JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol

Rectificar és de savis, sempre s’ha dit. De la mateixa manera que també he escoltat sovint que, una clatellada en el moment oportú és del tot necessària.

No sé si pel segon motiu s’ha produït el primer, però la rectificació que va fer ahir el senyor Francesc Baltasar, Conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, va ser del tot encertada i oportuna. Sincerament el vull felicitar per la seva capacitat de reflexió i per la predisposició a fer marxa enrere per enfocar des d’un altre punt de vista el Pacte Nacional de l’Habitatge.

No és gens habitual, en l’àmbit polític, veure a persones amb un índex de responsabilitat al nivell de Conseller, reconèixer errors i cercar la reconducció.

Felicitats, doncs, per aquesta capacitat de fer un pas enrere, per voler veure millor la perspectiva real d’una qüestió de país com és l’habitatge.

Ha quedat clar doncs que el govern del país es va equivocar, que expropiar una propietat privada (habitatge) per a posar-la a disposició del mercat de lloguer és “inconstitucional”, per tant il·legal.

I no ho dic jo, ho ha dit, clara i diàfanament, el Consell Consultiu de la pròpia Generalitat de Catalunya.

Jordi Jardí Pinyol

Mentre una riuada de gent discorre per la Via Laietana, demostrant que Catalunya és alguna cosa més que un reducte de l’estat espanyol on hi viuen un grapat d’exaltats insolidaris, els assassins d’ETA tornen a “carregar-se” una altra vida en nom de no se què!

Tot plegat quan aquesta mateixa setmana surt a la, segons el PSC, la cadena televisiva pública menys governamental (quina barra), referint-se a TV3, la noticia de que el riu Ter està pràcticament eixut, ja que el seu cabal es destina a subministrar (o millor dit a transvasar) aigua a Barcelona.

Les prediccions de pluja no es veuen per enlloc. I en aquest marc m’agradaria saber si, “la nova política de l’aigua” preveu talls de subministrament a la capital catalana o seguirem “transvasant” aigua d’altres conques per a saciar les seves necessitats. Mira que si no fos perquè sempre acaba pagant “poca roba”, en aquest cas els pagesos, li proposaria als Deus de la pluja, tal com Lluís Llach proposava a la gallineta, de fer-se venir un segon restrenyiment …

Com deia al començar, “els quatre exaltats insolidaris de torn” continúen caminat Via Laietana avall … però de rés servirà si, el dia de la veritat, com molt em temo, Catalunya torna a donar el seu vot al que ens la fot!

En definitiva, aquesta barreja d’informacions i opinions inconnexes, no sé si són el fruit de la propia dinámica del país o de que, precisament avui, es torna a posar en funcionament el servei de rodalies de RENFE.

Com ens hem de veure, ara ja ens fa feliços contemplar com arreglen allò que primer han espatllat.

Amics hem caigut a la trampa!

Jordi Jardí Pinyol

M’he fet un repàs al recull de premsa que es va iniciar tot just començada la legislatura municipal 2003-2007 i m’he centrat, concretament, en les notícies referides al “macroabocador de Tivissa”.

M’hi he trobat denúncies a la fiscalia per part de plataformes, denúncies constants de grups ecologistes, campanyes electorals basades en l’impediment d’obertura de la instal·lació, promeses electorals de diferents grups polítics de la comarca, anuncis de dimissions de polítics del Consell Comarcal en cas d’obertura i funcionament de la instal·lació, protocols per limitar la quantitat de tones i l’àmbit de la seva procedència, controls exhaustius del compliment del conveni, denúncies contra l’empresa gestora de la instal·lació…

En aquell moment molt terrabastall, manifestacions i rodes de premsa a la porta de l’abocador, mitjans de comunicació omplint portades i articles, emissores de ràdio dedicant-hi hores i més hores d’emissió, televisions donant la notícia en l’àmbit nacional…

En canvi ara, moment en que, concretament dijous passat, el Consorci de Residus autoritza l’entrada il·limitada de tones de residus i augmenta en gran mesura les comarques de procedència, tot plegat a canvi de diners, no passa rés.

En resum, amb els objectius polítics aconseguits, ja ningú se’n recorda que el “macroabocador” de Tivissa va obtenir la llicència d’obres d’un alcalde d’IC-Verds, va obtenir les autoritzacions administratives de mans del primer govern tripartit, es va procedir a la seva obertura i posada en funcionament amb el govern tripartit comarcal i ara, el govern comarcal de coalició (PSC – ERC), permet passar de 100.000 tones/any a 240.000 tones/anys.

Segur que, al final, la culpa serà de CiU!

Jordi Jardí Pinyol

El passat divendres, una moció de censura impulsada per ERC i PSC, va fer fora del govern municipal de Bot la força majoritària (CiU) amb el seu alcalde, Andreu Martínez, al cap davant.

