A PARTIR D’ARA ESCRIU-RE EN AQUEST NOU BLOC
CANVI DE BLOC
Published February 29th, 2008 in 916 gràcies... i a seguir treballant per Girona. 0 CommentsLa mort d’un riu
Published February 8th, 2008 in 916 gràcies... i a seguir treballant per Girona. 1 Comment
Feia dies que no trobava temps per aturar-me davant del teclat de l’ordinador, rumiar una estona i posar-me a escriure. Les responsabilitats absorveixen la major part del meu temps, així que cada cop disposo de menys temps. Però això són figues d’un altre paner.
Al que anàvem, el riu, el nostre riu, el riu del poeta se’ns mor. Efectivament, passejant a la vora del Ter n’hi ha prou amb un cop d’ull per copsar que aquesta joia gloriosa en d’altres temps ja és només una massa d’aigua entollada i fangosa, una llera d’aigues estancades i infectes; jo crec que la mort biològica del riu gairebé s’ha produït. No soc biòleg ni expert en conques fluvials però si que soc un ciutadà observador amb uns mínims coneixements de botànica, ornitologia i geologia i no crec que calgui gaire més per constatar que el Ter ha deixat de ser un riu tal i com l’entenem.
Al Pont de la Barca el cabal no arriba ni a 0.5 metres cúbic per segons, molt lluny dels 3 m3/segon que marca la llei de 1959 com a mínim i més lluny encara del cabal mínim ecològic que hauria de portar el riu: entre 4 i 7 m3/s. Com sempre les lleis estan al marge de la realitat.
Les causes són múltiples: el transvassament a Barcelona, la pressió dels regants, l’increment de la demanda domèstica i industrial…i sobretot l’expansió urbanística i demogràfica de la Costa Brava, de l’àrea metropolitana de Girona i de la de Barcelona. En aquest sentit cal agraïr el gest del Ple de l’Ajuntament de Girona, que amb els vots de tots els grups ha consensuat una moció en que es demana al Govern de la Generalitat d’una banda un reconeixement del Ter per tots aquests anys de solidaritat hídrica cap a la gran capital i de l’altre una restauració dels cabals per evitar la mort biològica del riu.
A banda dels moviments d’alguns ajuntaments constato que aquests dies preelectorals hi ha alguns grups polítics que han tret el tema. És el cas de CIU, que no para d’aprofitar l’actual conjuntura de dura sequera per contraatacar ideològicament i “vendre” la seva aposta pel transvassament del Ródano. No dic que la seva proposa no sigui legítima però si que trobo de mal gust aprofitar aquests moments durs per manipular l’opinió pública amb les seves propostes de macroenginyeria desenvolupista i faraònica, típic de la dreta tecnòcrata.
Afortunadament avui mateix la PIME ja ha desautoritzat la proposta, bàsicament per raons geoestratègiques i polítiques.
Soc dels que pensa que amb bona voluntad no es va enlloc i que el que cal és un replantejament del model econòmic responsable de la situació. Es parla de recuperar els aqüifers de l’Àrea Metropolitana, de desalinitzar aigua i de reaprofitar al màxim els recursos hídrics, així com de transportar aigua en vaixell però enlloc es diu res de replantejar el model de desenvolupament econòmic.
Fa poc es va presentar un Manifest pel Decreixement, una proposta per a recuperar no només el cabal del Ter sinó per a definir un model econòmic i social més respectuós amb l’entorn i malauradament la proposta va tenir els mateixos detractors de sempre amb els arguments de sempre. Se’ns diu que el decreixement és una bajanada utòpica i irrealitzable, un deliri ideològic de quatre hipys del 68.
Però afortunadament hi ha cada cop més economistes seriosos i responsables que ja posen en qüestió el model de creixement il·limitat del PIB al·legant que és un model obsolet i indiscriminat, un model sense futur. D’acord que no parlen de decrèixer però si de crèixer a un ritme més lent i assumible. Trobo interessant l’aportació de l’economista Joan Tugores, catedràtic d’economia de la UB.
Precisament és aquí on jo crec que s’ha d’incidir. Fins fa poc es negava el canvi climàtic, fins fa poc es deia que el desenvolupament sostenible era un quimera i avui ja ningú amb dos dits de front s’atreveix ni a negar el canvi climàtic ni a qüestionar la sostenibilitat. Ara es tracta de fer un pas més enllà i evitar que el sistema perverteixi el concepte de decreixement.
La qüestió és que el Ter és pràcticament un cadàver i jo em temo que amb les típiques propostes pragmàtiques i moderades poca cosa aconseguirem més enllà de pedaços. Per això faig una aposta per replantejar-nos el model i a llarg termini trobar sol·lucions viable si duradores. El Ter bé que s’ho val.
