JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

En el darrer Ple de l’Ajuntament de Tivissa es van aprovar inicialment el plec de clàusules administratives particulars i la convocatòria d’un concurs per procediment obert i licitació d’un contracte en règim de concessió administrativa per la instal·lació d’un parc fotovoltaic al terme municipal de Tivissa.

L’indret escollit és la zona del Castellet de l’Esteve. Un espai dels Comuns de la Vila, al límit amb el terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, molt prop de l’indret on estan ubicades les centrals nuclears i la central tèrmica de cicle combinat (aquella que segons alguns ens havia de matar a tots si es posava a Móra la Nova i que ara genera més de 150 llocs de treball a Vandellòs).

El resultat de la votació en el Ple va ser de cinc vots favorables (els quatre regidors de CiU i la regidora Independent de La Serra d’Almos) i tres vots en contra (els tres regidors d’ICV). El regidor d’ERC va excusar la seva assistència.

El grup que va votar en contra, ja va anuncia a més, la seva voluntat de presentar al·legacions. Rés de nou d’altra banda, quan han promogut la judicialització de la vida política municipal des del precís moment en que el poble, sobirà, decideix canviar el govern municipal l’any 2003 i ratificar-ho per segona vegada l’any 2007.

L’estratègia de fer fracassar qualsevol iniciativa, cercant la complicitat dels governs amics, tant comarcal com català, per poder escenificar una ineptitud de qui governa és una manera frívola, grollera i gens ètica de fer política. Però en tant que legal … Per cert, les complicitats de governs amics, per destruïr enlloc de construir, costen de trobar … i cada vegada més!

Contenciosos contra la piscina climatitzada, vots sistemàticament en contra del polígon industrial del Molló, oposició frontal a piscina municipal de Darmós, oposició al dispensari mèdic, centre de dia i casal d’avis, enfrontament a la creació de terrenys urbanitzables a La Serra, Darmós i Tivissa, negativa a dotar de serveis a Llaberia, ferotge oposició al parc eòlic … en definitiva, un sender trillat cap a les portes dels jutjats.

Resultat: sentències favorables a l’equip de govern actual, alguna que altra estirada d’orelles als impulsors dels procediments judicials i, el pitjor de tot, retards en l’execució dels projectes.

El polígon industrial del Molló va sortir a licitació aquesta setmana passada, el parc eòlic es troba en la seva darrera fase de tramitació, el centre de dia, casal d’avis i dispensari mèdic s’inaugurarà abans de l’estiu, La Serra, Darmós i Tivissa disposen de nous terrenys urbanitzables, Llaberia ja disposa de la nova xarxa de serveis, la piscina de Darmós fa tres estius que funciona i la climatitzada de Tivissa, encara aturada, es passeja, com no, pels jutjats.

Faig un esforç per recordar alguna aportació en sentit positiu, per part dels “progressistes a l’oposició” en tota l’anterior legislatura i en el que portem transcorregut de la present, i soc incapaç de recordar més enllà d’una moció en favor de les dones maltractades i una altra donant suport a les parelles i matrimonis homosexuals. Un brillant repertori, sense dubte!

En l’objectiu d’aturar el progrés municipal han fracassat, en el d’alentir-lo, enhorabona, han reeixit.

Tot i que ja no em sorprèn rés i de ningú, alguns dubtes em queden encara: els hi quedarà algun punt de suport per fer palanca a l’hora de fer “mal” al govern municipal i, de retruc i sense miraments, a tot el municipi?

Espero que no!

Quasi sempre el sentit comú s’acaba imposant i l’encegament, sovint, porta a realitzar accions difícils de comprendre, fins i tot “pels teus”!

Que hi haurà més “guerres”, no en tinc cap dubte, ja les han anunciat!

Però, amics, dos no es barallen si un no vol. I nosaltres ja fa dies que hem desistit de jugar a jocs pels quals no estem preparats, i tenim molt clar que no ens podem permetre el luxe de malbaratar ni un gram de l’energia que necessitem per fer progressar els nostres pobles.

El nostre municipi avança! El nostre municipi avança en la bona direcció! El nostre municipi avança recuperant la cordialitat entre els seus pobles!

Un cop demostrat que el sentit és el correcte i la direcció la més adequada, ens resta saber si s’afegiran altres motors que ens confereixin més velocitat de creuer.

Esteu tots convidats a empènyer amb la força de que disposeu i als que ens vulgueu aturar, aneu en compte de no caure sota les rodes. Podríeu prendre mal!

