JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

La història del municipi de Tivissa té, a partir d’avui, un nou dia assenyalat! Després de més de quatre anys de treball, insistència, sacrifici, desenganys, oposicions, ingerències, persistència, perseverança, dificultats, més dificultats … el Polígon Industrial de “El Molló” comença a caminar amb pas ferm i sense retorn.

És hora de felicitar-nos tots plegats per la capacitat de lluitar, contra corrent en molts casos, amb el convenciment d’arribar al dia d’avui, en que podem dir que d’aquí 1 any, 12 mesos, 52 setmanes o 365 dies, el municipi de Tivissa, per primera vegada a la seva història disposarà al seu terme municipal de sòl industrial.

Aquest fet ha de ser cabdal en el futur del desenvolupament econòmic municipal. I ara ha arribat el moment de reprendre tots els contactes amb les diferents empreses que han d’instal·lar-s’hi.

El treball és una de les tres potes en que s’ha de sustentar l’equilibri d’un bon desenvolupament, sempre segons el meu modest criteri, juntament amb habitatge assequible i serveis de qualitat a preu equilibrat.

Poc a poc, no sense entrebancs, anem apuntalant les tres potes i com deia no fa massa dies, en aquest mateix espai, el nostre ha de ser un municipi per veure i uns pobles per viure-hi.

Felicitacions a tots, inclosos els que han fet lo possible i lo impossible per evitar la consecució d’aquest èxit i a aquells que han intentat, a corre-cuita i a última hora, apropiar-se dels mèrits sense haver fet absolutament rés. Però molt especialment, la meva més sincera felicitació a tots aquells que, amb la seva paciència, confiança i suport han fet possible que avui parlem d’una realitat necessària, important i econòmicament decisiva pel nostre futur, el del nostre municipi i de la nostra comarca.

Jordi Jardí Pinyol

Diumenge passat, coincidint amb la celebració de la Diada de Sant Blai, a l’entorn de l’ermita, es van estrenar els Bastoners de Tivissa. Els primers bastoners de les Terres de l’Ebre.

Francament he de manifestar el meu més absolut desconeixement a l’hora de fer una valoració o anàlisi estrictament tècnica de la seva primera actuació. Segurament que la seva qualitat, en aquest moment d’inici de la seva activitat, no deu ser del tot reeixida. Segurament que la coordinació dels seus moviments deu ser millorable.

Ara be, el que si que els hem de reconèixer és la valentia, decisió i convenciment a l’hora de “debutar” davant de la seva “parròquia”.

Ja us he dit que no soc capaç de valorar tècnicament la seva primera actuació, però permeteu-me l’atreviment, són els de Tivissa i per això, per a mi, ja són els millors del mon.

A seguir treballant i perseverant en aquesta tradició catalana, única, de moment, a les Terres de l’Ebre!

Moltes felicitats!

Jordi Jardí Pinyol

Ja hi tornem a ser. No vull jugar a les endevinalles, però tinc la sensació que n’hi haurà alguns que sortiran de darrera la pancarta, signaran un document en contra dels seus “principis” i tornaran darrera de la pancarta, com si no hagués passat res, això si, dient: no és el que sembla…, hem reduït l’impacte…, ens n’hem sortit amb la nostra…, hem imposat el nostre criteri …

El túnel de Bracons II està servit!

No a la línia d’interconnexió elèctrica amb França, no al quart cinturó, no a …, no a … Fins i tot campanyes electorals fonamentades amb el recurrent NO, NO i NO!

El dia que algú tingui la brillant idea d’emprar, encara que sigui la meitat, de l’”energia política” en fer coses en positiu, en fer propostes raonables, en oferir-se a avançar, en participar en el progrés nacional, enlloc d’enfrontar-se al mon, alineat al costat d’integristes ideològics, aquell dia, potser tornarem a ser alguna cosa.

Un govern on els uns diuen blanc, els altres negre i els altre no saben o no contesten, malauradament, ens deixa cada dia en evidència. Es barallen, es critiquen, es desautoritzen, però tant s’hi val … són i representen el mateix.

Si, són exactament el mateix, una gran dissolució de partits (ERC i ICV) en un fluid (PSC) per acabar esdevenint un espès xarop de gust amarg difícil de digerir.

I quan afirmo que són el mateix, ho faig proposant a tota la ciutadania, que només cal que esguardin a veure les paperetes de les properes eleccions espanyoles on podran comprovar a Catalunya, quan vulguin escollir els seus representants al Senat només tindrem tres opcions: elegir els representants de CiU, elegir els representants del PP o elegir els representants del tripartit.

Ep! Però no del tripartit per separat, al Senat i van tots junts, en forma del xarop que els he descrit abans.

Ja poden fer la comèdia que vulguin, ja poden contradir-se tant com vulguin, ja poden escenificar el distanciament que vulguin: el resultat final ja el coneixem, un xarop difícil de pair i uns interessos personals i de partit per davant dels interessos generals del país.

Tornarem a caure a la seva trampa?

Jordi Jardí Pinyol

El dissabte a la tarda vaig poder assistir a la inauguració de la Fira Intercomarcal de l’Oli de Móra la Nova, certamen de gran importància al sud de Catalunya en la promoció de “l’or líquid”.