L’Ovidi se’n va a Palau
Published January 19th, 2008 in 916 gràcies... i a seguir treballant per Girona. 0 Comments
La discogràfica Propaganda pel Fet acaba d’editar en format DVD i CD un concert enregistrat el passat 15 de Maig de 2006 al Palau de la Música Catalana. Un excepcional concert d’homenatge a la figura del poeta i artista Ovidi Montllor, un dels grans referents musicals dels Països Catalans.
Vaig tenir ocasió d’assistir al concert i només puc dir que va ser una nit màgica i emotiva plena d’energies vitals. El public omplia de gom a gom el Palau, un públic majoritariament jove i que es delia per descobrir l’Ovidi i el seu llegat cultural i polític. De la ma d’artistes tant solvents com Toti Soler, Miquel gil, Al TAll, Obrint Pas, Feliu Ventura, Lidia Pujol, Verdcel o Túrnez Sesé entre d’altres, vam quedar seduïts per l’art de lOvidi i mica en mica un sentiment imparable de solidaritat i admiració s’apoderà dels assistents.
Val a dir que el resultat és deliciós, d’una gran qualitat, la gravació en CD ha resultat d’una exquisitesa sublim. Una joia musical molt recomenable. Aprofito aquí per trencar una llança a favor dels nostres artistes, músics i compositors. La música en català gaudeix als Països Catalans d’una vitalitat i creativitatgens menyspreables però malauradament la indústria és tant precària que si no canvïem les coses el futur és molt incert per no dir que catastròfic.
Crec que la sol·lució passa per enfortir les nostres pròpies estructures, conscienciar als ciutadans d’aquest país de la necessitat de crear un mercat pels nostres artístes, un mercat i una indústria arrelada al territori, un territori que aposta pels seus pròpis artístes, un país en definitiva que s’estima allò pròpi i no renuncïa ni a les seves arrels ni a conèixer i descobrir el que hi ha més enllà.
A tots aquells i aquelles que us deleix la música us recomano que escolteu la peça número 8, “Homenatge a Teresa”, una cançó mítica, un himne generacional, en aquest cas interpretat amb mestria per Lídia Pujol i Miquel Gil; no us deixarà indiferens.
Avui dimarts 8 de Gener ha aparegut un article d’opinió a El Periodico signat per l’advocat i antic Conseller de la Generalitat de Catalunya Fransesc Sanuy, una interessant reflexió sobre les desigualtats existents en la nostra i d’altres societats.
Admeto que en Fransesc Sanuy no és sant de la meva devoció, ideològicament som distants i la seva oratòria divagant em fa posar una mica nerviós. Tanmateix admeto que els seus amplis coneixements i dilatada experiència aporten reflexions imprescindibles per conèixer les complexes dinàmiques econòmiques que sacsegen el nostre país.
En l’esmentat article Sanuy denuncia les abusives retribucions econòmiques dels directius i executius de les grans empreses transnacionals. considera una inmoralitat que personatges com Wndelin Wiedeking (executiu de Porsche-Volkswagen) tingui unes retribucions econòmiques 1000 vegades superiors a les d’un obrer mentre que els salaris s’apugen amb prou feines per damunt de l’IPC; o que les empreses transnacionals acumulen beneficis de l’ordre de milers de milions i aposten alhora per la deslocalització i les prejubilacions traumàtiques.
També denuncia la manca de transparència i reclama més informació sobre quina és la retribució real dels directius de les grans caixes d’estalvi alhora que insinua augmentar la pressió fiscal a les rendes més altres.
Ja aviso que no sóc social-demòcrata però m’apunto a augmentar la pressió fiscal a les rendes altes, així com a la millora de la redistribució equitativa de la riquesa amb la finalitat d’augmentar la cohesió social. Considero una insult de molt mal gust que mentre les classes populars perdem poder adquisitu, s’apugen els preus dels productes més bàsics i creix l’atur, les grans empreses continuin acumulant guanys per malbaratar-los de forma fastuosa.
Us desitjo a tots i totes que aquest 2008 que acabem d’encetar us depari sorpeses agradables i que els millors desitjors se us facin realitat ben aviat.
I com diuen els bons revolucionaris:
salut i llibertat!
Aquests dies de Nadal m’he vist impel·lit per causes alienes a entrar i passejar-me al centre comercial per excel·lència de la nostra comarca: l’Espai Gironès, ubicat a Salt, el meu poble d’adopció.
