anar a nevagció

Encanteri 22 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILCCIONS , trackback

L’Ernest, abans d’eixir de casa, mira la petita i única fotografia d’ella que hi ha al rebedor i reconeix, desesperat i atemorit, que l’amor l’ha col·locat en el seu cor amb la precisió d’un rellotger, i que ara és el temps d’ella el que amida la seua existència. I si es deixa portar per aquella imatge evocadora, descobreix com li agradaria embolicar els braços i les cames d’ella amb les seues carícies, com les plantes enfiladisses als murs ombrívols. Per això, moltes vegades, passa per ràpidament per davant del seu rostre il·luminat, per no caure en l’encanteri dels seus ulls. Malgrat que sap que ja la porta al pit, feta un fardell de secrets, que s’eixamplen i ja no caben en ell. Que s’hi desplacen d’un costat a l’altre del seu cos, ensenyorint-se d’ell.

Comentaris»

1. en veu baixa - 22 Octubre 2007

De vegades ens passa això que amidem la nostra existència amb el temps d’algú altre. I que bell que és viure així…

Per cert, que xicotet és el món, ara que veig l’enllaç que tens de La Garrofera, i em ve a la memòria el que em dius al bloc. Llàstima que no vaig poder anar, i conéixer-vos personalment. Em va fer molta il.lusió veure el conte a la vostra revista. Salut!

2. Jesús M. Tibau - 22 Octubre 2007

El veritable amor es porta a dintre i sempre t’acompanya.

3. carmerosanas - 23 Octubre 2007

Mesurar el temps amb el batec d’algú altre. Potar-lo sempre dins encara que no hi pensis.

Carme

4. Jordana - 23 Octubre 2007

Ei!! I que n´es de bonic tenir el rellotges del temps sincronitzats!!

M´ha agradat molt com ho has explicat!! Quina metafora més bonica.

Salut i endavant!!

Jordana.