anar a nevagció

Desitjos 16 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL MESTRE , trackback

La vesprada va passant entre núvols i clarors, sense acabar de decidir-se. Tocava conte. I han escoltat amb plaer compartit una història de personatges humils, que somien ser alguna cosa. D’éssers impossibles (encara no en el seu imaginari) amb poder de trastocar-ho tot. El final (sempre feliç!) l’han arrodonit amb un aplaudiment. “Què bo trobar-se amb algú que puga fer realitat els teus desitjos!” ha dit la Laia amb un sospir. “Si ara mateix s’aparegués  un donyet i us donés l’oportunitat de demanar una cosa, una sola cosa, què demanaríeu? No s’hi pot perdre l’oportunitat. Compte!” Els ho propose per fer l’experiment. Hi ha una gran cridòria. Alguns s’emporten les mans al cap. Altres fan una mena de mirades d’espant, com si allò que podrien demanar no cabés a l’espai de la classe. Uns altres tenen un posat de concentració que fa riure. L’Anna alça el braç, la primera: “Què demà no ploga!”. Hi ha un grup que troba molt encertat el pensament perquè demà tenen partit. Tomàs: “Pau per al món!”. Allí mateix li faria una abraçada, però de bon segur que tota la resta de desitjos anirien pel mateix camí amb l’única finalitat de complaure’m. Antoni: “Tenir molts amics!” I és curiós perquè ell és el més popular del grup. Cèlia: “Tenir un gos!”. S’ha mare ja me n’ha parlat, d’aquesta batalla. Beth: “Tindre un gat!”. David: “Ser un superheroi!”. Paula: “Poder volar!”. Albert: “Tindre un germà!” I això que ja en té un! Víctor: “Ser feliç!” Caramb, amb el xiquet. Sergi: “Ser pirotècnic!” Supose que el percentatge de fallers sempre estarà garantit. Sara: “Ser carinyosa!”. Pobra, és la més grandota de la classe… Vicent: ”Poder convertir-me en pokemon!” Sense comentaris. Edu: “Ser Batman!” Andrea ja fa una estona que pega botets en la seua cadireta, delerosa de fer-nos saber el seu desig: “Ser princesa i que em rescatés l’Alex!” Riallada general. L’Alex envermelleix.  

Comentaris»

1. caterina - 16 Octubre 2007

Simplement preciós. Record anecdotes similars a les que narres aquí a la perfecció. L’innocència dels infants és màgica, mentre dura. Després, amb els anys, un/a s’endureix i les coses canvien. Sort que hi ha gent que no perd mai part d’aquesta innocència. Potser gràcies a ells encara podem creure en un món millor.

2. josepmanel - 16 Octubre 2007

Jo treballe dia rere dia amb el convenciment de poder redreçar el món amb una miqueta de màgia. Pensant que deixe caure una paraula dintre de l’ànima líquida d’aquests xiquets i xiquetes per fer una ona que no deixe de créixer i créixer en el seu record.

3. caterina - 16 Octubre 2007

Per cert, esper amb moltes ganes la teva opinió sobre el llibre que llegeixes. Conec una altra persona que també se l’està llegint. Si està bé el compro!

4. Carme (l'altra) - 16 Octubre 2007

quan era petita em van fer una pregunta similar… I recordo que vaig dir que tots havíem de ser igual, no entenia perquè hi havia rics i pobres, perquè hi havia nens que morien de gana, nens que teníem poques joguines per reis i nens que tenien el que volien només en aixecar un dit. Encara recordo l’aula, el rostre de la mestre i allò que vaig dir, amb tota la meva inocència, sense entendre com funcionava el món.

Ara, del teu relat, em quedo amb la princeseta! A vegades els més petits tenen un valor que de gran ens manca!

5. josepmanel - 17 Octubre 2007

Caterina. Si fas referència al llibre que actualment apareix al blog (El manuscrit de Virgili) encara que porte un grapat de pàgines llegides t’he de dir que està agradant-me molt. Un llibre que aprofita la trama per fer una reflexió sobre el fet d’escriure. Molt interessant. Ara bé, ja et dic que l’acabe de començar. Si el goig es manté fins el final potser si faré un comentari per recomanar-lo.

Carme (l’altra). Quina llàstima que es puga perdre aquesta innocència, veritat? Però pense que la gent que posem ofici en la cosa d’escriure no acabem de perdre-la del tot, no? Ho dic per allò de mantenir en bon estat el món de la imaginació…

6. carmerosanas - 18 Octubre 2007

Espero que no sigui l’última historia dels alumnes que ens expliques. És realment preciosa! No sé si jo seria tan encertad a demanat un desig com aquests xiquets.

Carme Rosanas

7. josepmanel - 18 Octubre 2007

Carmerosanas. La veritat és que el grup que tinc enguany dóna per a moltes històries d’aquesta mena. Són un goig.