Fa poc hem conegut a través de les paraules d’un destacat mandatari ( autodenominat d’esquerres) que l’economia “espanyola” va bé, molt bé. Aquestes paraules em sonen a aquella famosa frase que fa prop d’una dècada va popularitzar l’insidiós José Maria Aznar: “España va bien”.
I és que en matèria de macroeconomia tant les esquerres com les dretes afectes al sistema insisteixen en que els índex de mesura són positius i que per tant tot va molt i molt bé. La mesura preferida per les instàncies governamentals és per sobre de cap altre el creixement del PIB; El 2006 el creixement interanual del PIB ha estat de prop d’un 4% i això val també per a Catalunya i Girona.
I és que els polítics i mandataris insisteixen en recòrrer al creixement del PIB per mesurar-ho tot. “Si el PIB creix tot va bé”, afirmen. Tanmateix la realitat és una altra i s’està demostrant que el creixement indiscriminat del PIB no implica necessariament una reducció substancial de la pobresa dels col·lectius amb risc d’exclusió social. A més, cada cop hi ha més consens en que el creixement econòmic no internalitza els costos ambientals.
Per tant, per mesurar el grau de benestar d’una societat des d’una òptica més amplia cal recòrrer a d’altres índex de mesura, com per exemple l’ïndex de Benestar Econòmic Sostenible o la mesura de la Petjada Ecològica.
Al meu entendre, per posar fí a la fractura social existent a casa nostra i a d’altres societats caldria superar les actuals polítiques de redistribució centrades bàsicament en els mecanismes de mercat i començar a definir nous critèris de repartiment de la riquesa més equitatius, equilibrats i sostenibles. És el camí a recòrrer si volem una societat cohesionada. Segur que llavors els índex a que feia referència anteriorment ens indicarien altres valors.
D’altra banda, l’economia catalana i gironina creix bàsicament a partir del sector immobiliàri i turístic i aquest creixement implica d’entrada una degradació ambiental que a llarg termini termini pot esdevenir irreversible. Aquesta fragilitat i dependència de l’economia es tradueix també en unes altes taxes de precarietat laboral, precarietat que tampoc ajuda a reduïr la pobresa.
Malauradament molts polítics continuen entestats en seguir en la direcció del creixement il·limitat i amb els mecanismes tradicionals de redistribució. Caldrà molta pedagogia i mobilització per començar a canviar les coses.
Jordi,
em podries esmentar algun exemple d’aquests “critèris de repartiment de la riquesa més equitatius, equilibrats i sostenibles” independents de l’economia de mercat? potser alguna autoritat central que ens “planifiqui” la vida com vulgui?
Bé, en primer lloc dir que amb l’actual sistema regit bàsicament per criteris de mercat si que hi ha uns organs centralitzats que decideixen en quins termes s’ha de planificar les nostres vides, per tant, això que el mercat “lliure” és un mecanisme de redistribució de la riquesa descentralitzat és en bona mesura una fal·làcia.
D’altra banda penso que en nom del seny, el sentit comú i la pròpia intel·ligència no podem seguir de forma il·limitada el camí que ara estem fent. Els recursos no són il·limitats i els costos ambientals i socials de la producció infinita són evidents, llavors cal plantejar altres mesures de redistribució.
Jo rebutjo els dogmes i els “organs ” centrals planificadors messiànics.Tenim unes institucions democràtiques (bé, a Catalunya encara no malauradament) i aquestes institucions han de ser garantia de redistribució justa i equitativa. Per això cal recòrrer a la fiscalitat amb critèris ambientals i socials, fiscaliat transversal. D’altra banda és necessari que els cicles productius incorporin critèris ambientals i socials.
I com deia cal mesurar la realitat amb índex que reflecteixin la riquesa generada i repartida de forma més àmplia i plural.