JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

El dissabte a la tarda vaig poder assistir a la inauguració de la Fira Intercomarcal de l’Oli de Móra la Nova, certamen de gran importància al sud de Catalunya en la promoció de “l’or líquid”.

Francament, el que va començar com una presència merament institucional, en representació del nostre ajuntament, va acabar esdevenint com una tarda de satisfacció plena.

Si fa unes setmanes, en aquest mateix bloc, felicitava als col·laboradors de la Cursa de Muntanya de Tivissa per la seva esforçada tasca i èxit consegüent, ara em fa molta il·lusió donar la més sincera enhorabona als que han fet de la seva tasca diària un autèntic art.

Em refereixo a les Cooperatives Agrícoles de La Serra i Tivissa i a AIBAR 1985 SL de Darmós, els quals han esdevingut els escollits pel jurat especialista com els millors olis de les nostres comarques.

Un altre actiu de casa nostra, a afegir als molts de que disposem, el producte estrella de la famosa dieta mediterrània: l’oli d’oliva verge extra.

Jordi Jardí Pinyol

La memòria humana és molt curta. Sembla que ja ningú se’n recorda que el senyor ZP ha estat president del govern gràcies a uns tarats mentals que van fer esclatar uns artefactes a l’estació d’Atocha de Madrid, destrossant la vida a dues centes persones i a les seves respectives famílies.

Cal recordar que abans d’aquells fets el dubte era saber si el PP obtindria la majoria absoluta o es quedaria a les portes.

L’allau de mentides emeses i mantingudes (fins al dia d’avui) per part del senyor Acebes i els seus fidels els van portar a la derrota electoral.

Avui, lluny d’aprendre dels errors dels altres, els socialistes estan fent servir la mateixa estratègia: faltar sistemàticament a la veritat!

L’economia està per terra, la borsa espanyola ha tingut la davallada més gran de la història, els preus dels productes bàsics estan pels núvols, l’atur augmenta a un ritme difícil de recordar, les infraestructures fallen dia si i dia també (que ens ho expliquin als catalans), la gent no arriba a fi de mes, el preu del diner fa trontollar les famílies hipotecades … i la resposta del partit del govern és NO PASSA RES!

Salvant les diferències, que hi són i grosses (dues centes vides humanes no són comparables a res) els ZP’s s’han obstinat a fer-nos creure que tot va bé. Sols s’han quedat defensant aquesta tesi insostenible. I s’hi han quedat per dos motius: per lo insostenible dels arguments i perquè quan els vaixell s’enfonsa els primers d’abandonar-lo solen ser els més covards.

Per això em pregunto: On són els que el van investir president?, Com és que ara critiquen tot allò que ells han ajudat a crear?, Quins beneficis per Catalunya han obtingut del “govern amic” de Madrid els que van assegurar que de l’actual conjuntura en trauríem grans rendiments?

Francament, la subordinació i la submissió davant el PSOE espanyol no han servit de rés a les forces del tripartit per treure’n un rèdit per Catalunya.

Ara s’afanyen a allunyar-se del seu “amic” per, posteriorment, malvendre el seu suport parlamentari per un plat de llenties, tal com l’experiència ens ha demostrat.

Catalunya necessita que algú agafi pel ganyot, pels “picarols” si voleu, a aquests de Madrid que ens han perdut el respecte que ens vàrem anar guanyant durant quasi un quart de segle, a aquests que ens maltracten i ens insulten un dia si i un altre també, a aquests que ens menteixen sistemàticament. En definitiva, cal que qui vulgui ser president de les Espanyes passi primer per l’adreçador del Majéstic.

Sempre he mantingut que el que més s’assembla a un espanyol del PP és un espanyol del PSOE. Ara vull afegir, el que més s’assembla a qualsevol dels dos anteriors és un català venut. Als fet em remeto.

Jordi Jardí Pinyol

La nova política de l’aigua ha fet figa. Hem tancat l’aixeta, ens han posat uns cànons sobre el preu de l’aigua desproporcionats, han fet campanyes institucionals a tort i a dret, s’han aplicat restriccions al reg agrícola en diferents indrets del país … i fins i tot, encara que no públicament, tinc la sensació que n’hi ha hagut més d’un que ha fet pregaries i processons d’”amagatotis”.

Tot plegat mentre no s’ha deixat de mirar cap el cel, a l’espera de que els núvols es dignin a deixar anar una mica d’aigua.