Francament, el que va començar com una presència merament institucional, en representació del nostre ajuntament, va acabar esdevenint com una tarda de satisfacció plena.

Si fa unes setmanes, en aquest mateix bloc, felicitava als col·laboradors de la Cursa de Muntanya de Tivissa per la seva esforçada tasca i èxit consegüent, ara em fa molta il·lusió donar la més sincera enhorabona als que han fet de la seva tasca diària un autèntic art.

Em refereixo a les Cooperatives Agrícoles de La Serra i Tivissa i a AIBAR 1985 SL de Darmós, els quals han esdevingut els escollits pel jurat especialista com els millors olis de les nostres comarques.

Un altre actiu de casa nostra, a afegir als molts de que disposem, el producte estrella de la famosa dieta mediterrània: l’oli d’oliva verge extra.

Jordi Jardí Pinyol

La memòria humana és molt curta. Sembla que ja ningú se’n recorda que el senyor ZP ha estat president del govern gràcies a uns tarats mentals que van fer esclatar uns artefactes a l’estació d’Atocha de Madrid, destrossant la vida a dues centes persones i a les seves respectives famílies.

Cal recordar que abans d’aquells fets el dubte era saber si el PP obtindria la majoria absoluta o es quedaria a les portes.

L’allau de mentides emeses i mantingudes (fins al dia d’avui) per part del senyor Acebes i els seus fidels els van portar a la derrota electoral.

Avui, lluny d’aprendre dels errors dels altres, els socialistes estan fent servir la mateixa estratègia: faltar sistemàticament a la veritat!

L’economia està per terra, la borsa espanyola ha tingut la davallada més gran de la història, els preus dels productes bàsics estan pels núvols, l’atur augmenta a un ritme difícil de recordar, les infraestructures fallen dia si i dia també (que ens ho expliquin als catalans), la gent no arriba a fi de mes, el preu del diner fa trontollar les famílies hipotecades … i la resposta del partit del govern és NO PASSA RES!

Salvant les diferències, que hi són i grosses (dues centes vides humanes no són comparables a res) els ZP’s s’han obstinat a fer-nos creure que tot va bé. Sols s’han quedat defensant aquesta tesi insostenible. I s’hi han quedat per dos motius: per lo insostenible dels arguments i perquè quan els vaixell s’enfonsa els primers d’abandonar-lo solen ser els més covards.

Per això em pregunto: On són els que el van investir president?, Com és que ara critiquen tot allò que ells han ajudat a crear?, Quins beneficis per Catalunya han obtingut del “govern amic” de Madrid els que van assegurar que de l’actual conjuntura en trauríem grans rendiments?

Francament, la subordinació i la submissió davant el PSOE espanyol no han servit de rés a les forces del tripartit per treure’n un rèdit per Catalunya.

Ara s’afanyen a allunyar-se del seu “amic” per, posteriorment, malvendre el seu suport parlamentari per un plat de llenties, tal com l’experiència ens ha demostrat.

Catalunya necessita que algú agafi pel ganyot, pels “picarols” si voleu, a aquests de Madrid que ens han perdut el respecte que ens vàrem anar guanyant durant quasi un quart de segle, a aquests que ens maltracten i ens insulten un dia si i un altre també, a aquests que ens menteixen sistemàticament. En definitiva, cal que qui vulgui ser president de les Espanyes passi primer per l’adreçador del Majéstic.

Sempre he mantingut que el que més s’assembla a un espanyol del PP és un espanyol del PSOE. Ara vull afegir, el que més s’assembla a qualsevol dels dos anteriors és un català venut. Als fet em remeto.

Jordi Jardí Pinyol

La nova política de l’aigua ha fet figa. Hem tancat l’aixeta, ens han posat uns cànons sobre el preu de l’aigua desproporcionats, han fet campanyes institucionals a tort i a dret, s’han aplicat restriccions al reg agrícola en diferents indrets del país … i fins i tot, encara que no públicament, tinc la sensació que n’hi ha hagut més d’un que ha fet pregaries i processons d’”amagatotis”.

Tot plegat mentre no s’ha deixat de mirar cap el cel, a l’espera de que els núvols es dignin a deixar anar una mica d’aigua.

Mentre tant, al port de Barcelona, s’inicien les gestions per la construcció d’una canonada per descarregar vaixells d’aigua. Una aigua que portaran de les dessaladores d’Almeria, del Roine … o de l’Ebre.

Sigui quina sigui la seva procedència d’això, al marge d’incompetència i manca de previsió, se’n diu transvasament.

Potser, enlloc de posar pedaços mal sorgits, com de costum, caldria que es cerquessin solucions definitives i deixar de dependre de la benevolència d’una climatologia que cada dia ens passa més factura pels abusos comesos.

I aquesta solució definitiva, no és altra que la proposada en el seu dia pel govern de la Generalitat, el transvasament del Roine. Ja se que acceptar aquesta vella proposta requereix empassar-se una mica d’orgull per part dels que sempre s’hi han oposat, però si rectificar sempre s’ha dit que és de savis, ara, alguns dels que han donat lliçons d’inoperància, poden donar-los de saviesa tot rectificant.