Jordi Jardí Pinyol

La història del municipi de Tivissa té, a partir d’avui, un nou dia assenyalat! Després de més de quatre anys de treball, insistència, sacrifici, desenganys, oposicions, ingerències, persistència, perseverança, dificultats, més dificultats … el Polígon Industrial de “El Molló” comença a caminar amb pas ferm i sense retorn.

És hora de felicitar-nos tots plegats per la capacitat de lluitar, contra corrent en molts casos, amb el convenciment d’arribar al dia d’avui, en que podem dir que d’aquí 1 any, 12 mesos, 52 setmanes o 365 dies, el municipi de Tivissa, per primera vegada a la seva història disposarà al seu terme municipal de sòl industrial.

Aquest fet ha de ser cabdal en el futur del desenvolupament econòmic municipal. I ara ha arribat el moment de reprendre tots els contactes amb les diferents empreses que han d’instal·lar-s’hi.

El treball és una de les tres potes en que s’ha de sustentar l’equilibri d’un bon desenvolupament, sempre segons el meu modest criteri, juntament amb habitatge assequible i serveis de qualitat a preu equilibrat.

Poc a poc, no sense entrebancs, anem apuntalant les tres potes i com deia no fa massa dies, en aquest mateix espai, el nostre ha de ser un municipi per veure i uns pobles per viure-hi.

Felicitacions a tots, inclosos els que han fet lo possible i lo impossible per evitar la consecució d’aquest èxit i a aquells que han intentat, a corre-cuita i a última hora, apropiar-se dels mèrits sense haver fet absolutament rés. Però molt especialment, la meva més sincera felicitació a tots aquells que, amb la seva paciència, confiança i suport han fet possible que avui parlem d’una realitat necessària, important i econòmicament decisiva pel nostre futur, el del nostre municipi i de la nostra comarca.

Jordi Jardí Pinyol

Ja hi tornem a ser. No vull jugar a les endevinalles, però tinc la sensació que n’hi haurà alguns que sortiran de darrera la pancarta, signaran un document en contra dels seus “principis” i tornaran darrera de la pancarta, com si no hagués passat res, això si, dient: no és el que sembla…, hem reduït l’impacte…, ens n’hem sortit amb la nostra…, hem imposat el nostre criteri …

El túnel de Bracons II està servit!

No a la línia d’interconnexió elèctrica amb França, no al quart cinturó, no a …, no a … Fins i tot campanyes electorals fonamentades amb el recurrent NO, NO i NO!

El dia que algú tingui la brillant idea d’emprar, encara que sigui la meitat, de l’”energia política” en fer coses en positiu, en fer propostes raonables, en oferir-se a avançar, en participar en el progrés nacional, enlloc d’enfrontar-se al mon, alineat al costat d’integristes ideològics, aquell dia, potser tornarem a ser alguna cosa.

Un govern on els uns diuen blanc, els altres negre i els altre no saben o no contesten, malauradament, ens deixa cada dia en evidència. Es barallen, es critiquen, es desautoritzen, però tant s’hi val … són i representen el mateix.

Si, són exactament el mateix, una gran dissolució de partits (ERC i ICV) en un fluid (PSC) per acabar esdevenint un espès xarop de gust amarg difícil de digerir.

I quan afirmo que són el mateix, ho faig proposant a tota la ciutadania, que només cal que esguardin a veure les paperetes de les properes eleccions espanyoles on podran comprovar a Catalunya, quan vulguin escollir els seus representants al Senat només tindrem tres opcions: elegir els representants de CiU, elegir els representants del PP o elegir els representants del tripartit.

Ep! Però no del tripartit per separat, al Senat i van tots junts, en forma del xarop que els he descrit abans.

Ja poden fer la comèdia que vulguin, ja poden contradir-se tant com vulguin, ja poden escenificar el distanciament que vulguin: el resultat final ja el coneixem, un xarop difícil de pair i uns interessos personals i de partit per davant dels interessos generals del país.

Tornarem a caure a la seva trampa?

Jordi Jardí Pinyol

La memòria humana és molt curta. Sembla que ja ningú se’n recorda que el senyor ZP ha estat president del govern gràcies a uns tarats mentals que van fer esclatar uns artefactes a l’estació d’Atocha de Madrid, destrossant la vida a dues centes persones i a les seves respectives famílies.

Cal recordar que abans d’aquells fets el dubte era saber si el PP obtindria la majoria absoluta o es quedaria a les portes.

L’allau de mentides emeses i mantingudes (fins al dia d’avui) per part del senyor Acebes i els seus fidels els van portar a la derrota electoral.

