Jose

El Pi de Formentor

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l’eterna primavera,
i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,
com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d’aromes sa testa consagrada
i li donà per trone l’esquerpa serralada,
per font l’immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,
no canta per ses branques l’aucell que encativam;
el crit sublim escolta de l’àguila marina,
o del voltor que passa sent l’ala gegantina
remoure son fullam.

Del llim d’aquesta terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel,
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s’alimenta
de les amors del cel.

Arbre sublim! Del geni n’és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l’infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel qui l’enamora, i té el llamp i l’oratge
per glòria i per delit.

Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l’escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i vencedor espolsa damunt les nuvolades
sa cabellera real.

Arbre, mon cor t’enveja! Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura…
oh vida, oh noble sort!

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l’altura com l’arbre els penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquiles ‘niran per la ventada
com l’au dels temporals.

El 1873 va publicar la seva primera poesia, La Vall, a la Revista Balear, i encara que en principi no en era partidari, va participar en els Jocs Florals de 1874 obtenint l’accèssit a la viola amb La primera llàgrima. El 1875, va escriure El pi de Formentor, peça cabdal de la poesia catalana que no obstant això ni va ser ni esmentada en els Jocs Florals de 1878. Va viatjar a París on es va introduir en la lectura de poetes francesos i italians que li van deixar la seva empremta. El 1885 va publicar Poesies. Va llegir els autors clàssics, particularment Virgili i Horaci, i va publicar Oda a Horaci (1885). En aquesta època se li va manifestar la seva vocació religiosa i va anar a estudiar a l’Universitat Gregoriana de Roma (1885-1890), on s’ordenà sacerdot, doctorant-se en Teologia. En aquells anys va escriure poemes en castellà que van ser arreplegats en Líricas (1899).