L´espill de na Jordana

Hola a tots i totes….

L’espill de na Jordana ha marxat de viatge per un temps. Ha fet les maletes sens avisar i només ens ha deixat aquesta nota amb una nova adreça….

“He de partir vers un nou horitzó si voleu res seré a: L’espill de na Jordana. Us hi espero amb molta il·lusió. Tingueu pacìencia tot just hauré desfet la maleta i col·locat les meves coses però esper que el meu llogarret us sigui tant acollidor com aquest. Gràcies!!”
Fins properament!!!

http://jordanayontney.wordpress.com/

T’escric aquesta carta….si ja se, ja se, que et provoca timidesa però se que en llegir-la hi veuràs tota la veritat que els meus ulls i les meves mans et relaten.

Aquesta nit me quedat bocabada mirant com dormies. I se m’escapa un somriure en recordar la teva carona dolça, innocent, tendre i indefensa. Te fet un petó a la galta i t’has remogut tan delicadament que no he pogut evitar riure ben fluixet per a no despertar-te. I llavors t’he besat els llavis, suaus, terços, tendres i molsuts i me l’has tornat sota la teva endormiscada inconsciència que t’ha fet somriure breus instants. Com de present em tens amor? Si fins i tot el teu subconscient coneix la meva besada. I t’he tornat a besar a les parpelles,molt suament però amb tot el sentir que em sorgia irreprimible de dins. Tenies les galtones rosades, els ulls closos vessants de calma i la dolçor en cada centímetre dels teus llavis. I només he pogut observar-te i meravellar-me de tot el que ets per a mi.

Tenia el cos amarat de cansament després d’aquell intens dia de rodatge, però amor ni tan sols el múscul més cansat de tots els que comparteixen el meu cos es resistia a deixar de contemplar-te, de fruir de la visió dolça del teu rostre dormit. I finalment les parpelles han estat vençudes per la son, te fet un petó al front i me dormit sobre el teu pit…com cada nit.

Avui enyoraré, el teu tacte, la teva olor, la teva presència sota els meus llençols i a cada espai on em mogui…només fins demà….perquè demà et tornaré a abraçar.

T’estim no hi puc fer més.

Així estem. Sense ofici, si mes no, no suficientment valorat com per alimentar un estomac afamat i uns peus freds, ni benefici, més el de sentir el ridícul de córrer rere una papallona a qui es vol donar caça per a poder-la contemplar i eternament de ben a prop. Així estem.

Tenim aquella set saciada que ens ha esgotat però ens deixa amb el cor content. Això sí només uns brevíssims instants perquè irremeiablement altre cop torna la set, deixant pas novament al llit sec i esquerdat del riu assedegat que mai no veu acomplerta la funció per la qual ha nascut o creu que ha nascut: arribar a mar. I la qüestió és que seguim tenint aquella set malaguanyada que no recompensa, a posteriori, més que amb el sentir de sentir-se absurd per haver-la complagut amb fruits vaporosos i fugissers que no donaran aliment o si més no, no el que ara necessitem. O bé, ens sentim incapaços de calmar-la.

I tenim el temps…..el tic tac sagnant i desencoratjador que va filant el traçat del riu.

Així estem. Atrapats entre el no ofici i l’esclavitud de la necessitat de benefici. Vull dir, aquell que empeny el cos empíric. Sort en tenim que esperem i a voltes veiem satisfet el benefici eteri d’allò que ens il·lustra, ensenya, omple de saviesa i virtut,. Malgrat tot, és evident que això no és suficient en el nostre univers…i no ho podrà ser mai.

Així estem. Amb la necessitat impetuosa de fer evident aquesta situació, acceptar-la i valorar-la com a tal per a deixar enrere el patiment, el ridícul, l’absurd, el no-sentit, la insatisfacció, la lluita infructuosa, i abraçar amb l’acceptació, per fi, la plenitud del sentir que tot té sentit, fins nosaltres mateixos, en foragitar la necessitat d’atrapar la papallona dels deserts i cercar el benefici en els oasis ja establerts. Només així l’estomac estarà prou ple com per a que els somnis tornin a ser el que sempre han desitjat ser: substancies voladisses amb tantes formes com colors i tants colors com partícules d’aire, aigua i llum. Jo em rendeixo a aquesta gamma de colors i formes sens la pretensió de donar-hi ja caça.

Potser el desert ha cremat tots els meus papirs….i ara em cal recordar-los amb un somrís i mantenir-los estalvis i frescs sota el mantell d’allò eteri i important del cert: El cor i la ment.

Font eixuta….me sent talment una font eixuta a qui només li queda dret a anar degotant tristes gotes d’aigua que no poden, malgrat ho intenten, apaivagar la meva set. Però se que arribarà la pluja….sempre ha acabat tornant i farà rajar novament la transparència refrescant de les paraules aquoses.

Però mentrestant la darrera gota que conduirà a la darrera i aquesta a una altra, em recorden els últims rajolins que vaig fer córrer….què bonics…i quina llàstima que els últims més propers degoteig fossin sords i muts i no m’oferissin aquella cantarella tan dolça d’altres moments. Ara en resulten rònics, afònics, anacòrdics, atònics, discordants, talment un diapasó sense un la.

I les meves arrels d’argent i metall cerquen amb fam l’aigua etèria de les idees a profunditat coneguda i més enllà de la desconeguda. És l’esgotament….no és pas que no n’hi hagi, que les meves arrels són sàvies i saben on s’amaga la substancia tan preuada., és només la fatiga de tantes hores de brollar paraules i el seu inabastable dringar.

