JORDI JARDÍ, DE MICA EN MICA!

El futur centre municipal de serveis va prenent forma, les obres s’avancen, la veritable dimensió i ambició del projecte va quedant palesa, el bon treball de l’equip de tècnics municipals ja està fora de dubte i els resultats estan a punt de recollir-se.

Aquest edifici serà la casa de tots. L’indret on anirem a guarir-nos quan la salut no ens acompanyi. L’espai on els professionals mèdics desenvoluparan la seva tasca professional amb absoluta dignitat. El lloc on “els menys joves” del municipi podran trobar-se per “fer de les seves”. L’emplaçament on les persones amb necessitats assistencials gaudiran de tots els serveis que requereixin.

És, doncs, en definitiva, un projecte fruït de pensar en les necessitats reals dels nostres veïns, fruït de pensar en els que necessiten assistència però també en els “cuidadors”, fruït de la sensibilitat de pensar en el més dèbil … una sensibilitat que va néixer impulsada per l’anterior regidora de Benestar Social, la Carme Bordera, la qual va posar tots els seus esforços, interès i dedicació per encarrilar aquest projecte i culminada pels seus successors que hem cregut, des del primer moment, en el seu proposit.

Ja falta poc, aviat el podrem començar a gaudir i serà gràcies a moltes persones i organismes que han fet possible la consecució de l’objectiu final: el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Tarragona, la Central Nuclear de Vandellòs, Gas Natural, ENRESA … i els que porten cinc anys ajudant a … no se què.

Ara diuen que han ajudat a tot, però la història, i menys encara la recent, no es pot esborrar de la nit al dia. Ja em suposo que costa d’explicar que es volia posar una depuradora al costat de la Plaça de la Baranova, que el tècnic municipal “il·legal” va ser contractat l’any 2002, que s’ha fet tot el possible per fer fracassar el Polígon Industrial del Molló … i així fins una infinitat d’actituds destructives encadenades en el temps de manera sistemàtica, que ja s’aniran explicant en el seu moment.

El centre municipal de serveis és l’enèsima “ajuda” de l’oposició al govern municipal, veieu:

Ple del 20 de setembre de 2005, l’oposició de Tivissa vota en contra de l’aprovació del projecte del Centre Municipal de Serveis (dispensari mèdic, centre de dia i casal d’avis).

Ple del 29 de juny de 2006, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra del projecte definitiu i en contra de l’execució de l’obra del Centre Municipal de Serveis.

Ple del 30 de febrer de 2007, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de la incorporació al projecte del Centre Municipal de Serveis d’un sistema especial d’estalvi energètic.

Ple del 15 de maig de 2007, l’oposició de l’Ajuntament de Tivissa vota en contra de l’adjudicació de l’obra del Centre Municipal de Serveis a l’empresa LUBASA guanyadora del concurs.

Gràcies per l’ajuda! Si fos pels “ajudants” ara no tindríem projecte, no s’hauria fet el concurs de l’obra, no s’hauria executat i no tindríem sistema d’estalvi energètic, això si, encara tindríem l’antic escorxador municipal.

A canviar el futur hi som a temps, el passat en canvi ja està escrit … i qualificar d’ajuda segons què pot ofendre la intel·ligència dels veïns del nostre municipi.

Per això, si cerqueu algun reconeixement, no cal que ajudeu més!

Jordi Jardí Pinyol

Quan l’equip de govern municipal resultant de les eleccions del 2003 va poder comprovar, al projecte per construir una estació depuradora d’aigües residuals (EDAR), que aquesta s’havia d’ubicar, a proposta del govern anterior, a pocs metres de la Plaça de la Baranova, ens va provocar un seguit de reaccions, a saber:

La primera de sorpresa, no per la ubicació proposada, que també, però és que uns anys després d’assumir la responsabilitat municipal ens varem assabentar de que hi havia a les dependències municipals un projecte de l’esmentada depuradora. I ens en varem assabentar perquè els tècnics de l’Agència Catalana de l’Aigua ens ho van comunicar i ens en van ensenyar un exemplar, això si, després d’informar-nos que uns anys abans, durant la legislatura 1999-2003 havien lliurat a l’Ajuntament de Tivissa un exemplar del projecte esmentat. Va ser aleshores quan ens varem començar a explicar la molta documentació que no existia als arxius municipals i que teníem constància que hi hauria de ser.