Mentre tant, al port de Barcelona, s’inicien les gestions per la construcció d’una canonada per descarregar vaixells d’aigua. Una aigua que portaran de les dessaladores d’Almeria, del Roine … o de l’Ebre.

Sigui quina sigui la seva procedència d’això, al marge d’incompetència i manca de previsió, se’n diu transvasament.

Potser, enlloc de posar pedaços mal sorgits, com de costum, caldria que es cerquessin solucions definitives i deixar de dependre de la benevolència d’una climatologia que cada dia ens passa més factura pels abusos comesos.

I aquesta solució definitiva, no és altra que la proposada en el seu dia pel govern de la Generalitat, el transvasament del Roine. Ja se que acceptar aquesta vella proposta requereix empassar-se una mica d’orgull per part dels que sempre s’hi han oposat, però si rectificar sempre s’ha dit que és de savis, ara, alguns dels que han donat lliçons d’inoperància, poden donar-los de saviesa tot rectificant.

Com sempre, però, han hagut d’encendre’s les alarmes a la gran capital per a que tothom hi corri. Benvolguts amics del govern del país, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana també hi ha vida, sequera, necessitats i mancances. També se’ns en va la llum, se’ns espatllen els transports públics i estem abandonats per la inversió en infraestructures … això si, només tenim un grapadet de vots.

La nova política de l’aigua ha fet figa i la de reequilibri territorial … ha estat declarada difunta per l’actual govern!

Jordi Jardí Pinyol

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Fa uns anys ens alertaven, diferents autors entesos en la matèria, que Catalunya no anava bé. Uns anys més tard, no només continuem igual, sinó que hem empitjorat molt notablement. Comencem a sentir els efectes d’allò que alguns denunciaven. I com que les coses, encara que sembli impossible, es fan pitjor que mai, sembla que el pessimisme és del tot justificat i anem disparats cap a unes conseqüències que encara han d’arribar.

La única solució que hi troben, els que han generat aquesta situació, és apel·lar a l’optimisme i acusar de derrotistes als que, observant la realitat, alertem que les coses no es fan bé.

Primer pas per a la solució. Reemplaçar aquells que han gestionat els afers fins aquest moment. Ells, enlloc d’avergonyir-se de la seva gestió, a desgrat que el seu poder pugui finalitzar, s’han envalentit i tenen les galtes de, fins i tot, recomanar que no siguem derrotistes.

Segon pas per a la solució. Un cop produïda la renovació, els nouvinguts han d’explicar clarament que les coses no van bé. El reconeixement de la situació real i dels errors, aliens i propis, és la base per a una bona reconducció de la situació.

Tercer pas per a la solució. Un cop els nous responsables hagin dit clarament que les coses no van bé, per la qual cosa prèviament s’han hagut d’identificar els problemes, ells, i únicament ells en són els responsables de la seva solució. No s’hi val a encolomar als gestors passats la culpa de tot.

Resum. Quan s’ha recorregut el camí pertinent segons les propostes anteriors, és en aquell moment i no abans, el moment de generar expectatives. Només llavors es pot reclamar optimisme i bona predisposició.

Prec final. Que ningú ens demani optimisme i actituds positives i que no ens acusin més de derrotisme i desafecció. Demanin-nos confiança, i que anem a votar, quan els tres passos anteriors hagin tingut lloc. I a tots aquells que es dediquen a demanar bona predisposició, els suggereixo que concentrin les seves demandes en dies com avui, 28 de desembre. Durant la resta de l’any, les ensarronades i aixecades de camisa sobren i són mal rebudes.

És, tot plegat, una inocentada?

Jordi Jardí Pinyol

Us convido a entrar per la porta gran de la festa de Nadal, travessar el solstici amb cara de cerimònia. Patint el gebre, la neu i el fred, sota una nit cèlebre i immensa, serena o amb boira, fosca, luxosa, hivernal, per a molts sagrada.

Us convido a entrar per la porta dels secrets, del cel obscur, dels esdeveniments desconeguts que ens oferirà el futur, això sí, si la vida ens atorga el privilegi de tenir-nos abraçats.

Us convido, doncs, a entrar per la porta gran a la festa de Nadal. És oberta de bat a bat.

MOLT BON NADAL!!

Jordi Jardí Pinyol

Aquesta passada setmana s’ha presentat a bombo i plateret el macroprojecte “Gran Scala” de Los Monegros.

La intenció d’un grup d’empreses britàniques, australianes, nord-americanes i franceses d’ubicar al desert de Los Monegros un complex d’oci de 2000 hectàrees ha causat gran expectació i noves perspectives per un territori sense masses alternatives.