Amb una tensió ambiental fruït de la indignació popular i amb la presència de mes de 150 persones, es va celebrar el Ple en el que es va escenificar, una vegada més que, la voluntat popular és el de menys i el poder és el que compta.

Durant 150 dies de govern municipal en aquesta petita població de la Terra Alta, tots els acords dels plens municipals s’havien pres per unanimitat.

En aquest marc, l’únic motiu adduït per les forces que van promoure la moció, va ser la desinversió de la Generalitat a l’esmentat poble i que amb un govern amic i concordant al municipi i a la Generalitat, les inversions, subvencions i ajuts brollarien amb molta més “naturalitat”.

Aquest i com no, el mercadeig de la cadira de l’alcaldia subhastada i adjudicada “uns mesos per a tu i uns mesos per a mi”. Com em sona aquesta tonada!

Tot plegat em fa pensar que, els que amagats darrera sigles estranyes ApB-PM (Alternativa per Bot – Progrés Municipal) i EpB-AM (Entesa per Bot – Acord Municipal) per no ensenyar la seva veritable procedència, PSC i ERC respectivament, confien en l’aplicació de polítiques sectàries a l’hora de fer progressar el seu poble. Perquè concedir subvencions, ajuts i inversions en funció del color polític del sol·licitant és el més pur i dur sectarisme.

Estic segur i espero, de la responsabilitat política de qui li pertoca exercir el govern del país, que no cauran en la temptació d’entrar en el joc que se’ls proposa des de Bot.

Per cert, si aquesta política s’hagués aplicat al municipi de Tivissa durant els 23 anys en que CiU (amb sigles clares i sense emmascaraments) va governar el país, avui a Tivissa encara estaríem en l’època “cavernícola”.

Potser els veïns de La Serra d’Almos, Darmós i Llaberia no poden dir el mateix del govern municipal de Tivissa de l’any 1979 al 2003.

Jordi Jardí Pinyol

Forat del Carmel, caos de l’aeroport de Barcelona, esvorancs a rodalies, obres de l’AVE, transvasament encobert, incompliment de l’Estatut … i no passa res.

Avui mateix, sentia en una tertúlia radiofònica, com els convidats de la mateixa estaven incrèduls davant la passivitat de la societat civil catalana en referència a tots els esdeveniments que estan colpejant, dia rere dia, sense interrupció el nostre maltractat país.

Tots plegats, es preguntaven amb insistència, com pot permetre Catalunya que la humiliïn d’aquesta manera? On són aquella activa societat civil, aquelles plataformes ciutadanes que fa pocs anys prenien el carrer clamant “justícia”?

Ja m’havia resignat a que finalitzes la tertúlia sense cap resposta clara i contundent. Una resposta d’aquelles que, encara que “políticament incorrectes”, són les que tothom te al cap però que ningú s’atreveix a manifestar obertament.

Però, afortunadament, m’he equivocat!

Finalment algú ha esclatat amb la contundència que mereix la situació i ha dit, clara i obertament, a tothom que ho ha volgut sentir, que: “… els que fa uns anys organitzaven les plataformes, coordinaven els moviments socials i afavorien la revolta ciutadana, avui, qui més qui menys, tenen un sou públic, cotxe oficial, secretària i despatx …”.

Renoi, he pensat! Potser si que tens raó, o no?

El que si que em queda molt clar i n’estic segur és que sentir-ho, ho ha sentit molta gent, ara bé, escoltar-ho, em sembla que molta menys.

Jordi Jardí Pinyol

Els nuclis de població de la Serra i de Darmós podran, en un futur molt immediat, fer sentir la seva veu, en primera persona, al Consell d’Alcaldes de la Ribera d’Ebre. Aquest fet, històric d’altra banda, es produirà a partir del proper mes de desembre i a petició meva, com alcalde del municipi i d’acord amb la Regidora Delegada a La Serra d’Almos, Lourdes Pena i de l’Alcaldessa de Darmós Rosa Maria Benedicto.

Agraeixo, doncs, la bona predisposició mostrada, tant pel President del Consell Comarcal, com per la resta d’alcaldes de la Ribera d’Ebre a l’hora d’accedir a aquesta petició, fet que es va produir de manera unànime.

De fet, les dues màximes representants polítiques de La Serra i Darmós, ja van tenir l’oportunitat de dinar, juntament amb tots els alcaldes de la Ribera, amb el President de la Diputació de Tarragona i manifestar-li de primera ma i sobre els seus propis pobles, les aspiracions i projectes que tenen per al futur més immediat, al mateix temps que demanar-li la col·laboració de l’ens provincial en la consecució d’aquests objectius.

Quan la normalitat impera, el sentit comú ens acaba conduint cap al reconeixement dels drets negats antuvi.

Jordi Jardí Pinyol

El titular és prou clar!  