No és el primer cop que hi he anat, just després de l’inauguració vaig agafar la càmera i m’hi vaig plantar amb la finalitat d’observar, amb prisma de geògraf, aquest equipament comercial que tant d’orgull desperta entre algunes autoritats municipals de la vila saltenca. Però ha estat aquest Nadal 2007 que més estona hi he passat i la veritat és que el centre comercial és mereixedor d’estudi i observació.
Confesso que em repel·leixen els centres comercials, no pas per les aglomeracions de gent, que ja m’agraden, sinó pels valors que transmeten, per la ideologia que traspúen i per l’atmosfera irrespirable que projecten. L’Espai Gironès és una nova catedral del capitalisme a la nostra comarca, un santuari del consumisme acrític i compulsiu, un temple de l’opulència més banal i absurda, un espai mobilitzador de masses que promou el consum més irresponsable que es pugui imaginar.
Roba, moda, mobles, electrònica, alimentació, complements…tot plegat forma un conglomerat en si mateix. Ideat com un nòdol de la nova economia, l’Espai Gironès forma part d’una teranyina urbana que s’expandeix per l’espai, ocupant nous territoris i creant noves formes d’oci ( ara sembla ser que la gent hem de passar el dissabte a la tarda tancats en un centre comercial horrible).
I també s’ha de tenir en compte que aquests grans recintes comercials on s’hi desenvolupa oci i comerç són un aparador fastuós però la tònica general és que la qualitat és un valor que es difumina. Oferta gastronòmica de baixíssima qualitat (tot i que d’ elevats preus) , treballadors en condicions precàries, generació de residus i embalatges, malbaratament energètic…
Més enllà de les crítiques àcides i en clau social que faig a l’esmentat centre comercial, hi ha un aspecte que des del meu punt de vista pren una gran rellevància. I és que des de la meva perspectiva d’estudiant de Geografia em veig en la necessitat de palesar alguns efectes col·laterals de l’Espai Gironès. Ubicat al cantó d’un gran eix de comunicació com és l’AP-7, els seus gestors han apostat fort per els tanques publicitàries, aprofitant que l’AP-7 és una via molt transitada.
Precisament són aquestes tanques el que més m’ha cridat l’atenció. Están instal·lades al bellmig de camps de conreu, sense cap mena de critèri estètic i provoquen un impacte visual i territorial digne de les megalòpolis del sud. No acabo d’entendre com les autoritats competents no intervenen, jo creia que un afer tant important com és el paisatge urbà disposava d’una normativa clara i diàfana però està clar que a l’entorn de l’Espai Gironès tot s’hi val.
La nova economia terciaritzada no respecta ni l’entorn ni el paisatge, consumeix sòl desordenadament i desplaça activitats agràries i ramaderes. Un exemple més de la vella cultura del territori, aquesta que concep el territori com una mercaderia més.
El dilluns 24 de Desembre va tancar les seves portes la darrera mina de carbó que encara es mantenia viva a Catalunya. Es tracta d’una mina situada al Berguedà, comarca ubicada al cor de Catalunya, amb un patrimoni històric i industrial que ha omplert pàgines de la nostra història contemporània.
Manca d’ambició ( i de concreció) a l’Ajuntament
Published December 26th, 2007 Uncategorizedin . 2 CommentsEl passat 11 de Desembre s’aprovava en sessió plenària el Pla de Mandat de la legislatura, mig any després d’haber-se constituït el segon Govern tripartit municipal, encapçalat per l’Alcaldessa Anna Pagans, del PSC-PSOE. El Pla està concentrat en un document consultable al web municipal i consta de nou línies estratègiques i esmenta aspectes tant importants com l’urbanisme, el medi ambient, la cohesió social, la cultura i l’esport, el tractament de residus, l’economia o l’administració municipal.
És evident que el document és fruit de la negociació entre les tres formacions que composen el govern municipal i per tant és fàcilment copsable que hi ha hagut estira i arronses en la seva el·laboració i concreció. Precisament un dels punts febles del document és la manca de concreció en molts punts. El Pla recull bàsicament grans declaracions d’intencions però no concreta mesures específiques i el més greu, no detalla de quina forma es durán a terme ni esmenta els recursos econòmics necessaris per a dur a terme els projectes.
Tot plegat em sembla que denota una manca de serietat preocupant. El document ha estat redactat a correcuita i s’ha difós de manera barroera i poc elegant. Està penjat al web municipal en un document de word i francament em sembla un mètode poc addient per a un institució que representa a tots els gironins i gironines.