La segona de perplexitat, per la pròpia ubicació, al costat mateix de l’indret més emblemàtic del nostre poble, el mirador de la Plaça de la Baranova. A més de poder-se veure les comarques de la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Priorat, la Serralada del Montsant, les Serres de Pàndols i de Cavalls, el Pas de l’Ase i la Cubeta de Móra, ens volien afegir, en un primaríssim pla, una magnífica panoràmica de l’estació depuradora per acabar d’arrodonir els paisatge.

La tercera d’incredulitat, pel fet que no s’haguessin tingut en compte, a l’hora de proposar aquesta ubicació, aquells vents dominants que ens havien de portar els “efluvis mortals de la Enron” des del Molló. Els mateixos vents que fan inofensiva “la Enron de Vandellòs” i els mateixos que, amb la construcció de la depuradora al lloc inicial, ens haurien “empudegat” eternament pels segles dels segles.

Tot i la sorpresa, perplexitat i incredulitat que aquesta “herència” ens produïa, es va optar en aquell moment per no polemitzar i treballar, que és el que millor sabem fer, per fer prevaler el sentit comú i cercar un nou emplaçament. Negociant, conversant i dialogant amb l’Agència Catalana de l’Aigua i la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre i amb l’absoluta col·laboració, predisposició i participació d’aquests dos organismes, s’ha trobat un nou indret que, molt més allunyat de la població, és de molt més fàcil accés, no distorsiona el paisatge, no ocasiona molèsties als veïns i no coarta ni condiciona les possibilitats de desenvolupament urbanístiques futures.

I ara, tot just ara, els que en el seu moment, amb desafortunat desencert, crearen un problema que els seus successors, com amb moltes altres ocasions, hem hagut de solucionar, volen donar lliçons de com i quan s’han de fer les coses.

Afortunadament la dita “la feina ben feta no té fronteres” és la que ens ha portat a resoldre una situació que ens hauríem pogut estalviar des de bon inici, només amb la senzilla aplicació del sentit comú.

Un sentit comú que a vegades, sovint, s’ha utilitzat més aviat poc!

Jordi Jardí Pinyol

Tot just un dia després que el Nòbel de la Pau i President Intergubernamental sobre el Canvi Climàtic, va manifestar, davant la vice-presidenta del Govern en funcions que, no es pot descartar l’energia nuclear com alternativa als combustibles fòsils (petroli, carbó i gas natural) si volem reduir les emissions de CO2, es va conèixer la intenció del govern central de no prorrogar la vida útil de la central nuclear de Garoña.

Per la seva part, França i el Regne Unit han signat un acord pel desenvolupament conjunt de la pròxima generació de centrals nuclears. Acord que suposa un pas endavant cap al retorn a aquesta font d’energia i que tindrà conseqüències significativament positives en la política comunitària a nivell ambiental, d’investigació i de desenvolupament.

Garoña és una central petita i no representa una pèrdua de potència massa significativa pel mapa energètic estatal, però que ha de passar amb els successius tancaments de centrals a la resta de l’estat espanyol.

La decisió de l’Executiu espanyol del progressiu tancament de totes les centrals nuclears representa una irresponsabilitat greu: destrueix valor per a la societat, complica la consecució dels objectius de reducció d’emissions assumides al Protocol de Kyoto i augmenta el cost social de les mateixes, situa a les empreses espanyoles i catalanes en clara desavantatge en la carrera tecnològica, aprofundeix les diferencies polítiques amb les potències europees i, a més, és inútil des del punt de vista de la gestió dels riscos nuclears, que no entenen de fronteres.

