( A continuació reprodueixo un artícle del company de la CUP de Berga, Abel Caldera, en ressalto la capacitat d’anàlisi i síntesi i la seva prosa)
Fer un anàlisi nacional dels resultats de la CUP suposa, per força, haver d’abstreure’ns de tots els condicionants locals en què cada CUP es veu immersa. Tot i així, crec possible poder apuntar un seguit d’elements comuns a totes les situacions.
En primer lloc, podem analitzar la CUP a partir dels paràmetres històrics del moviment independentista. 1992-93 suposa la clausura d’una etapa del moviment, on, més enllà de derrotes polítiques concretes i balanços d’experiències, el resultat final és un augment de la consciència independentista exemplificat en el concepte d’”independentisme sociològic”.
La nova etapa del moviment independentista sorgeix ja amb dues estratègies plenament desvinculades una de l’altra. D’una banda l’estratègia d’ERC de treball institucional; un independentisme parlamentari basat en experiències europees com la del SNP escocès. De l’altra, l’esquerra independentista inicia un treball de reconstrucció organitzativa dins un context canviant.
Si l’inici de la dècada dels noranta havia suposat una defunció pràcticament total dels moviments socials, que rebien un cop (més simbòlic que no pas material) amb la caiguda del Mur de Berlín i la consolidació de la democràcia espanyola, serà a partir de 1996 quan una nova fornada de moviments socials començarà a sorgir.
A partir d’aquest any sorgeixen diversos moviments socials: l’okupació pren molta força, s’organitza el Correllengua com a exponent d’un nou moviment de defensa del català, s’inicien importants mobilitzacions que recuperen la idea de Països Catalans en amplis sectors socials, sorgeixen les lluites en defensa del territori… Tot això, evidentment, trascendeix l’àmbit de l’esquerra independentista però nosaltres hi treballem colze a colze amb
altra gent.
Paral·lelament a tota aquesta efervescència, el moviment independentista es reorganitza (Maulets i JIR s’uneixen, sorgeixen Endavant i un MDT renovat…) i sorgeix una nova expressió que s’extén com una taca d’oli: els casals independentistes. Aquests organismes de base socialitzen políticament en menys d’una dècada a milers de joves dels Països Catalans i esdevenen
l’element independentista més proper a la societat.
Per tant, és erroni (a més d’injust) considerar la CUP com una expressió puntual de malestar amb ERC. El gruix del teixit social que hi ha darrera la CUP no són militants d’ERC disconformes amb la línia del partit, sinó gent compromesa socialment amb unes idees i un moviment amb molts anys de treball i lluita a les seves espatlles.
Evidentment, aquest reforçament de la CUP es dóna en una situació política molt concreta. Des de 2003 el procés de reforma de l’estatut fa que una part àmplia de la societat consideri que ha arribat el moment de cancelar les hipoteques de la transició i fer un clar plantejament autodeterminista. El resultat insatisfactori de tot plegat fa que el desencís autonòmic sigui absolut. En tot això també hi juga, crec, un paper molt fonamental el canvi generacional. La meva generació no ha viscut el temps de demanda de la restauració d’una Generalitat autonòmica; per tant, observem la instituciódes d’un prisma allunyat del sentimentalisme i, per tant, observem la seva naturalesa de submissió al poder de l’estat. Crec sincerament que això és el que hi ha darrera la percepció positiva que la CUP té en sectors minoritaris
però importants.
Quan es parla de transvasament de vot crec sincerament que les qüestions es simplifiquen massa. Hi ha una tendència a considerar el vot d’una persona com a inamovible i que només canvia davant circumstàncies extraordinàries, però realment la majoria de gent que conec canvia sovint l’orientació del seu vot. En el meu cas, i en aquest sentit no em considero cap rara avis, jo he votat ERC, partits extraparlamentaris, en nul, i també m’he abstingut
“activament”. Per tant, crec que l’ascens de vot de la CUP cal
interpretar-lo com el recull d’uns fruits ben treballats juntament amb una cojuntura política propícia. Crec que des de l’esquerra independentista cometríem un error si entressim en la lògica d’intentar erosionar a través de les campanyes electorals els vots d’ERC per tal de recollir-los.
