Ja té nassos que hagi de ser un independentista d’esquerres i ecologista com jo qui hagi de cantar la canya a l’empresariat del país. Va ser dilluns passat llegint una columna a la secció d’economia del diari El Periodico on vaig constatar que en aquest país l’empresariat no està a l’alçada. Xavier Salvador, economista i articulista de El Periodico advertia que a Catalunya els empresaris han apostat per la via fàcil, és a dir, vendre’s els negocis a capital extranger i tirar cap a un comerç fàcil amb baix valor afegit. Aquesta ha estat i continua sent l’aposta de les terceres i quartes generacions d’empresaris catalans. Sembla ser que els nets i besnets prefereixen polir-se la fortuna familiar en cotxes de luxe i vicis contemporanis en comptes d’invertir en el teixit productiu del país.
En l’actual context dominat pel capitalisme global a totes les escales es fa difícil plantejar alternatives viables i creïbles. Per això sóc dels que creu que ara per ara el que s’ha de fer és defensar un model econòmic arrelat al país, un teixit econòmic i empresarial que no persegueixi obsessivament la recerca de beneficis a curt termini. Ens calen empresaris o cooperativistes amb inquietuds socials i ambientals, gent senzilla i honesta amb ambició social i visió de país per tal de construïr una economia arrelada i respectuosa amb l’entorn i les persones, un model econòmic responsable i al servei de les classes populars.
L’empresariat del país viu ancorat en una antiga cultura empresarial hereva dels postulats de Hayek i Fridman, una cultura empresarial i una filosofia que es basen en l’individualisme extrem i la recerca obsessiva de beneficis per tal d’acumular patrimoni. Un mal model en definitiva, un model que caldrà canviar abans no sigui massa tard. Per això cal reeducar l’empresariat i aproximar-los als valors de la responsabilitat social i ambiental.
Quan dius “reeducar l’empresariat i aproximar-los als valors de la responsabilitat social i ambiental” és en un sentit massa elevat per persones que no tenen tots aquests valors. No podem reeducar, és massa difícil, ja que a aquestes persones no els hi interessen. Tan sols són conscients del consumisme, materialisme i passejar com “pavos reales” ensenyant les seves possessions. Ja ho diuen, “qui més ensenya menys té”. Si volguéssim reeducar, hauríem de fer com Ewen Cameron que “aunque fue un genio en la destrucción de personalidades, fue incapaz de reconstruirlas” (pàg. 77 de “La doctrina del Shock” de N. Klein). Sona molt dur, però és així. Aquestes terceres o quartes generacions actuen així perquè no saben el què és la lliuta per aconseguir alguna cosa a base de l’esforç. No saben el què és treballar més de 10 hores o més diàries per aconseguir un patrimoni. Els hi ha venut tot mastegat, i no han sabut digerir adequadament.
L’educació actual deixa molt a desitjar, sinó només cal mirar on estem situats a l’Informe Pisa 2006, i les xifres parlen per sí soles. Llavors, caldria preguntar-nos, què podem esperar d’aquestes generacions que ho tenen tot? Com podem tenir gent senzilla i honesta si els fonaments no estan ben construits?
Parlar d’inquietuds actualment és com demanar peres al pomer. Sorry, però crec que hi ha poques persones que en tinguin, i que vulguin lliutar per millorar el món. Les persones a què fas referències, les úniques inquietuds que tenen és pensar en quin cotxe més car podran comprar el mes que ve per fer dentetes al seu millor amic; quina casa construir-es per ser més gran que el seu veí; on aniran de viatge més lluny que l’últim viatge dels seus millors amics; i podríem continuar la llista in eternis. Ja veus on estan les inquietuds i els valors d’aquestes persones. I, el més trist de tot, és que són tan inconscients i es pensen que són els millors.
Bé, no puc ser tan optimista com tu respecte als canvis. Es pot lliutar, però creus que es pot canviar aquesta societat cada vegada més egoïsta i individualista? Un mateix pot intentar ser millor persona, però tot i això, la mateixa societat et fa ser insensible.
Jo no sóc optimista per naturalesa, i l’actual conuntura no me’n fa ser gens. I en general no m’agraden els optimistes eufòrics, penso que és una actitud contraproduent, que fa baixar la guàrdia. Ara bé, sóc un pessimista d’aquells que mai llencen la tovallola, d’aquells que malgrat veure les coses negres creu que val la pena insistir i seguir lluitant.
I pel que fa als canvis si que penso que cal començar per un mateix i a partir d’aquí i malgrat tot provar de canviar coses a diferents escales.
Jo he lliutat i lliuto moltes vegades, i intento aportar el meu granet de sorra allà on faci falta. El què passa, és que no acabo de veure-ho clar. Però bé, això de ser optimista o pessimista és depèn de com un s’ho mira. Crec que un ha de ser conscient del què vol i del què creu, i a partir d’aquí actuar. Actuar sempre cap als valors més sincers, i des d’una perspectiva personal.
Crec en els canvis que es poden fer a moltes escales, però cal tenir els mitjans necessaris per a fer-ho.
Me’n alegro saber que ets una persona que lliuta per aconseguir un món millor.