És sabut que a França el 80% de l’energia elèctrica produïda és d’origen nuclear i els països europeus més desenvolupats (Finlàndia, Suècia, Anglaterra i la pròpia França) han anunciat ja un ambiciós programa de noves instal·lacions de darrera generació.

Tot plegat apunta a que, si no es reacciona a temps caldrà que, a més del transvasament del Roine, caldrà duplicar, triplicar o quadruplicar la línia d’alta tensió d’interconexió elèctrica amb França.

La política “progre” d’apuntar-se a la moda del moment, sense tenir un horitzó ben definit serveix, només, per satisfer i mantenir en silenci els que pinten llençols amb expressions alarmants, criden a pulmó lliure qualsevol disbarat i alerten de la fi del món immediata.

Mentre tant, la resta de ciutadans del país paguem, el gust i les ganes, per rebre uns subministraments deficients i sense garanties.

Cal estalviar aigua i energia, cal fer polítiques de conscienciació, però no només i potser ha arribat l’hora de ser una mica més valent enlloc d’estar només pendent de ser el més simpàtic de la colla.

Jordi Jardí Pinyol

En el darrer Ple de l’Ajuntament de Tivissa es van aprovar inicialment el plec de clàusules administratives particulars i la convocatòria d’un concurs per procediment obert i licitació d’un contracte en règim de concessió administrativa per la instal·lació d’un parc fotovoltaic al terme municipal de Tivissa.

L’indret escollit és la zona del Castellet de l’Esteve. Un espai dels Comuns de la Vila, al límit amb el terme municipal de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant, molt prop de l’indret on estan ubicades les centrals nuclears i la central tèrmica de cicle combinat (aquella que segons alguns ens havia de matar a tots si es posava a Móra la Nova i que ara genera més de 150 llocs de treball a Vandellòs).

El resultat de la votació en el Ple va ser de cinc vots favorables (els quatre regidors de CiU i la regidora Independent de La Serra d’Almos) i tres vots en contra (els tres regidors d’ICV). El regidor d’ERC va excusar la seva assistència.

El grup que va votar en contra, ja va anuncia a més, la seva voluntat de presentar al·legacions. Rés de nou d’altra banda, quan han promogut la judicialització de la vida política municipal des del precís moment en que el poble, sobirà, decideix canviar el govern municipal l’any 2003 i ratificar-ho per segona vegada l’any 2007.

L’estratègia de fer fracassar qualsevol iniciativa, cercant la complicitat dels governs amics, tant comarcal com català, per poder escenificar una ineptitud de qui governa és una manera frívola, grollera i gens ètica de fer política. Però en tant que legal … Per cert, les complicitats de governs amics, per destruïr enlloc de construir, costen de trobar … i cada vegada més!

Contenciosos contra la piscina climatitzada, vots sistemàticament en contra del polígon industrial del Molló, oposició frontal a piscina municipal de Darmós, oposició al dispensari mèdic, centre de dia i casal d’avis, enfrontament a la creació de terrenys urbanitzables a La Serra, Darmós i Tivissa, negativa a dotar de serveis a Llaberia, ferotge oposició al parc eòlic … en definitiva, un sender trillat cap a les portes dels jutjats.

Resultat: sentències favorables a l’equip de govern actual, alguna que altra estirada d’orelles als impulsors dels procediments judicials i, el pitjor de tot, retards en l’execució dels projectes.

El polígon industrial del Molló va sortir a licitació aquesta setmana passada, el parc eòlic es troba en la seva darrera fase de tramitació, el centre de dia, casal d’avis i dispensari mèdic s’inaugurarà abans de l’estiu, La Serra, Darmós i Tivissa disposen de nous terrenys urbanitzables, Llaberia ja disposa de la nova xarxa de serveis, la piscina de Darmós fa tres estius que funciona i la climatitzada de Tivissa, encara aturada, es passeja, com no, pels jutjats.

Faig un esforç per recordar alguna aportació en sentit positiu, per part dels “progressistes a l’oposició” en tota l’anterior legislatura i en el que portem transcorregut de la present, i soc incapaç de recordar més enllà d’una moció en favor de les dones maltractades i una altra donant suport a les parelles i matrimonis homosexuals. Un brillant repertori, sense dubte!

