JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

S’ha de reconèixer: som una colla de desagraïts! Mentre mig món es mori de gana i s’ha d’embarcar en pasteres per, jugant-se la vida i la dels seus, amb molta sort poder malviure explotat per un empresari aprofitat que només es preocuparà del seu rendiment i mai dels seus drets i sou, nosaltres (alguns) parlem de l’angoixa que ens provoca haver de tornar a les nostres obligacions laborals després d’un més de vacances (pagades).

Veig pàgines de diaris senceres, programes de televisió, grans espais dins els telenotícies dedicats a compadeixer als que passen pena l’1 de setembre. És per això que tenen tant èxit les consultes dels psicòlegs i els tractaments que proposen, encaminats a l’autoconsol.

Excuses com: hem d’aprendre a conèixer-nos a nosaltres mateixos, ens hem d’acceptar tal com som, els nostres pares no en van saber prou o no ens autodediquem prou temps … ens van la mar de bé per justificar el que és injustificable.

És igual si el que som és uns absoluts egoistes impresentables que només ens sentim satisfets quan ens extasiem gaudint dels nostres capricis fets a mida. El cas és que l’únic que importa és ser feliç, treballar el mínim per poder sentir-se realitzat, ser molt ric i tindre una aparença física que s’ajusti als cànons de la bellesa de cada moment.

Amb aquest panorama cada cop més generalitzat, propugnat i fet dogma, la responsabilitat, l’esforç i el deure són gairebé conceptes que insulten segons quins oients, per passats de moda i associats al conservadorisme més ranci i recalcitrant.

El model del professional que ha pencat hores i hores per fer la feina ben feta i al final de la trajectòria rebre el corresponent reconeixement ha passat a la història, és mort!

Ara qui treballa hores i hores és un pringat. El model que triomfa és el de fer la viu-viu, ser llest, un trepa i, sobretot, agafar-se la baixa per angoixa laboral.

Així ens va!

Jordi Jardí Pinyol

El futur centre municipal de serveis va prenent forma, les obres s’avancen, la veritable dimensió i ambició del projecte va quedant palesa, el bon treball de l’equip de tècnics municipals ja està fora de dubte i els resultats estan a punt de recollir-se.

Aquest edifici serà la casa de tots. L’indret on anirem a guarir-nos quan la salut no ens acompanyi. L’espai on els professionals mèdics desenvoluparan la seva tasca professional amb absoluta dignitat. El lloc on “els menys joves” del municipi podran trobar-se per “fer de les seves”. L’emplaçament on les persones amb necessitats assistencials gaudiran de tots els serveis que requereixin.

És, doncs, en definitiva, un projecte fruït de pensar en les necessitats reals dels nostres veïns, fruït de pensar en els que necessiten assistència però també en els “cuidadors”, fruït de la sensibilitat de pensar en el més dèbil … una sensibilitat que va néixer impulsada per l’anterior regidora de Benestar Social, la Carme Bordera, la qual va posar tots els seus esforços, interès i dedicació per encarrilar aquest projecte i culminada pels seus successors que hem cregut, des del primer moment, en el seu proposit.

Ja falta poc, aviat el podrem començar a gaudir i serà gràcies a moltes persones i organismes que han fet possible la consecució de l’objectiu final: el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, la Central Nuclear de Vandellòs, Gas Natural, ENRESA … i els que porten cinc anys ajudant a … no se què.

Ara diuen que han ajudat a tot, però la història, i menys encara la recent, no es pot esborrar de la nit al dia. Ja em suposo que costa d’explicar que es volia posar una depuradora al costat de la Plaça de la Baranova, que el tècnic municipal “il·legal” va ser contractat l’any 2002, que s’ha fet tot el possible per fer fracassar el Polígon Industrial del Molló … i així fins una infinitat d’actituds destructives encadenades en el temps de manera sistemàtica, que ja s’aniran explicant en el seu moment.

El centre municipal de serveis és l’enèsima “ajuda” de l’oposició al govern municipal, veieu:

Ple del 20 de setembre de 2005, l’oposició de Tivissa vota en contra de l’aprovació del projecte del Centre Municipal de Serveis (dispensari mèdic, centre de dia i casal d’avis).

Ple del 29 de juny de 2006, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra del projecte definitiu i en contra de l’execució de l’obra del Centre Municipal de Serveis.

Ple del 30 de febrer de 2007, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de la incorporació al projecte del Centre Municipal de Serveis d’un sistema especial d’estalvi energètic.

Ple del 15 de maig de 2007, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de l’adjudicació de l’obra del Centre Municipal de Serveis a l’empresa LUBASA guanyadora del concurs.

Gràcies per l’ajuda! Si fos pels “ajudants” ara no tindríem projecte, no s’hauria fet el concurs de l’obra, no s’hauria executat i no tindríem sistema d’estalvi energètic, això si, encara tindríem l’antic escorxador municipal.

A canviar el futur hi som a temps, el passat en canvi ja està escrit … i qualificar d’ajuda segons què pot ofendre la intel·ligència dels veïns del nostre municipi.

Per això, si cerqueu algun reconeixement, no cal que ajudeu més!

Jordi Jardí Pinyol

Presumim de tenir una societat molt avançada, amb uns índex de tolerància molt elevats i on la llibertat i l’autonomia personal està per damunt de tot.

És evident que, a les societats avançades, assolir els objectius esmentats abans és, sense cap mena de dubte, un èxit col·lectiu i assenyala una maduresa comuna indubtable. La qüestió és determinar, i sobretot reconèixer, si realment i sense autocomplaences, la col·lectivitat a la qual pertanyem és autènticament tolerant, lliure i autònoma o una altra cosa molt diferent.

Els que si són certs i objectius són els estudis que determinen que, el major índex de fracàs escolar es produeix a casa nostra, de la mateixa manera que som el primer consumidor de drogues i estupefaents d’Europa.

Amb aquest “desgavell” al damunt de la taula podríem caure en la temptació d’atorgar la “culpa” al sistema, cosa molt habitual d’altra banda. També, a nivell polític, podríem aprofitar per carregar contra el sistema educatiu proposat pel govern de torn.

Tant una cosa com l’altra ens podria anar a tots molt be per la nostra pròpia autocomplaença i satisfacció.

Si volem enganyar-nos nosaltres mateixos podem fer com alguns pares i mares que, amb una facilitat i impunitat sorprenent, adjudiquen a mestres, polítics, policia … la culpa de tots els mals. I és que quan la llibertat la interpretem a la nostra mida la podem arribar a convertir en “una casa de barrets”.

Cal, doncs, que tots ens apliquem la nostra quota de responsabilitat, amb la mateixa ànsia que quan clamem drets, drets i més drets. Segur que si els drets ens fossin concedits en concordança amb el nostre nivell de compliment de les obligacions, el sistema, la societat, els mestres, els polítics, la policia … deixarien de tenir moltes de les culpes que alegrement els adjudiquem.

Jordi Jardí Pinyol