anar a nevagció

Un carret de fusta 14 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FIL TRENCAT , trackback

Said, que té 10 anys, va quasi totes les dies al parc i, amb els seus cosins, el regira de dalt a baix, com si es tractés del calaix d’una còmoda vella, per tal de treure’n els seus tresors i lluir-los després davant de la colla. Fins i tot intercanviar-los per d’altres que encara no en té. Ningú no pot imaginar la de troballes que s’hi poden fer en aquell lloc: un tros d’espill retrovisor, d’algun vehicle militar, que li servirà per fer la rateta a la paret de la façana de casa, i emprenyar a l’avia asseguda a la porta; burilles de cigarretes que torna a encendre i apura en xamades precipitades, mentre algú vigila que els adults no l’enxampen; encenedors buits, amb imatges d’indrets llunyans; llaunes de cola, que apedregarà per millorar la seua punteria;  taps de suro que aprima amb la seua navalla o els treu punta… Com que els soldats occidentals s’hi passegen molt per aquell indret amb la prepotència i deixadesa dels ocupadors, és fàcil augmentar les peces del tresor. Però aquell matí els sembla estar de sort. Ell i el seu cosí han descobert, quasi al bell mig del parc, un carret de fusta, carregat de joguines i llepolies. Miren al seu voltant per assegurar-se’n que està realment abandonat, ni que siga momentàniament, i s’afanyen a remenar-lo abans no arriben la resta dels xiquets que, delerosos de compartir sort, s’apropen ràpidament. Said veu, entre totes les coses amuntegades, el timbre d’una bicicleta, nou de trinca, que llueix al sol dels seus ulls. Amb un somriure d’orella a orella, allarga la mà per agafar-lo. Ell no sap (no ho sabrà mai) que el seu gest ha posat en funcionament un artefacte explosiu que li llevarà la vida a ell, i al seu cosí, i ferirà els altres 17 que corrien per prendre la seua part d’aquell tresor. Un minut després del terrible esclat, el parc s’ompli de dones que criden, d’hòmens que preguen vora els cossos estesos, que busquen flassades per emportar-se els ferits… En un racó un xiquet plora, sense consol, vora un pare atònit, que no pot agafar-lo perquè estreny els punys dins de les butxaques del pantaló, amarats de ràbia.

Comentaris»

1. Petjada - 14 Octubre 2007

Ràbia, indignació, impotència… ara pregunto el que abans afirmava: Un món millor és possible?

2. caterina - 14 Octubre 2007

Un món millor? No ho sé. De vegades ho dubto però en el fons tenc l’esperança de que sí sinó, què ens quedaria?

3. Jesús M. Tibau - 14 Octubre 2007

Impressionant relat. Després, els laments ja no serveixen de res.

4. Carme (l'altra) - 14 Octubre 2007

A vegades és difícil creure-hi, sobretot quan són les rialles dels innocents les que es perden… Però si no hi creiem, quin món els quedarà per viure a aquests xiquets?

Aterrador, encara amb la pell de gallina escric aquestes paraules… Només de pensar en quantes morts podrien ser evitades! Bufff…

5. carmerosanas - 18 Octubre 2007

Trasbalsador. I no obstant és un plaer llegir-lo, malgrat el seu missatge. Jo a vegades penso: no podríem tornar a començar pel començament a veure si el món ens surt més bé?