En l’objectiu d’aturar el progrés municipal han fracassat, en el d’alentir-lo, enhorabona, han reeixit.

Tot i que ja no em sorprèn rés i de ningú, alguns dubtes em queden encara: els hi quedarà algun punt de suport per fer palanca a l’hora de fer “mal” al govern municipal i, de retruc i sense miraments, a tot el municipi?

Espero que no!

Quasi sempre el sentit comú s’acaba imposant i l’encegament, sovint, porta a realitzar accions difícils de comprendre, fins i tot “pels teus”!

Que hi haurà més “guerres”, no en tinc cap dubte, ja les han anunciat!

Però, amics, dos no es barallen si un no vol. I nosaltres ja fa dies que hem desistit de jugar a jocs pels quals no estem preparats, i tenim molt clar que no ens podem permetre el luxe de malbaratar ni un gram de l’energia que necessitem per fer progressar els nostres pobles.

El nostre municipi avança! El nostre municipi avança en la bona direcció! El nostre municipi avança recuperant la cordialitat entre els seus pobles!

Un cop demostrat que el sentit és el correcte i la direcció la més adequada, ens resta saber si s’afegiran altres motors que ens confereixin més velocitat de creuer.

Esteu tots convidats a empènyer amb la força de que disposeu i als que ens vulgueu aturar, aneu en compte de no caure sota les rodes. Podríeu prendre mal!

Jordi Jardí Pinyol

Ja hi tornem a ser. No vull jugar a les endevinalles, però tinc la sensació que n’hi haurà alguns que sortiran de darrera la pancarta, signaran un document en contra dels seus “principis” i tornaran darrera de la pancarta, com si no hagués passat res, això si, dient: no és el que sembla…, hem reduït l’impacte…, ens n’hem sortit amb la nostra…, hem imposat el nostre criteri …

El túnel de Bracons II està servit!

No a la línia d’interconnexió elèctrica amb França, no al quart cinturó, no a …, no a … Fins i tot campanyes electorals fonamentades amb el recurrent NO, NO i NO!

El dia que algú tingui la brillant idea d’emprar, encara que sigui la meitat, de l’”energia política” en fer coses en positiu, en fer propostes raonables, en oferir-se a avançar, en participar en el progrés nacional, enlloc d’enfrontar-se al mon, alineat al costat d’integristes ideològics, aquell dia, potser tornarem a ser alguna cosa.

Un govern on els uns diuen blanc, els altres negre i els altre no saben o no contesten, malauradament, ens deixa cada dia en evidència. Es barallen, es critiquen, es desautoritzen, però tant s’hi val … són i representen el mateix.

Si, són exactament el mateix, una gran dissolució de partits (ERC i ICV) en un fluid (PSC) per acabar esdevenint un espès xarop de gust amarg difícil de digerir.

I quan afirmo que són el mateix, ho faig proposant a tota la ciutadania, que només cal que esguardin a veure les paperetes de les properes eleccions espanyoles on podran comprovar a Catalunya, quan vulguin escollir els seus representants al Senat només tindrem tres opcions: elegir els representants de CiU, elegir els representants del PP o elegir els representants del tripartit.

Ep! Però no del tripartit per separat, al Senat i van tots junts, en forma del xarop que els he descrit abans.

Ja poden fer la comèdia que vulguin, ja poden contradir-se tant com vulguin, ja poden escenificar el distanciament que vulguin: el resultat final ja el coneixem, un xarop difícil de pair i uns interessos personals i de partit per davant dels interessos generals del país.

Tornarem a caure a la seva trampa?

Jordi Jardí Pinyol

La nova política de l’aigua ha fet figa. Hem tancat l’aixeta, ens han posat uns cànons sobre el preu de l’aigua desproporcionats, han fet campanyes institucionals a tort i a dret, s’han aplicat restriccions al reg agrícola en diferents indrets del país … i fins i tot, encara que no públicament, tinc la sensació que n’hi ha hagut més d’un que ha fet pregaries i processons d’”amagatotis”.

