara

El silenci de la casa adormida és tan rodó i tan perfecte com una lluna plena i enorme abocant un devessall de llet sobre la nit i el paisatge. Puc escoltar, amb una nitidesa esgarrifosa, el corcó rosegant la fusta vella del remitjó de llenya que roman, sota l’escala del pati, l’oportunitat d’un altre hivern per esdevenir només cendra. Com també els crits breus, vibrants, dels dragons que cerquen la caça al voltant de l’únic llum encès. Els observe mentre vigilen la possible pressa que voleteja aliena al seu destí. Una paciència infinita sembla menar-los cap al seu objectiu. No gose moure’m per no desfer-ne l’estratègia. Abans els dragons rebien l’animadversió de tothom perquè se’ls suposava els culpables de menjar-se la roba que s’hi guardava a dintre dels calaixos de les còmodes. De fet jo mateix he arribat a veure’n eixir un, cames ajudeu-me, després que la meua avia volgués guardar un llençol. Se’ls suposava, fins i tot, verinosos i letals per a les persones. Els xiquets els abatien, les nits d’estiu, pels carrers, amb les seues escopetes de perdigons. Hui, afortunadament per ells, se sap que cap d’aquelles amenaces són certes. Què només són insectívors i que, probablement, el que els atreia dels calaixos no era la roba sinó les arnes que cerquen menjar-se-la. El meu germà opina que són uns excel·lents i eficaços insecticides per a la llar. Això si saps mantenir-los —als més menuts, sobretot— a ratlla, perquè no t’envaïsquen l’interior de casa amb la seua curiositat jovenívola. Unes bones mosquiteres poden ser la solució. Els mire i m’hi veig dintre d’un món insòlit que és viu més enllà de les meues cabòries i els meus somnis.

Amb la mirada alta 12 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 2comentaris

Ningú no ha demanat viure. Almenys ningú no té memòria d’haver sigut preguntat sobre aquesta qüestió. Ens hem anat fent al llarg dels dies, en un aprenentatge de complicats equilibris entre la joia i el sofriment, entre la realitat i el somni, entre allò possible i allò que no ho serà mai. En una barreja que, si l’existència ha tingut bona mesura, ens dóna la química perfecta per poder tirar endavant. Però no hi ha moment més gran i més joiós que el de trobar-te amb la mirada delerosa d’algú que et diu que tu eres la imatge del seu mirall. Algú que saps que pronuncia el teu nom quan tu no hi ets. Algú que t’escolta quan no saps ni ben bé què dir. Algú que roman, quan tots ja no hi són, perquè creu en tu. Aquesta persona existeix. Només cal no abaixar el cap quan ens creuem amb ella. Per aquest motiu cal mirar sempre endavant.

La vida menuda 6 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 3comentaris

Un sempre pensa, amb l’ànim emmalaltit d’eterna adolescència, que la vida, la felicitat és una espècie d’aura, de màgia. És allò inexplicable, el cofre del tresor, allò que mai arribaríem a aconseguir. I mentrestant, anem rondant extensos territoris grisos, interminables arenals deserts. Agregant-li majúscules a les paraules, en aquell temps. Convertint-les en déus. Totes començant amb una llarga capa i una reverència: Amor, Dolor, Primavera… El dia a dia, el que passava al meu voltant, el que era en mi, no era important… i així, sense adonar-me’n, l’aigua era el recipient que duia la meua set. Vaig perdre un bon grapat d’anys fins a arribar a entendre que la vida no es viu en esborrany i després es passa, acuradament i sense faltes d’ortografia, al quadern de classe. Que quan vas amunt i avall en pijama o mires en la premsa quina pel·lícula podem veure aqueixa nit, també estàs vivint. Que quan esperem que arribe el tren o creuem a l’altre costat de la vorera, o revisem la motxilla del fill abans d’eixir de casa, també estem vivint. Coses amb minúscula, quotidianes, la vida menuda, aqueixes meravelloses promeses de no canviar mai (que són la màgia, la veritable màgia, sense conte). Però això, amics meus, ens duu temps.

No trobe paraules 3 Juliol 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 5comentaris

Em caldria tenir paraules quan realment són menester. Però ara mateix m’aclapara una profunda tristesa. La de copsar que un ésser humà, proper, que trepitjava els mateixos carrers i les mateixes places, que potser ensumava els mateixos olors i fins i tot reia per les mateixes ocurrències, ha decidit deixar-nos. Ha decidit salvar, amb una voluntat insòlita (la de desempallegar-se de la vida), l’espai entre l’existència i el no res. I estic francament abatut per la imatge constant que em martelleja el cervell del dolor que haurà deixat el buit sobtat entre les persones que l’estimaven i que també em són ben properes. Tant de bo haguera sigut possible, de la mateixa manera que el batre d’una papallona pot canviar els esdeveniments que es produeixen a l’altra banda del món, en una de les tantes ocasions que me l’he creuat, poder deixar la paraula amb el pes suficient per equilibrar la seua decantada decisió d’anar-se’n. Només em permet deixar aquest discurs inútil, la finalitat del qual és arrabassar-li, ni que siga una miqueta, la decisió de no ser. I sóc conscient que ho faig amb la malaptesa d’algú que està commocionat per una pèrdua irrecuperable. I no sé què més dir… El carrer buit és una copa de pedra on es vessen les meues llàgrimes…

