JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

Em costa, algunes vegades, comprendre com l’encegament, l’ambició, l’avarícia i els interessos únicament personals poden fer que s’oblidi el pervindré de tot un poble per condicionar-lo a la satisfacció de veure l’”enemic” atrapat per les circumstàncies.

Ja heu pogut veure en l’article anterior com, una situació generada per un mateix s’utilitza per fer mal, desgastar i ridiculitzar l’adversari polític.

Tot plegat, però, en un atac ofensiu a la intel·ligència de les persones, a les quals no hi ha miraments a l’hora d’intentar fer-los creure el que calgui a canvi de posar en dubte, amb o sense motius, l’honorabilitat, capacitat i professionalitat de qui té conferida, democràticament, la responsabilitat de governar.

Afortunadament les herències perduren i la capacitat de discórrer de les persones evoluciona. Ara ja no n’hi ha prou amb quatre raspallades, dos paraules endolcides o en prometre el que no podem oferir.

Sempre he sentit que “rectificar és de savis” i que “més val tard que mai”.

Suposo que quan ja no queden arguments per paralitzar un projecte, quan s’ha perdut el nord buscant torpedinar-lo costi el que costi, quan totes les males arts per frenar-lo han fracassat et queda, agredint novament a la intel·ligència humana, fer veure com si tota la vida hagués fet el possible per que el projecte objecte d’atac passi a ser, de la nit al dia, positiu, vàlid i profitós.

Deixeu-me que per enèsima vegada apel·li a la intel·ligència humana:

Ple Municipal del 30 de setembre de 2003, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de la modificació puntual de les Normes Subsidiàries per passar els terrenys del Molló de la qualificació de rústic a sòl industrial.

Ple Municipal de 31 de març de 2005, l’oposició s’absté en una moció presentada pels grups de CiU i Independents de La Serra a favor del desenvolupament econòmic de la Ribera d’Ebre i per l’execució immediat del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 3 d’agost de 2006, l’oposició vota en contra de l’aprovació inicial del Pla Parcial del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 22 de febrer de 2007, l’oposició s’absté en l’aprovació provisional del Pla Parcial del polígon industrial del Molló.

Ple Municipal del 24 d’abril de 2008, l’oposició vota a favor del conveni entre l’INCASOL, l’Ajuntament de Tivissa i l’Ajuntament de Móra la Nova per l’execució del polígon i la promoció del sòl industrial del Molló.

Reflexions de l’oposició?

No, no, i sempre no!          

Ep!, però ara que arriben eleccions (ple del 22/02/2007) ens abstenim no sigui que algú ens ho recordi.

Ara ja serà inevitablement, mal que ens pesi, una realitat, ara que això ja no ho atura ningú, cal que ens apuntem al carro (ple del 24/04/2008) i que sembli que hem segut els únics impulsors.

La intel·ligència humana es pot posar en dubte, es pot jugar amb ella i es pot trepitjar sense miraments, ara bé d’aquí a que es perdi, posteriorment, la memòria hi ha un abisme.

Això si, sempre es pot anomenar com “aportació temporal i puntual, amb canonada desmuntable i reversible” al transvasament de l’Ebre.

I no passa res!

Jordi Jardí Pinyol

L’arquitecte municipal és una professional lliberal, la qual treballava, fins fa poc, de manera externa a l’Ajuntament. Això significa que facturava a l’Ajuntament els seus honoraris, el qual, amb absoluta puntualitat, li abonava amb plena satisfacció per la tasca ben realitzada. Aquesta professional, com qualsevol altre autònom, abonava periòdicament i de manera ininterrompuda les quotes a la Seguretat Social corresponents.

És arrel d’una inspecció realitzada per la Seguretat Social al nostre Ajuntament, així com als de la resta de la comarca que, aquest darrer organisme determina que aquesta contractació no s’ajusta als criteris que aquesta administració considera adients i reclama a l’Ajuntament de Tivissa les quotes corresponents als darrers cinc anys, curiosament el temps que l’actual govern municipal porta exercint aquesta responsabilitat.

S’ha fet molta demagògia, s’han dit moltes mentides, i s’ha intentat enganyar una vegada més l’opinió pública, el que no s’ha dit i cal que sigui conegut, són diverses coses a tenir en compte:

1.- L’actual tècnica municipal no va ser contractada per l’actual equip de govern, sinó que per l’anterior, concretament l’any 2002.

2.- En cap cas s’han variat els serveis que presta a l’Ajuntament que, són els mateixos que en el moment que va ser contractada se li van encarregar.

3.- Tots els tècnics contractats amb anterioritat a l’actual (evidentment per l’equip de govern anterior a l’any 2003) ho van ser amb els mateixos criteris i relació laboral que l’actual.

4.- Tots els municipis de la Ribera d’Ebre i la immensa majoria dels més de 900 municipi petits de Catalunya es troben en la mateixa situació que el nostre.