Avui, lluny d’aprendre dels errors dels altres, els socialistes estan fent servir la mateixa estratègia: faltar sistemàticament a la veritat!

L’economia està per terra, la borsa espanyola ha tingut la davallada més gran de la història, els preus dels productes bàsics estan pels núvols, l’atur augmenta a un ritme difícil de recordar, les infraestructures fallen dia si i dia també (que ens ho expliquin als catalans), la gent no arriba a fi de mes, el preu del diner fa trontollar les famílies hipotecades … i la resposta del partit del govern és NO PASSA RES!

Salvant les diferències, que hi són i grosses (dues centes vides humanes no són comparables a res) els ZP’s s’han obstinat a fer-nos creure que tot va bé. Sols s’han quedat defensant aquesta tesi insostenible. I s’hi han quedat per dos motius: per lo insostenible dels arguments i perquè quan els vaixell s’enfonsa els primers d’abandonar-lo solen ser els més covards.

Per això em pregunto: On són els que el van investir president?, Com és que ara critiquen tot allò que ells han ajudat a crear?, Quins beneficis per Catalunya han obtingut del “govern amic” de Madrid els que van assegurar que de l’actual conjuntura en trauríem grans rendiments?

Francament, la subordinació i la submissió davant el PSOE espanyol no han servit de rés a les forces del tripartit per treure’n un rèdit per Catalunya.

Ara s’afanyen a allunyar-se del seu “amic” per, posteriorment, malvendre el seu suport parlamentari per un plat de llenties, tal com l’experiència ens ha demostrat.

Catalunya necessita que algú agafi pel ganyot, pels “picarols” si voleu, a aquests de Madrid que ens han perdut el respecte que ens vàrem anar guanyant durant quasi un quart de segle, a aquests que ens maltracten i ens insulten un dia si i un altre també, a aquests que ens menteixen sistemàticament. En definitiva, cal que qui vulgui ser president de les Espanyes passi primer per l’adreçador del Majéstic.

Sempre he mantingut que el que més s’assembla a un espanyol del PP és un espanyol del PSOE. Ara vull afegir, el que més s’assembla a qualsevol dels dos anteriors és un català venut. Als fet em remeto.

Jordi Jardí Pinyol

La nova política de l’aigua ha fet figa. Hem tancat l’aixeta, ens han posat uns cànons sobre el preu de l’aigua desproporcionats, han fet campanyes institucionals a tort i a dret, s’han aplicat restriccions al reg agrícola en diferents indrets del país … i fins i tot, encara que no públicament, tinc la sensació que n’hi ha hagut més d’un que ha fet pregaries i processons d’”amagatotis”.

Tot plegat mentre no s’ha deixat de mirar cap el cel, a l’espera de que els núvols es dignin a deixar anar una mica d’aigua.

Mentre tant, al port de Barcelona, s’inicien les gestions per la construcció d’una canonada per descarregar vaixells d’aigua. Una aigua que portaran de les dessaladores d’Almeria, del Roine … o de l’Ebre.

Sigui quina sigui la seva procedència d’això, al marge d’incompetència i manca de previsió, se’n diu transvasament.

Potser, enlloc de posar pedaços mal sorgits, com de costum, caldria que es cerquessin solucions definitives i deixar de dependre de la benevolència d’una climatologia que cada dia ens passa més factura pels abusos comesos.

I aquesta solució definitiva, no és altra que la proposada en el seu dia pel govern de la Generalitat, el transvasament del Roine. Ja se que acceptar aquesta vella proposta requereix empassar-se una mica d’orgull per part dels que sempre s’hi han oposat, però si rectificar sempre s’ha dit que és de savis, ara, alguns dels que han donat lliçons d’inoperància, poden donar-los de saviesa tot rectificant.

Com sempre, però, han hagut d’encendre’s les alarmes a la gran capital per a que tothom hi corri. Benvolguts amics del govern del país, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana també hi ha vida, sequera, necessitats i mancances. També se’ns en va la llum, se’ns espatllen els transports públics i estem abandonats per la inversió en infraestructures … això si, només tenim un grapadet de vots.

La nova política de l’aigua ha fet figa i la de reequilibri territorial … ha estat declarada difunta per l’actual govern!

Jordi Jardí Pinyol

El nostre municipi ha superat, per primera vegada des dels anys 50, la xifra dels 1900 habitants, més concretament 1905.

Aquest fet, lluny de ser fruit de la casualitat, té unes circumstàncies que ho han fet possible i que han permès al nostre municipi, tal com diu el títol, deixar de ser, únicament, un indret merament paisatgístic (que ho continua essent) per esdevenir uns pobles per a viure-hi.

