anar a nevagció

Aiguat 12 Octubre 2007

Publicat per josepmanel a: FILADORS , trackback

La pluja tamboreja sobre la teulada i em desfà el son a bocins. Amb la roba del llit fins a tocar del nas escolte la que cau. L’habitació és a les fosques. La uralita de plàstic que tinc al pati augmenta considerablement l’estrèpit i fa pensar que l’aiguat és immens. Pense que s’està bé, arraulit entre els llençols, malgrat que, quan em lleve, el traster serà una mena de piscina coberta improvisada perquè el corralot del costat, més alt que el meu habitatge, quan ja no pot engolir-se l’aigua (i això sol passar amb pluges com la que cau aquesta nit) la filtra a través de la paret mitgera. Mon pare em tornarà a marmolar per no posar-hi remei. “Només te’n recordes de Santa Bàrbara quan trona!”, em dirà, i amb raó. S’obriran de nou les ferides d’aquesta casa i no tindrem prou tovalles per barrar el pas de l’aigua. Però no puc abandonar el llit. La resta de la gent dorm. Però potser només ho fan veure, com jo. Perquè també poden estar escoltant el diluvi en la foscor. Potser tots som desperts. Hi ha una mena de plaer mentre ets al llit i escoltes la pluja. Però aquesta no, perquè cada vegada és més intensa. Plaer bescanviat per neguit. A les palpentes busque la claueta de la llum i quan la trobe és per descobrir que no hi ha, que el temporal ens ha deixat sense electricitat. La pluja és ara un devessall de sorra sobre les cases i els carrers. Me n’adone que el meu cor s’ha lliurat a un trot insòlit. No puc tancar els ulls, perquè si ho faig, el so s’apodera de tots els meus sentits i la tensió augmenta. Passen les hores (no puc saber quantes) i no hi ha treva. Per les escletxes de la persiana suma una llum cendrosa. Amb aquesta mica de claror abandone l’habitació i vaig a la planta baixa, a la cuina. Pel soroll de la nevera me n’adone que ja hi ha electricitat de nou. A través de la porta de vidre mire el pati: l’androna s’ha embossat i no desaigua prou. El nivell és tan insòlitament alt que m’acovarde i, a més, per allí no puc eixir. Prove de fer-ho des de la terrassa. Els tres últims escalons ja estan submergits en un líquid tèrbol. L’aigua està freda, molt freda i en pocs segons tinc la roba ben xopa. Porte un tornavís a la mà. Avance cap on supose que estarà l’androna, lentament, perquè tinc por d’esvarar-me. A l’altre costat de la porta del pati la família s’ha reunit per mirar-me amb ulls d’angoixa. L’aigua ja arriba al vidre. Introdueixo els braços i busque, a les palpentes, la reixa que he d’obrir amb el tornavís. Tremole de fred, les dents em repiquen com unes postisses. Vaig amb compte perquè no vull perdre els cargols. Quan ja els hi he tret tots, d’una forta estrebada trac la reixa de l’androna i sona com si hi hagués buidat d’aire una mena de budell. En qüestió de segons tot se’n va, desaigüe avall. Rere el vidre de la porta algú aplaudeix. Supose que és el meu fill, però jo només veig tres figures borroses a través d’una cortina d’aigua. La roba que porte, totalment mullada, em pesa un quintal. Ara toca el traster i, com havia suposat, també està negat. Les caixes buides suren, les potes de les prestatgeries, que són de fusta, estan ben mullades, les joguines dels xiquets s’han escampat al caprici d’aquell marejol, la roba que espera la rentadora també. Se m’ocurreix una bestiesa. Agafe el martell més gros que trobe a la caixa de ferramentes, i amb l’ajut d’una broca d’uns 35 centímetres, que algú deixà oblidada de quan les obres, i que sempre va pegant bacs sense que ningú es decidisca a llançar-la al fem, trie un lloc a l’atzar de la pared que dóna al pati i, a cops mire d’obrir una via de sortida per a l’aigua. Al principi la broca sembla penetrar amb facilitat. Però després es resisteix als meus cops desesperats. Se m’esveren els estris de les mans banyades. Renecs i malediccions. De reüll he descobert que la rentadora està connectada. Si l’aigua li arriba tindrem focs d’artifici. Vaig força mullat per treure l’endoll així que m’emprenc els cops mentre el cor em batega als polsos. I quan ja estic a punt de claudicar, la punta s’obri pas a l’altre costat (una gleva de pòrtland s’hi desprèn de la paret) i l’aigua, com si hagués estat esperant-ho, se’n fuig pel forat. Hores més tard, quan el temporal s’ha asserenat i tots hem aconseguit assecar-ho mínimament tot, se n’assabentem que al meu poble han caigut vora 250 litres. Ara mateix tinc la sensació que la major part han passat per ma casa.

Comentaris»

1. en veu baixa - 13 Octubre 2007

Ja veig que per allà baix us heu remullat de valent. Ací, al Nord, la cosa no ha estat tan greu. Quina impressió en veure el pont de Beniarbeig!, la de voltes que hi he passat amb el cotxe quan feia de mestre allà…

2. josepmanel - 13 Octubre 2007

No pots ni imaginar-t’ho! Hui he sabut que zones del meu poble han estat totalment inundades i encara resten algunes tancades al trànsit. Ara mateix no sé si reprendre la idea de comprar-me una zodiac…

3. Carme - 13 Octubre 2007

Ben angoixant el que expliques! He sentit la fredor de la pluja al moll dels ossos…

4. josepmanel - 13 Octubre 2007

Jo encara la sent. De fet, el refredat ja no me’l lleva ningú.

5. carmerosanas - 18 Octubre 2007

Com es converteix, de sobte, el plaer de sentir la pluja des del llit amb un malson que es fa realitat. Crec que he agafat fred i tot en llegir-te.