El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, governat pel PSC i ERC, no aportarà cap subvenció al Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia. El motiu expressat pel president riberenc ha estat la manca de diners de l’ens comarcal, ja que només gestiona diners finalistes i no disposa de capacitat econòmica per col·laborar amb el Consorci de Llaberia. 

De la mateixa manera s’ha excusat dient que l’Ajuntament de Tivissa és insolidari amb la resta de la comarca, ja que els diners que aquest darrer rep dels fons de cooperació de Catalunya els destina als consorcis que pertany (Consorci per la Promoció del Sòl Industrial del Molló, la Mancomunitat d’Inciatives pel Desenvolupament Integral del Territori – MIDIT i l’anomenat Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia). 

En resum, ens han vingut a dir que, si l’ajuntament hagués entregat aquests diners al Consell Comarcal aquest, en un acte de benevolència, ens els hauria retornat en forma de subvenció.  

No crec que ningú pugui parlar de solidaritat amb tanta contundència i fermesa com el municipi de Tivissa, els seus pobles i el seu ajuntament. Un llibre sencer en podríem escriure, els tivissans, de solidaritat i, per cert, ben poc corresposta. Però ara no és el moment, ja ho faré un altre dia. 

A qui volem enganyar? 

El Consell Comarcal del Priorat ha participat amb el Consorci de Llaberia amb 39.000 €, el del Baix Camp amb 28.000 €. Per cert, els municipis d’aquestes dues comarques (Pratdip, Colldejou, La Torre de Fontaubella, Capçanes i Marçà) també aporten els fons de cooperació de Catalunya a l’esmentat consorci i no pas als seus respectius consells comarcals. 

Fa tan sols dos dies, en el meu escrit titulat “el tripartit ens okupa” publicat en aquest mateix bolc, feia referència al com i de quina manera, alguns organismes, feien servir la “repartidora”. No han passat ni 48 hores i aquí ja en teniu un clar exemple. 

Ah! I si no hi ha diners, caldria preguntar-se d’on surten, o millor dit, on es deixen d’invertir els 185.000 € (31 milions de pessetes) anuals que costen els sous de l’equip de govern del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, dels que cada any 57.000 € (9,5 milions de pessetes) van directament al sou del President. 

Això si, govern de progrés aplicant polítiques de progrés! 

Jordi Jardí Pinyol

El proper dia 12 d’octubre, festa de la hispanitat, està convocada a València una “Procesión Cívica 9 de octubre” per part del partit ultra España 2000 per reivindicar l’”espanyolitat” dels valencians i també una manifestació en la qual s’anuncia la crema de “500 símbols independentistes en resposta a aquells que volen dividir Espanya”. 

Entre aquests símbols hi ha un retrat en flames del vicepresident del govern de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Carod-Rovira. 

Aquest senyor forma part d’una institució, la Generalitat de Catalunya, el president de la qual, el molt honorable José Montilla, és l’autoritat ordinària de l’Estat Espanyol a Catalunya. Per això, potser valdria la pena que el Parlament de Catalunya, com va passar amb la crema de les imatges del rei Joan Carles I a Catalunya, condemnés i rebutgés la crema de la foto de Carod Rovira a València per respecte a les institucions, ja que tinc la sensació que el Parlament Valencià no té cap intenció de fer-ho. 

Quina minoria fanatitzada té més raó?  

És tan minoritària l’una com l’altra? 

El que crec que realment succeeix és que hi ha Diades i diades, Institucions i institucions, Minories i minories … 

Benvolgut Carod avui et toca a tu i demà … 

Jordi Jardí Pinyol

Un cop adjudicada la terminal sud de l’aeroport de Barcelona ens hem de felicitar tots plegats. Per fi tindrem un aeroport tant modern com el que més, tan còmode com el que més, amb una capacitat de gestió tan àgil com el que més … tot com el que més.

Això si, continuarem passant per Madrid per anar a la resta del mon. I jo em pregunto:

Calia aquesta inversió per continuar tenint un aeroport de “fireta”?

Són aquest tipus d’inversions les que es faran amb els calers que ens han anat negant durant anys i panys?

Són aquestes reaccions de defensa a ultrança del projecte i adjudicació a Iberia (One World) que han fet les forces que “governen” Catalunya les que ens permetran reconduir la situació?

És el corresponent viatget a Madrid, previ a emprendre realment destí, el que cerquem els catalans?

La societat civil (polítics al marge) n’està farta de que ens utilitzin, enganyin i per postres ens demanin que en riguem les gràcies.

Ens van prometre poca “verborrea” i molta totxana. Tot plegat una enganyifa més, per no trencar la dinàmica habitual: molt bla, bla, bla … i la totxana, poca i inútil.

Malauradament ja hi estem acostumats i a Madrid ja saben que aquí, al menys els que manen, veuen a galet.

Jordi Jardí Pinyol