Aquestes circumstàncies es poden relacionar acuradament, però sense fer cap esforç de recerca es pot comprovar que, al marge de les circumstàncies inherents al nostre terme municipal com en són la situació geogràfica, el clima, les comunicacions, els serveis propers, els quals no han variat o ho han fet poc, hi ha altres factors que si que han fet dels nostres pobles un lloc més “acollidor”.

Uns impostos molt per sota de la mitjana de la nostra comarca, uns serveis municipals amb uns preus sense competència al nostre territori, la consecució de sòl edificable als tres nuclis de població de La Serra, Darmós i Tivissa, la recuperació del poble de Llaberia, els avantatges socials que representa la gratuïtat dels llibres escolars dels nens fins a 16 anys (primària i ESO), els incentius a la natalitat, les llicències d’obres al preu més barat de la comarca … tot plegat ha de tenir alguna cosa a veure, no?

Si seguim apostant en aquesta direcció i a més, posem en marxa altres serveis que ja estant en fase d’execució com el nou centre de dia i dispensari mèdic municipal per donar cobertura a les persones amb dependència, el nou polígon industrial de “El Molló” amb la corresponent creació de nous llocs de treball … i d’altres projectes, encara embrionaris, que han de veure la llum properament, el nostre municipi ha de seguir creixent inexorablement.

És obligació dels que tenim la responsabilitat de gestionar aquest creixement, fer-lo possible, impulsar-lo i conduir-lo pel camí que no representi cap problema per la gent que ja viu a casa nostra i tampoc pels nou vinguts.

Aquesta és la responsabilitat que ens pertoca i que l’assumirem gustosos, al mateix temps que il·lusionats.

Som on volíem i anem cap on ens pertoca!

Jordi Jardí Pinyol   

He sentit, a vegades, que en política tot s’hi val. I a fe de Deu que alguns ho apliquen al peu de la lletra. Però sovint, afortunadament, aquesta teoria esdevé del tot inútil.

La desesperació per recuperar allò que es va tenir, l’ànsia d’enderrocar el rival al preu que calgui, l’afany per capgirar enquestes que no quadren … tot plegat porta als desesperats a emprar les mes baixes eines al seu abast.

Concretaré. La darrera campanya electoral per les municipals al municipi de Tivissa hi van concórrer diferents forces. La majoria d’elles van centrar la seva campanya en explicar tot allò que proposaven fer o “no deixar fer”.

Alguna d’elles (no cal fer cap gran esforç imaginatiu per esbrinar quina), va emprar totes les males arts hagudes i per haver a la recerca desesperada d’un grapat de vots que els permetés deixar de ser “ningú” en l’àmbit polític municipal.

Molts recordaran els continguts d’alguns mitjans de comunicació durant la campanya: querella contra la meva persona per prevaricació, coaccions i tràfic d’influències interposada per la “plataforma en defensa de no se què” de Tivissa, denúncia per agressió a un menor… Tot plegat després de resistir, potser de manera poc conscient, amenaces de mort contra la meva persona i altres membres de la meva família.

Doncs be, el temps que, com sempre he defensat, acaba posant a cadascú al seu lloc de manera inexorable, ens ha demostrat que aquelles denúncies i querelles no eren altra cosa que una eina, grollera i desesperada, a la recerca de fer mal a qualsevol preu amb la creença d’obtenir algun benefici.

Bé doncs, avui puc afirmar amb satisfacció que, la querella de la plataforma va ser retirada el dia abans de la vista oral i la denúncia per agressions, per acord d’ambdues parts, ha estat retirada avui mateix, dia anterior a la celebració del judici.

Per això, ja no cal que ningú s’escarrassi més a convocar als mitjans de comunicació al judici oral a veure si fem bullir l’olla o en podem treure una foto “interessant”, ni cal que assetgi a ningú més per a que entri al joc d’interposar denúncies al gust del consumidor.

Al final tot s’acaba situant on li pertoca i alguns, aquells que cercaven el retorn al comandament de la vida política municipal, el destí els ha deparat que ni la municipal ni la comarcal podran comandar.

Al darrer diumenge de maig del 2011 hi ha eleccions municipals, jo encara no se si hi concorreré. El que si se és que si ho faig, junt amb els qui m’acompanyin, ho farem com sempre ho em fet, respectant les regles democràtiques del joc polític.

I qui no vulgui entendre aquestes regles … el temps ja les hi explicarà!

Jordi Jardí Pinyol

Rectificar és de savis, sempre s’ha dit. De la mateixa manera que també he escoltat sovint que, una clatellada en el moment oportú és del tot necessària.