En definitiva, una vegada més, malauradament hem de fer front a les herències del passat, això si, en aquest cas amb la fortuna que el període d’inspecció per part de la Seguretat Social no pot anar més enllà de cinc anys, ja que si no hagués estat així l’Ajuntament hauria hagut de fer front al pagament d’endarreriments des del primer dia en que es va contractar el primer tècnic municipal, allà pels anys 80.

Ja hem resolt el problema, hem corregit, una vegada més, una altra mala herència del passat i hem aconseguit, i això és el més important, que l’opinió dels tècnics prevalgui, serveixi d’assessorament i condicioni l’acció política.

El que no tinc tant clar és si sempre ha estat així!

Jordi Jardí Pinyol

Quan l’equip de govern municipal resultant de les eleccions del 2003 va poder comprovar, al projecte per construir una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR), que aquesta s’havia d’ubicar, a proposta del govern anterior, a pocs metres de la Plaça de la Baranova, ens va provocar un seguit de reaccions, a saber:

La primera de sorpresa, no per la ubicació proposada, que també, però és que uns anys després d’assumir la responsabilitat municipal ens varem assabentar de que hi havia a les dependències municipals un projecte de l’esmentada depuradora. I ens en varem assabentar perquè els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua ens ho van comunicar i ens en van ensenyar un exemplar, això si, després d’informar-nos que uns anys abans, durant la legislatura 1999-2003 havien lliurat a l’Ajuntament de Tivissa un exemplar del projecte esmentat. Va ser aleshores quan ens varem començar a explicar la molta documentació que no existia als arxius municipals i que teníem constància que hi hauria de ser.

La segona de perplexitat, per la pròpia ubicació, al costat mateix de l’indret més emblemàtic del nostre poble, el mirador de la Plaça de la Baranova. A més de poder-se veure les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat, la Serralada del Montsant, les Serres de Pàndols i de Cavalls, el Pas de l’Ase i la Cubeta de Móra, ens volien afegir, en un primaríssim pla, una magnífica panoràmica de l’estació depuradora per acabar d’arrodonir els paisatge.

La tercera d’incredulitat, pel fet que no s’haguessin tingut en compte, a l’hora de proposar aquesta ubicació, aquells vents dominants que ens havien de portar els “efluvis mortals de la Enron” des del Molló. Els mateixos vents que fan inofensiva “la Enron de Vandellòs” i els mateixos que, amb la construcció de la depuradora al lloc inicial, ens haurien “empudegat” eternament pels segles dels segles.

Tot i la sorpresa, perplexitat i incredulitat que aquesta “herència” ens produïa, es va optar en aquell moment per no polemitzar i treballar, que és el que millor sabem fer, per fer prevaler el sentit comú i cercar un nou emplaçament. Negociant, conversant i dialogant amb l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i amb l’absoluta col·laboració, predisposició i participació d’aquests dos organismes, s’ha trobat un nou indret que, molt més allunyat de la població, és de molt més fàcil accés, no distorsiona el paisatge, no ocasiona molèsties als veïns i no coarta ni condiciona les possibilitats de desenvolupament urbanístiques futures.

I ara, tot just ara, els que en el seu moment, amb desafortunat desencert, crearen un problema que els seus successors, com amb moltes altres ocasions, hem hagut de solucionar, volen donar lliçons de com i quan s’han de fer les coses.

Afortunadament la dita “la feina ben feta no té fronteres” és la que ens ha portat a resoldre una situació que ens hauríem pogut estalviar des de bon inici, només amb la senzilla aplicació del sentit comú.

Un sentit comú que a vegades, sovint, s’ha utilitzat més aviat poc!

Jordi Jardí Pinyol

La història del municipi de Tivissa té, a partir d’avui, un nou dia assenyalat! Després de més de quatre anys de treball, insistència, sacrifici, desenganys, oposicions, ingerències, persistència, perseverança, dificultats, més dificultats … el Polígon Industrial de “El Molló” comença a caminar amb pas ferm i sense retorn.

És hora de felicitar-nos tots plegats per la capacitat de lluitar, contra corrent en molts casos, amb el convenciment d’arribar al dia d’avui, en que podem dir que d’aquí 1 any, 12 mesos, 52 setmanes o 365 dies, el municipi de Tivissa, per primera vegada a la seva història disposarà al seu terme municipal de sòl industrial.

Aquest fet ha de ser cabdal en el futur del desenvolupament econòmic municipal. I ara ha arribat el moment de reprendre tots els contactes amb les diferents empreses que han d’instal·lar-s’hi.

El treball és una de les tres potes en que s’ha de sustentar l’equilibri d’un bon desenvolupament, sempre segons el meu modest criteri, juntament amb habitatge assequible i serveis de qualitat a preu equilibrat.

Poc a poc, no sense entrebancs, anem apuntalant les tres potes i com deia no fa massa dies, en aquest mateix espai, el nostre ha de ser un municipi per veure i uns pobles per viure-hi.