Tot plegat mentre no s’ha deixat de mirar cap el cel, a l’espera de que els núvols es dignin a deixar anar una mica d’aigua.

Mentre tant, al port de Barcelona, s’inicien les gestions per la construcció d’una canonada per descarregar vaixells d’aigua. Una aigua que portaran de les dessaladores d’Almeria, del Roine … o de l’Ebre.

Sigui quina sigui la seva procedència d’això, al marge d’incompetència i manca de previsió, se’n diu transvasament.

Potser, enlloc de posar pedaços mal sorgits, com de costum, caldria que es cerquessin solucions definitives i deixar de dependre de la benevolència d’una climatologia que cada dia ens passa més factura pels abusos comesos.

I aquesta solució definitiva, no és altra que la proposada en el seu dia pel govern de la Generalitat, el transvasament del Roine. Ja se que acceptar aquesta vella proposta requereix empassar-se una mica d’orgull per part dels que sempre s’hi han oposat, però si rectificar sempre s’ha dit que és de savis, ara, alguns dels que han donat lliçons d’inoperància, poden donar-los de saviesa tot rectificant.

Com sempre, però, han hagut d’encendre’s les alarmes a la gran capital per a que tothom hi corri. Benvolguts amics del govern del país, fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana també hi ha vida, sequera, necessitats i mancances. També se’ns en va la llum, se’ns espatllen els transports públics i estem abandonats per la inversió en infraestructures … això si, només tenim un grapadet de vots.

La nova política de l’aigua ha fet figa i la de reequilibri territorial … ha estat declarada difunta per l’actual govern!

Jordi Jardí Pinyol

M’he fet un repàs al recull de premsa que es va iniciar tot just començada la legislatura municipal 2003-2007 i m’he centrat, concretament, en les notícies referides al “macroabocador de Tivissa”.

M’hi he trobat denúncies a la fiscalia per part de plataformes, denúncies constants de grups ecologistes, campanyes electorals basades en l’impediment d’obertura de la instal·lació, promeses electorals de diferents grups polítics de la comarca, anuncis de dimissions de polítics del Consell Comarcal en cas d’obertura i funcionament de la instal·lació, protocols per limitar la quantitat de tones i l’àmbit de la seva procedència, controls exhaustius del compliment del conveni, denúncies contra l’empresa gestora de la instal·lació…

En aquell moment molt terrabastall, manifestacions i rodes de premsa a la porta de l’abocador, mitjans de comunicació omplint portades i articles, emissores de ràdio dedicant-hi hores i més hores d’emissió, televisions donant la notícia en l’àmbit nacional…

En canvi ara, moment en que, concretament dijous passat, el Consorci de Residus autoritza l’entrada il·limitada de tones de residus i augmenta en gran mesura les comarques de procedència, tot plegat a canvi de diners, no passa rés.

En resum, amb els objectius polítics aconseguits, ja ningú se’n recorda que el “macroabocador” de Tivissa va obtenir la llicència d’obres d’un alcalde d’IC-Verds, va obtenir les autoritzacions administratives de mans del primer govern tripartit, es va procedir a la seva obertura i posada en funcionament amb el govern tripartit comarcal i ara, el govern comarcal de coalició (PSC – ERC), permet passar de 100.000 tones/any a 240.000 tones/anys.

Segur que, al final, la culpa serà de CiU!

Jordi Jardí Pinyol

Si tens poca perícia, no hi poses l’atenció que cal, o l’eufòria de fer blanc t’encega, tens moltes possibilitats d’errar el tret. Els caçadors ja en saben d’això o n’haurien de saber.

I dic que n’haurien de saber perquè, vet aquí que a un dels caçadors més afamats de la vila li ha succeït el que a un autèntic “professional” no li hauria de passar mai.