Irrenunciable 27 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 3comentaris

Malgrat que el solc per on discorre l’esdevenidor de l’existència està llaurat de renúncies, de menuts i grans sacrificis que ens porten per la drecera de la maduresa, el meu ànim continua sent capritxós i reclama, com un infant malcriat i ploraner, coses tan irrenunciables com la rialla sorollosa del meu fill després de copsar la ironia amagada sota les paraules d’un llibre d’endevinalles. El silenci atapeint cada racó de la casa quan tothom ha decidit fondre’s en un somni comú. L’olor de la tinta vessada al paper blanc del quadern. Passejar i sentir el cruixir del brancatge sota l’embat del vent. L’expressió de sorpresa que deixen els relats que conte en la cara dels menuts (i els que ja no ho són tant). El deliri amb el que la meua filla recompon el meu passat fent seues les cançons d’abans, les que estan encara amarades de revolta. Els postres del dissabte: gelat de nata amb nous caramel·litzades i que cada cullerada em faça pessigolles al paladar. Estirar del fil de la conversa amb una bona companyia, després d’un bon dinar o d’un bon sopar, tant s’hi val. La vetlla obstinada de les nits d’estiu mentre les lletres d’un llibre van lliscant sobre la pel·lícula lluminosa dels meus ulls. La humitat de les teues besades i el caliu de les teues mans sobre la geografia del meu cos…

Contenidor 11 Juny 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , 2comentaris

Cada cert temps toca redreçar els papers de damunt la taula. I rescatar-ne d’altres que han quedat sota aquell escampall, els que fan un servei a la meua memòria malmesa i capritxosament selectiva. El problema és que moltes vegades no recorde ben bé a qui pertany aquella sort de gargot precipitat, o aquell número de telèfon. Ni si tots dos tenen alguna cosa que veure entre ells. Aquella mena de paperassa, aparentment inútil, es transforma en un gegantí trencaclosques al que tinc que anar donant forma i relació amb la precisió i perseverança d’un rellotger suís. Alguns noms i detalls es repeteixen. El que vol dir que certa gent insisteix davant el que pensa que potser una indiferència premeditada. Els amics m’aconsellen l’ús de l’agenda. Però de què serveix tenir-ne una si oblide apuntar-m’ho tot? Els paperets són un solució efímera, provisional. Ho sé. I jo, cabut, els utilitze malgrat l’esforç que suposa després organitzar aquell caos, més propi d’un cop de vent que no d’una ment humana. Al final no tinc més remei que anar abocant-los, pràcticament tots, a una caixa de cartró, un contenidor de l’oblit que la meua dona encara pensa que es tracta d’un dipòsit per a reciclar paper i que li furte de les mans, sovint, enfrontant-me a la seua dèria per la neteja, amb l’excusa de que encara no és prou ple. No hi ha manera de fer-li entendre que allí roman el que el meu cervell no és capaç encara d’encabir. Que la meua memòria és, en part, un contenidor de cartró.

No és generositat 14 Abril 2007

Publicat per josepmanel a: FILAMENTS , afegeix un comentari

La necessitat de deixar lloc a les meues prestatgeries, per tal de poder fer encabir en els seus espais més títols, m’ha portat a decidir de fer una donació a la biblioteca pública. Això justificat, a més, pel compromís de proveir-me només de bons llibres, a partir d’ara. Tothom que em coneix no s’ho pot creure encara. Fer el procés de selecció ha sigut el més difícil. Primer m’he desfet dels títols repetits. Després dels que estaven escrits en espanyol i mai no he tingut gaire interés per tornar a rellegir. Finalment, aquells que, malgrat ser edicions en català, no m’han suposat cap goig ni cap sentiment especial.  Mentre omplia una caixa de cartró a caramull ha entrat ma mare. S’ha mirat incrèdula aquell munt de llibres que jo havia decidit fer fora de casa i s’ha posat a remenar, golafre, per veure si encara podia rescatar-ne algun en benefici propi. He deixat que s’emportés La cinquena muntanya, de Paulo Cohelo i Si això és un home, de Primo Levi. El primer perquè em va semblar una història ben avorrida però que a ella, de ben segur, si que li farà el pes. El segon perquè la meua filla va tindre l’encert de regalar-me la trilogia completa de Levi i, amb eixe motiu, podia desfer-me’n d’aquest petit i solitari volum sense remordiments. No sé quants títols hauré acabat fent fora, però ara comprove, decebut, que els prestatges quasi ni se n’han adonat. El bibliotecari ha rebut amb evident satisfacció aquella caixa, pensant que es tractava d’una donació de llibres nous de trinca. Per poc que m’agrade la lectura d’algunes històries, no tinc per costum maltractar-los. Els manté el formol de la indiferència.

 

P.D. Si algú que es passeja per aquest indret vol aconsellar-me algun títol, que ho faça. Ara tinc una miqueta d’espai. És una buidor que no podré suportar molt de temps.