No sé si pel segon motiu s’ha produït el primer, però la rectificació que va fer ahir el senyor Francesc Baltasar, Conseller de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya, va ser del tot encertada i oportuna. Sincerament el vull felicitar per la seva capacitat de reflexió i per la predisposició a fer marxa enrere per enfocar des d’un altre punt de vista el Pacte Nacional de l’Habitatge.

No és gens habitual, en l’àmbit polític, veure a persones amb un índex de responsabilitat al nivell de Conseller, reconèixer errors i cercar la reconducció.

Felicitats, doncs, per aquesta capacitat de fer un pas enrere, per voler veure millor la perspectiva real d’una qüestió de país com és l’habitatge.

Ha quedat clar doncs que el govern del país es va equivocar, que expropiar una propietat privada (habitatge) per a posar-la a disposició del mercat de lloguer és “inconstitucional”, per tant il·legal.

I no ho dic jo, ho ha dit, clara i diàfanament, el Consell Consultiu de la pròpia Generalitat de Catalunya.

Jordi Jardí Pinyol

Mentre una riuada de gent discorre per la Via Laietana, demostrant que Catalunya és alguna cosa més que un reducte de l’estat espanyol on hi viuen un grapat d’exaltats insolidaris, els assassins d’ETA tornen a “carregar-se” una altra vida en nom de no se què!

Tot plegat quan aquesta mateixa setmana surt a la, segons el PSC, la cadena televisiva pública menys governamental (quina barra), referint-se a TV3, la noticia de que el riu Ter està pràcticament eixut, ja que el seu cabal es destina a subministrar (o millor dit a transvasar) aigua a Barcelona.

Les prediccions de pluja no es veuen per enlloc. I en aquest marc m’agradaria saber si, “la nova política de l’aigua” preveu talls de subministrament a la capital catalana o seguirem “transvasant” aigua d’altres conques per a saciar les seves necessitats. Mira que si no fos perquè sempre acaba pagant “poca roba”, en aquest cas els pagesos, li proposaria als Deus de la pluja, tal com Lluís Llach proposava a la gallineta, de fer-se venir un segon restrenyiment …

Com deia al començar, “els quatre exaltats insolidaris de torn” continúen caminat Via Laietana avall … però de rés servirà si, el dia de la veritat, com molt em temo, Catalunya torna a donar el seu vot al que ens la fot!

En definitiva, aquesta barreja d’informacions i opinions inconnexes, no sé si són el fruit de la propia dinámica del país o de que, precisament avui, es torna a posar en funcionament el servei de rodalies de RENFE.

Com ens hem de veure, ara ja ens fa feliços contemplar com arreglen allò que primer han espatllat.

Amics hem caigut a la trampa!

Jordi Jardí Pinyol

M’he fet un repàs al recull de premsa que es va iniciar tot just començada la legislatura municipal 2003-2007 i m’he centrat, concretament, en les notícies referides al “macroabocador de Tivissa”.

M’hi he trobat denúncies a la fiscalia per part de plataformes, denúncies constants de grups ecologistes, campanyes electorals basades en l’impediment d’obertura de la instal·lació, promeses electorals de diferents grups polítics de la comarca, anuncis de dimissions de polítics del Consell Comarcal en cas d’obertura i funcionament de la instal·lació, protocols per limitar la quantitat de tones i l’àmbit de la seva procedència, controls exhaustius del compliment del conveni, denúncies contra l’empresa gestora de la instal·lació…

En aquell moment molt terrabastall, manifestacions i rodes de premsa a la porta de l’abocador, mitjans de comunicació omplint portades i articles, emissores de ràdio dedicant-hi hores i més hores d’emissió, televisions donant la notícia en l’àmbit nacional…

En canvi ara, moment en que, concretament dijous passat, el Consorci de Residus autoritza l’entrada il·limitada de tones de residus i augmenta en gran mesura les comarques de procedència, tot plegat a canvi de diners, no passa rés.

En resum, amb els objectius polítics aconseguits, ja ningú se’n recorda que el “macroabocador” de Tivissa va obtenir la llicència d’obres d’un alcalde d’IC-Verds, va obtenir les autoritzacions administratives de mans del primer govern tripartit, es va procedir a la seva obertura i posada en funcionament amb el govern tripartit comarcal i ara, el govern comarcal de coalició (PSC – ERC), permet passar de 100.000 tones/any a 240.000 tones/anys.

Segur que, al final, la culpa serà de CiU!

Jordi Jardí Pinyol