El caçador en qüestió, avesat a denunciar a tort i a dret, qualsevol fet “punible” en el qual es pugui barrejar l’Ajuntament de Tivissa, ja sigui per acció u omissió, cert o incert, comes o no portat a terme, intencionat o involuntari … ara, suposo que per l’emoció de fer un blanc espectacular, se li ha escapat una bala i algú a quedat mal ferit!

Concretament, en aquesta cas, la denúncia anava adreçada, com sempre, contra l’Ajuntament de Tivissa. L’eina executora de la denuncia, també com sempre, els agents rurals de la Delegació de Medi Ambient de les Terres de l’Ebre. L’objecte de la denúncia: envair i malmetre una zona forestal (concretament de la CUP 31, aquella que tant s’ha de protegir) de la seva propietat durant l’arranjament d’un camí municipal.

Però, amb les presses, males amigues a l’hora d’encertar el blanc per cobrar-se la presa, no han caigut, cap dels “vetlladors mediambientals intervinents” en que, l’autor de les obres d’arranjament del camí motiu de la denúncia era el propi Departament de Medi Ambient.

I clar, és inevitable fer-se certes qüestions:

Es tramitarà aquesta denúncia o es perdrà al calaix d’algun amic de la Delegació de Medi Ambient?

Es portarà a la Fiscalia de Medi Ambient, per part del responsable polític de la Delegació de Medi Ambient, com és habitual en situacions viscudes al nostre terme municipal?

S’enviaran notes de premsa als diaris per a denunciar i fer públics els fets?

Es demanaran responsabilitats polítiques i penals als autors dels fets denunciats?

I és que, tot plegat, ens ratifica que, val més apuntar amb la vista clara que enterbolida per una bullida de sang.

Jordi Jardí Pinyol

El titular és prou clar!  

El Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, governat pel PSC i ERC, no aportarà cap subvenció al Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia. El motiu expressat pel president riberenc ha estat la manca de diners de l’ens comarcal, ja que només gestiona diners finalistes i no disposa de capacitat econòmica per col·laborar amb el Consorci de Llaberia. 

De la mateixa manera s’ha excusat dient que l’Ajuntament de Tivissa és insolidari amb la resta de la comarca, ja que els diners que aquest darrer rep dels fons de cooperació de Catalunya els destina als consorcis que pertany (Consorci per la Promoció del Sòl Industrial del Molló, la Mancomunitat d’Inciatives pel Desenvolupament Integral del Territori – MIDIT i l’anomenat Consorci de Protecció de la Serra de Llaberia). 

En resum, ens han vingut a dir que, si l’ajuntament hagués entregat aquests diners al Consell Comarcal aquest, en un acte de benevolència, ens els hauria retornat en forma de subvenció.  

No crec que ningú pugui parlar de solidaritat amb tanta contundència i fermesa com el municipi de Tivissa, els seus pobles i el seu ajuntament. Un llibre sencer en podríem escriure, els tivissans, de solidaritat i, per cert, ben poc corresposta. Però ara no és el moment, ja ho faré un altre dia. 

A qui volem enganyar? 

El Consell Comarcal del Priorat ha participat amb el Consorci de Llaberia amb 39.000 €, el del Baix Camp amb 28.000 €. Per cert, els municipis d’aquestes dues comarques (Pratdip, Colldejou, La Torre de Fontaubella, Capçanes i Marçà) també aporten els fons de cooperació de Catalunya a l’esmentat consorci i no pas als seus respectius consells comarcals. 

Fa tan sols dos dies, en el meu escrit titulat “el tripartit ens okupa” publicat en aquest mateix bolc, feia referència al com i de quina manera, alguns organismes, feien servir la “repartidora”. No han passat ni 48 hores i aquí ja en teniu un clar exemple. 

Ah! I si no hi ha diners, caldria preguntar-se d’on surten, o millor dit, on es deixen d’invertir els 185.000 € (31 milions de pessetes) anuals que costen els sous de l’equip de govern del Consell Comarcal de la Ribera d’Ebre, dels que cada any 57.000 € (9,5 milions de pessetes) van directament al sou del President. 

Això si, govern de progrés aplicant polítiques de progrés! 

Jordi Jardí Pinyol