Amb els companys i companyes de la CUP de Girona estem llegint i rellegint el Pla per tal d’estudiar-lo a fons i presentar una alternativa viable. Perquè creiem que a Girona és necessaria una oposició en clau nacional, d’esquerres i ecològista que faci front a la manca de projecte i ambició d’un tripartit que es pretén catalanista i d’esquerres però que a la pràtica del dia a dia no ho demostra.
A Girona tenim una arbreda descomunal que malauradament no gaudeix del reconeixement que es mereix i l’estat d’abandó en que es troba augmenta amb el pas del temps. Sembla que les autoritats competents no s’acaben de fer seu aquest patrimoni, que també desperta indiferència entre la majoria de gironins i gironines
El Pressupost Municipal de l’Ajuntament de Girona reserva una partida per a la construcció d’un pavelló a les entranyes de la Devesa , fet que ha mobilitzat un grup de veïns disconformes no només amb la ubicació d’un pavelló a la Devesa sinó també amb el model de gestió del parc.
Reprodueixo un artícle d’opinió que em van publicar al diari El Punt:
La Devesa, patrimoni universal
En aquests temps de globalització múltiple, en què les identitats, els territoris i les consciències s’homogeneitzen i perden valor, és fa de tot necessari la recerca de la singularitat i la reafirmació, ja sigui personal, territorial o social. Girona, en tant que capital històrica disposa d’elements patrimonials i culturals que li permeten posicionar-se en el magma incert de la globalització i singularitzar així els seus valors. . Tanmateix, hi ha un element del municipi que des del meu punt de vista té unes potencialitats i valors extraordinaris. És la Devesa de Girona, l’arbreda monumental que s’alça imponent a la riba dreta del Ter i que ha inspirat poetes, escriptors i artistes plàstics.
Sempre he pensat que aquest fenomenal espai és un dels trets que han ajudat a vertebrar la nostra identitat local gironina i com a tal estic plenament convençut que la nostra Devesa no té res a envejar a parcs i jardins de referència internacional: París, Londres, Barcelona, Istambul, Madrid, Estocolm, Nova York… grans capitals que han associat la seva imatge a la dels grans parcs urbans.
A Girona, un dels principals problemes de la Devesa, el gran parc urbà de la ciutat, és que no l’hem sabut potenciar i cuidar-la com es mereix. La nostra Devesa, element identitari de primer ordre, és també una excel·lent reserva de silenci, un espai de recer espiritual, a més d’un refugi de fauna i espai d’esbarjo de gran qualitat. La Devesa és patrimoni local i motiu d’orgull dels gironins i gironines però també pot esdevenir un element patrimonial universal, malgrat no gaudir de cap títol a aquest efecte. Es tracta de potenciar-ne els valors i internacionalitzar-los, tot donant un caire cívic i paisatgístic a la nostra Devesa.
Per tot plegat no puc fer més que expressar la meva preocupació arran de l’anunci de d’ubicar un nou Pavelló d’Esports a la Devesa. En un article recentment publicat a El Punt, el Regidor d’Esports J.Mª Jofre argumentava la necessitat d’encabir-hi aquest nou equipament, ateses les necessitats del barri i de la ciutat i responent a les recomenacions del PIEC (Pla Director d’Instal·lacions i Equipaments esportius de Catalunya ) i el MIEM (Mapa d’Instal·lacions Esportives Municipals).
Coincideixo plenament amb el regidor en que l’esport és font de salud i cohesió, i també en que el barri de la Devesa necessita equipaments però no comparteixo en absolut saturar més la Devesa d’infrastructures i equipaments. Fragmentar aquest espai i densificar-ne els usos no contribueix a consolidar aquest parc i brindar-lo intacte a les futures generacions. Sóc del parer que la Devesa s’ha d’eixamplar i fondre’s amb les ribes del Ter, tot esdevenint un espai natural de naturalesa urbana de primer ordre. Fidel a aquest plantejament recomano als gestors municipals seny i prudència , no fos cas que un rampell de radicalitat i voracitat constructora malmetés la Devesa de forma irreversible.
Atès que el debat pot esdevenir complexe i pot haver-hi posicions enfrontades, proposo que abans de malmetre la Devesa, els gironins i gironines debatem a fons sobre el futur de l’espai, i sobretot demano a l’equip de govern que no escatimi esforços en l’impuls d’un vertader procés participatiu per a definir d’una vegada per totes el futur d’aquesta joia ambiental i ciutadana que és la Devesa de Girona. Un procés participatiu que sens dubte ha de comptar amb els recursos necessaris però que no necessariament ha d’estar tutelat per l’Equip de govern.
Jordi Navarro és portaveu de la CUP de Girona