Felicitacions a tots, inclosos els que han fet lo possible i lo impossible per evitar la consecució d’aquest èxit i a aquells que han intentat, a corre-cuita i a última hora, apropiar-se dels mèrits sense haver fet absolutament rés. Però molt especialment, la meva més sincera felicitació a tots aquells que, amb la seva paciència, confiança i suport han fet possible que avui parlem d’una realitat necessària, important i econòmicament decisiva pel nostre futur, el del nostre municipi i de la nostra comarca.

Jordi Jardí Pinyol

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

Ahir es va signar el pacte nacional per l’habitatge, el qual preveu la futura creació de
la Llei d’Habitatge en la que es contempla, en el seu article 42, la possibilitat d’expropiar vivendes (propietats privades) per posar-les a disposició del mercat de lloguer, encara que sigui contra la voluntat del seu propietari.

Anem bé, molt bé! Els que durant el llarg de la vostra vida heu estat capaços d’aconseguir uns estalvis suficients per comprar una vivenda pels vostres fills de cara al futur, els que heu obtingut una herència immobiliària, els que heu volgut invertir els vostres diners en habitatge com un mitjà de rendiment del vostre capital, correu el risc de que deixeu de ser els amos de la vostra propietat.

Ens diuen que els criteris per l’”expropiació” dels habitatges seran clars i objectius. Francament, quan veiem dia rere dia, algunes conselleries del nostre govern, aplicant els criteris d’assignació o denegació de subvencions, atorgament o desestimació de projectes, suport o impediment d’iniciatives … amb els criteris de sectarisme i pertinença a determinat entorn polític, em fa tremolar que segons qui pugui fer segons que o el que és el mateix, que tingui la potestat d’expropiar a algú altre.

Afortunadament el Consell Consultiu haurà d’aclarir si s’ajusta a la llei o no aquest article en qüestió i no tinc cap dubte que en determinarà la seva il·legalitat.I és que no hi ha un pacte nacional, ni d’habitatge ni de cap altra cosa, sense tenir en compte l’opinió de la força majoritària al Parlament de Catalunya i menys encara la voluntat popular. 

Jordi Jardí Pinyol

Uns es feliciten per la retirada del POUM de Tivissa, d’altres es lamenten. Els proposo als uns i als altres una mica de tranquil·litat i paciència. El POUM no s’ha retirat perquè mai s’ha presentat, el que si que ha estat retirat és l’avanç del POUM.

Pot semblar que entre una cosa i l’altra no hi ha diferència, però rés tenen a veure entre ells. L’avanç del POUM és el document públic que, amb una sèrie de propostes inicials, ha de servir per a que tothom pugui opinar i fer les aportacions i suggeriments necessaris per a, finalment (al cap d’uns mesos o anys, si és necessari) arribar a un document definitiu: el POUM.

Segurament és veritat, quan algú afirma, que no hi ha hagut prou informació per tal de propiciar una participació ciutadana més intensa i decidida.

Potser també és inadequat aprovar l’avanç del POUM tot just abans de les eleccions municipals.

Cal fer reconeixement d’una certa incapacitat informativa i de difusió pedagògica, mea culpa! També, si voleu, fins i tot, reconèixer la inoportunitat temporal de la presentació de l’avanç del POUM.

Ara bé, si no l’haguéssim presentat abans de les eleccions i dit clarament que era (i continua sent) la nostra aposta de futur principal pel nostre municipi, ens haurien “acribillat” (ja sabeu qui) i acusat d’amagar les cartes.

D’ara en endavant se’ns planteja un nou marc, en el qual tothom s’haurà de retratar. Negociació, coherència, consens … deixaran de ser paraules? O seguiran acompanyant l’antítesi del seu significat a la vida política municipal?

Segons defineix el Gran Diccionari de la LLengua Catalana:

La coherència és la connexió i absència de contradicció entre les parts d’un argument, d’una doctrina, d’una obra, etc, considerats com una totalitat.

El consens és la conformitat d’interessos, d’opinions; acord.

I la negociació és tractar d’un afer mútuament amb un altre o amb altres per procurar de resoldre’l favorablement, arribar a un acord.

Anem doncs, a submergir-nos en la política amb majúscules i el temps dirà si, els que ni tan sols s’han mirat l’avanç del POUM retirat i que l’han criticat en base a falsedats, disposen de la voluntat d’avançar o de seguir fent demagògia.

Només una petita píndola clarificadora: l’avanç del POUM retirat preveia la construcció d’habitatges de protecció oficial, en un percentatge major del que marca la normativa actual. A aquestes vivendes només hi poden accedir persones amb recursos econòmics determinats, principalment joves que accedeixen al seu primer habitatge.

Són aquestes les vivendes de luxe que, de moment, no es podran fer?

Jordi Jardí Pinyol