Com sempre, però, han hagut d’encendre’s les alarmes a la gran capital per a que tothom hi corri. Benvolguts amics del govern del país, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana també hi ha vida, sequera, necessitats i mancances. També se’ns en va la llum, se’ns espatllen els transports públics i estem abandonats per la inversió en infraestructures … això si, només tenim un grapadet de vots.

La nova política de l’aigua ha fet figa i la de reequilibri territorial … ha estat declarada difunta per l’actual govern!

Jordi Jardí Pinyol

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Fa uns anys ens alertaven, diferents autors entesos en la matèria, que Catalunya no anava bé. Uns anys més tard, no només continuem igual, sinó que hem empitjorat molt notablement. Comencem a sentir els efectes d’allò que alguns denunciaven. I com que les coses, encara que sembli impossible, es fan pitjor que mai, sembla que el pessimisme és del tot justificat i anem disparats cap a unes conseqüències que encara han d’arribar.

La única solució que hi troben, els que han generat aquesta situació, és apel·lar a l’optimisme i acusar de derrotistes als que, observant la realitat, alertem que les coses no es fan bé.

Primer pas per a la solució. Reemplaçar aquells que han gestionat els afers fins aquest moment. Ells, enlloc d’avergonyir-se de la seva gestió, a desgrat que el seu poder pugui finalitzar, s’han envalentit i tenen les galtes de, fins i tot, recomanar que no siguem derrotistes.

Segon pas per a la solució. Un cop produïda la renovació, els nouvinguts han d’explicar clarament que les coses no van bé. El reconeixement de la situació real i dels errors, aliens i propis, és la base per a una bona reconducció de la situació.

Tercer pas per a la solució. Un cop els nous responsables hagin dit clarament que les coses no van bé, per la qual cosa prèviament s’han hagut d’identificar els problemes, ells, i únicament ells en són els responsables de la seva solució. No s’hi val a encolomar als gestors passats la culpa de tot.

Resum. Quan s’ha recorregut el camí pertinent segons les propostes anteriors, és en aquell moment i no abans, el moment de generar expectatives. Només llavors es pot reclamar optimisme i bona predisposició.

Prec final. Que ningú ens demani optimisme i actituds positives i que no ens acusin més de derrotisme i desafecció. Demanin-nos confiança, i que anem a votar, quan els tres passos anteriors hagin tingut lloc. I a tots aquells que es dediquen a demanar bona predisposició, els suggereixo que concentrin les seves demandes en dies com avui, 28 de desembre. Durant la resta de l’any, les ensarronades i aixecades de camisa sobren i són mal rebudes.

És, tot plegat, una inocentada?

Jordi Jardí Pinyol

Us convido a entrar per la porta gran de la festa de Nadal, travessar el solstici amb cara de cerimònia. Patint el gebre, la neu i el fred, sota una nit cèlebre i immensa, serena o amb boira, fosca, luxosa, hivernal, per a molts sagrada.

Us convido a entrar per la porta dels secrets, del cel obscur, dels esdeveniments desconeguts que ens oferirà el futur, això sí, si la vida ens atorga el privilegi de tenir-nos abraçats.

Us convido, doncs, a entrar per la porta gran a la festa de Nadal. És oberta de bat a bat.

MOLT BON NADAL!!

Jordi Jardí Pinyol

Aquesta passada setmana s’ha presentat a bombo i plateret el macroprojecte “Gran Scala” de Los Monegros.

La intenció d’un grup d’empreses britàniques, australianes, nord-americanes i franceses d’ubicar al desert de Los Monegros un complex d’oci de 2000 hectàrees ha causat gran expectació i noves perspectives per un territori sense masses alternatives.

El projecte, en el que s’invertiran 17.000 milions d’Euros i que crearà 30.000 llocs de treball, preveu la construcció, en 10 anys, de 32 hotels i cinc parcs d’oci de caràcter temàtic amb un flux potencial de turistes i visitants de 12 milions a l’any.

Sense més informació que aquesta no m’atreveixo a treure conclusions o a opinar, com segur que faran els exaltats de torn, que no tindran cap escrúpol en oposar-se, com sempre s’oposen, a tot el que pugui permetre al veí prosperar i superar-los en expectatives de futur.

Ara be, una reflexió si que em permetré fer:

Aquest projecte al nostre país, Catalunya, avui per avui és inviable. No per la “sostenibilitat” que pugui plantejar o pel desequilibri entre beneficis i

perjudicis que pugui generar. Senzillament perquè avui, a cap indret del mon, hi ha cap empresari disposat a invertir els seus diners en una Catalunya “hostil” amb qualsevol activitat que es pugui anomenar, be o malament, “macro”. La sensació de que Catalunya és un territori econòmicament no recomanat o d’elevat risc per a l’inversor, a hores d’ara, ja és palpable arreu del mon.

Per això, com el títol ja anuncia, les actituds d’”aitolàs” integristes ens portaran al vagó de cua, del qual ja fa dies que hem iniciat el camí.

Jordi Jardí Pinyol