I aquesta font sap, que mentre ella sigui a prop, mentre la meva musa sigui al meu costat el meu diapasó sempre tindrà el seu la.

Mira! Mira…ara plou…plou de nou….!! Beneïdes, preuades i amoroses gotes d’or!! Ompliu les arques del meu brollador!!.

Ella segueix amb mi….al meu costat….i jo al seu.

Es mirava la seva bella Ariadna

Juganera donzella dels jardins de fruita

On de la terra brollava la dolçor més diàfana.

La contemplava llargament amb un somriure etern.

Alçava la mà al vent i sentia els seus cabells d´ eucaliptus i mel

Després,l´ acaronava tot sentit l´ aigua de la font lliscar a la seva pròpia pell.

I la contemplava

I li tornava el somriure juganer

cada cop que ella un

dels seus llavis tendres

li regalava.

El sol baixava regalimant taronja, maduixa i nata

I veié aquells colors en els cabells de la seva estimada.

Mentre s´ hora baixa l´ embolcallava.

Com cada vesprada, la donzella se li acostava

Li prenia la mà i d´ una taronja olorosa li en feia entrega

Senyal inequívoc de l´ amor que ambdós compartien.

En la seva mà sempre deixava com a penyora una fruita,

La brillantor vermellosa i saborosa d´ una maduixa fresca

Li somreia feliç en veure el rostre de la seva bella Ariadna il·luminar-se.

Però aquella vesprada, el sol no regalimà taronja, maduixa i nata

S´ hora baixa arribava sola i desemparada,

erma dels aromes de la xocolata i d´ aquelles rialles amoroses.

Pedres de sang, aigües fosques, oïdes esmorteïdes,

Vels de plom i ments ennegrides

Ultratjaren aquells somriures i extingiren la dolçor diàfana.

Mes diu la llegenda humana

Que en cada mos de fruita fresca

que hom fa en aquella contrada

Fa sentir els dringar de les rialles dolces

dels qui en estimar-se mai no moren.

Aquell somni gris…aquella por…aquella esperança.

Era un somni? O era real? Es mirà les mans emmanillades per un obscur i eteri bri d’ aire que la retenia en no se sap quin punt de l’espai. Tot era gris, semblaria buit però tenia la sensació angoixant d’estretor i d’espai massa ple. Es mirà els peus apressada per la incertesa en l’estat en el que se’ls podria trobar. Sorprenentment estaven intactes els podia moure….però aviat comprovà que era una falsa il·lusió. Provà de girar sobre si mateixa sobre el fred terra que ni tan sols podia definir com a tal, però els seus peus estaven immobilitzats.

Se sentia avergonyida per aquella situació, inútil i erma. A l’estomac se li regirava una sensació de rebuig sense aturador envers ella, envers aquella situació vergonyant que anava creixent a mida que s’adonava que no hi havia escapatòria. I com més provava d’ evitar-la, com més bregava per deslliurar-se’n més infame apareixia ella mateixa en els seus propis ulls. La única sortida li semblava acceptar aquella ignomínia i rendir-se a l’evidència. Va ser llavors quan les manilles grises insubstancials afluixaren la seva presa.

Actualització de la pàgina: Relats i altres contes.

“Ulls profunds els teus….que m’han robat tan dolçament l’ànima.” El que digué el poeta a la seva amada.

Amb aquests ulls tan plens com pots dir que la teva esperança és morta i la teva fe inexistent?

Com pots dubtar en la meravella de l’ànima quan la teva malda per eixir dins la mel de les teves pupiles i les teves mans i el teu somriure?

Com pot una bellesa tan rotunda desaparèixer perquè si, per un caprici estúpid de la vida mortal? No,amor, no pot. Saps que no pot.

Si he sentit aquesta bellesa cada cop que et miro. I l’he sentit als llavis, i a la meva pell, i als meus cabells i l’he vist convulsionar i tremolar en el teu cos, talment ho faig jo ara en recordar-ho en el meu.

I em dius que marxes. Que no et tindré entre els meus braços durant un temps, quan ni tan sols, la teva brevíssima absència en minuts, puc suportar-la sens que no em vingui el dolor punyent i les llàgrimes als ulls.

Amor,amor, amor…perquè? Perquè marxes sense que hi puguem fer res? Perquè marxes si ni ho desitges tu ni suportar-ho jo podré?

Si aquesta ha de ser la nostra última nit, en un breu però dolorós temps, abraça’m com si en fos la darrera,besa’m com si moríssim en l’intent,mira’m amb la intensitat de les teves pupil·les enceses i no ploris,amor. No ploris amor meu, per a fer més lleugera la propera distància que em mata lentament, només en ser idea vaga.
No plorem amor, abracem-nos,abracem-nos i prou.

Arties, Vall d’Aran. Dijous 17:30pm. Ple hivern.

Es mira la gran llar de foc de la sala de fusta de la cabana on mai hauria cregut poder arribar a viure el que va viure. La observa, i un somriure intens li emmarca la dolçor dels seus ulls. Tants records.

Es dirigeix cap a la xemeneia i acarona suaument el fred marbre blau. Es tomba i la veu allà,rere seu.

Somreia juganera amb una tassa de xocolata calenta i una flassada que la cobria delicadament preservant-la del fred d’aquella tarda de neu. (…)

(…)

Actualització de la pàgina “Relats i Altres contes….”.