El projecte, en el que s’invertiran 17.000 milions d’Euros i que crearà 30.000 llocs de treball, preveu la construcció, en 10 anys, de 32 hotels i cinc parcs d’oci de caràcter temàtic amb un flux potencial de turistes i visitants de 12 milions a l’any.

Sense més informació que aquesta no m’atreveixo a treure conclusions o a opinar, com segur que faran els exaltats de torn, que no tindran cap escrúpol en oposar-se, com sempre s’oposen, a tot el que pugui permetre al veí prosperar i superar-los en expectatives de futur.

Ara be, una reflexió si que em permetré fer:

Aquest projecte al nostre país, Catalunya, avui per avui és inviable. No per la “sostenibilitat” que pugui plantejar o pel desequilibri entre beneficis i

perjudicis que pugui generar. Senzillament perquè avui, a cap indret del mon, hi ha cap empresari disposat a invertir els seus diners en una Catalunya “hostil” amb qualsevol activitat que es pugui anomenar, be o malament, “macro”. La sensació de que Catalunya és un territori econòmicament no recomanat o d’elevat risc per a l’inversor, a hores d’ara, ja és palpable arreu del mon.

Per això, com el títol ja anuncia, les actituds d’”aitolàs” integristes ens portaran al vagó de cua, del qual ja fa dies que hem iniciat el camí.

Jordi Jardí Pinyol

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol

Presumim de tenir una societat molt avançada, amb uns índex de tolerància molt elevats i on la llibertat i l’autonomia personal està per damunt de tot.

És evident que, a les societats avançades, assolir els objectius esmentats abans és, sense cap mena de dubte, un èxit col·lectiu i assenyala una maduresa comuna indubtable. La qüestió és determinar, i sobretot reconèixer, si realment i sense autocomplaences, la col·lectivitat a la qual pertanyem és autènticament tolerant, lliure i autònoma o una altra cosa molt diferent.

Els que si són certs i objectius són els estudis que determinen que, el major índex de fracàs escolar es produeix a casa nostra, de la mateixa manera que som el primer consumidor de drogues i estupefaents d’Europa.

Amb aquest “desgavell” al damunt de la taula podríem caure en la temptació d’atorgar la “culpa” al sistema, cosa molt habitual d’altra banda. També, a nivell polític, podríem aprofitar per carregar contra el sistema educatiu proposat pel govern de torn.

Tant una cosa com l’altra ens podria anar a tots molt be per la nostra pròpia autocomplaença i satisfacció.

Si volem enganyar-nos nosaltres mateixos podem fer com alguns pares i mares que, amb una facilitat i impunitat sorprenent, adjudiquen a mestres, polítics, policia … la culpa de tots els mals. I és que quan la llibertat la interpretem a la nostra mida la podem arribar a convertir en “una casa de barrets”.

Cal, doncs, que tots ens apliquem la nostra quota de responsabilitat, amb la mateixa ànsia que quan clamem drets, drets i més drets. Segur que si els drets ens fossin concedits en concordança amb el nostre nivell de compliment de les obligacions, el sistema, la societat, els mestres, els polítics, la policia … deixarien de tenir moltes de les culpes que alegrement els adjudiquem.

Jordi Jardí Pinyol

Rectificar és de savis, sempre s’ha dit. De la mateixa manera que també he escoltat sovint que, una clatellada en el moment oportú és del tot necessària.

No sé si pel segon motiu s’ha produït el primer, però la rectificació que va fer ahir el senyor Francesc Baltasar, Conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, va ser del tot encertada i oportuna. Sincerament el vull felicitar per la seva capacitat de reflexió i per la predisposició a fer marxa enrere per enfocar des d’un altre punt de vista el Pacte Nacional de l’Habitatge.

No és gens habitual, en l’àmbit polític, veure a persones amb un índex de responsabilitat al nivell de Conseller, reconèixer errors i cercar la reconducció.

Felicitats, doncs, per aquesta capacitat de fer un pas enrere, per voler veure millor la perspectiva real d’una qüestió de país com és l’habitatge.

Ha quedat clar doncs que el govern del país es va equivocar, que expropiar una propietat privada (habitatge) per a posar-la a disposició del mercat de lloguer és “inconstitucional”, per tant il·legal.

I no ho dic jo, ho ha dit, clara i diàfanament, el Consell Consultiu de la pròpia Generalitat de Catalunya.

Jordi Jardí Pinyol