Benvinguts i benvingudes al bloc d’en Jordi Navarro

Aquesta setmana per diverses raons m’he vist induït en situacions que m’han superat i descol·locat com feia temps que no em passava. Entorn al sempre d’actualitat tema de la immigració he tingut un parell de discussions airades que m’han deixat un mal gust de boca. Tothom sap que a Catalunya aquest fenòmen, d’altra banda gens nou, ha irromput amb força i que en un període molt curt de temps, a tot estirar 10 anys, la situació ha canviat i ha agafat per sorpresa a molta gent.

Al que anava, fa un parell de dies, en una conversa informal de bar vaig tenir un enfrontament dialèctic amb un conegut, en Pere, que afirmava sense embuts que els “immigrants” seran la fí de Catalunya i de tot plegat, “que si són tots uns delinqüents”, “que si tots són uns integristes i masclistes”, “que si no tenen consciència sindical”…i tot un seguit de greuges i despropòsits que van desembocar en un: “el govern els ha de fer fora, que vagin a treballar al seu país”

Quan encara no m’havia refet d’aquest sobtat i agressiu brot de xenofòbia vaig i em trobo amb un altre conegut meu, en Mohamed, i després d’un parell de cerveses em confessa que ja fa temps que pensa que a Catalunya hi sobra gent, “els de tota la vida”. Em diu, “els catalans heu d’entendre que ja sou una minoria” i s’han de declarar oficials festes i tradicions noves, i insisteix en que “les tradicions i costums catalans ja están passats de moda”.

Admeto que aquesta mostra de feixisme desacomplexat m’ha sorprès i deixat bocabadat, de debò que no m’esperava una cosa així. Ara començo a entendre que el racisme i la intolerància són patrimoni del conjunt de la humanitat.

En tot cas, al primer dels meus coneguts li vaig dir i repetir fins a la sacietat que tothom té dret a buscar-se la vida i que les diferències Nord-Sud determinen la vida de moltes persones; també li vaig dir que les coses evolucionen i que els catalans i catalanes hem d’aprendre a incorporar nous valors i aportacions a la nostra identitat cultural .I al segon dels meus coneguts li vaig dir que tothom té dret a buscar-se la vida, i que evidentment totes les cultures i pobles del món tenen dret a preservar la seva cultura, tradicions, costums i llengua, especialment els catalans i catalanes, que formem part d’una petita comunitat lingüistica que ha hagut de fer front permanentment contra els designis de grandesa dels estats espanyol i francès i lluitar pel seu dret a existir. Li vaig recordar que era benvingut a Catalunya i que amb molt de gust estava disposat a ensenyar-li a parlar el catal; també li vaig comentar si coneixia la situació del poble Amazigh; la seva resposta va ser una barreja de sorna i despreci.
Tot plegat m’ha rumiar molt i he arribat a la conclusió que allò que manca en la nova societat catalana és diàleg, diàleg a tots els nivells, diàleg per retallar distàncies i eliminar barreres, diàleg que ens uneixi, diàleg per enfortir les relacions humanes entre tots plegats, diàleg per projectar-nos al futur com a poble i comunitat, diàleg per vertebrar el nostre país, un país que hem de construïr entre tots plegats, un país que ens ha d’unir. I òbviament entre el mot ciutadania o immigració hem quedo amb el primer.