Feia dies que no trobava temps per aturar-me davant del teclat de l’ordinador, rumiar una estona i posar-me a escriure. Les responsabilitats absorveixen la major part del meu temps, així que cada cop disposo de menys temps. Però això són figues d’un altre paner.
Al que anàvem, el riu, el nostre riu, el riu del poeta se’ns mor. Efectivament, passejant a la vora del Ter n’hi ha prou amb un cop d’ull per copsar que aquesta joia gloriosa en d’altres temps ja és només una massa d’aigua entollada i fangosa, una llera d’aigues estancades i infectes; jo crec que la mort biològica del riu gairebé s’ha produït. No soc biòleg ni expert en conques fluvials però si que soc un ciutadà observador amb uns mínims coneixements de botànica, ornitologia i geologia i no crec que calgui gaire més per constatar que el Ter ha deixat de ser un riu tal i com l’entenem.
Al Pont de la Barca el cabal no arriba ni a 0.5 metres cúbic per segons, molt lluny dels 3 m3/segon que marca la llei de 1959 com a mínim i més lluny encara del cabal mínim ecològic que hauria de portar el riu: entre 4 i 7 m3/s. Com sempre les lleis estan al marge de la realitat.
Les causes són múltiples: el transvassament a Barcelona, la pressió dels regants, l’increment de la demanda domèstica i industrial…i sobretot l’expansió urbanística i demogràfica de la Costa Brava, de l’àrea metropolitana de Girona i de la de Barcelona. En aquest sentit cal agraïr el gest del Ple de l’Ajuntament de Girona, que amb els vots de tots els grups ha consensuat una moció en que es demana al Govern de la Generalitat d’una banda un reconeixement del Ter per tots aquests anys de solidaritat hídrica cap a la gran capital i de l’altre una restauració dels cabals per evitar la mort biològica del riu.
A banda dels moviments d’alguns ajuntaments constato que aquests dies preelectorals hi ha alguns grups polítics que han tret el tema. És el cas de CIU, que no para d’aprofitar l’actual conjuntura de dura sequera per contraatacar ideològicament i “vendre” la seva aposta pel transvassament del Ródano. No dic que la seva proposa no sigui legítima però si que trobo de mal gust aprofitar aquests moments durs per manipular l’opinió pública amb les seves propostes de macroenginyeria desenvolupista i faraònica, típic de la dreta tecnòcrata.
Afortunadament avui mateix la PIME ja ha desautoritzat la proposta, bàsicament per raons geoestratègiques i polítiques.
Soc dels que pensa que amb bona voluntad no es va enlloc i que el que cal és un replantejament del model econòmic responsable de la situació. Es parla de recuperar els aqüifers de l’Àrea Metropolitana, de desalinitzar aigua i de reaprofitar al màxim els recursos hídrics, així com de transportar aigua en vaixell però enlloc es diu res de replantejar el model de desenvolupament econòmic.
Fa poc es va presentar un Manifest pel Decreixement, una proposta per a recuperar no només el cabal del Ter sinó per a definir un model econòmic i social més respectuós amb l’entorn i malauradament la proposta va tenir els mateixos detractors de sempre amb els arguments de sempre. Se’ns diu que el decreixement és una bajanada utòpica i irrealitzable, un deliri ideològic de quatre hipys del 68.
Però afortunadament hi ha cada cop més economistes seriosos i responsables que ja posen en qüestió el model de creixement il·limitat del PIB al·legant que és un model obsolet i indiscriminat, un model sense futur. D’acord que no parlen de decrèixer però si de crèixer a un ritme més lent i assumible. Trobo interessant l’aportació de l’economista Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB.
Precisament és aquí on jo crec que s’ha d’incidir. Fins fa poc es negava el canvi climàtic, fins fa poc es deia que el desenvolupament sostenible era un quimera i avui ja ningú amb dos dits de front s’atreveix ni a negar el canvi climàtic ni a qüestionar la sostenibilitat. Ara es tracta de fer un pas més enllà i evitar que el sistema perverteixi el concepte de decreixement.
La qüestió és que el Ter és pràcticament un cadàver i jo em temo que amb les típiques propostes pragmàtiques i moderades poca cosa aconseguirem més enllà de pedaços. Per això faig una aposta per replantejar-nos el model i a llarg termini trobar sol·lucions viable si duradores. El Ter bé que s’ho val.
T’has deixat la causa més important: la manca de pluges dels darres dos anys.
En quant al decreixement, ja saps la meva posició: una alternativa sense base ni rigor científic. Res de nou sota la llum del sol, ja que es tracta un retorn a velles receptes d’arrel anarquista. Quelcom allunyat de la realitat. M’agradaria veure com es pensa aplicar el famós decreixement aquest.
Cal dir que hi ha creixements i creixements: uns de tipus extensiu i de baix valor afegit (com el basat en el totxo, per dir-ho clar) i altres de sostenibles, innovadors i basats en el coneixement. Aquí és on hem d’anar, crec jo. I això només és possible en un context d’economia de mercat; oberta i descentralizada.
N.