Aquesta reflexió lliga amb la pregunta del milió: i ara què? En aquests darrers dies molta gent m’ha dit que ens presentessim a les autonòmiques, que plantegessim una candidatura a Barcelona, etc. Sincerament em sento lluny, molt lluny d’aquestes dinàmiques merament electoralistes. Crec que només podem plantejar una candidatura autonòmica quan haguem teixit molt millor la presència social de l’independentisme, quan haguem plantejat campanyes i discursos que hagin aconseguit calar en la gent. Actualment,
essent sincers, encara no hem arribat a aquests objectius. Això no vol dir renunciar a una futura candidatura autonòmica, sinó que vol dir que el moviment en el seu conjunt cal que treballi a nivell social. Encarar tots els esforços a una campanya de màrqueting per consolidar “la marca electoral” seria un error. Nosaltres no som això.
I pel que fa a la candidatura a Barcelona, hem de partir primer de
l’autonomia local. Només quan el moviment a Barcelona consideri que és prou fort per plantejar batalla, podrem plantejar batalla. Si entrem en dinàmiques de l’estil “necessitem arribar a 200 candidatures i 500 regidors” estarem malbaratant tot el capital acumulat durant anys.
Les diverses candidatures tenim al davant una dura tasca. Crec que hem d’assolir els següents objectius a cada localitat:
-Que els nostres representants representin els interessos del poble. Que quan un col·lectiu tingui un problema, nosaltres hi siguem per donar un cop de mà, però amb els focus de les càmeres ben lluny. Hem de defugir la figura del representant institucional i aconseguir treballar com a delegats del teixit social, al seu servei.
-Avançar en propostes concretes en els àmbits que més preocupen a la gent. Elaborar unes propostes i desenvolupar-les colze a colze amb el teixit social local. Visualitzar que amb aquest treball es pot fer molta feina, alhora que necessitem extendre la consciència que només amb la feina de carrer es solucionen els problemes. Si ens tanquem a les institucions, per molt bones propostes que tinguem, haurem begut oli.
-No perdre el nord que fins ara ens ha caracteritzat. No tot és la lluita política encarada electoralment. Amb això no vull dir que haguem de tenir postures marginals de rebuig i malfiança envers tot allò que es relacioni amb les institucions, sinó que cal situar el treball a les institucions en la seva justa mesura. El millor favor que es pot fer a la CUP ara en un poble és entrar a treballar en una organització juvenil, iniciar tasques de sindicalisme horitzontal, travar plataformes que donin resposta a les principals problemàtiques locals…
Tenim uns anys per davant en què haurem de prendre decisions importants. Decisions on com més gent hi participi, més gran serà el triomf. Per tant, una altra de les tasques que ens toca fer és no traïr la nostra manera de ser.
Des dels ajuntaments amb presència de les CUP és necessari realitzar una feina ben feta, acurada i demostrant la idea que es té de partcipació ciutadana i interès pel territori. 4 anys per endavant per aconseguir que aquests resultats només siguin un graó inicial d’un important ascens a acnseguir en el nostre futur.
Ànims i força!
Qüestions com la participació, la corresponsabilització, el territori, la cohesió social, l’habitatge, la llengua, la solidaritat internacionalista, el qüestionament del model consumista, la biodiversitat, l’educació, els drets laborals, els equipaments i serveis necessaris pels barris, viles i ciutats….són els aspectes que la CUP ha de treballar, bastint aliances amb sectors socials fins ara aliens a l’esquerra independentista, sectors que han iniciat un apropament al nostre discurs i que poden confluïr en la Unitat Popular d’aquest país. com dius, queden anys de feina i la gent de la CUP estem disposats a treballar de valent colze a colze amb els moviments socials d’aquest país.